Els faraons i els dignataris de la noblesa, de les arts i les lletres, es protegeixen del sol amb perruques de bucles en forma de cordons que cauen sobre l’esquena, mentre que els sacerdots i membres de castes superiors s’abillen els cabells amb complicats pentinats i perruques. També les dones de l’alta noblesa utilitzen perruques amb adorns de cap amb forma de voltor, mentre que el poble s’ha de rapar el cap per qüestions d’higiene.

La consciència estètica i excrements contra la calvície
Amb la civilització egípcia apareixen els primers miralls, i per tant la plena consciència estètica de l’individu, els primers bigotis als homes i les diademes i les pinces. Els habitants del Nil també fan una aportació que després intentaran copiar grecs i romans, una recepta contra la calvície elaborada a base de vísceres de peix, genitals de gos, excrements de mosca, brutícia de les ungles i ratolí cuit recobert de greix.

Els grecs faran de la bellesa física un pilar cultural bàsic i innovaran amb flocs curts envoltant el front i melenes llargues i recollides amb cintes, cordes i, xarxes. A Grècia neixen els salons de bellesa, on es pentinen i s’arreglen els caps més selectes amb tota mena de receptes màgiques per tenyir i donar forma al pentinat gràcies a productes que el mateix Alexandre el Gran importa dels seus viatges.

La democratització del pentinat
Es projecta una societat democràtica on el pentinat ja no és un marcador exclusiu de classe social. Són ben vistos tots els estils: cabells arrissats -adoren el moviment expressat pels rínxols-, perruques esglaonades, llargues melenes rosses, trenes, etc. Només hi ha una limitació, als joves no se’ls permet dur el cabell llarg perquè és un símbol de virilitat reservat als adults.

L’expansió de l’imperi Romà obre un nou món per a l’ideal de bellesa. Les cabelleres rosses dels pobles del nord que Juli Cèsar ha fet captius causen un impacte brutal en aquesta societat, que s’aboca obsessivament a buscar fórmules per aclarir els cabells. Es popularitza un compost a base de cendra de faig i greix de cabra, però com que és massa nociu per al cabell, els més rics opten per comprar cabell tenyit de dones presoneres i fer-se perruques. També s’imposa la moda del monyos i els cabells llisos amb petites ondulacions.

L'Edat Mitjana convulsa la perruqueria per totes les restriccions sobre l’estètica que imposa l’Església. Els homes tenen prohibit afaitar-se i les dones casades no poden mostrar el cabell en públic, no poden dur un tallat curt ni tampoc tenyir-se. Fer-ho comporta penes econòmiques i físiques, a més de l’excomunicació. Entre els més humils es generalitza l’ús de caputxes, vels i barrets per tal de protegir els cabells de la brutícia i els polls.

Llum en la foscor
Amb tot, les dones no renuncien a arreglar-se els cabells: es fan trenes que s’enrosquen formant recollits amb l’única ajuda de pintes de fusta i fils de llana, ornamentats amb flors naturals. I per als homes, s’imposa el pentinat més fàcil: la ratlla al mig. A palau també se segueixen les normes socials establertes pels religiosos, però es poden permetre algunes frivolitats. Es fan recollits amb joies i col·loquen els vels de teles fines per dissimular la brutícia dels cabells i protegir-se de paràsits.

Els cabells rossos, les trenes, els rínxols molt marcats i els tintats que van fascinar grecs i romans renaixen al mateix temps que la societat recupera l’interès pels valors de la higiene i la cura personal. Durant el Renaixement apareixen els postissos de perruqueria, especialment en forma de trenes i monyos molt elaborats, i tota mena d’accessoris que embelleixen els pentinats. Reixes, corones i joies entrelligades s’escampen no solament per la cort, sinó entre les emergents classes urbanes.

La influència italiana
Itàlia torna a ser el centre de les mirades europees i imposa el gust a bona part del món occidental de l’època. És en aquest context que s’expandeixen els pentinats de les cases venecianes i la moda de tenyir els cabells en tons vermellosos, un procés que requereix moltes hores de feina, i després, una exposició perllongada als raigs del sol per assegurar la tonalitat perfecta. Al Renaixement es dóna un impuls a la moda de canviar el color natural del cabell i es popularitzen tonalitats que encara avui són vigents, com el ros cendra, el fil d’or i el color safrà.

Una vida farcida d’intrigues polítiques i socials, grans festes i diversió constant sota l’auspici de monarques més interessats en la seva aparença física que en els afers d’estat fan que els segles XVII i XVIII siguin d’esplendor per a la perruqueria.

Autèntiques obres d'art
És l’època de Lluís XIV, el Rei Sol, obsessionat amb la cura del seu —escàs— cabell, a càrrec del primer perruquer estrella, Champagne, i de les vertiginoses perruques de Maria Antonieta, farcides de joies, plomes i flors. El monarca francès esdevé ambaixador d’aquest nou look basat en les perruques, que s’estén ràpidament per Europa. La fal·lera per ostentar arriba a extrems força incòmodes per als usuaris de les perruques, en les quals s’arriben a barrejar joies, gases, plomes i flors. Com més espectacular és la perruca més prestigi social s’assoleix.

A partir del 1789, es talla d’arrel l’ostentació d’aquests segles i s’imposa la comoditat i senzillesa a les quals les classes baixes mai no havien renunciat. Tornen els cabells naturals i els recollits. De fet, el model que emergeix de la Revolució dibuixa una societat més igualitària, on per primera vegada el trencament d’esquemes del passat es trasllada a la perruqueria.

Un recollit senzill
El monyo es converteix en el nexe d’unió de totes les dones. Les més humils treballen a les fàbriques i en alguns ocis artesanals, necessiten comoditat i no tenen temps per a grans parafernàlies, per això aposten per recollits senzills. I les dones burgeses també trien el monyo, això sí, complementat amb un barret per sortir al carrer. Però aquesta austeritat neix amb l’època imperial de Napoleó, que recupera les modes cortesanes i el luxe.

A partir del segle XX, les modes en pentinats neixen i es marceixen a un ritme accelerat. Durant el primer terç del segle, les dones trenquen una convenció que imposava que, per ser femenines, havien de dur els cabells llargs. Doncs bé, les dones d’aquesta època fan del cabell curt, a l’estil 'garçon', el símbol de la dona moderna i independent. El cert és que en la civilització egípcia el tall de cabells marca estatus social. Cinc mil anys després, algunes tribus urbanes continuen fent del pentinat la seva bandera identitària.