Aquest abril, SÀPIENS et porta un dossier especial de 22 pàgines sobre el conflicte del Sàhara Occidental. El dossier està organitzat en quatre reportatges que permeten entendre, pas a pas, totes les claus per entendre aquest llarg i complex  conflicte del Magreb.

En el primer article, ‘Els homes del desert', el catedràtic i assessor del dossier, Antoni Segura, explica com era la situació abans de la colonització. Una desena de grups tribals es repartien el domini del Sàhara, però l'arribada dels europeus en va alterar l'ordre polític, econòmic i social.

‘Sota el jou espanyol', el segon article, et transporta fins els temps colonials i, especialment, durant la darrera etapa de la colonització espanyola. Com més s'aferrava Franco a la colònia, més impuls prenia l'esperit anticolonial entre els sahrauís. Amb tot, el seu enemic últim no va ser Espanya, sinó el Marroc.

El tercer reportatge, ‘La guerra', aborda una cronologia dels fets que van succeir entre el novembre de 1975 i l'alto al foc del 1991. Més de 350.000 civils marroquins van envair el nord del Sàhara sense trobar resistència i Espanya va fer cas omís de l'ONU i abandonà els sahrauís a la seva sort.

‘L'exili permanent', l'últim reportatge, s'endinsa en la realitat actual d'aquests refugiats, que s'han vist forçats a fer del desert casa seva. Una vida plena de limitacions i que depèn completament de l'ajuda humanitària.

A Sapiens.cat trobareu una anàlisi sobre la difícil resolució d'aquest conflicte en un futur proper ('Cap a on va el conflicte?'), així com una crònica de la redactora en cap de SÀPIENS, Sònia Casas, en què ens explica la seva experiència en els camps de refugiats ('Viatge al cor de la República Àrab Sahrauí Democràtica').

El vol que enllaça Alger amb la base militar de Tindouf aterra sempre de matinada. En arribar davant l'edifici on dormiré el proper mes, el xofer manté amablement els llums encesos del jeep perquè, com a mínim, pugui veure per on trepitjo. Sense lluna, la negror al desert és absoluta. Però aviat descobriré que en aquesta terra no hi ha terme mig. Al matí següent, quan surto de l'habitació, el sol em sorprèn sense les ulleres d'esquiar que m'han recomanat que porti. Ara entenc perquè. Hi ha tanta llum que tampoc veig res.

Sóc a Rabouni, la capital administrativa de la RASD, la República Àrab Sahrauí Democràtica. Aquí hi ha la seu de l'ACNUR, el palau presidencial, els ministeris i la seu de la ràdio i televisió locals, on passaré bona part del meu temps. Des de l'inici de la guerra, els sahrauís van tenir clar que calia tenir un bon servei d'informació i propaganda. Van fer tan bona feina que fins i tot Hassan II es va referir en una ocasió a la "guerra d'ones" que estava duent a terme el Front. Així doncs, la professió periodística té certa tradició als campaments. Mantenen un diari potent, el ‘Sahara Hora', un servei de notícies en quatre llengües i una xarxa de ràdios locals en la qual s'han forjat bona part dels locutors que ara presenten els informatius de la televisió, el mitjà més recent i alhora més estratègic per al Polisario.

De quina tribu ets?
Les emissions de la RASD TV van començar el maig de 2009. S'ha convertit en el mitjà de referència dins dels campaments, però també mur enllà, als territoris del Sàhara ocupat. "El Marroc ha intentat interrompre el senyal del nostre satèl·lit Intelsat 905 diverses vegades, però no han pogut", m'explica en Mohammed Saleh, el director de l'emissora. Parlem al seu petit despatx, sota l'atenta mirada d'El Uali, el gran líder màrtir del Polisario. Em miro el rostre de Uali atentament. És força atractiu, penso, i el comparo amb l'home que tinc davant, que també té un rostre amb cert encant, però semblen venir de planetes diferents. El Uali té trets caucàsics: blanc, ros, prim, trets fins. En Mohammed Saleh no és blanc, però tampoc és negre. La seva pell té un curiós color verd oliva i els seus trets són robustos, però alhora allargassats. "De quina tribu ets?", li pregunto. Però només obtinc un "esto son tonterias" per resposta.

Per a cap africà el tema tribal és una tonteria, al contrari. El que passa és que un dels primers objectius del Front Polisario va ser l'eliminació de les tribus per intentar suprimir determinades desigualtats socials. Amb tot, com argumenta l'antropòloga i historiadora Claudia Barona, la necessitat d'elaborar un cens i l'aparició d'una estructura social estable als campaments ha encetat la recuperació del tribalisme. Un exemple d'aquesta recuperació de les xarxes tribals en els campaments és el retorn del dot matrimonial, que havia desaparegut durant la guerra. El dot és cabdal en la ideologia tribal africana.

El retorn del tribalisme també té a veure amb les desigualtats socials que es perceben als campaments. Ni totes les haimes són iguals, ni tothom té una capacitat adquisitiva similar. Les diferències són evidents entre aquells que es guanyen la vida amb una petita botiga de queviures o fent reparacions de cotxes, i aquells que treballen per algun organisme oficial de la RASD o en contacte amb els cooperants estrangers. Amb tot, la manca de perspectives d'una població amb un alt nivell de formació acadèmica és corprenedora. La manca d'expectatives fa que molts refugiats afirmin sense embuts voler la guerra.

Imatges clandestines
A les nou del vespre, tothom veu l'informatiu de la RASD TV, tret que aquell dia Al-Jazeera emeti un partit del Barça o del Real Madrid, els dos equips preferits dels sahrauís. Les notícies de l'informatiu són molt més a prop de la propaganda política que del periodisme, llevat dels vídeos enregistrats clandestinament de manifestacions sahrauís al Sàhara. Cada vegada que arribaven aquelles imatges a la redacció de la televisió, el cor em feia un salt. A vegades era realment angoixant veure les corredisses dels manifestants davant la policia, inclòs el mateix càmera, de qui sovint podia sentir la respiració agitada. Moguda, cremada, borrosa… tècnicament la gravació solia ser un desastre, però periodísticament era un bon document. Veient allò no em va quedar cap dubte que la notícia ja no era als camps i que, de fet, la resolució del conflicte ja no és només cosa de l'administració de la RASD, sinó dels sahrauís que segueixen vivint al Sàhara ocupat en una clima de resistència cada vegada més ben organitzada.

El pal de paller i part visible d'aquesta resistència és Aminatou Haidar, la imatge de la qual és omnipresent als campaments, començant per la vitrina que presideix la sala de recepció del palau presidencial. Però hi ha moltíssims activistes que treballen per a la resolució del conflicte des de dins, des dels territoris ocupats. Alguns d'ells s'exposen a un sever càstig per viatjar als campaments i aparèixer a la televisió de la RASD. Sovint, al seu retorn, són rebuts a l'aeroport per una multitud marroquina enfurismada, i fins i tot en alguns casos hi ha hagut activistes empresonats.

Què passa als territoris ocupats?
La darrera setmana que sóc als campaments, tinc la sort de poder parlar amb un d'aquests grups d'activistes que ha vingut de visita. És un grup de sis homes i dues dones. Una d'elles m'explica que el seu germà va ser detingut al Nadal de 2009 i que ara segueix desaparegut. Els pregunto que expliquin què està passant als territoris ocupats. Moltes coses, em diuen. "Els actes de desobediència civil són cada vegada més freqüents i hi ha moltíssima activitat política clandestina. Però tot el que fem resulta invisible a causa del bloqueig informatiu, per aquesta raó venim aquí i sortim per la televisió d'aquí, perquè se'ns pugui veure", m'explica un d'ells en perfecte anglès.

Quan surtin d'Algèria aniran cap a Zuric, on s'han de reunir amb diverses entitats internacionals dedicades als drets humans. Em deixen clar que lluiten pels seus drets com a persones i per l'autodeterminació del seu poble, però el seu discurs és sensiblement diferent al dels refugiats dels campaments. La seva prioritat és ser respectats a les aules de les universitats, poder expressar lliurement la seva opinió, poder-se reunir sense por de ser detinguts i empresonats. "Què us pot passar quan torneu a casa?", els pregunto. "És possible que siguem detinguts i interrogats, potser empresonats. Els demano una adreça de correu electrònic per mantenir-hi el contacte, però mai no m'han respost els dos correus que mesos després els vaig enviar.

El conflicte del Sàhara produeix en la societat catalana un gran sentiment d'empatia i una opinió majoritària de defensa del dret a l'autodeterminació del poble sahrauí. El reconeixement d'aquest dret als sahrauís per les Nacions Unides no garanteix, malauradament, arribar a gaudir-lo. Genera, en canvi, unes expectatives a les quals es fa molt difícil renunciar. El temps sembla així haver transcorregut en contra dels sahrauís, aferrats durant més de 35 anys a unes expectatives legítimes, però potser il·lusòries.

L'autodeterminació no és una prioritat internacional
Si considerem retrospectivament la trajectòria del conflicte no podem raonablement confiar que el dret a l'autodeterminació arribarà a ser exercit amb plenitud en el futur. A partir del moment en què la confrontació militar queda resolta a favor del Marroc, es fa evident que només una gran pressió política sobre el Marroc pot conduir a la convocatòria d'un referèndum en condicions acceptables. Els Estats Units, la Unió Europea, França i, en menor mesura, Espanya, són clau en aquest esforç i no es pot dir que en facin una prioritat.

Considerant la globalitat d'aquest llarg període, són força indulgents amb el Marroc i també hi actuen en connivència. Aquesta actitud respon a l'existència d'altres interessos efectivament prioritzats per aquests països al Marroc i inclou també posicions directament oposades a la creació de l'Estat en moments crítics com, singularment, el de l'inici de l'ocupació militar. El segon Pla Baker (2003) va representar, amb tot, un esforç notable i és l'ocasió en què s'ha arribat més a prop d'un principi de solució basat en l'autodeterminació. El seu rebuig pel Marroc, i el fracàs de negociadors posteriors de l'ONU, mostren, però, que només un referèndum en condicions que excloguessin l'eventualitat d'un resultat favorable a la independència podia ser acceptat pel Marroc.

L'efecte de les revoltes als països àrabs
Si mirem endavant, el nou factor principal que cal tenir present és la repercussió que les revolucions en curs al món àrab poden tenir sobre Marroc i sobre el conflicte. De moment, l'ona democratitzadora ha arribat esmorteïda al Marroc en forma de mobilitzacions importants, però no massives, i amb l'anunci anticipat pel règim de canvis polítics significatius de signe liberalitzador. Caldrà seguir l'evolució d'aquest procés en els propers mesos.

És clar, no obstant això, que qualsevol avenç democràtic difícilment comportarà una modificació de l'ideari annexionista, atesa la unanimitat política existent entorn de la qüestió del Sàhara. Sembla, en canvi, més fàcil que la qüestió pugui ser utilitzada en clau política interna si el règim o alguna força política es proposa aglutinar suports a partir del sentiment nacionalista. Una inestabilitat política severa podria, per aquesta via, fins i tot desembocar en una ‘fugida endavant' arran del Sàhara.

No sembla, doncs, que s'obrin perspectives més favorables per a l'autodeterminació. Els imponderables de l'actual convulsió al món àrab són, però, nombrosos, com estem comprovant. Sembla així prudent obrir un compàs d'observació que hauria d'incloure el mateix Sàhara ocupat, marcat pels greus esdeveniments de novembre passat.