Quan els conqueridors espanyols encapçalats per Hernán Cortés van arribar a la capital dels asteques, Tenochtitlán, l’impacte va ser extraordinari: “Habíamos enmudecido todos por el espectáculo que teníamos delante y no creíamos en nuestros ojos: grandes ciudades brotaban de la tierra y otras más grandes aún del lago. El lago mismo estaba invadido de canoas. Puentes y más puentes interrumpían la ribera. […] Pasábamos de asombro en asombro: vastas ciudades, edificios y templos desmedidos surgían de las aguas. Los soldados se preguntaban si todo eso no era un sueño”. Així ho narra Bernal Díaz del Castillo, soldat d’aquella expedició que anys després posaria per escrit la seva crònica dels fets al llibre Historia verdadera de la conquista de la Nueva España. 

L’astorament dels espanyols resulta força comprensible: l’any de l’arribada d’aquells forasters, el 1519, Tenochtitlán era una ciutat grandiosa d’entre deu i quinze quilòmetres quadrats, que acollia més de 200.000 habitants. Aquella urbs, doncs, guanyava en mida qualsevol ciutat europea del seu temps, amb l’excepció de Constantinoble i Nàpols. I a més era tan gran com esplèndida, amb uns altíssims temples esglaonats i els palaus riquíssims dels seus nobles. Era la ciutat més poderosa i rica de Mesoamèrica, seu d’un imperi que controlava un ample territori que s’estenia fins a Guatemala pel sud, fins al golf de Mèxic per l’est i fins a l’oceà Pacífic per l’oest. 

L’urbs més poderosa de Mesoamèrica
La capital dels dominis asteques es trobava on actualment hi ha el centre de Mèxic, sota l’actual Ciutat de Mèxic. Era una ciutat enorme per l’època, aixecada enmig d’una llacuna, creuada per canals navegables i organitzada en barris o calpullis, que també eren la base del seu ordre social. L’urbs estava, com el mateix univers asteca, subdividida en quarts i orientada segons els punts cardinals. El centre l’ocupava l’espai cerimonial, presidit per una doble piràmide, el temple major, dedicada als déus del Sol (Huitzilopochtli) i de la pluja (Tlaloc). Aquesta piràmide, icona arquitectònica de primer ordre, era el símbol del centre de l’imperi, però també del cosmos. 

El recinte cerimonial contenia fins a setanta-vuit edificis religiosos, incloent-hi temples, altars, llocs per a l’oració i la penitència, un camp per al joc de pilota ritual i les escoles sacerdotals. Quetzalcóatl i Texcatlipoca, el déu guerrer, sobresortien entre la munió de divinitats que poblaven una religió molt elaborada. Al sud hi havia la gran plaça principal de la ciutat, i al seu voltant se situaven el palau reial, els palaus dels nobles, els edificis que acollien l’organització administrativa i econòmica de l’imperi i les zones residencials.

L’ascens dels mexiques, un imperi en expansió constant
Tot plegat encara resulta més sorprenent si tenim en compte que aquella era la capital d’un poble que cent anys abans encara no havia començat a bastir el seu domini. Els asteques van ser l’últim dels diversos pobles que, en diverses onades migratòries, van arribar a la vall central de Mèxic per establir-s’hi. Ells s’anomenaven a si mateixos mexiques, i de fet asteca és una derivació de aztlaneca (natural d’Aztlán, el seu lloc mític de procedència), paraula que no es va popularitzar fins als segles XVIII i XIX, quan va quedar fixada en la terminologia historiogràfica tradicional.

Sigui com vulgui, aquells habitants dels deserts del nord que parlaven nàhuatl van arribar a la fèrtil vall a la darreria del segle XII. Eren un poble molt pobre, que a mesura que es desplaçava va quedar sotmès successivament als otomís, als culhuaques i als tepaneques, als quals pagaven tributs molt modestos de peixos, granotes, baies de ginebre i fulles de salze. Vestien peces de roba feta amb fibres d’agave, i finalment es van establir en senzilles cabanes sobre un terraplè de llot i pedres en un illot a la vora del llac de Texcoco, en un llogarret que van començar a construir vers l’any 1325.

Mural de Diego Rivera de la ciutat asteca de Tenochtitlán

Però van copiar els seus veïns i van adaptar-se a una nova forma de vida urbana i lligada a l’agricultura intensiva, i en menys d’un segle, i gràcies a una important explosió demogràfica, es van veure capaços de desafiar els seus senyors, vèncer-los en combat i ocupar el seu lloc al front d’una aliança de pobles que estendria ràpidament el seu domini a la regió. 

Aleshores, a partir del 1430, impulsat per la profunda convicció d’ésser un poble escollit pels déus, l’imperi asteca esdevingué el nou enemic a batre. Al capdavant de la Triple Aliança, formada per les ciutats estat de Tenochtitlán, Texcoco i Tlacopán, cadascuna amb el seu propi monarca, els asteques van aconseguir conquerir més de quatre-centes ciutats rivals, formant una xarxa de trenta-vuit districtes vassalls obligats a pagar tributs a l’emperador, uns tributs especificats amb cura que s’havien d’enviar cada tres o sis mesos sota la supervisió estricta de funcionaris especialitzats.

La gran habilitat dels asteques per a la guerra
L’imperi era tan gran i el terreny tan accidentat, que els exèrcits estaven en constant moviment, reprimint revoltes o conquerint noves regions. La veritat és que les fronteres de l’Estat fluctuaven constantment, i que el territori no era compacte, sinó que estava interromput per regnes que no es van poder sotmetre mai, com Tlaxcala o Metztitlán. A més, el control de la Triple Aliança no era total, fins al punt que alguns estats vassalls mantenien les seves dinasties reials.

Però la recaptació dels tributs estava garantida per les guarnicions militars presents a totes les zones estratègiques i que controlaven les vies de comunicació, com ho estava la prestació de servei a l’exèrcit en cas de conflicte armat. Els asteques s’asseguraven també l’accés a les regions riques en matèries primeres, amb un comerç molt actiu de productes que anaven des dels més bàsics (blat de moro i fesols, la dieta essencial) fins als més luxosos i exclusius (cacau, tabac, cotó, pells, plomes, cautxú...). 

La clau de volta en aquest èxit fulgurant era l’aptitud dels asteques per a la guerra. De fet, hi havia tantes lluites que es podria arribar a pensar que era la guerra, i no l’agricultura, la seva principal activitat. La classe guerrera, que era nombrosa i molt ben organitzada, gaudia de la supremacia en la societat. Però a més tots els homes adults sense excepció estaven cridats a servir en l’exèrcit, i qualsevol que no respongués a la crida a files perdia la seva posició, encara que fos el mateix fill de l’emperador.

De fet, els nens asteques eren preparats per al combat gairebé des que naixien. En la mateixa cerimònia de bateig, la llevadora agafava el nen de braços de la mare i proclamava: “El teu ofici i facultat és la guerra, i per ventura seràs digne de morir en aquest lloc”; llavors enterraven el cordó umbilical al camp que hi havia reservat per a les batalles en totes les poblacions. Ja en aquest moment inicial, hi eren presents les armes més importants: l’arc i les fletxes, la fona i la llança amb punta de pedra.

Els ascensos en l’exèrcit (i per tant en la societat) eren fruit d’un nombre específic d’enemics capturats. La distinció suprema era pertànyer als ordes militars més distingits, els guerrers jaguar i els guerrers àguila, que actuaven en els conflictes com a cossos d’elit i gaudien en temps de pau d’importants privilegis. Per fer visible el mèrit militar, les millors capes i les joies més precioses no es podien comprar, sinó que només s’obtenien com a recompensa al valor en la batalla.

Guerrers asteques representats al Còdex Mendoza

Una militarització relacionada amb la cosmovisió religiosa
Però aquesta gran militarització de la societat estava íntimament relacionada amb la seva cosmovisió religiosa: la guerra era, a banda d’una manera òbvia d’acumular riqueses i poder, la millor forma d’aconseguir presoners enemics per al sacrifici humà. I aquí toquem un assumpte que s’ha prestat a moltes controvèrsies i interpretacions equívoques.

Per entendre el fenomen del sacrifici humà (que, per altra banda, és un tret comú a la majoria de les cultures precolombines de Mesoamèrica), hem de comprendre primer el marc mental que animava els asteques. Cal saber que el seu mite central era la llegenda dels cinc sols o les cinc edats del món. Les quatre primeres havien estat imperfectes, i els déus les havien destruït amb diversos cataclismes. El cinquè sol, que era per als asteques el seu present, també estava destinat a ser arrasat. Per endarrerir l’anihilació calia col·laborar quotidianament amb el déu solar Huitzilopochtli per fer fugir la seva germana Coyolxauhqui, la Lluna, i així garantir l’arribada d’un nou dia. I l’aliment del déu per dur a terme aquesta tasca incessant no era altre que la sang humana, “l’aigua més preciosa”, provinent dels guerrers morts en combat i de les víctimes sacrificades al temple.

La preocupació constant per la segura catàstrofe que posaria fi al seu món (com havien vist passar amb els tolteques, esplèndida cultura que els havia precedit, o amb Teotihuacán, l’extraordinària urbs que encara avui no sabem per quina raó es va col·lapsar) els provocava una angoixa que, combinada amb la seva agressivitat expansionista, requeria cada vegada el vessament de més i més sang. Per a ells, que vivien en un univers cíclic i dinàmic, el sacrifici era central i simbolitzava la transformació de la mort en vida. La sang era el fluid essencial, l’agent primordial de nodriment ritual, i també era cabdal per garantir l’arribada de les pluges al final de l’estació seca, i per regenerar el sòl abans de la nova sembra. 

La importància de la sang la podem veure en la riquesa de paraules nàhuatl per referir-s’hi: en deien tocelica (‘la nostra frescor’), totzmoluica (‘el nostre creixement’) i nemoani (‘allò que dona la vida’). Un altre terme relacionat amb les ofrenes sacrificials és nextlaoalioia (‘pagament del deute’), que evidencia la necessitat d’alimentar amb la pròpia vida els mateixos déus que segons ells els l’havien donada. Fins i tot els reis oferien gotes de la seva sang en rituals quotidians, com ho feien els sacerdots i els guerrers, punxant-se la llengua, els lòbuls de les orelles o els genitals amb punxes d’agave o instruments de sílex. 

Sacrificis humans per mantenir l’ordre còsmic
El sentit etimològic de la paraula sacrificar és precisament ‘fer sagrat’. Per això, a més del sacrifici de guerrers presoners hi havia el que es feia d’ixiptlas, individus que representaven els mateixos déus. Podien ser esclaus comprats amb aquest propòsit, noies de la noblesa, voluntaris, condemnats per algun crim o fins i tot nens: aquestes víctimes rebien un bany ritual per purificar-les i “esdevenien” els déus, que a través d’elles morien per renéixer més forts i rejovenits. Per això el subjecte del sacrifici era socialment respectat, i en molts casos podem suposar que els rituals tenien un cert grau de consentiment de la víctima. 

En el cas particular del jove que cada any prenia el lloc del déu Tezcatlipoca, els asteques el consideraven una veritable celebritat, i l’adoraven amb tal fervor que arribaven a besar el sòl que trepitjava. Perquè els rituals de sacrificis eren grans actes públics acompanyats de festivals i celebracions de tota mena, amb la presència de les elits governants i de milers d’espectadors, enmig de l’esplendor de grups de dansaires i orquestres de músics ricament abillats, amb catifes de flors i garlandes.

Sacrifici asteca

Arribat el moment crític, quatre sacerdots col·locaven l’individu sobre la pedra sacrificial, al davant mateix del temple, i en subjectaven les extremitats. Aleshores un altre sacerdot especialment entrenat, amb habilitat inusitada, extreia el cor del pit amb un ganivet de sílex i l’alçava cap al sol, encara bategant. Era el que poèticament es descrivia com oferir “el fruit preciós del cactus” al “príncep turquesa, l’àguila sublim”. Llavors el cor es cremava en un braser i el cos era decapitat.

Finalment, prou sovint si es tractava de presoners enemics, els nobles i els guerrers menjaven cerimonialment trossos dels braços i de les cames, acompanyats de blat de moro o xilis. El tors es feia rodolar per les escales i la sang s’esquitxava sobre les estàtues dels déus, les portes, les columnes, les escales i els patis dels temples. 

La coartada perfecta per a la conquesta
Quan els espanyols van veure aquestes pràctiques amb els seus propis ulls, aquells sacrificis que consideraven diabòlics van ser un dels principals arguments que van utilitzar per justificar la seva conquesta. I també un dels motius pels quals, tot sigui dit, van aconseguir l’ajut d’alguns pobles sotmesos que odiaven els asteques, i que sovint havien provat de revoltar-se.

El frare dominic Diego Durán exclamà: “¡Oh bestialidad extraña la de esta gente, que en muchas cosas tenían buen regimiento y entendimiento y capacidad, pero en otras, extraña bestialidad y ceguedad!”. I Francisco Cervantes de Salazar, rector de la llavors recentment fundada Universitat de Mèxic, va escriure el 1554: “¡Oh cuán gran fortuna ha sido para estos indios esta venida de los españoles, pues han pasado de aquella desdicha a su actual felicidad, y de la servidumbre a esta verdadera libertad!”. Ni tan sols podia concebre, evidentment, el curiós contrasentit que als indígenes se’ls hagués de donar la felicitat a cop d’espasa, i que se’ls hagués d’alliberar del jou dels seus reis per posar-los, tot seguit, uns grillons forjats a l’altra banda de l’oceà... 

Cortés avançant amb ajuda de tamemes, al Còdex Azcatitlan

L’última nit dels asteques
L’arribada d’Hernán Cortés i els seus cinc-cents homes, el 1519, va trasbalsar el món dels asteques, que seria completament subjugat després de només dos anys de guerra. El poble mexica va descobrir massa tard les intencions dels invasors castellans, perquè al principi els havien confós amb déus. El 13 d’agost de 1521, l’obstinació de Cortés va acabar doblegant la resistència de Tenochtitlán, la capital d’un imperi immens i bressol de la civilització que adorava el Sol.

Actualment, les ruïnes dels edificis més importants de l’antiga ciutat, que va ser arrasada completament pels conqueridors, es troben sota els edificis colonials del centre de Ciutat de Mèxic, al subsol de la mateixa plaça del Zócalo.