Subscriu-t'hi
Món

Vasili Arkhipov: L'home que va salvar el món

Crisi dels míssils: l'oficial soviètic que va impedir la tercera guerra mundial

Carles Llorens
1 El desconegut que va evitar la guerra nuclear
El capità rus Vassili Arkhípov
El capità rus Vassili Arkhípov National Geographic / Wikimedia Commons

L'octubre del 2002, en la commemoració a l'Havana dels quaranta anys de la crisi dels míssils, qui havia estat secretari de Defensa de Kennedy, Robert McNamara, va revelar molts detalls de com van estar a punt de desencadenar l'holocaust nuclear. Se sabia que havia estat determinant un oficial soviètic del submarí B-59. Arran de la intervenció de McNamara, Thomas S. Blanton, director dels Arxius de la Defensa Nacional de la Universitat Geor­ge Washington, va revelar-ne el nom. Fora de Rússia, ningú no havia sentit a parlar de Vasili Arkhipov, un oficial que feia tres anys que havia mort prop de Moscou. Ara, cinquanta anys després d'aquest episodi, ja podem perfilar la biografia d'aquest home que, segurament, va salvar el món de la Tercera Guerra Mundial.

Vasili Alexandròvitx Arkhipov era el segon oficial del B-59, un dels quatre submarins atòmics de darrera generació que va sortir de l'URSS en direcció a Mariel, Cuba, l'1 d'octubre del 1962.
Arkhipov era un clar resultat de la Revolució. Nascut el 1926 i fill d'una família pobra de la Rússia profunda, semblava destinat a continuar la feina de pagès dels seus pares. Amb la Revolució, i amb la seva carrera a la Marina —va estudiar a l'Escola Superior Naval del Pacífic—, va poder gaudir d'una notable promoció social i, de molt jove, ja va participar en algun dels darrers episodis de la Segona Guerra Mundial. En aquell moment, tenia una notable carrera com a oficial de submarins a les flotes del mar Negre, del Nord i del Bàltic.

En salpar de Múrmansk, al nord-oest del país, molt a prop de Finlàndia, Arkhipov probablement va recordar la va seva tràgica missió anterior,l'abril del 1961 (tot just un any i escaig abans) a bord del K-19. Llavors també era el comandant adjunt del submarí.

Missions d'alt risc
El K-19 era el submarí emblema de l'URSS, el resultat dels esforços tecnològics per equiparar-se a la flota nord-americana. Mogut per dos reac­tors nuclears, anava equipat amb tres míssils balístics, cadascun amb un cap nuclear, que podien assolir objectius a 670 quilòmetres de distància. A la primeria dels seixanta, les autoritats soviètiques necessitaven poder-lo exhibir en la guerra de dissuasió amb els Estats Units. Per això, la seva construcció es va accelerar tan forçadament que va acabar sortint a mar obert amb múltiples deficiències.

El 4 de juliol del 1961, després d'uns exercicis al sud de Groenlàndia, un dels reactors del K-19 va patir una fuga en el seu sistema de refrigeració. La temperatura del reactor de seguida es va disparar. Per aturar l'escalfament, vuit mariners van entrar a la zona a reparar la fuga. Els vuit van morir al cap de poques hores. La tensió que es va viure va ser tan important que la tripulació es va revoltar contra el capità Nicolai Zateyev. Només la determinació d'Arkhipov, a qui els seus homes reconeixien una gran autoritat, va posar fi al motí. La sang freda que el comandant adjunt havia demostrat devia ser clau a l'hora de confiar-li un important rol al capdavant del submarí que ara es dirigia a Cuba. Dins del K-19, Arkhipov havia viscut la seva missió més tràgica. Dins del B-59 viuria la més transcendent.

2 L'intent de distensió de John Fitzgerald Kennedy
Retrat de John F. Kennedy a la Casa Blanca dels Estats Units
Retrat de John F. Kennedy a la Casa Blanca dels Estats Units Wikimedia Commons

L'elecció de John F. Kennedy com a president va semblar una oportunitat de distensió en la guerra freda. Com a senador, havia estat molt crític amb l'estratègia nuclear del president Eisenhower, i havia argumentat que fins i tot un atac nuclear preventiu tindria una resposta soviètica que representaria milions de morts nord-americans. El dirigent soviètic, Nikita Khruixtxov, per altra banda, va saludar amb simpatia la seva elecció. Aviat es va veure, però, que la guerra tenia unes dinàmiques més poderoses que les voluntats dels dirigents.

Kennedy va prendre possessió del càrrec el 20 de gener del 1961. Just catorze dies abans, Khruixtxov va declarar solemnement que donaria suport a totes les "guerres d'alliberament nacional del Tercer Món". El 13 de març, quan encara no feia dos mesos que era president, Kennedy va respondre amb l'Aliança pel Progrés, un projecte d'ajuda econòmica, política i social per a l'Amèrica Llatina.

Un començament compromès
Sobre la taula, el nou president es va trobar amb un projecte molt més determinant que l'Aliança. Aquest projecte maquinava que 1.400 exiliats cubans, entrenats per la CIA, envaïssin l'illa. A part de Cuba, hi havia altres punts calents: el Congo, Mali, Ghana o Guinea a l'Àfrica, i Laos i el Vietnam al front asiàtic.

Per tractar de tot, Kennedy i Khruixtxov van accedir a trobar-se a Viena els dies 3 i 4 de juny del 1961. Només van arribar a acords respecte a Laos. La trobada, sobretot, va servir per posar en evidència que hi havia un problema a Berlín. Khruixtxov pretenia eliminar la presència militar occidental a la ciutat i confiar el control dels seus accessos a la República Democràtica Alemanya.

De retorn a Moscou, Khruixtxov va iniciar la seva ofensiva sobre Berlín. Va incrementar en un terç l'ajuda de l'URSS a l'Alemanya Oriental i, a partir del 13 d'agost, es va començar a construir el mur. Els Estats Units van respondre enviant 1.500 soldats a Berlín.

Un incident a la frontera entre les dues parts de Berlín va fer que el 27 d'octubre hi hagués confrontats desenes de tancs soviètics i nord-americans a les dues bandes del punt de control Charlie. La situació es va resoldre en el contacte directe entre Kennedy i Khruixtxov. Kennedy va renunciar a enderrocar el mur i Khruixtxov va descartar de signar el tractat que havia anunciat amb l'Alemanya Oriental.

Mentrestant, l'URSS va portar a terme cinquanta proves nuclears, trencant una moratòria de trenta-quatre mesos. Davant aquest fet, Kennedy va ordenar de reprendre les proves americanes. També va accedir a la pressió militar que li demanava construir més míssils balístics intercontinentals, malgrat que els Estats Units tenien una superioritat aclaparadora respecte als soviètics.

3 Tancs americans i soviètics sobre Berlín
Fidel Castro en la seva arribada a Washington el 15 d'abril de 1959
Fidel Castro en la seva arribada a Washington el 15 d'abril de 1959 Wikimedia Commons

Aquesta tensió global va desembocar a Cuba. Fidel Castro havia arribat al poder l'1 de gener del 1959. L'opinió pública nord-americana havia vist amb certa simpatia els barbuts de Sierra Maestra i en un primer moment van viure sense inquietud l'establiment del nou règim a 90 milles de Florida. L'administració d'Eisenhower, però, es va anar radicalitzant contra Castro a mesura que anaven arribant notícies d'execucions i de nacionalitzacions.

Eisenhower es va negar a entrevistar-se amb Castro quan l'abril del 1959 va visitar els Estats Units. Li va posar la creu definitiva a partir, però, de la visita a l'Havana d'Anastas Mikoyas, vice-primer ministre de l'URSS. El febrer del 1960, el dirigent rus va signar diversos acords comercials. A partir d'aquí, la tensió no va parar de créixer. El juliol Castro va confiscar les inversions nord-americanes a Cuba. Eisenhower va respondre tancant l'entrada de sucre cubà al mercat dels Estats Units.

El 26 de setembre del 1960, a les Nacions Unides, Fidel Castro va fer el seu primer discurs radicalment antinord-americà. Durant 4h i 29 minuts va denunciar sabotatges, incursions aèries i atemptats provinents dels Estats Units. Va fer al·lusions molt crítiques al president Eisenhower i va explicar que els dos candidats a la Presidència, Kennedy i Nixon, "carecen de seso político". Cap hotel de Manhattan el va voler allotjar; només el va acollir la comunitat afroamericana de Harlem. Abans de deixar la Presidència, Eisenhower ja havia trencat relacions diplomàtiques amb Cuba.

Operació Mangosta
Kennedy, tot just arribat a la Casa Blanca, va ser pressionat per executar el pla de la CIA d'invasió dels exiliats cubans. Sembla que a contracor, el va autoritzar sempre que es presentés com un tema cubà. Així mateix no va permetre que l'aviació nord-americana donés suport als desembarcats a Bahía Cochinos quan les coses van començar a anar malament. A la fi, l'operació es va liquidar amb 114 morts i 1.189 invasors detinguts. Eufòric, l'1 de maig, Castro va declarar que Cuba era "una nación socialista".

A finals del 1961, l'administració de Kennedy va concebre l'Operació Mangosta, un programa que havia d'acabar amb la caiguda de Castro. El reforçament de l'activitat clandestina dins Cuba s'havia d'iniciar el març del 1962 i acabar a l'octubre, amb una revolta general. S'ha especulat molt sobre si Mangosta incloïa un atemptat contra Castro. Potser algun dia els documents reservats ens ho aclariran.

4 Operació Camuflatge
Un U-2, l'avió espia que van utilitzar els Estats Units
Un U-2, l'avió espia que van utilitzar els Estats Units Wikimedia Commons

En aquell moment, al principi del 1962, els serveis d'intel·ligència de l'URSS van fer saber a Cuba que la invasió militar nord-americana era imminent. Davant d'aquesta situa­ció, la Unió Soviètica va oferir la possibilitat d'instal·lar míssils. Sembla que, inicialment, Castro s'hi va resistir. Khruixtxov tenia, però, motius per insistir-hi. Conscients del seu desavantatge nuclear respecte als Estats Units, l'URSS tenia l'oportunitat de compensar el seu dèficit de míssils intercontinentals amb coets d'abast mitjà, des de Cuba. Era, per altra banda, una manera de contestar la instal·lació, tot just l'any abans, dels míssils americans Júpiter a Turquia. Experts soviètics en armament nuclear van visitar l'Havana camuflats enmig d'una delegació d'assessors agrícoles. De retorn a Moscou, van dir a Khruixtxov que "dissimularien els míssils enmig de les palmeres". El maig del 1962 es va signar un acord secret.

El pla era instal·lar trenta-sis míssils SS-4 amb un abast de dos mil quilòmetres i vint-i-quatre SS-5 amb un abast de quatre mil cinc-cents quilòmetres, fet que volia dir amb capacitat de destruir moltíssimes ciutats nord-americanes. El 14 d'octubre l'avió espia nord-americà U-2 va obtenir unes fotografies que mostraven la construcció de rampes de llançament de míssils. El president Kennedy va tenir la informació a primera hora del matí del dia 16 d'octubre.

Una resposta imminent
Immediatament, a la Casa Blanca, es va constituir una comissió per seguir la crisi. Es va decidir que Kennedy havia de seguir la seva agenda normal i fins i tot continuar participant en els actes de cara a les eleccions al Congrés. Khruixtxov també va mantenir la seva activitat. Va fer diverses aparicions públiques i va assistir a l'actuació al Bolshoi d'una cantant d'òpera nord-americana.

Kennedy es va posar en contacte, però, amb Khruixtxov. Aquest, en una carta del 18 d'octubre, explicava que els míssils de Cuba eren purament defensius. Era mentida i els americans ho sabien. El dissabte 20 d'octubre, Kennedy tenia dues opcions sobre la taula. La primera, donar setanta-dues hores a Khruixtxov per retirar els míssils i bombardejar si no els retirava. I la segona, fer una demostració de força bloquejant Cuba de manera que no hi arribessin més armes. Kennedy va optar per aquesta segona opció.

5 Comença el bloqueig de Cuba
John F. Kennedy signant l'autorització per a la quarantena naval de Cuba el 23 d'octubre de 1962
John F. Kennedy signant l'autorització per a la quarantena naval de Cuba el 23 d'octubre de 1962 Wikimedia Commons

El dia 22, a les set de la tarda, va comparèixer a la televisió. Va informar, per primera vegada, que hi havia míssils a Cuba. Va explicar el propòsit de començar un bloqueig naval a l'illa i va fer saber que havia ordenat a les Forces Armades que es preparessin per a qualsevol eventualitat. Kennedy demanava a Khruixtxov "d'aturar aquesta amenaça clandestina, temerària i provocativa a la pau mundial". A Cuba, ja hi havien arribat, però, quaranta-dos míssils...

L'Exèrcit nord-americà va iniciar un immens desplegament. Hi van participar 183 vaixells de guerra, dels quals vuit eren portaavions amb quaranta mil marines a bord. A Florida es van concentrar 200.000 soldats i 579 avions de combat. 156 míssils balístics intercontinentals es van posar a punt per ser disparats en direcció a l'URSS.

El dia 23 la Casa Blanca va fer públiques les fotografies dels míssils. Aquest mateix dia qui va aparèixer a la televisió cubana, anunciant una imminent invasió, va ser Castro. A part de tot el dispositiu soviètic, el comandante disposava d'un exèrcit de més de 270.000 homes. El bloqueig es va fer efectiu el dia 24 d'octubre, un moment en el qual anaven en direcció a Cuba vint-i-tres naus soviètiques i... els quatre submarins que l'1 d'octubre havien sortit de Múrmansk.

El 13 d'octubre, els quatre submarins ja eren prop de Veneçuela. Dos dies després, reben l'ordre d'aturar el seu avanç cap a Cuba i d'establir-se en posició de combat. A partir del 18 d'octubre tant les naus com els submarins tornen a avançar amb la intenció d'evitar un bloqueig que es tanca. A partir del dia 24 la tensió és màxima. En una missiva a Kennedy, Khruixtxov li diu: "L'URSS veu el bloqueig com una agressió i no donarà instruccions de desviar-se als vaixells ". El 25, al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, l'enfrontament entre l'ambaixador nord-americà i el soviètic va ser total.

Màxima tensió
El primer senyal de distensió va arribar el divendres 26 d'octubre. Un missatge de Khruixtxov lliurat a l'ambaixada nord-americana de Moscou, que va tardar 12h a ser traduït, mostrava la seva preocupació pel perill nuclear. Una nova missiva del líder soviètic de primera hora del dissabte 27 oferia una eventual retirada dels míssils si els Estats Units es comprometien a no envair Cuba i a retirar els míssils Júpiter de Turquia.

Sobre el terreny la tensió, però, era màxima. El mateix 27 d'octubre, un míssil terra-aire de la defensa antiaèria cubana va batre un avió espia nord-americà U-2. Va ser un moment crític. El desastre definitiu, però, va estar a punt de produir-se unes hores després entre el Beale, un torpede de la Marina nord-americana, i el B-59 d'Arkhipov.

6 Situació límit dins el submarí B-59
Fotografia del submarí B-59 durant la crisi dels míssils
Fotografia del submarí B-59 durant la crisi dels míssils Wikimedia Commons

Les ordres de McNamara eren clares: calia aturar vaixells i submarins soviètics. Se'ls havia d'advertir. I si no en feien cas, es dispararia. En el cas dels submarins, l'objectiu era que els avisos, amb sonar o amb càrregues de profunditat, els fessin sortir a la superfície. Així, quan el dia 27 el Beale va localitzar el B-59 li va enviar un avís per sonar i, com que no va tenir resposta, li va començar a disparar càrregues de profunditat... Els Estats Units no sabien, però, que el submarí duia torpedes atòmics.

Segons l'aleshores oficial de comunicacions del B-59, Vladimir Orlov, les càrregues de profunditat van arribar en un moment en què la situació dins del submarí ja era límit, amb una tripulació exhausta per la travessia i amb uns oficials estressats: "Les descàrregues que explotaven a pocs metres del buc del submarí eren contínues i et feien sentir com si estiguessis assegut damunt d'un barril de metall que algú pica contínuament amb un martell".

Enmig el mar, incomunicats
En aquesta situació d'assetjament, amb una tripulació dubtant de si ja havia esclatat una guerra, el capità Savitski va intentar contactar amb Moscou sense èxit. Eren les cinc de la tarda quan va ordenar de preparar el llançament d'un torpede. "Fem-los saltar per l'aire, ara! Morirem, però els destruirem. En depèn l'honor de la nostra nau", sembla que va dir.

Sense permís de Moscou, el B-59 només estava autoritzat a llançar un míssil atòmic contra objectius nord-americans si tenia l'acord dels seus tres oficials: el capità Savitski, el delegat del PCUS Ivan Maslennikov i el segon oficial Vasili Arkhipov. En una reunió d'urgència dels tres homes, el delegat del PCUS va donar el seu vistiplau al capità. Arkhipov, però, va dir que no, que s'havia de procurar tornar a parlar amb Moscou. El capità va perdre els estreps. A poc a poc, però, es va anar calmant i va acceptar la proposta d'Arkhipov de sortir a la superfície, de retirar-se i esperar ordres de Moscou, evitant l'enfrontament.

Per l'historiador Josep Fontana, si no es va produir l'holocaust nuclear global va ser "per la prudència de Kennedy d'evitar tant com fos possible d'arribar al conflicte, i l'actitud de Khruixtxov, que va acceptar un acord que, a ulls dels seus, va semblar una rendició". La prudència d'un i l'actitud de l'altre van ser possibles, però, perquè Arkhipov els va donar temps.

Mentrestant al mateix despatx oval, un reduït grup de persones encapçalades per Robert Kennedy i McNamara elaboraven una resposta a la darrera missiva de Khruixtxov. Al mateix temps, Robert parlava amb Anatoly Dobrynin, l'ambaixador soviètic a Washington. Els Estats Units es comprometien a no envair Cuba. L'acord relacionat amb els Júpiter es va tancar de paraula entre Robert Kennedy i l'ambaixador. Robert va explicar que els míssils de Turquia eren de l'OTAN i que, per tant, la seva retirada no la podien decidir els Estats Units de manera unilateral. Amb uns mesos, però, es podia aconseguir, com així va ser.

Al vespre del 27 d'octubre, Khruixtxov es dirigia al general Pliyev per dir-li: "Hem pres la decisió de desmantellar els míssils i evacuar-los. Comenci aquesta feina". El diumenge 28, Ràdio Moscou informava del desmantellament i del retorn dels míssils a l'URSS. Era un comunicat que acabava l'episodi més crític de la guerra freda.
 

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto