Fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller, segons la llegenda va ser engendrat de manera casual, a causa de la mala relació dels seus progenitors. Com que Pere evitava allitar-se amb la reina en considerar-la molt lletja, membres de la cort van ordir un engany. Li van fer creure que en una cambra a les fosques hi havia una altra dama de gran bellesa. Pere va caure en el parany, sense saber que en realitat s'acabava d'allitar amb la seva dona. D'aquesta nit de passió i d'engany va néixer el futur Jaume I.

En el ‘Llibre dels fets', la crònica que descriu en primera persona la vida i les gestes de Jaume I, el rei jutja amb molta severitat el seu pare, Pere el Catòlic, que va morir durant la batalla de Muret. Potser hi té a veure el fet que Pere va oferir com a penyora el mateix Jaume quan només era un infant de 3 anys al seu enemic, Simó de Montfort, que és qui va vèncer a Muret. Tot i ser el botxí de Pere, Montfort es va fer càrrec de l'educació de Jaume durant els anys d'infantesa.

El papa va forçar Simó de Montfort a retornar Jaume I a les seves terres, per evitar que la corona catalanoaragonesa entrés en crisi per falta de successor. Finalment, qui es va encarregar de la seva educació van ser els cavallers templers del castell de Montsó, que van ensenyar el jove rei a lluitar amb l'espasa o muntar a cavall. També van ser ells qui li van transmetre el fervor religiós que el rei sentiria durant tota la vida.

Tot i les fermes conviccions cristianes, Jaume I va ser flexible en alguns aspectes, com en el de la seva relació amb el sexe femení. Quan va morir Violant d'Hongria, el rei va buscar consol en els braços d'altres dones, com Aurembiaix d'Urgell o Teresa Gil de Vidaure, amb la qual es va arribar a casar. Però quan aquesta va emmalaltir de lepra, el rei la va abandonar. Quan el papa se'n va assabentar, va fer públic que no es podia trencar el matrimoni. Jaume I, enfurismat contra el seu confessor, el bisbe de Girona, a qui va acusar de revelar els seus secrets a la Santa Seu, va manar tallar-li la llengua.

Les descripcions que ens han arribat de Jaume I ens el presenten com un home molt alt i corpulent, de cabell ros, blanc de pell, dents ben posades i mans fines i llargues. Pel que fa a la seva personalitat, destaquen les cròniques que era generós i fidel a la paraula donada. Tal era el seu compromís amb la lleialtat que durant les campanyes de Mallorca i València es descriu sovint que el rei es va posar a plorar de manera desconsolada en saber de la mort d'alguns nobles o senyors feudals del seu cercle de confiança.

Jaume sempre va ser conscient de la seva importància al camp de batalla. De petit li havien explicat que quan va morir el seu pare a Muret els seus soldats van fugir en desbandada del camp de batalla. Per això, quan en ple setge de València una sageta li va ferir la cara, va seguir muntat dalt del cavall i somrient als seus homes. Dies després, la nafra li havia provocat una erupció a la cara i anava pel campament amb un ull inflat. La ferida, però, no es va agreujar i es va recuperar sense més problemes.

Avui un gran ratpenat corona l'escut de València. Però com hi va arribar? Els musulmans havien fet portar i criar aquests animals per combatre els mosquits, per això era habitual veure'ls al voltant de València. Segons la llegenda, durant el setge a la ciutat un ratpenat es va instal·lar al sostre de la tenda del rei Jaume. Quan els soldats es van disposar a foragitar-lo, el Conqueridor va ordenar que el deixessin estar. Aquesta decisió va ser providencial, perquè unes nits més tard un soroll provocat per aquest mateix ratpenat va servir per despertar les tropes just quan els musulmans es disposaven a llançar un atac per sorpresa. Com a mostra d'agraïment, Jaume I va incorporar la seva silueta en l'escut heràldic de la ciutat.

El gran enfrontament entre cristians i musulmans durant la campanya de València va ser la batalla del Puig (València). Jaume I havia deixat una guarnició liderada per Guillem d'Entença a la fortalesa del Puig mentre el rei marxava a la recerca de recursos i soldats. El líder musulmà, aprofitant que Jaume no hi era, va llançar una gran ofensiva per foragitar els cristians. Aquests van presentar batalla i van vèncer, però a canvi de moltes vides, inclosa la de Guillem. Quan Jaume I va tornar, va jurar que no abandonaria València fins que la ciutat fos conquerida. A tal efecte, va fer venir la seva dona i els seus fills perquè s'instal·lessin amb ell.

Quan Jaume I va entrar victoriós a València, molts musulmans van fugir cap al mar amb la intenció d'embarcar-se en un vaixell cap a Àfrica. Com que no hi havia prou barques per a tots, els supervivents a poc a poc es van anar concentrant a la platja coneguda com la Lluna. Al cap de poc temps, però, un grup de cristians els van trobar i els van massacrar. Aquesta és una de les versions sobre l'origen de l'expressió "estar a la lluna de València", que significa que hom està despistat, com els malaurats musulmans.

Durant la batalla de Portopí, en el marc de la campanya a Mallorca, Jaume I volia avançar amb les seves tropes per escometre l'enemic, però en veure que cap dels seus nobles el seguia i que alguns fins i tot donaven mitja volta el rei va exclamar la frase "Vergonya, cavallers, vergonya!". Aquesta frase ha passat a la història com una de les seves sentències més cèlebres, que denota el caràcter temperamental del rei. La importància d'actuar amb valentia en l'ideal cavalleresc era cabdal, i, de fet, en depenia la victòria. Per això quan les tropes de Jaume I van travessar les portes de Mallorca en l'assalt final, a la crònica del ‘Llibre dels fets' s'explica que qui encapçalava la comitiva era Sant Jordi, el cavaller ideal.