Segons expliquen les cròniques, Marengo, un dels 130 cavalls que posseïa Napoleó i, sense dubte, el més famós de tots, era un preciós animal tord de raça àrab. El preferit de l’emperador feia tan sols un metre i 45 centímetres d’alçada, i fou importat d’Egipte cap a França a l’edat de sis anys. Era de constitució fèrria, ràpid i manejable, i es diu que restava impertèrrit mentre ressonaven els trets dels canons i els fusells. Durant els seus 38 anys de vida, Marengo (nom que li fou posat en honor de la batalla que Napoleó va guanyar en aquesta localitat del nord d’Itàlia, l’any 1800) va resultar ferit fins a vuit vegades i va conduir el seu amo a les cruentes batalles d’Austerlitz, Jena i Waterloo. Fou en aquesta última, lliurada el 18 de juny del 1815, quan els britànics, després de derrotar l’emperador cors, van capturar l’animal i el van traslladar a Anglaterra, on va morir anys després. El seu esquelet es conserva al National Army Museum, situat al barri londinenc de Chelsea.

Un metre seixanta d’alçada, de caràcter notablement fogós, alegre, lleial i de gran intel·ligència. Així era Lazlos (cavall del desert), el cavall de raça àrab que Mahoma va utilitzar per fer el seu primer pelegrinatge a la Meca. Aquest esplèndid animal, regal del governador d’Egipte (qui a més va fer-li arribar joies, vestits, mel, mantega i un ase de nom Yafur), va despertar en el profeta una gran passió pels cavalls, i en especial per les eugues. Commogut per la bellesa d’aquests animals, Mahoma proclamà que “el diable mai no gosarà entrar en una tenda habitada per un cavall àrab”. Més tard, preocupat per la supervivència d’aquesta raça equina, va escriure a l’Alcorà que “com més grans de civada proporcionis al teu cavall, més pecats et seran perdonats”. El fort lligam entre Lazlos i Mahoma —que no va evitar que el profeta continués adorant també Al-Qaswà, el seu camell favorit— explica d’alguna manera l’estreta relació existent entre l’home i el cavall en la tradició musulmana.

L'1 d’abril del 1764, un dia d’eclipsi de sol, naixia el cavall de carreres més gran de tots els temps. Eclipsi, de raça àrab i de caràcter capriciós i esbojarrat, no solament no va perdre una sola cursa en tota la seva vida, sinó que les guanyava amb una superioritat del tot insultant. Durant la seva inimitable carrera, va guanyar 25.000 lliures en premis i més de 200.000 exercint de semental. L’any 1789, després d’haver esclafat tots els seus rivals durant quasi 20 anys, el cavall va patir un còlic i va morir. El seu cadàver va ser examinat fins a l’últim detall, i les seves proporcions van ser preses com a model pel fundador del Col·legi de Veterinaris de Londres.

Segons explica la llegenda, Alexandre tenia 12 anys quan va demanar al seu pare que li proporcionés cavalls de la Tessàlia grega, famosos per ser els millors en el camp de batalla. Durant la tria, un d’ells va començar a mostrar-se especialment agressiu i a etzibar guitzes a tothom. Era a punt de ser descartat, però Alexandre no volia perdre un animal amb tanta personalitat. Filip II, contrariat per la tossuderia del seu fill, va convidar-lo a provar de dominar aquella força bruta de la naturalesa. Alexandre no solament va aconseguir muntar-lo, sinó que el va controlar amb tanta perícia que va fer plorar el seu pare. Des de llavors, Bucèfal (cap de bou), de testa ampla i pèl atzabeja, amb una taca blanca en forma d’estrella al front, va dur Alexandre a tot arreu i el va ajudar a construir un imperi de més de vint milions de quilòmetres quadrats. Bucèfal, com el seu amo, va viure al voltant de trenta anys. Va morir a la batalla de l’Hidaspes, el 326 aC, i Alexandre el va convertir en Déu i va fundar damunt la seva tomba la ciutat de Bucefàlia.

Babieca (‘fluix’, ‘ximple’) fou el llegendari cavall que les fonts literàries, a partir del 'Cantar del mío Cid', atribueixen al cavaller castellà Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut com a Cid Campeador. Aquest cavall, de pelatge blanc i raça nord-africana, fou obedient, àgil i veloç, especialment apte per al combat. La batalla més coneguda que van lliurar plegats cavall i genet fou precisament l’última que guanyà el Cid. Rodrigo Díaz va caure ferit de mort en una escaramussa mentre intentava conquerir València als musulmans. Segons s’explica, l’endemà, el seu cadàver va ser lligat a la sella per la seva esposa, Ximena Díaz, per tal d’espantar l’enemic, el qual va creure que el noble guerrer havia ressuscitat per continuar lluitant contra ells. Des de la mort del seu amo, Babieca no fou muntat mai més. Va morir dos anys més tard a la inusual edat de quaranta anys. Segons la tradició, fou enterrat en algun lloc del monestir de San Pedro de Cardeña, a deu quilòmetres de Burgos.

Durant el regnat de Calígula (37-41 dC), Roma importava d’Hispània uns deu mil cavalls cada any. Un d’ells es convertiria en el preferit d’aquest excèntric emperador: Incitatus (‘impetuós’). Pel que coneixem, Calígula va arribar a adorar-lo de tal manera que primer va manar construir-li una cavallerissa de marbre, i després, una casa palau amb jardí, 18 persones al seu servei i mobiliari de luxe per rebre els convidats. Trastornat, l’emperador menjava i dormia als estables al costat del seu estimat cavall, a qui cobria amb mantes de color porpra (tint reservat per als membres de la família imperial pel seu elevat cost) i carregava de collarets de pedres precioses. Els dies previs a una cursa, Calígula ordenava mantenir un silenci absolut a tota la ciutat per tal de no destorbar el descans d’Incitatus, al qual va nomenar cònsol de Bitínia. Qui gosava saltar-se la norma era executat immediatament. En una d’aquestes curses, Incitatus no va poder aconseguir la victòria. Enrabiat, l’emperador va fer executar l’auriga “lentament, perquè se senti morir”.