Joan Gamper, l'expedient secret

El 30 de juliol del 1930, Joan Gamper es llevà la vida. Aquest suís de cor català fou el fundador, el capità, el president i l'ànima del Barça durant el primer quart de segle, fins que la dictadura de Primo de Rivera, l'any 1925, l'apartà del Club. Fou un cop que mai superà, agreujat per la fallida dels seus negocis a causa de la crisi borsària del 1929

Dies després de la mort, l'assemblea de socis acordà mantenir per sempre més a Joan Gamper el carnet de soci número 1
Dies després de la mort, l'assemblea de socis acordà mantenir per sempre més a Joan Gamper el carnet de soci número 1 Museu FC Barcelona
3 d'agost del 2005 a les 05:25
Guardar a favorits

El 14 de novembre del 1898, un tren procedent de Lió arriba a l'estació de França de Barcelona. Entre la multitud, baixa un jove suís. És Hans Gamper. Tot l'equipatge que du és una maleta, perquè la seva idea és romandre poc temps a la ciutat. S'estableix a Sant Gervasi de Cassoles, on viurà amb el seu oncle, Emil Gaissert, també suís. Gaudeix de bones credencials i no tindrà problemes per trobar feina als despatxos de Crédit Lyonnais i al departament de comptabilitat de la Companyia de Tramvies de Sarrià. També ben aviat farà bona amistat amb un grup de joves britànics, suïssos i alemanys establerts a la ciutat. La majoria són membres de l'Església evangèlica alemanya de Barcelona. Són protestants, com ell. I també són els únics amb qui pot compartir la seva autèntica passió: el futbol. La immensa majoria dels catalans ignoren aquest esport.

El jove suís se sent a gust a Catalunya i decideix prorrogar-hi l'estada perquè en porta una de cap: organitzar un equip de futbol. El 16 d'octubre del 1899 entra en acció. L'han informat que alguns socis del gimnàs Tolosa, a la Bonanova, fan exercicis amb unes pilotes de futbol importades d'Anglaterra. Possiblement, són les úniques que existeixen a Barcelona. Parla amb el director del centre, Jaume Vila, però aquest no vol formar cap equip amb estrangers. Gamper no cau en el desànim. Cinc dies després fa un segon intent al gimnàs Solé, al carrer Montjuïc del Carme. Aquesta vegada convenç el seu propietari, Manuel Solé. Sense perdre més temps escriu un anunci que sortirà publicat l'endemà, 22 d'octubre, al setmanari Los Deportes. La nota diu: "Nuestro amigo y compañero Mr. Kans Kamper [sic], de la Sección de Foot-Ball de la 'Sociedad Los Deportes' y antiguo campeón suizo, deseoso de poder organizar algunos partidos en Barcelona, ruega a cuantos sientan aficiones por el referido deporte, se sirvan ponerse en relación con él, dignándose al efecto pasar por esta redacción los martes y los viernes por la noche de 9 a 11". La història del Barça començava en aquest mateix moment amb el dinàmic ciutadà suís.

El pare del barcelonisme

Hans Maximiliam Gamper Haessig és el més gran de cinc germans d'una família suïssa ben acomodada. Havia nascut el 22 de novembre del 1877 a Winterthur, tot i que passà la seva infantesa a Zúric, on practicà diversos esports. Després de jugar al FC Excelsior i al Basilea, als disset any esdevé un dels fundadors del FC Zuric. Amb la majoria d'edat, es trasllada a Lió per cursar-hi estudis de comerç, però no oblida l'esport i s'apunta a la disciplina de la Union Athlétique i del FC Lió. Amb tot, ben aviat ha de fer les maletes. Els Gamper volen que dugui el pes comercial, a l'estat espanyol, de productes tropicals vinguts d'Amèrica, com el sucre, el cafè o el cacau. L'envien a Barcelona, on haurà d'aprendre castellà mentre fa feines provisionals a la Companyia de Tramvies de Sarrià i als despatxos de Crédit Lyonnais. Després s'haurà d'establir a l'illa de Fernando Poo, colònia espanyola a Guinea Equatorial, on els Gamper tenen pensat obrir una oficina comercial. 

Però, un any després, els plans han canviat. La febre pel futbol en tindrà la culpa. El matí del 29 de novembre del 1899, Hans Gamper es dirigeix al Govern Civil de Barcelona amb la documentació necessària per a crear una entitat que inscriu com a Football Club Barcelona. Al vespre, convoca la primera assemblea oficial del nounat club. Hi assisteixen dotze persones: els suïssos Hans Gamper i Otto Kunzle; els anglesos Walter Wild, John i William Parsons; l'alemany Otto Maier, i sis catalans, Lluís d'Ossó, Bartomeu Terradas, Enric Ducal, Pere Cabot, Carles Pujol i Josep Llobet. Són els fundadors del Barça. Han de prendre moltes decisions: l'escut que lluirà l'equip, els colors de la samarreta, la quota de soci, el lloguer d'un terreny de joc i els càrrecs directius. Walter Wild en serà el president, mentre que Gamper exercirà com a vocal i capità de l'equip. Per fi, el 8 de desembre se celebra el primer partit. Acaba amb derrota blaugrana, per la mínima, davant un equip format per joves de la colònia anglesa de la ciutat. Però la vetlla de Nadal arribarà la primera victòria (3-1) davant el Català, "con el inteligente campeón suizo Hans Gamper a la cabeza", tal com es va publicar en les pàgines d'esports de La Vanguardia.

Joan Gamper arribà a Barcelona per a importar-hi productes tropicals vinguts d'Amèrica, com el cacau, el sucre o el cafè

Quan comença el segle XX, el Club ja té 194 associats. Les reunions de junta se celebren al domicili de Walter Wild, al carrer Nou de Sant Francesc, o al de Gamper, al carrer Girona. El 1902, els blaugrana guanyen la Copa Macaya, precursora del Campionat de Catalunya, el primer trofeu de la història del Club. El suís decideix crear un segon equip perquè la majoria d'associats puguin fer esport. La seva divisa és molt clara: "Un soci, un jugador". I, el 13 de juny d'aquell any, el FC Barcelona és a Madrid per disputar-hi un partit contra un equip nou nascut a la capital espanyola. Els blaugrana guanyen 3 a 1. És la primera victòria davant l'etern rival, el Reial Madrid. Sembla que el somni de Gamper es pot fer realitat.

El salvador del Barça

La primavera del 1904 i amb només vint-i-set anys, Gamper decideix retirar-se de la pràctica activa del futbol per poder dedicar més estones als seus negocis. S'ha associat amb l'empresari barceloní Enric Mir, conegut com el Mir ric. Junts formen una empresa que comercialitzarà el vuitanta per cent del sucre, el cafè i la canyella que es consumeix a Catalunya. 

Però el club que ha fundat no funciona: apareixen problemes econòmics i, esportivament, l'equip no acaba de funcionar. El 2 de novembre del 1908, amb només trenta-vuit socis, es planteja la desaparició del Barça. Gamper n'ha d'agafar les regnes: "El Barcelona no pot morir ni ha de morir. Si no hi ha ningú que ho intenti, jo sol assumiré la responsabilitat d'encarregar-me'n d'ara endavant". Li demanen que accepti la presidència. Gamper hi accedeix. Començarà una campanya porta a porta per buscar socis nous. En pocs dies, ja en tindrà més de dos-cents i també diners per a revifar l'entitat, gràcies als seus contactes amb membres de les classes benestants de la ciutat i amb prohoms de la Lliga Regionalista, partit al qual se sent proper. Joan Gamper, que s'ha catalanitzat el nom, s'entrevista amb el regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Lluís Duran, i amb els diputats Francesc Cambó i Joan Ventosa, als quals fa veure que salvar el FC Barcelona és fer un gest per al país. Al cap d'uns dies, Duran i Cambó són a la llotja presidencial. El fundador ha salvat el Club.

La renaixença del FC Barcelona coincideix amb la construcció del primer camp propi, al carrer de la Indústria, inaugurat l'any 1909, amb capacitat per a sis mil espectadors. Amb el Club salvat, deixa la presidència i passa a ocupar tasques de tresoreria. El Barça guanya títols nacionals, estatals i també internacionals, com la Copa dels Pirineus Orientals, davant d'equips francesos.

Per a evitar comentaris malintencionats, el 1911 s'aproven els estatuts de l'entitat, en què el FC Barcelona es declara apolític i aconfessional. És una ferma aposta de Gamper, que ha tornat al capdavant del Club després de ser escollit president per la Junta General del Club. Però el fundador, ferm partidari de l'amateurisme, es troba amb el problema del professionalisme, un fet que l'enutja. Els jugadors saben que es recapten quatre mil pessetes cada partit i en demanen un percentatge. En l'assemblea de l'1 d'octubre del 1911, Gamper pren la paraula: "Me'n vaig. Això és intolerable. Dieu que us estimeu molt el Club, i la veritat és que el mateu". Però no plega. S'estima massa l'entitat i, a més, fa una aposta personal –fins i tot contra l'opinió de la seva junta directiva– per un noi d'origen filipí que acaba d'arribar a Barcelona. És Paulino Alcántara, que debuta amb quinze anys. Després de tretze temporades, aquest jugador marcarà la xifra rècord de 357 gols amb la samarreta del Barça. Gamper també l'esperona a estudiar medicina i li aconsella que aprengui català, com així farà.

Un president que passa per les urnes

El 23 de juny del 1918, el Club ret un sentit homenatge a Joan Gamper com a reconeixement a la feina feta al davant d'una entitat que ja té més de 2.500 socis. Al costat de la seva esposa, Emma Pilloud, i dels seus dos fills, Joan-Ricard i Marcel, Gamper agraeix el suport. Ho fa en un perfecte català, la llengua oficial de l'entitat i la que utilitza per a parlar amb els seus fills. El fundador fa onejar una gran senyera. És un gest carregat de simbolisme just quan el Barça s'adhereix a la petició d'Estatut d'autonomia que impulsa la Mancomunitat. El diari La Veu de Catalunya dirà: "D'un club de Catalunya ha passat, el FC Barcelona, a ésser el club de Catalunya".

L'any 1919 ingressen al Club dos jugadors que marcaran una època, el porter Ricardo Zamora i el davanter Josep Samitier. El seu debut és davant una selecció de jugadors de les potències aliades de la Primera Guerra Mundial. El Barça organitza l'encontre per a esvair les acusacions de germanofília contra Gamper, que viu el tercer mandat al capdavant de l'entitat. Hi havia accedit per la via democràtica, després d'aconseguir que la Junta General, el juny del 1917, l'escollís president amb 331 vots, davant dels 17 del seu opositor, Joaquim Peris, tal com ha pogut constatar Sàpiens en la documentació existent en l'arxiu del FC Barcelona. Per tant, no és cert, com s'ha dit sempre, que el suís aconseguia la presidència quan volia, sinó que els seus mandats van ser ratificats, anualment i democràticament, pel màxim òrgan de representació de l'entitat. 

Barça = catalanitat

La catalanitat que Joan Gamper atorga al Club no és ben vista a la capital de l'estat. A la final de Copa disputada a Madrid el 1919, es reparteixen pamflets en què s'acusa els jugadors del Barça de "separatistas fánaticos enemigos de los españoles". Després d'aquest partit, Gamper deixa la presidència al seu company Ricard Graells. Ho fa per a esmerçar més hores als seus negocis, que no passen per un bon moment. Amb tot, Gamper serà sempre present en les grans qüestions que afecten l'esport català. L'any 1920 viatja a Anvers amb una delegació del Comitè Olímpic Català per presentar la candidatura de Barcelona com a seu dels Jocs del 1924. Aquest fet no agrada a les autoritats espanyoles, que no entenen les pretensions catalanistes i, encara menys, que rebin el suport "d'un estranger".

El 1908, Gamper s'estrevistà amb regidors i diputats de la Lliga, als quals va fer veure que salvar el Barça era fer un gest per al país

Amb el creixement del FC Barcelona, Joan Gamper creu que ja ha arribat el moment de construir un gran estadi. La seva idea és ben rebuda i, el 17 de juliol del 1921, novament és escollit president. Serà el seu quart mandat. Com havia promès, el 20 de maig del 1922 s'inaugura el camp de les Corts, un estadi amb una cabuda per a vint mil persones, fet que comporta que el Barça dupliqui el nombre d'associats, que passen de 6.100 a 11.123. Gamper està impressionat davant les noves dinàmiques que assoleix l'esport espectacle, però no pot aturar l'auge del professionalisme, que ja és una realitat en el si de l'entitat. El juny del 1923 torna a deixar la presidència, la darrera vegada que ho farà voluntàriament. En plegar, el president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, elogia la seva tasca: "Estranger per naixença, us heu compenetrat amb els sentiments i ideals del nostre poble i per això els catalans us estimen com a fill de la nostra terra".

L'exili interior, l'amargura personal

El 13 de setembre del 1923, dos dies després que el FC Barcelona fes la institucional ofrena floral al monument a Rafael Casanova (una tradició que l'entitat realitza des del 1919), el general Miguel Primo de Rivera protagonitza un cop d'estat militar i aconsegueix el poder a tot l'estat. La situació es torna adversa per al Club, que és multat amb deu mil pessetes per participar en els actes de la Diada Nacional. 

L'1 de juny del 1924, la Junta del Club ha d'escollir un president nou entre quatre candidats, entre els quals hi ha Gamper, segons consta en els arxius del Barça consultats per Sàpiens. El suís guanya per unanimitat. L'entitat està a punt de celebrar el vint-i-cinquè aniversari, però la situació política del moment provoca tensió social. I explota el 14 de juny del 1925. Aquell dia, el Barcelona ha organitzat un partit amistós davant el Júpiter en honor a l'Orfeó Català. Abans de començar el matx, el públic rep amb una sorollosa xiulada les notes de la Marxa reial (l'himne espanyol), interpretada per una orquestra anglesa. Una setmana després, el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, decideix suspendre totes les activitats del Barça i tancar el camp de les Corts durant sis mesos. Joan Gamper, com a president, és acusat d'instigar els aldarulls i és obligat a dimitir i a anar-se'n del país.

Segons documents consultats per Sàpiens, Gamper només roman tres mesos fora de Catalunya. A la tardor del 1925, ja torna a ser a Barcelona, tot i que sap que no pot tenir cap càrrec oficial a l'entitat. Però en continua essent un referent. Acostuma a assistir als partits de casa i les seves opinions són escoltades pel barcelonisme. Gamper és assidu a les tertúlies de la cerveseria Moritz i allà expressa les seves opinions, sempre a favor de buscar la pau i la unió dins el Club, propòsits que, històricament, no han estat fàcils d'assolir en aquesta entitat. 

En l'àmbit professional, continua al capdavant dels seus negocis en solitari, ja que ha trencat l'acord d'associació professional amb el seu soci, Enric Mir. També gestiona un petit taller metal·lúrgic que fabrica insígnies per a diverses entitats, entre les quals, el Barça.

La tràgica mort

Però fa temps que els negocis no li van bé. I els problemes s'agreugen amb la crisi borsària del 1929. Les seves accions baixen en picat. L'empresa li ha fet fallida. Se sent sol, arruïnat, i troba a faltar la participació activa al seu Barça. Immers en una profunda depressió, als cinquanta-dos anys es lleva la vida al seu domicili del carrer Girona. Eren les nou del matí del 30 de juliol del 1930. L'endemà, la notícia s'estén per tot Barcelona. El diari La Publicitat diu: "Poques vegades una notícia s'escampa per la ciutat amb la rapidesa amb què ahir ho féu la mort de Joan Gamper". Cap diari barceloní no fa menció del suïcidi, excepte Las Noticias, que parla d'una mort "imprevista" i "brutal". Només l'Excelsior de Bilbao parla explícitament de suïcidi.

El Consell Directiu del FC Barcelona, que encapçala Gaspar Rosés, està trasbalsat. Les primeres decisions són fer-se càrrec de les despeses del sepeli i demanar a l'Ajuntament que el carrer dels Crisantems, a les Corts, porti el nom del fundador, qüestió que no es produirà fins al cap de quatre anys. Després de la Guerra Civil, les autoritats franquistes recuperaran la denominació anterior i no serà fins al 1947 que es restituirà el nom de carrer Joan Gamper.

Sol, arruïnat i amb l'empresa en fallida, Gamper va trobar a faltar en els últims dies la participació activa en el seu Barça

L'enterrament esdevé una de les manifestacions socials més importants de l'època. Hi assisteixen autoritats locals, el cònsol suís i representants dels àmbits esportiu i econòmic de Barcelona. També, milers d'aficionats de tot el país. La Publicitat en relata el moment: "El cotxe mortuori sortí abarrotat de corones i rams de flors, mentre les despulles mortals de Joan Gamper anaven envoltades per la bandera blaugrana més vella del Club [...]. El taüt fou portat a braços per jugadors i exjugadors del FC Barcelona i per nedadors del CN Barcelona, des de la casa mortuòria fins a l'església parroquial de Sant Pere". Després, s'instal·la la capella ardent a la seu social del Club, al passeig de Gràcia, que és visitada per milers de persones. Finalment, les despulles de Gamper són traslladades al recinte protestant del Cementiri Nou, a Can Tunis. 

En l'assemblea de socis de l'1 d'agost s'acorda mantenir per sempre més el carnet de soci amb el número 1 per a Joan Gamper "en perdurable homenatge al seu esforç".

Per saber-ne més
  • Barnils, Ramon (coord.). Història crítica del FC Barcelona 1899-1999. Barcelona: Empúries, 1999. Perspectiva històrica dels cent primers anys del FC Barcelona, analitzada des dels punts de vista esportiu, social, econòmic i polític.
  • Rodés i Català, Agustí. Els fundadors del FC Barcelona. Barcelona: Joica, 2000. Aproximació al pensament i a les creences dels fundadors de l'entitat.
  • Casaus, Nicolau; Villarroya, Joan. Joan Gamper. Barcelona: Barcanova, 1998, Col·lecció del Centenari, 2. Repàs de la trajectòria del fundador del Club i dels primers trenta anys de l'entitat.
  • Web oficial del Club, amb notícies d'actualitat dels diversos equips, entrevistes als jugadors, història, departaments de l'entitat... www.fcbarcelona.com

 

Aquest article es va publicar en el número 34 del Sàpiens (agost 2005)