Hans Gamper va arribar a Barcelona el 14 de novembre del 1898 i es va establir a Sant Gervasi de Cassoles, on va viure amb el seu oncle, Emil Gaissert. Gaudia de bones credencials i de seguida va trobar feina als despatxos de Crédit Lyonnais i a la Companyia de Tramvies de Sarrià. Aviat faria bona amistat amb un grup de joves britànics, alemanys i suïssos amb qui podia compartir la seva veritable passió: el futbol, un esport que aleshores ignoraven la majoria de catalans.

Clau a Barcelona… i a Olot
El jove suís havia jugat al FC Excelsior i al Basilea, i als 17 anys va esdevenir un dels fundadors del FC Zuric. Ja a Catalunya, Gamper va fundar el Futbol Club Barcelona el 1899 i va presidir l’entitat en cinc etapes diferents. Partidari de l’esport com a pràctica social cívica i integradora, s’oposà a la professionalització del futbol. També fou un dels impulsors de l’Olot Esportiu, l’any 1912. Com a jugador, va disputar 50 partits amb la samarreta del Barça i va marcar 120 gols.

La família Gamper va enviar Hans a Barcelona perquè portés el pes comercial, a l’Estat espanyol, del seu negoci d'importació de productes tropicals vinguts d’Amèrica, com el cacau, el sucre o el cafè. Després del seu pas per Barcelona, s'havia d'establir a l'illa de Fernando Poo, colònia espanyola a la Guinea Equatorial, on la seva família tenia planejat obrir una oficina comercial. Però el 1899 els plans van canviar i la febre pel futbol en tindria la culpa. Tot i que va fer fortuna amb la importació d’aquests béns, els negocis s’enfonsaren, sobretot arran de la crisi del 1929, i foren el principal motiu que el van portar a llevar-se la vida el 1930.

El 16 d’abril del 1902, Hans Gamper va rebre una carta de l’industrial català Joan Padrós, president i fundador del Madrid Football Club, l'embrió del Reial Madrid, una entitat nascuda feia tot just unes setmanes, en la qual es convidava el FC Barcelona a participar en un torneig de futbol. Una selecció de Biscaia, l’equip català i els anfitrions disputarien els dies 12, 13 i 14 de juny un trofeu en honor d'Alfons XIII, que llavors festejava el 16è aniversari. Gamper acceptà el repte.

Un viatge econòmic
Va organitzar una rifa entre els socis per aconseguir diners per al viatge. Finalment, una expedició barcelonista va viatjar en tren a la capital de l’Estat en tercera categoria i s’allotjà en una de les pensions més econòmiques de la ciutat. El 13 de juny li tocà jugar contra el Madrid.

Els jugadors es van desplaçar al camp en tramvia i vestits amb l’uniforme oficial. Els blaugrana van guanyar (1-3) davant un ambient hostil. No obstant això, després perderen la final contra els bascos. Curiosament, la premsa de la capital espanyola va carregar contra Joan Gamper, acusant-lo de portar jugadors únicament del FC Barcelona. No en va, els afeccionats madridistes es pensaven que duria una selecció de futbolistes catalans.

La primavera del 1904, amb només 27 anys, Gamper decideix retirar-se de la pràctica activa del futbol per poder dedicar més temps als negocis. Però el club que va fundar no funciona: apareixen problemes econòmics i, esportivament, l’equip no acaba d’arrencar. Per això, el 2 de novembre del 1908, amb només 38 socis, es planteja la desaparició del Barça. Gamper n’havia d’agafar les regnes: “El Barcelona no pot morir ni ha de morir. Si no hi ha ningú que ho intenti, jo sol assumiré la responsabilitat d’encarregar-me’n d’ara en endavant”. Li van demanar que n'assumís la presidència.

Connectat amb la Lliga Regionalista
Gamper hi va accedir i va començar una campanya porta a porta per captar socis nous. En pocs dies ja n’hauria aconseguit més de 200 i també diners per revifar l’entitat, gràcies als seus contactes amb membres de les classes benestants i amb prohoms de la Lliga Regionalista, partit al qual se sentia proper.

Joan Gamper, que es va catalanitzar el nom, es va entrevistar amb el regidor de l’Ajuntament de Barcelona Lluís Duran i amb els diputats Francesc Cambó i Joan Ventosa, a qui va fer veure que salvar el FC Barcelona era fer un gest pel país.

“El club de Catalunya”
El seu vincle amb el país era cada vegada més fort. El 23 de juny del 1918, el club va retre un sentit homenatge a Joan Gamper com a reconeixement a la feina feta al davant d’una entitat que ja havia aconseguit reunir més de 2.500 socis. Al costat de la seva esposa, Emma Pilloud, i els seus dos fills, Joan-Ricard i Marcel, Gamper va agrair el suport en un perfecte català, la llengua oficial de l’entitat i la que utilitzava per parlar amb els seus fills. A més, ho va fer onejant una gran senyera, un gest carregat de simbolisme just en el moment en què el Barça s’havia adherit a la petició d’Estatut d’Autonomia que va impulsar la Mancomunitat. El diari ‘La Veu de Catalunya’ va dir: “D’un club de Catalunya ha passat, el FC Barcelona, a ésser el club de Catalunya”.

Recel des de Madrid
La catalanitat de Joan Gamper no era ben vista des de la capital de l’Estat. A la final de Copa disputada a Madrid el 1919, es van repartir pamflets en què s’acusava els jugadors del Barça de “separatistas fanáticos enemigos de los españoles”. Tot i deixar el club l’any següent, Gamper estaria sempre present en les qüestions que afectessin l’esport català, i el 1920 va viatjar a Anvers amb una delegació del Comitè Olímpic Català per presentar la candidatura de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1924.

L’1 de juny del 1924, Gamper torna a la presidència del club en un ambient de tensió social fruit de la dictadura de Primo de Rivera. Deu dies més tard, l’11 de juny, l’escalfor de l’ambient explotaria a l’estadi blaugrana. El FC Barcelona havia organitzat un partit amb el Júpiter en honor de l’Orfeó Català. Abans de començar, el públic va dedicar una sonora xiulada a la 'Marxa reial' (l’himne espanyol), fet que va provocar la decisió del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, de suspendre totes les activitats del Barça i tancar el camp de les Corts durant sis mesos.

3 mesos fora de Catalunya
Gamper, com a president, va ser acusat de ser l’instigador dels aldarulls i se’l va obligar a dimitir i anar-se’n del país. Segons documents que va consultar SÀPIENS, Gamper va romandre tres mesos fora del país. A la tardor del 1925, ja tornava a ser a Barcelona i, tot i que no podia exercir cap càrrec, seguia sent un referent.

La situació desfavorable dels seus negocis i la prohibició de tornar a ocupar cap càrrec al FC Barcelona van enfonsar Joan Gamper. Davant la desesperació, decideix acabar d’una vegada per sempre. Va obrir un calaix i va prendre amb força una pistola abans de deixar anar el tret que li llevaria la vida el 30 de juliol de 1930. La seva dona i els seus dos fills no van poder fer res per evitar-ho.

Commoció a Barcelona
L’enterrament de Gamper va esdevenir una de les majors manifestacions socials de l’època. Els jugadors i exjugadors del Barça van portar el taüt des de la casa mortuòria fins a l’església parroquial de Sant Pere. Després es va instal·lar una capella ardent a la seu social del club i, finalment, les seves despulles es van traslladar al recinte protestant del Cementiri Nou, a Can Tunis.

En l’assemblea de socis de l’1 d’agost, es va acordar mantenir per sempre més el carnet de soci amb el número 1 a Joan Gamper “en perdurable homenatge al seu esforç”. A més, cada estiu s'organitza el trofeu Joan Gamper al Camp Nou en honor a la seva figura.