Gerbert d'Orlhac va néixer a la regió occitana d'Alvèrnia. El seu destí va canviar per sempre el dia que uns monjos el van descobrir, amb només 12 anys, tallant una canya al bosc per fer un tub i observar el cel. Els clergues van decidir que aquell petit pastor fascinat pel moviment de les estrelles bé mereixia ser acollit a l’escola de l’abadia. Gerbert va ingressar al monestir de Sant Gerard d’Orlhac, on encetà estudis superiors en gramàtica, retòrica i lògica.

Vers l'any 966, en una visita al monestir d'Orlhac, el comte Borrell II, va accedir a la petició de l'abat d'emportar-se Gerbert perquè pogués estudiar ciències. Borrell II havia arribat al monestir durant el viatge que va fer a Occitània per cercar-hi esposa. El comte es va emportar Gerbert i va encarregar a Ató, bisbe de Vic, que l'instruís.

Protegit per Ató sembla que bona part del temps que el jove Gerbert va viure als comtats catalans el va passar al monestir de Ripoll, on era un visitant assidu de l’'scriptórium', la biblioteca fundada per Guifré el Pelós i que en aquell moment disposava d’uns 65 tractats filosòfics i científics, alguns traduïts de l’àrab per Sunifred Llobet, ardiaca de la catedral de Barcelona, amb qui Gerbert va establir una bona amistat.

Gerbert va emprendre un viatge fins al califat de Còrdova, tal com recullen les cròniques d’Ademar de Chabannes escrites cap al 1030. A les terres d’Al-Andalus, Gerbert devia consultar alguns dels 600.000 volums de la seva espectacular biblioteca, molts dels quals provenien de Bagdad i Alexandria. A més d’estudis algebraics i astronòmics, el monjo devia tenir accés a les obres cabdals de l’iraquià al-Rhazes, als grans filòsofs maniqueus i a escrits sobre gnosis, sofisme, Alcorà i càbala que van conformar la base sobre la qual es fonamentarien totes les seves obres teològiques i filosòfiques posteriors. No és estrany, doncs, que el 969, quan Gerbert va decidir acompanyar en pelegrinatge el seguici del comte Borrell II fora de la Marca Hispànica, ho fes carregat de pergamins plens d’anotacions.

Formar part de la comitiva del comte Borrell II li va permetre conèixer el papa Joan XIII i l’emperador Otó I. Ambdós van quedar impactats per la saviesa d’aquell jove monjo i Gerbert es va convertir en assessor del pontífex i tutor del fill de l’emperador, el futur Otó II. A Roma, la seva carrera iniciava una etapa fulgurant i Gerbert no va trigar a ser nomenat bisbe de Reims, l’important arquebisbat en el qual es consagraven els reis de França. Quan Otó III va pujar al poder, se li va obrir el camí cap al pontificat. L’abril del 999, Gerbert, amb fama de ser una persona erudita i prudent en la qual confiaven reis i emperadors, esdevenia el papa Silvestre. Molts el van veure com la nova llum de l’Església i com un motiu d’esperança per al nou segle.

El cert és que aquell home que ocupava el seient de Sant Pere havia dut a terme una impressionant tasca científica desacostumada per l’època. Havia introduït a l’Europa central molts ginys provinents de la cultura àrab, com els astrolabis, planetaris, rellotges hidràulics o instruments musicals com el monocord. També havia inventat el seu propi àbac, l’antecedent de les calculadores, i va introduir les xifres aràbigues, a més de fomentar l’ús del sistema decimal entre els clergues. Políticament, no eren temps tan plàcids. La complicada situació política a Roma, on patricis i nobles es disputaven el domini de la ciutat, fins i tot va obligar-lo a seguir l’emperador Otó III i refugiar-se a Ravenna.

Tot i els problemes polítics, els documents proven que Silvestre II mai no va oblidar la seva estada als comtats catalans. A més d’intervenir en la reforma del monestir de Sant Benet de Bages i atorgar furs eclesiàstics a Sant Cugat del Vallès, també va signar cinc butlles i va declarar tres ambaixades, com la que reconeixia tots els privilegis i possessions de l’Església urgellenca, un fet que va ser cabdal de cara a mantenir la independència davant els comtes francs. La familiaritat existent entre el papa i els comtes catalans es fa palesa en cròniques com aquesta, d’Ermengol I: “Vaig anar a Roma i allà hi vaig trobar el gloriós i sapientíssim papa Gerbert, per altre nom anomenat Silvestre...”. Per a Ermengol, el pontífex continua sent Gerbert, l’amic i protegit del seu pare, Borrell II.

Tan bon punt va morir, l’any 1003, es van escriure cròniques negres que parlaven de Silvestre II. Segons aquests relats, Gerbert hauria estat en contacte amb rituals màgics druídics fruit de la seva amistat amb un misteriós ermità anomenat Andrade. Gràcies a les seves ensenyances, el futur Papa hauria estat capaç de construir un cap parlant que li fes acurades prediccions sobre el futur.

Per acabar-ho d’adobar, segons la llegenda, Silvestre II hauria fet un pacte amb Satanàs per ser nomenat pontífex. El dimoni li hauria posat com a guardiana un dimoni femení, que s’hauria enamorat d’ell i hauria renunciat a la immortalitat per poder-se transformar en una dona humana i viure plegats a les dependències papals, incomplint així les lleis del celibat.

Alguns cronistes encara hi van afegir que poc abans de morir el bo de Silvestre, afligit per tantes heretgies comeses, hauria manat esquarterar el seu cadàver, un càstig que s’infligia als delinqüents i que simbòlicament representava la disseminació de l’ànima i la posterior impossibilitat d’accedir al paradís. 

A Silvestre II se li van atribuir falses obres relacionades amb l’alquímia, la màgia i l’astrologia fantasiosa i críptica, i els seus detractors van començar a atribuir-li tota mena de maleficis, pactes amb el dimoni i pràctiques nigromàntiques apreses amb els àrabs. Un dels seus grans detractors va ser l’historiador medieval Guillem de Malmesbury, que a les seves desgavellades cròniques sobre el pontífex va ometre la seva estada de tres anys a Catalunya.

La història oficial afirma que la troballa de les seves despulles va ser casual, arran d’unes obres de remodelació, però qui sap si en realitat va ser una maniobra del Vaticà per comprovar si tot plegat era cert o era fals. El cas és que l’any 1648 les restes del papa Silvestre II van emergir de sota les lloses de Sant Joan del Laterà. El cos no solament estava sencer sinó sorprenentment ben conservat. El descobriment no ha dissuadit la perpetuació de misteris com el que diu que de dins la seva tomba, de tant en tant, en flueix aigua que s’escampa pel temple. Diuen que la seva inquietant remor assenyala la imminent mort del papa.