L'origen dels 'castrati' s'ha de buscar en l'actitud de l'Església catòlica de prohibir l'accés de la dona a la major part de les seves activitats i, entre aquestes, al cant religiós. I és que, si bé la jerarquia eclesiàstica era ferma en la convicció de barrar l'accés de la dona a les seves expressions musicals, de cap manera estava disposada a renunciar a les veus agudes, com a part integrant fonamental. Aquestes veus han estat sempre, i ja eren llavors, les més apreciades, i renunciar-hi comportava un alt preu que la institució no estava disposada a pagar.

L'ús dels nens, una primera solució
La primera solució en què van pensar per tal de resoldre el problema va ser l'ús dels nens, perque aquests tenien una veu tan flexible com les dones i podien arribar a fer notes quasi tan agudes com elles, però hi havia inconvenients: el seu interès escàs o nul per la mística, per la música i pel cant. A més, després d'haver esmerçat grans esforços a formar-los i a disciplinar-los arribava el dia en què el nen es feia home i li canviava la veu. Calia trobar una solució i a algú se li va acudir que si s'agafava aquell nen que s'havia format i que cantava tan bé i se'l castrava degudament, tal com es feia amb els animals o com s'havia fet en el passat per evitar la concupiscència dels guardians dels harems, la veu del nen mai no canviaria.

No se sap amb exactitud en quin moment de la història va aparèixer aquesta solució, però, atès que el cant eclesiàstic va començar a ser important al voltant dels segles XII i XIII, la lògica fa situar-ne l’origen vers els anys 1100 o 1200.

Quins efectes tenia la castració? La castració interrompia la connexió entre els testicles d'un mascle i la resta del seu organisme, ja que els testicles tenen una intervenció decisiva en el desenvolupament de les característiques hormonals masculines que provoquen el canvi de nen a home. Si s'ha practicat aquesta interrupció, ni el canvi de veu ni cap dels signes propis de la masculinitat adulta no acabaven apareixent: no els apareixia, tampoc, la barba ni pèls al cos. 

Una vida sexual molt complicada
També se'ls condemnava a una vida sexual molt difícil, residint com resideix el desig sexual en la zona intervinguda, però no impossible. Un exemple va ser el d'un castrat del segle XVII que es va enamorar d'una dona amb qui podia mantenir una certa relació física i que s'hi volia casar. Com que era un castrat de l'Església i era mantingut per la institució, va haver de demanar permís per casar-se al papa Urbà VIII, qui li va negar la petició i li va afegir un comentari a la seva de carta, on es llegia: "Fatti castrar meglio", és a dir, "Fes-te castrar millor".

A partir del 1650 i quasi fins a cent anys després, alguns 'castrati' van esdevenir autèntics ídols. L'esclat de l'òpera i l'ascendència de l'estètica i del gust barroc que van contribuir a divinitzar-los. 

Poc després del naixement de l'òpera l'any 1607, el barroc es va apoderar de totes les manifestacions artístiques del moment. És el gust per la inestabilitat, per la sofisticació, per la complicació i el recarregament de totes les manifestacions. Tots aquests valors impregnaren la música i el cant, i també aquell nou espectacle de teatre cantat que es va anomenar 'òpera'.

Com era propi de l'època, la gent donava cada cop més valor al fet que el cant fos tan ornamentat, tan recarregat, tan espectacular i d'aparença tan sobrenatural com fos possible, i, per tant, els empresaris van començar a destinar la part més important dels seus pressupostos a aquells cantants que eren capaços de fer les bestieses vocals més espectaculars, rares i antinaturals. Com que el cant agut era el més difícil, i també el més admirat pel públic, les grans sopranos, la veu més aguda, van començar a esdevenir reines de l'espectacle i els castrats, la gran sensació del moment.

El barroc i l'òpera van obrir als castrats un món on podien treure un rendiment fabulós a la seva raresa. I així va passar. I van començar a aparèixer el gran Crescentini, el gran Guadagni, el gran Farinelli o el gran Caffariello, que eren aclamats com a autèntics ídols, que cobraven unes quantitats astronòmiques per actuar, i que van conformar el primer 'star system' de cantants, en molts casos carregant-se de tantes rareses com la seva pròpia condició. 

Per exemple, Caffariello eixigia entrar sempre a cavall en les òperes en què actuava i els pobres compositors i llibretistes arranjaven textos i partitures per justificar l'aparició eqüestre del divo, vingués o no a tomb amb l'argument. 

Les baralles entre divos eren constants, ja que era habitual que el castrat no volgués barrejar la seva veu amb la de la soprano amb la qual coprotagonitzava l'òpera. Ell considerava que el públic pagava per anar-lo a sentir, i que aquella presumptuosa soprano li esgarrava amb el so diví que sortia de la seva gargamella. I la soprano pensava el mateix. Per això en la major part de les òperes barroques no hi ha gairebé números de conjunt i quasi l'únic moment en el qual canten dues veus juntes és en l'inevitable duo d'amor. 

Quina diferència hi havia entre el cant del castrat i el de la soprano?
La primera, que la veu de nen no l’havia deixada, però el cos de nen sí, i per tant, tenia la capacitat pulmonar d’un home. Això els permetia unes filigranes respiratòries superiors a les de les seves rivals. La segona: el patetisme de la seva pròpia situació. De la mateixa manera que un cec desenvolupa el sentit de l’oïda o un sord aprèn amb més facilitat a llegir els llavis de la gent, és probable que els castrats, a causa de la seva pròpia privació, poguessin arribar a expressar una sensibilitat i uns sentiments amorosos que els cantants no mutilats no podien expressar. Hi ha descripcions de l’època que afirmen que les dames s’emocionaven sentint la veu del 'castrato' cantant unes passions que, en realitat, ell no podria sentir mai o dur a la pràctica.

L'única pista que podem tenir avui de com podia sonar la veu d'un castrat autèntic és escoltant la rudimentària gravació de l'últim castrat de la història, Alessandro Moreschi, que l'any 1903, quan tenia quasi cinquanta anys, va fer a la Capella Sixtina.