Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...8 curiositats sobre Lawrence d'Aràbia
Treballador incansable, el seu amor per l'arqueologia el va acabar conduint fins als nacionalistes àrabs quan lluitaven per desfer-se del jou de l'Imperi otomà
Va arribar a Egipte com a oficial d'intel·ligència, però ben aviat es va veure immers en la lluita dels àrabs per la seva independència. La guerra de guerrilles que Lawrence els va ajudar a planificar i executar va resultar un veritable malson per a l'imperi Otomà. Però, qui s'amagava darrere d'aquest nom ple de connotacions llegendàries?
Thomas Edward Lawrence va néixer a Gal·les el 16 d'agost de 1888, fill d'un terratinent angloirlandès que va deixar la seva dona i les seves quatre filles per ajuntar-se amb Sarah Lawrence, la serventa de qui s'havia enamorat. Amb ella va tenir cinc fills més, i la família va establir-se primer a Escòcia i després a l'illa de Man, Jersey, la Bretanya i el sud d'Anglaterra. El petit Thomas va quedar marcat pel delit d'estar en terra estrangera, i també destacava per les llargues caminades, els viatges amb bicicleta i els períodes que passava sense menjar ni dormir: tot proves de resistència física amb les quals mirava de dominar el seu cos. Era un bon estudiant i en l'adolescència se li va despertar un fort interès per l'arqueologia. Va ser llavors quan també es va assabentar del seu caràcter de fill il·legítim, però va guardar el secret sense revelar-lo a ningú. En un escrit d'aquella època es definia així: "El meu conflicte intern em converteix en una guerra civil amb potes".
Lawrence va aprofitar el fet de ser gal·lès de naixement per optar a una beca universitària al Jesus College d'Oxford, i en les proves d'accés va aconseguir la tretzena millor nota entre 4.645 candidats. Després d'acabar els estudis d'història amb les més altes qualificacions, va viatjar a l'Orient Mitjà per fer d'arqueòleg, especialment a les excavacions de Karkamis, a Síria. L'experiència li va permetre fer un altre aprenentatge cabdal: dominar la llengua àrab.
El 1908 va participar en un programa de formació d'oficials militars de la Universitat d'Oxford i el gener de 1914, poc abans de l'inici de la Gran Guerra, Lawrence va ser seleccionat per l'exèrcit britànic per a una missió especial. Necessitaven cartografiar una zona desconeguda del desert del Negev, al Sinaí, per planificar la defensa de la frontera nord-est d'Egipte en l'eventual cas d'un atac turc. Com a arqueòleg, Lawrence va ser designat per donar cobertura científica a l'expedició i aconseguir així el permís de les autoritats otomanes.
Amb aquests antecedents, quan va esclatar la Primera Guerra
Mundial era evident que el lloc
on podia oferir més bon servei a
l'exèrcit era a l'Orient Mitjà, un
teatre allunyat de l'epicentre del
conflicte però en el qual les potències europees també s'hi jugaven
molt. Lawrence
va arribar al Caire el desembre
de 1914, i es va incorporar al Departament d'Intel·ligència Militar
, de nova creació. La seva tasca era
recollir dades i fer informes sobre
la situació política i militar de l'imperi Otomà, en un ambient molt intel·lectual que s'assemblava més a un departament universitari que a una unitat militar. De seguida va destacar pels seus coneixements enciclopèdics i per la seva capacitat de treball.
En els primers compassos de la guerra, l'estratègia britànica a la zona consistia a induir els nacionalistes àrabs a endegar una revolta interna contra els otomans. Així podrien posar en perill la ruta d'aprovisionament dels turcs fins a Egipte sense gaires costos i sense haver-hi de destinar esforços concentrats al front europeu. Seguint aquest objectiu, l'octubre de 1916 van decidir enviar-lo a entrevistar-se amb els líders del moviment a la costa de la mar Roja. En el poc temps que va passar entre ells, el gal·lès es va familiaritzar amb la manera d'organitzar-se i de lluitar dels beduïns i va elaborar un informe molt complet. Es va adonar que només l'odi als turcs unia els àrabs, un poble extremament individualista i indisciplinat, amb greuges ancestrals que enfrontaven les tribus entre si. Com va dir el mateix Lawrence, "combatien per deslliurar-se de l'imperi, no per conquerir-lo". Els seus hàbits feien impossible mantenir grans contingents de guerrers mobilitzats. No els feia por la mort, però tenien pànic d'allò que desconeixien, que en aquesta guerra era l'artilleria i l'aviació de l'enemic. Els avantatges també eren evidents: els nòmades beduïns eren físicament duríssims, amb una gran iniciativa i mobilitat, i amb un extraordinari coneixement del terreny. L'única conclusió possible era que no se'ls podia convertir en una força organitzada, però se'ls podia conduir a una guerra de guerrilles.
A diferència d'altres oficials britànics, que s'entestaven a subratllar les evidents mancances tècniques dels àrabs, ell treballava constantment per explotar al màxim el seu potencial militar. I també, a diferència de la resta, que consideraven els àrabs insolents i impossibles d'ensinistrar, ell entenia el seu alt sentit de la dignitat. Des dels seus temps com a arqueòleg a
Síria, sabia que amb ordres directes no aconseguiria res. Calia establir una
actitud de respecte mutu amb ells i encoratjar-los de manera adequada. Aquesta sensibilitat és la que li permetria superar els esvorancs de les diferències culturals i el que marcaria l'èxit de Lawrence amb aquest poble.
Lawrence aprofitava els dies entre els àrabs per aprendre sobre explosius i tècniques de demolició. De fet, la col·locació d'artefactes a les vies dels trens es va convertir en una de les seves tècniques més emprades. La paranoia va arribar fins a tal punt que els maquinistes civils es van declarar en vaga i els passatgers van començar a pagar importants suplements pels seients dels últims vagons, els més allunyats de les locomotores que Lawrence i els seus feien saltar pels aires. El setembre de 1917, després de deixar una setantena de morts en un d'aquests atacs ferroviaris, va deixar escrit: "Això de matar i matar turcs és horrible... carreguem contra ells i al final els trobem per tot arreu fets miques, i molts encara vius, i sé que ho hem fet centenars de vegades abans, i que si podem ho haurem de fer centenars més ."
Després d'algunes estratègies militars exitoses, la reputació de Lawrence va anar en augment. I no solament entre els àrabs, sinó també entre els britànics i entre els turcs, que ja oferien 5.000 lliures pel seu cap, tot i que acabarien apujant la suma fins a les 20.000 lliures. En una de les seves expedicions a línies enemigues per inspeccionar la ciutat siriana de Daraa, els turcs el van arrestar. En la seva autobiografia va escriure que no el van reconèixer, però en una carta a un oficial, en canvi, explica que sí. Fos com fos, va ser fet presoner i a la nit el van dur davant del cap de la guarnició, que va intentar tenir relacions amb ell. Quan s'hi va negar, els soldats el van apallissar i van abusar-ne sexualment. Després l'oficial el va rebutjar, de tan destrossat com havia quedat, i el van tancar de nou. Malferit, va poder fugir per una finestra i retornar a territori amic. Sembla que l'ombra d'aquesta experiència li va causar un terrible dany psicològic que va sortir a la superfície després de la guerra. Alguns creuen que tot plegat és una invenció sorgida de la seva ànsia de martiri, mentre que d'altres opinen que va ser real i que el trauma el va marcar de manera definitiva.
Les hostilitats a l'Orient Mitjà van durar des del 29 d'octubre del 1914 (amb el bombardeig otomà sobre el port rus d'Odessa) fins al 30 d'octubre del 1918 (amb la signatura de l'armistici de Mudros). Durant aquest temps, la zona es va convertir en un tauler d'escacs en el qual les potències occidentals, l'imperi rus i l'imperi Otomà jugaven a mort per un seguit d'interessos colonials amb un evident rerefons econòmic. Els otomans volien recuperar el terreny perdut al Caucas en la guerra amb Rússia del 1877-78, i per això es van alinear amb les potències centrals. Per la seva banda, Alemanya aconseguia obrir un nou front que distrauria els seus enemics i els obligaria a esmerçar-hi esforços, a més de tallar l'accés de Rússia als pous de petroli de la mar Càspia. Anglaterra, al seu torn, no podia permetre que posessin en perill els camps petrolífers de Pèrsia que explotava en exclusiva, ni tampoc podia arriscar-se a perdre el canal de Suez, via estratègica de comunicació amb el seu imperi a l'Índia. Els russos volien controlar la regió del Caucas i garantir la seva expansió cap a l'Àsia central, i França es considerava la protectora de Terra Santa i volia estendre la seva zona d'influència a Síria.
La popularitat de Lawrence creixia al mateix ritme que els seus remordiments pel doble joc que estava duent a terme. Se sentia culpable i mentider, fins al punt d'internar-se en territori enemic en un viatge secret que molts han considerat l'impuls autodestructiu d'un home que volia posar fi al seu patiment interior. En la seva biografia, Robert Graves es refereix a aquest episodi com "l'aventura més desgavellada i perillosa que l'home va emprendre durant la Gran Guerra: un recorregut de 2.436 quilòmetres per territori otomà per espiar les seves posicions clau". Sorprenentment, va sortir airós d'aquella missió suïcida.
Cap al final de la contesa, el periodista Lowell Thomas va arribar a l'Orient Mitjà amb la intenció de fer propaganda de la revolta àrab entre el públic nord-americà amb una pel·lícula. Lawrence hi va col·laborar amb entusiasme. El film, que va viatjar pel món sencer amb el mateix Thomas com a narrador, va ser un gran èxit i va establir la fama internacional de Lawrence, cosa que a ell li va resultar insofrible. Quan va retornar a
Anglaterra, el rei Jordi V el va rebre en audiència i el va voler fer cavaller, però ell va refusar tots els honors.
Després de la guerra, Lawrence va treballar al Foreign Office i a les ordres de Winston Churchill a la Colonial Office, i es va dedicar a escriure 'Els set pilars de la saviesa', la narració autobiogràfica dels fets de la revolta àrab sota un prisma molt personal i amb una gran ambició literària. Però com que la seva celebritat anava en augment, el 1922 es va allistar a la Royal Air Force amb el nom fals de John Hume Ross. Poc després es va descobrir l'engany i el van expulsar, i aleshores va entrar al Royal Tank Corps amb el nom de T. E. Shaw. L'èxit del seu llibre 'Revolta al desert', versió escurçada de la seva obra magna, va fer que el 1926 el destinessin a l'Índia, però dos anys després els rumors que estava fent d'espia el van fer tornar a Anglaterra. Aleshores va servir de nou a la RAF, especialitzat amb llanxes de gran velocitat, fins que el 1935 va acabar el seu període d'allistament.
Dos mesos després, conduïa la seva estimada motocicleta de gran cilindrada Brough Superior prop de la seva casa de camp a Dorset quan en un canvi de rasant no va veure venir dos nois amb bicicleta. Va maniobrar per evitar-los, però va sortir projectat per sobre del manillar i es va obrir el cap. Després de sis dies en coma, va morir el 19 de maig de 1935 als 46 anys. Moria l'home i les seves complicacions, però la llegenda encara és viva. L'accident en què va morir va impactar tant el neurocirurgià que el va atendre, Hugh Cairns, que es va convertir en un ferm impulsor de l'ús del casc per a motoristes, esportistes i obrers.
Comentaris