Res. Suposem que va néixer el 1254 –alguns afirmen que el 15 de setembre– i sabem que va marxar de Venècia als 17 anys, per no retornar-hi fins als 41. També sabem que el llibre amb la narració dels seus viatges va presentar a Occident un món desconegut fins llavors, exòtic i fascinant. Com diu el seu propi prefaci, "des que Déu va crear Adam i fins al dia d'avui, cap cristià ni pagà, tàrtar o sarraí, ni cap home de cap raça, no ha vist o descobert tantes meravelles al món com ho va fer misser Marco Polo. I per això us dic que ell mateix va pensar que seria un gran mal si no quedessin escrites totes les meravelles que va contemplar". I així ho va fer, convertint-se en el principal responsable d'una obertura d'horitzons sense precedents per als habitants d'Europa.

La casa familiar dels Polo pertanyia a la parròquia de Sant Sever, a Venècia. El pare de Marco, Niccolò, i els seus dos germans eren mercaders en un temps en què el comerç venecià s'expandia a un ritme que mai més no podria ser igualat. Era l'època que culminaria amb l'encunyació del ducat d'or venecià, autèntica divisa internacional durant l'edat mitjana. Gran part d'aquest comerç tenia lloc amb Orient, a través d'Alexandria i Acre. Venècia posseïa part de l'imperi Bizantí i de la ciutat de Constantinoble, des d'on es transportaven sedes, pigments, pells, pebre, cotó, fusta i esclaus, que després s'exportaven a la resta d'Europa. Els Polo van fer fortuna comerciant a la mar Negra i van obrir una casa comercial al port de Soldaia, a Crimea.


El pare de Marco i el seu oncle, Maffeo, van ser pioners en el viatge cap a la Xina per casualitat. Cap al 1260 es van dirigir a les estepes per comerciar, però en tornar van trobar el camí tallat per un conflicte entre dos líders tribals i es van haver de desviar cap a Bukhara, ciutat comercial de l'Àsia central. Allà hi van romandre tres anys, bloquejats i sense poder tornar a casa, fins que una ambaixada amb destí a la cort del Gran Khan els va oferir d'unir-se a ells. Després d'un any de viatge, sempre segons el llibre de Marco, van arribar en presència del Khublai Khan, que els va rebre i els va demanar que portessin una ambaixada al papa.

Al cap de tres anys van arribar a Venècia, encara que probablement el temps d'anada i tornada es va exagerar per subratllar les grans distàncies que van travessar. Dos anys després, els germans es van posar de nou en camí, acompanyats pel jove Marco, que tenia 17 anys. Després de tres anys i mig de viatge (probablement també exagerats, tot i el "mal temps i fred extrem" que descriu el llibre), van arribar al palau d'estiu de Khublai. Això devia ser vers el 1275. Els tres Polo passarien els propers 17 anys a la Xina. No hi ha cap font xinesa que aporti evidències de l'estada dels Polo, tot i que no és inversemblant que adoptessin noms mongols.

El llibre explica que Marco va ser designat pel Gran Khan per a alguna mena de càrrec administratiu. Des que el 1273 havia reunificat per primer cop en tres segles el nord i el sud de la Xina, Khublai intentava refermar la seva autoritat alliberant l'administració de l'imperi de la seva dependència de la classe nadiua de mandarins. Per això volia ampliar al màxim la presència d'estrangers entre els oficials del govern. El llibre mostra Marco com un dels principals consellers del Gran Khan. Es diu que va aprendre amb molta rapidesa la llengua i els costums dels mongols, cosa que va propiciar que actués com a enviat especial del sobirà en diverses missions, i que va arribar, almenys en una ocasió, en un país tan llunyà com l'Índia. El que sembla és que va sobresortir a l'hora de relatar allò que havia vist, habilitat que Khublai valorava molt, i que el va fer triomfar a la cort.

El Gran Khan es va negar a deixar marxar els Polo en diverses ocasions. Finalment, però, els va enviar amb la comitiva que portava una princesa mongola al rei de Pèrsia. L'expedició va arribar 21 mesos més tard, després d'un viatge per mar curull de desastres: de les 600 persones embarcades, només en van sobreviure 18. Des de Pèrsia, els Polo van retornar a Venècia, on van arribar el 1295. Havien estat fora 24 anys.

El següent que se'ns explica és que Marco va ser empresonat a Gènova el 1298. Probablement va ser capturat en alguna escaramussa entre mercaders armats. Però no hem de pensar necessàriament en una llòbrega cel·la: a Gènova els presoners de guerra sovint eren confinats a la casa d'alguna família que tenia algun membre en mans enemigues, i que els mantenien com a ostatges.

S'ha suggerit que devia ser durant el seu captiveri a Gènova que Marco va conèixer Rustichello de Pisa, que va col·laborar amb ell en la confecció d''Il Milione' o ‘Llibre de les meravelles del món'. El company de captiveri de Marco tenia certa experiència a escriure en prosa. Era l'autor d'un compendi d'històries sobre els herois artúrics anomenat ‘Méliadus', i la tradició de la prosa èpica cavalleresca va ser el germen de l'estil del llibre de Marco Polo. Per això és molt difícil saber quina part del que ens ha arribat representa la narració de Marco, i quina és el resultat dels intents de Rustichello per adaptar aquell material tan estrany i fer-lo comprensible per als lectors del segle XIII.

Quan Marco parla amb precisió i detall es fa evident l'existència, més enllà dels records, de documents i notes. Però el contingut en brut devia resultar força avorrit, i hauria fet fracassar el llibre si no hagués estat
 per l'habilitat de Rustichello
 per afegir les històries de meravelles que també portava
 Marco. En ocasions eren certes, d'altres eren falses, i algunes deliberadament falsificades per fascinar el lector. Així, l'exactitud de la descripció que fa Marco del palau imperial es pot verificar a través de fonts xineses; però Rustichello va guarnir les parets d'or i argent, un detall fictici però que respon al tòpic habitual dels palaus de fantasia dels llibres de cavalleries.

Marco devia ser alliberat el juliol de 1299, quan Gènova i Venècia van signar la pau. El cèlebre viatger va acabar els seus dies com un modest patrici. Es va casar i va tenir tres filles. A banda de l'èxit del seu llibre, el que li restava de vida passà entre negocis modestos, préstecs i litigis amb alguns deutors. Només en les seves possessions, inventariades en morir, hi trobem un aire exòtic: roba de llit amb brodats tàrtars, sedes i brocats, un rosari budista, el tocat d'or i perles d'una dama mongola, i una ‘paiza', la tauleta d'or que servia de salconduit imperial a les terres del Gran Khan.

Va morir als 69 anys,
el diumenge 8 de gener del 1324. S'havia passat un terç
 de la seva vida recorrent mig
 món. El dominic Jacopo d'Acqui, un temps després, va oferir la famosa història segons la qual "a causa de les nombroses i estranyes coses que hi ha al seu llibre, que van més enllà de tota credulitat, els seus amics li van pregar al llit de mort que corregís i eliminés tot el que es trobés més enllà de la veritat. I ell va contestar que no havia explicat ni la meitat de tot allò que veritablement havia vist!".