Saladí va néixer el 1138 a Takrit (actual Iraq), ciutat on el seu pare, Ayub, era governador. La seva família estava al servei de Zangi, el soldà turc de Síria, que va ser el primer dirigent musulmà que va aconseguir una victòria important sobre els croats: la conquesta del comtat d’Edessa. Saladí va ser educat en el refinat ambient de la cort siriana, on va rebre una àmplia formació militar, política i cultural.

La mort de Zangi, el 1146, va obrir un període de guerra civil entre els musulmans. Finalment el seu fill, Nur al-Din, va aconseguir el poder i va recompensar la lleialtat de la família de Saladí donant al seu pare el govern de Damasc i al seu oncle, Sirkuh, el comandament de l’exèrcit. Precisament, el futur soldà va començar la seva carrera cap al poder acompanyant Sirkuh en una expedició a Egipte el 1167, on mostrà les seves habilitats com a militar resistint a Alexandria enfront dels croats.

Visir d’Egipte
El 1169 va morir el seu oncle i ell va quedar com a líder de l’expedició i governador d’Egipte. Llavors va reorganitzar la corrupta administració de les terres del Nil i va reinstaurar amb mà de ferro el culte sunnita. Amb Egipte sota el seu control, li va arribar una nova oportunitat, ja que el 1174 el seu senyor Nur al-Din morí deixant un nen com a hereu. Saladí aprofità l’ocasió per reclamar el govern de Síria com a regent i en dos anys va aconseguir el poder efectiu d’aquell territori. Per acabar-ho d’adobar, el 1181 morí el fill de Nur al-Din. Tot i tenir el poder de facto des de feia uns anys, Saladí va poder, per fi, proclamar-se oficialment soldà de Síria i Egipte. Era el moment de recuperar Jerusalem, una de les tres ciutats sagrades de l’islam.

Ja com a gran líder musulmà de l’Orient Mitjà i marcat per la idea de recuperar Jerusalem, l’enfrontament següent tingué lloc el 1177. Un any abans, el regne de Jerusalem i l’imperi Bizantí s’havien aliat per intentar de conquerir Egipte. Però l’acord no va fructificar per desavinences entre les dues parts. Saladí va creure que aquell era un bon moment per recuperar la ciutat santa i va avançar amb un exèrcit de 26.000 soldats sobre el territoris cristians. Però el soldà va trobar un rival digne en la figura del sobirà de Jerusalem, Balduí IV, conegut com el rei leprós per estar afectat des de ben jove per aquesta terrible malaltia. Tot i la debilitat física, el monarca llatí era un home d’esperit fort i un polític hàbil i pragmàtic.

Una derrota estrepitosa

El 25 de novembre del 1177, els cristians van atacar per sorpresa les forces de Saladí a Montgisard (al sud-est de Ram Al·lah). Saladí havia menyspreat el seu rival i va veure com el seu exèrcit quedava delmat per una càrrega de cavalleria liderada per Balduí IV. La derrota musulmana va ser estrepitosa. Tot i així, els dos líders pactaren una treva.

Saladí acceptà la proposta de pau cristiana perquè necessitava temps per reorganitzar el seu exèrcit. Per la seva part, Balduí IV, conscient de la debilitat del seu regne, va acceptar pactar amb els musulmans, que garantien una treva i beneficiosos intercanvis comercials.

Però Balduí IV va morir el 1185 i el regne de Jerusalem es dividí entre partidaris de la guerra contra els musulmans i aquells que volien mantenir l’estat de treva. Saladí es preparà per a la guerra conscient de la creixent influència del sector bel·licós sobre el nou monarca cristià, Guiu de Lusignan. En aquest context, dos incidents armats acabarien provocant l’assalt dels musulmans sobre Jerusalem. Primer, l’atac de Reinald de Châtillon, líder dels falcons, a una caravana musulmana, que va acabar amb l’eliminació física de quasi tots els viatgers i la captura de la germana de Saladí. Després, l’esclat d’una brega al nord de Palestina entre genets àrabs i templers i que comportà una rotunda derrota dels monjos guerrers. Saladí va considerar aquests dos actes com unes provocacions imperdonables i va fer una crida a la gihad (‘guerra santa’).

Per aquest fet, va reunir un poderós exèrcit amb 12.000 soldats a cavall i uns trenta mil infants. Ja no hi havia punt de retorn. La guerra pel regne de Jerusalem havia començat.

De tota manera, en una mostra de cavallerositat, Saladí portà a la seva tenda el rei de Jerusalem i Reinald de Châtillon. Oferí aigua al primer com a mostra de l’hospitalitat islàmica, però es va negar que el bel·licós noble en begués i l’acusà d’haver trencat tots els pactes que havia signat amb els musulmans. El cristià no es va deixar impressionar i va replicar dient que la seva actitud era com la de qualsevol líder. La seva insolència va acabar amb la paciència del soldà, que va ordenar que el degollessin.

Després d’aquesta mostra de crueltat, Saladí tranquil·litzà l’atemorit Guiu dient-li que “un rei no matava un altre rei”. Però les execucions no havien acabat, el líder kurd ordenà la mort de tots els cavallers templers i hospitalers. Uns 200 monjos guerrers van ser decapitats com a mostra de l’odi dels musulmans cap a aquests dos ordes militars.

Després de l’aclaparadora victòria a Hattin, els musulmans anaren ocupant una a una totes les ciutats de Palestina. Només algunes ciutats, com Tir van oposar una ferotge resistència; aquesta última gràcies a l’arribada des de Constantinoble del cavaller Conrad de Montferrat. Saladí va lamentar temps a venir no ocupar aquestes places des d’on els cristians es reorganitzarien per ordir la tercera croada. A Jerusalem, davant les notícies sobre la desfeta imminent, la població esperava neguitosa l’assalt de les tropes de Saladí. Es tenia por que el gran soldà permetés un bany de sang en venjança per la cruel conquesta dels croats l’any 1099. El 20 de setembre del 1187, Saladí, senyor de Síria, Egipte i Mesopotàmia, plantava la seva tenda al nord de la ciutat santa i les tropes àrabs es desplegaven a les seves portes.

Resistència obstinada dels cristians

De seguida van començar els combats. Tot i la superioritat militar musulmana, l’avanç va ser molt dur per l’obstinada resistència que oposaren els cristians. Nou dies després, les màquines de guerra musulmanes aconseguien obrir una escletxa a la porta nord de la ciutat. Balian d’Ibelin, veient que els seus homes no tenien forces per continuar lluitant, va demanar negociar. Saladí, que volia evitar una carnisseria, acceptà l’oferta.

Les converses de pau van ser molt dures, el soldà considerava inacceptables les condicions dels croats per fer sortir els civils; però finalment hi va haver acord davant l’amenaça dels cristians de cremar la mesquita d’Al-‘Aqsa, una de les més sagrades de l’islam, i de matar els 5.000 musulmans que encara residien a la ciutat. És a dir, Saladí acceptà que marxés la població civil sempre que paguessin el rescat: deu monedes d’or per cada home, cinc per les dones i una per cada infant. La ciutat es va buidar en pocs dies, i qui no va poder pagar aquestes quantitats es convertí en esclau. Els cronistes àrabs afirmen que Saladí va plorar d’emoció quan veié que havia aconseguit el seu somni de recuperar Jerusalem.

Tanmateix, després de la conquesta de la capital, Saladí va cometre un dels errors més greus de la seva vida, segons els historiadors. El soldà va permetre que les restes de les tropes cristianes es reagrupessin a Tir i a Sant Joan d’Acre. Aquestes dues ciutats van ser les bases on van arribar els exèrcits europeus de la tercera croada. En aquesta nova etapa de l’enfrontament amb els cristians, Saladí trobà un altre rival digne de la seva alçada: el rei anglès Ricard Cor de Lleó. Els dos monarques van protagonitzar un duel memorable. Ricard i Saladí (a sota) es van enfrontar a Acre i Arsuf, on la victòria va ser per al cristià, que va acabar amb la llegenda d’invencibilitat del soldà. Tot i així, les conquestes musulmanes a Palestina romangueren pràcticament intactes i l’exèrcit croat quedà molt afeblit.

Per aquest motiu, el dos monarques iniciaren negociacions sobre el futur de Jerusalem, on fins i tot es van plantejar un enllaç matrimonial entre la germana del rei anglès i el germà de Saladí.

Saladí va treure profit de les negociacions, conscient de la difícil situació de Ricard Cor de Lleó per les maquinacions del seu germà, Joan Sense Terra, a Anglaterra. El monarca cristià va haver d’acceptar les condicions del soldà en un tractat de pau el 1192 que mantenia Jerusalem en mans musulmanes, permetia els viatges dels pelegrins cristians i reduïa la presència llatina a una estreta franja a la costa de Palestina.

Mor a Damasc el 4 de març de 1193
Poc després de finalitzar la tercera croada, Saladí moria a Damasc el 4 de març del 1193. El seu fill Al Afdal fou incapaç de continuar la gran obra del seu pare, però els cristians mai més no tornarien a tenir una situació de domini a Terra Santa.