El paper del botànic Joseph Banks en la recol·lecció de plantes va ser fonamental per a l’èxit del primer viatge de Cook. El científic era un “personatge mediàtic” de l’època i, de fet, quan van tornar al cap de tres anys, tant els mitjans de comunicació com el poble el van considerar un heroi. Els seus dibuixos i anotacions, amb el descobriment de moltes espècies, van fer que el reconeguessin molt, i la fama li va pujar una mica al cap. A la segona expedició volia ser ell el comandant, i va pujar a bord tant material i personal d’ajuda –que incloïa dos músics- que Cook el va deixar a terra el primer dia de navegar pel Tàmesi.

Joseph Banks

Cook va fer construir una fortificació de pedra i fusta a Tahití que va anomenar Fort Venus. Per aixecar-la van necessitar de l’esforç de tota la tripulació de l’Endeavour i l’ajuda d’almenys 40 tahitians. Volia així preservar la tranquil·litat en els mesuraments astronòmics, objectiu de la seva primera expedició, destorbats per la permanent curiositat dels illencs. Però això no sempre va ser possible, perquè abans del gran eclipsi del 1769 els nadius li van pispar l’octant, eina imprescindible per a les tasques científiques. Després d’una negociació amb el cap de tribu, l’aparell va aparèixer. A la imatge, un dels octants que va acompanyar a Cook en els seus viatges, que es conserva al museu que l’explorador té dedicat a Marton, la seva vila natal.

Alexander Dalrymple va ser un prestigiós geògraf i botànic britànic del segle XVIII. Ell era un dels que amb més fermesa mantenia l’existència d’un continent a l’hemisferi sud, que equilibraria el pes de les masses terrestres de la meitat nord del planeta. Va optar a la plaça de Cook en la primera expedició, però l’armada reial britànica va desestimar la seva candidatura, la qual cosa no va acceptar de bon grat. Quan Cook va tornar dient que el suposat continent no existia, ell va mantenir la teoria, assegurant que, senzillament, “no l’havia sabut trobar”.

Durant el segon viatge, que va menester llargues estades a Tahití i l’aprofundiment en relacions establertes durant l’expedició anterior, Cook va captar les virtuts d’un noi polinesi anomenat Omai, que era hàbil com a traductor. Li va proposar de dur-lo a Anglaterra per ser “presentat en societat” i, segons les cròniques, va gaudir de molta popularitat en l’any que es va estar a Londres, entre el 1775 i el 1776. Fins i tot va tenir l’oportunitat de conèixer el rei Jordi III. Però Cook s’havia compromès a tornar-lo a casa, i així ho va fer durant el tercer viatge, abans d’emproar cap a l’estret de Bering a la recerca del pas del nord-oest.

El segon viatge (1772-1775) va ser, sens dubte, el més profitós. A més dels descobriments d’illes que no eren encara consignades en els mapes europeus, Cook va circumnavegar el continent antàrtic, endinsant-se en latituds que eren rècord en l’època, i convertint-se en el primer explorador que traspassava el cercle polar. El límit sud que van marcar les seves anotacions van ser 71º 11’. El paisatge antàrtic que descriu és terrorífic, i tal vegada va excitar la imaginació d’Edgar Allan Poe per a la seva narració 'Les aventures d’Arthur Gordon Pym'.

Primer les va anomenar illes Sandwich, en honor del ministre de Marina britànic. Però a poc a poc el nom autòcton –Hawaii- es va anar imposant. Cook va descobrir per als europeus aquest arxipèlag, comunicant l’existència de quatre illes (Oahu, Onihio, Orehua i Tahura). Més endavant tocaria terra a Kauai i faria constar també algunes de les illes grans, per bé que l’arxipèlag està format per centenars de roques escampades al llarg de més de 2.000 quilòmetres. Alguns historiadors assenyalem que el mariner andalús Ruy López de Villalobos va ser el primer a descobrir-les, el 1555, tot i que les va fer constar als mapes en una latitud equivocada. Cook va dir que això era impossible, perquè si algú hagués trobat abans les Hawaii les hauria aprofitat com a port de subministrament al centre del Pacífic. Però la història és plena de descobriments d’indrets dels quals els espanyols mai no en van prendre possessió.

La darrera expedició del capità Cook, que va desembocar en la seva mort, tenia com a objectiu trobar el mític pas del nord-oest. Al llarg dels segles XVII i XVIII s’havien fet heroics intents de localitzar-lo. Seria un canal existent entre els gels i les illes més septentrionals del Canadà que permetrien escurçar les grans travesses oceàniques. Cook va fracassar en l’intent, i tot i aconseguir un rècord en l’arribada a un punt meridional amb 70º 44’, el mariner va assegurar que mai ningú no aconseguiria creuar aquell horrorós laberint d’icebergs i aigua glaçada. Es va equivocar, però la gesta no va tenir lloc fins al 1906 –ho va fer el noruec Roald Amundsen. Ara, l’escalfament global i el desglaç de l’Àrtic fan pensar als científics que en pocs anys pot ser una ruta comercial estable. De fet, l’any 2007 ja va estar oberta sense necessitat de fer servir vaixells trencaglaç.