Amb la revolta de les Vespres Sicilianes, en què els nobles de l’illa s’havien aixecat contra Carles d’Anjou, rei de Sicília per imposició papal, Pere II va veure-hi l’oportunitat de recuperar un tron que pertanyia a la seva esposa Constança, filla del rei Manfred de Sicília.

Tot i ser conscient d’embolicar-se en una disputa d’alta volada política, d’immiscir-se en un terreny que era el centre principal de discòrdia entre el papa i l’emperador germànic, en què ja s’hi havien vist arrossegats França i l’imperi Bizantí, Pere no va arronsar-se: els tractats i decisions del seu pare, Jaume I el Conqueridor, ja l’havien deixat sense bona part de la Corona (el regne de Mallorca havia anat a parar al seu germà) i sense la possibilitat d’expandir-se cap a la Provença. Si aspirava a tenir un lloc entre els grans reis del moment, Pere II no podia permetre que Carles d’Anjou senyoregés la Mediterrània.

L'engany als francesos
Pere II va fer veure que armava una immensa flota per atacar Tunis quan, en realitat, preveia dirigir-se a Trapani per acudir a la crida dels sicilians partidaris de Constança. L’arribada de Pere va ser triomfal: en poques setmanes, gràcies a l’ajut de la noblesa siciliana i de les 60.000 monedes d’or que va aportar-hi Miquel VIII Paleòleg, emperador de Bizanci, els francesos van aixecar el setge de Messina i van abandonar l’illa per fer-se forts a Nàpols, a la part peninsular del regne. D’aquesta manera, Pere aconseguia la meitat de la corona siciliana.

Conscient que la reacció de Carles d’Anjou seria immediata, va ordenar a les galeres catalanes d’atacar el cor de la seva flota, varada al port calabrès de Nicòtena. La destrucció, l’11 d’octubre del 1283, va ser de tals proporcions que fins i tot el papa Martí IV va haver d’intervenir-hi: va excomunicar el rei Pere i el va destituir de la regència dels seus regnes. Això devia envalentir Carles d’Anjou que, potser per fer-se valer davant del pontífex, va enviar un seguit de missives i ambaixades al rei català acusant-lo d’actuar “contra raó, i de mala manera, i no havent-me desafiat prèviament”.

L'anunci del duel
Després d’haver intercanviat diverses cartes, el 30 de desembre els dos monarques publicaven “a notícia dels presents i del futur” un manifest en què s’anunciava que es reptaven a combat singular en territori neutral -a Bordeus- amb arbitratge d’Eduard I d’Anglaterra. Al duel només podien acudir amb cent cavallers cadascun.

L’encontre va tenir lloc l’1 de juny del 1283 a Bordeus, ciutat que llavors pertanyia a Anglaterra. Per tal de no ser reconegut abans d’hora, Pere el Gran hi havia viatjat d’incògnit, disfressat de majordom, acompanyat de tres cavallers que s’havien vestit de mercaders i escuders pobres. Pel camí van saber que el papa havia desautoritzat el duel i que el rei anglès, que havia de fer d’àrbitre, s’havia posicionat a favor de l’enemic.

Pere s'assabenta del parany ordit pels francesos
Allà, el senescal del rei d’Anglaterra li va dir que Felip III de França, nebot de Carles d’Anjou, acampava no gaire lluny de la ciutat amb un exèrcit de 10.000 soldats, a punt per atacar el grup de catalans, quan des de la ciutat se’ls avisi de la seva arribada. La traïció perpetrada era de tal magnitud que, contravenint les ordres del seu senyor, el senescal va recomanar a Pere el Gran que fugís ràpidament.

La jugada de Pere
Llavors, Pere va demanar al senescal que un notari aixequés acta de la seva presència al camp de combat el dia i l’hora convinguts, i li va demanar que fes córrer la notícia. Ni el papa, ni Carles d’Anjou, que segons totes les fonts de l’època pretenia fer presoner el rei català valent-se de l’excomunió pontifícia, comptaven que Pere, que va fugir d’amagat, fos capaç de driblar l’escomesa.

El desafiament de Bordeus era, en bona mesura, una gran plataforma propagandística: calia demostrar 'urbi et orbe' qui tenia més dret a l’hora de reclamar la preuada joia mediterrània, graner europeu des de temps dels romans. Pere el Gran havia d’anar a totes i arriscar la vida en la pantomima ordida pel candidat francès.

Humiliats per una jugada que aviat va escampar-se per tota la cristiandat, el pontífex i Carles d’Anjou van convocar una croada contra la Corona d’Aragó. La crida va fer efecte: el dia de Pasqua del 1285 més de cent mil croats van reunir-se a Tolosa per posar-se a les ordres de Felip III l’Ardit. Era la primera victòria moral de la causa dels Anjou, que tot just feia tres mesos havien perdut el seu cabdill i rei, Carles, que havia mort després que la flota de Roger de Llúria conquerís les illes de Malta i Gerba, i desarmés la flota francesa ancorada a Nàpols. Per si faltés poc, l’Anjou havia sabut que els catalans havien fet presoner el seu fill i successor, conegut com a Carles II el Coix.

Era el 5 de juny i les galeres del gran almirall català quedaven lliures per salpar cap a Catalunya per ajudar Pere. El rei, al seu torn, havia obtingut algunes petites victòries en terra navarresa, per on tropes franceses havien procurat endinsar-se per atacar Aragó per la rereguarda. Les hosts catalanoaragoneses van aturar l’avanç a Tudela amb Pere el Gran dirigint-ne els moviments a primera línia.

El rei català es queda sense aliats
L’atac pel Rosselló i l’Empordà era, per tant, l’última alternativa que quedava a Felip III per fer valer els drets papals que el papa havia concedit al seu fill sobre Catalunya. I va moure tots els fils a l’abast, de manera que el rei català es va quedar sense cap dels aliats amb qui creia comptar: Sanç IV de Castella i Eduard I d’Anglaterra van fer-se endarrere davant les pressions papals, i l’emperador romanogermànic —el tron del qual havia quedat vacant pocs anys enrere— no va poder ni respondre.

Els dubtes, a més, també van tenir ressò dins la Corona: el clergat, òbviament, no volia posicionar-se contra Roma, i la noblesa aragonesa no va acudir a la crida, arrecerant-se en l’incompliment de certs privilegis per part del rei.

Mentre Roger de Llúria lluitava a les illes Formigues, Pere II va reunir un exèrcit per aixecar el setge de Girona, després d’invocar l’usatge del Princeps namque en defensa del territori. Altre cop, però, confiant en els seus dots d’estratègia i en la capacitat de resistència de Girona, comandada pel vescomte de Cardona, Ramon Folc VI, el rei va optar per plantar combat a Besalú, usant els almogàvers com a infanteria de xoc. Expliquen les cròniques que l’abrandament en el combat va estar a punt de costar-li la vida, el dia de Santa Maria (15 d’agost), i que les escaramusses no van portar a cap victòria concloent, mentre que a Girona els assetjats començaven a notar els efectes de la fam i les malalties i pactaven amb els francesos lliurar la ciutat si en vint dies Pere II no els socorria.

El pla del rei
El pla del rei començava a tancar-se. Pere havia decidit no enfrontar-se directament a un exèrcit molt superior en nombre que, per si fos poc, comptava, amb la millor cavalleria del moment. Pere II sabia que tenia diversos factors a favor: el fet de combatre a casa i de no haver de patir per avituallar els seus soldats, cosa que el rei francès sí que havia de témer perquè depenia dels proveïments que li proporcionessin per via marítima.

La rendició de Girona
Així, Girona va rendir-se el 7 de setembre, just una setmana després que Roger de Llúria hagués impedit qualsevol possibilitat d’abastir-la. De manera que als 5.000 soldats francesos que van quedar-se custodiant-la aviat els va passar el mateix que als seus ciutadans: víctimes d’una plaga de disenteria, van abandonar la ciutat el dia 29 d’aquell mes, amb la intenció de refugiar-se al Rosselló per recuperar efectius. En sortir de la fortalesa, però, quedaven a la mercè de les tropes catalanes, que els esperaven al coll de Panissars.

Llavors, la magnanimitat del rei català va posar-se a prova: veient la feblesa de l’enemic, va permetre que el rei Felip, el seu fill Carles de Valois i la seva família creuessin els Pirineus sense problemes, mentre manava als almogàvers atacar amb ferotgia la rereguarda de l’exèrcit i fer tant de botí com poguessin. La desfeta francesa va ser inapel·lable i la croada va acabar amb un fracàs absolut: totes les viles empordaneses que encara estaven ocupades van ser retornades. El cronista Ramon Muntaner diu que els festejos per la victòria, a Barcelona, van durar vuit dies.

Res no demostra millor el gran triomf de Pere II el Gran que el tractat de Cefalù que els catalans obliguen a signar a Carles II el Coix, a qui encara tenen presoner: a canvi del seu alliberament, ha de renunciar al tron de Sicília en favor de l’infant Jaume, segon fill del rei Pere. Mal perdedors, ni els Anjou, ni el papat accepten el pacte i hi envien un altre atac el 1286. Però  llavors, els actors ja seran uns altres. I és que Felip III va morir tot just va arribar a Perpinyà, el 5 d’octubre; i a Pere el Gran la mort també l’esperava a la cantonada: mentre preparava l’expedició de càstig per recuperar Mallorca, el rei va emmalaltir sobtadament i va morir la nit del 10 a l’11 de novembre del 1285 a Vilafranca del Penedès. L’autòpsia realitzada a les seves despulles l’any 2010 va trobar-hi indicis de tuberculosi i va diagnosticar que aquesta hauria pogut ser la causa del decés.

Pere II no va poder viure el final de les seves lluites i reclamacions, mort prematurament als 45 anys, però la seva figura cavalleresca va sobreviure’l durant segles, convertint-lo en una llegenda i engrandint la seva imatge, fins i tot en l’aspecte físic. A més dels cronistes catalans, que es planyen  que si hagués viscut més temps hauria estat un segon Alexandre, Dant el cita al cant VII del Purgatori, i el descriu com a ben “membrat” i “amb el valor cenyit a la corda”. De Carles d’Anjou només en destaca que té el nas gros.

Fins i tot Shakespeare, a principis del segle XVII, el fa protagonista d’una de les seves comèdies d’embolics amorosos: 'Molt soroll per no res', ambientada a la Sicília governada per un tal “Pere d’Aragó”, home cavallerós amb les dames. No cal estranyar-se’n: ben pocs monarques, en tota l’edat mitjana, van ser capaços de desafiar l’omnipresència del poder de Roma i el seu favoritisme per la corona francesa i sortir-ne no només airosos, sinó triomfants.

Tot i que Jaume I va ser el responsable de convertir la Cort Comtal en unes Corts Generals de Catalunya, és a Pere II el Gran a qui devem el sistema de sobirania pactada, entre rei i Cort, característic del dret constitucional català medieval i modern. A mitjan del seu regnat, en la convocatòria de Corts del 1283, a Barcelona, va aprovar la constitució “Volem, estatuïm, atorguem” que establia que només serien vàlides les normes sancionades a les Corts, fossin a iniciativa del monarca o dels estaments; així, totes les disposicions promulgades en l’interval entre dues convocatòries, calia votar-les en la següent reunió. El rei renunciava, d’aquesta manera, a ser el poder legislador exclusiu.