Recordo que entro als soterranis de l'hospital, on hi havia urgències, i el metge li diu al policia: “Tregui-li les manilles!”. El policia va fer el ronso i li va cridar: “Jo no puc visitar algú emmanillat!”, i me les van treure. I encara els va dir: “Vostès fora, que això és asèptic!”. Què cony havia de ser...! Hi havia més brutícia allà que en qualsevol lloc. Però els policies surten i el mateix metge, sense haver parlat mai amb ell, se m’acosta i em diu: “No et preocupis, Albert, que t'ingressaré”. O sigui que va entendre de seguida que jo estava fent comèdia! I jo no he sabut mai ni qui era! Bé, llavors em van dur a la cinquena planta del Clínic i a partir d'aquí jo ja vaig fer un pla de fuga.

Em devia estar ben bé un mes ingressat i em van fer tota mena de proves, de les més desagradables que et puguis imaginar, un colorant a la sang, en fi... però és clar: ells s'adonaven que jo no tenia res! I seguien fent proves i proves i venien els metges militars i no els deixaven veure els meus dossiers mèdics. Inclús va venir un psiquiatre militar i em van passar a psiquiatria perquè deien que jo el que tenia era una depressió molt gran i instints suïcides. I va venir un psiquiatre militar i em va fer el test de Rorschach i aquelles coses; i jo no parava de dir animalades i el paio, que era intel·ligent, em va dir: “Boadella, no cal que em facis comèdia. Jo tinc una gran simpatia per vosaltres, us he vist actuar, em sembleu uns paios de la broma i formidables, si per mi ha de dependre, no et preocupis, no aniràs al consell de guerra”.

És que, compte!, hi havia molts militars que no estaven en l'asuntu, com es va veure després, no era tot l'estament militar! L'any 77 hi havia moltíssims militars, sobretot de graduacions intermèdies, que estaven a favor que Espanya fos una democràcia. En qualsevol cas, ja ho sabeu, jo em fugo i vaig fer una cosa, que és el que no va fer el Puigdemont, que és avisar abans. Amb el risc que corria, perquè, és clar, avisar d'una fuga és una cosa molt perillosa, però li vaig dir a la meva dona que havia d'avisar els companys perquè en el moment que jo fotés el camp saltarien damunt d'ells! Automàticament, al cap de mitja hora que jo hagi marxat! I bé, els vaig avisar i uns van decidir marxar, el Ferran Rañé i l'Elisa Crehuet, i uns altres, per consell dels seus advocats, es van quedar.

La veritat és que no sé exactament les intencions dels advocats, moltes vegades en aquella època els agradava que els clients estiguessin a la presó perquè això animava l’asuntu, no? Hi havia sempre una especulació... El cas és que per alguna cosa o altra així va ser. Jo marxo i al vespre mateix detenen el Gabi Renom a Girona, que estava fent una representació amb la Núria Espert, i va anar-hi la policia i el va detenir. I l'endemà, que era el dia del consell de guerra, la resta. Perquè jo vaig marxar en el moment en què em van notificar el dia, ja ho tenia a punt. Els altres es presenten al consell de guerra, que se suprimeix perquè no hi som tots, els detenen i els posen a la presó.

Sí, em van portar a un pis que... bé, no hi havia cap mena de connexió perquè ningú arribés a pensar que jo podia ser allí. Hi vaig estar un mes. El meu advocat em va venir a veure dos o tres cops, fent combinacions de cotxes, canviant-lo perquè no el seguissin, i em van fer fotos, després d'esperar uns dies que jo tingués la barba molt crescuda i el cabell tenyit, i amb això em van falsificar els documents, a través d'un anarquista que després ha estat molt famós, el Lucio Urtubio... El coneixia l'advocat, que era el Federico Valenciano, un excomandant de l'Exèrcit, que era el millor penalista en qüestions militars: havia estat advocat defensor en molts consells de guerra i era íntim amic del general auditor. En fi, un cop em fan el document..., hi havia la sort que la meva segona llengua és el francès, perquè jo vaig estudiar a París dels 9 als 18 anys i el parlo sense accent. El risc era mínim, a més tampoc tenia pinta de gaire espanyol, en aquella època... I bé, vaig passar a França.

A veure, el Valenciano era molt amic amb el general auditor i no comprenia per què no em deixava anar! En un cas com aquest, el normal era la llibertat condicional fins al judici. No hi havia motiu per mantenir-me a la presó perquè no hi havia hagut sang ni elements criminals d'aquest tipus. I ell no ho entén i s'arriba a barallar amb el seu amic, l’Aznárez. Cal pensar que el Valenciano era un home del règim, que havia lluitat amb Franco, havia estat fiscal després de la guerra civil i havia demanat penes de mort! I l'home, veient el meu cas, fa un canvi absolut: troba que és una injustícia brutal, la que se'm fa, i veu que hi ha interessos amagats darrere. Comença a investigar i s'adona que hi ha una implicació de l'Aznárez... El cas és que l'Aznárez té un infart i es mor mentre jo estic a Perpinyà, i el Valenciano em truca i em diu de dinar l'endemà en un restaurant. I em diu: “Vinc avui a dinar amb tu perquè estan enterrant el que va ser el meu amic”. Era com un símbol, oi? De dir tu tens el meu afecte i ell ja no.

Tinguem present que el general auditor, el Vidal Aznárez, era un home de la ultradreta-ultradreta, grups afins a ell van estar vinculats a la bomba d'El Papus. En aquella època hi havia militars de tota la gamma, alguns de dretes, altres demòcrates i després hi havia tot un sector dur. A més, ell havia estat ponent del consell de guerra del Heinz Ches, per tant la implicació era molt directa. La situació dels militars, amb el tema del Ches, és molt singular. El condemnen a mort i ho fan perquè la llei és així, òbviament, ell ha matat un guàrdia civil, a més sense motius, i encara en va intentar matar un altre al port de Barcelona, però quan el condemnen pensen que bé, potser no l'aplicaran. I es troben molt fotuts en el moment en què van a executar-lo. Perquè pensen que aquest cas pot sortir: els militars saben qui és, perquè la Interpol els n’ha informat. I per tant saben que és de la República Federal Alemanya, que és un país amb relacions diplomàtiques amb Espanya (en canvi, Polònia, no). I és clar, si ells condemnen a mort un ciutadà alemany, pel règim és molt fotut, encara que ho poden fer, però s'exposen a un daltabaix. Ells saben que condemnen a mort un paio amb nom fals i que diu que no té família, quan sí que en té. Per tant, quan nosaltres ho presentem com un crim d'estat, en el fons no ens equivoquem: ho era. Tant per l'interès dels militars com per l'interès polític, del règim, en relació amb el Puig Antich. O sigui que darrere de La torna hi ha una cosa que nosaltres no sabíem: jo només tenia una part del sumari! I què va passar? Que els militars es van pensar que jo podia saber alguna cosa, es van témer que nosaltres estiguéssim informats d'això i que sortís a la llum. I això no va sortir a la llum fins molts anys després, quan el Raúl Riebenbauer fa la investigació. És un cas molt curiós.

Era una sàtira amb les màscares que envoltaven el personatge principal, com si fos la seva visió: la d'un aquelarre de militar i de jutges de què no entenia res: ni llengua, ni costums, ni ritus del lloc, era com un malson. Considero que vaig ser injust amb els guàrdies civils perquè vaig convertir les víctimes en botxins. Perquè... què havia passat? A un li havien fotut un tret a la boca i s’havia salvat de miracle, i a l'altre se l'havien carregat i nosaltres fèiem unes conyes tremendes sobre la Guàrdia Civil, que sortien com si fossin un galliner amb tricorni... com vaig explicar a Memorias de un bufón, considero que moltes vegades la gent del món de l'art podem ser enormement injustos, perquè portem darrere unes herències de coses que ens tenyeixen la mirada, faltada d'objectivitat. Però és clar, veníem de la dictadura i nosaltres vèiem la Guàrdia Civil formant-ne part: aquells guàrdies civils eren els enemics! Però això no era així, ni en aquell moment, ni a la realitat objectiva: ells van ser les víctimes, els botxins eren els militars. Aquí, per tant, entenc que em vaig passar. Però amb els militars, no, crec que amb els militars, si hagués sabut el que hi havia al darrere, encara hauria estat més salvatge, la sàtira.

M’han preguntat moltes vegades sobre la llibertat d'expressió ara, quan surten casos com el del Valtònyc i sempre dic: la història de la llibertat d'expressió, en el món de l'escena, és una història de jugar al gat i la rata. Nosaltres no podem demanar tenir unes lleis com les lleis especials de jurisdiccions! O sigui que, pel fet que siguem artistes, no podem tenir una llei que eviti que, si li diem fill de puta a un senyor des de l'escenari, no ens passi res. Això no va així: nosaltres hem de tenir les mateixes lleis i els mateixos límits, des del punt de vista d’insults o calúmnies, que la resta dels ciutadans.

Però s'han de tenir algunes coses en compte. La primera, que el món de la ficció permet certes llicències. Sempre que la ficció no sigui al punt de La torna, o sigui: si no hi ha el programa de mà! Però si al programa jo dic aquest senyor és el Heinz Ches, s'ha acabat la ficció! O sigui: aquí hi ha noms i per tant estic atacant directament la realitat. I sempre ens trobarem així: la gràcia és que tu facis les coses d’una manera que la justícia no ho accepti a tràmit o que, si va a judici, tinguis moltes possibilitats de defensar-te del que has fet, sigui pel doble llenguatge o per la forma amb què ho hagis abordat. O sigui, l'enginy del mateix artista de saber girar la cosa. Jo sempre dic que si el Valtònyc hagués dit el mateix, que era bastant bèstia, perquè jugar amb les víctimes del terrorisme no em sembla una cosa especialment divertida, però bé... si hagués dit el mateix cantant-ho amb una ària de Verdi, per exemple, no li hauria passat res. El problema és que ell ho feia, diguem... taral·larejava insults, per dir-ho així. Si ell allò ho fa amb una música formidable, excelsa, la mateixa justícia s’hauria trobat amb una circumstància més complicada: ell ho hauria pogut defensar com a obra d'art. De l'altra manera, és molt difícil de defensar.

Mira: la sentència de Burgos que se'm fa a mi, pel Teledeum el 1983, amb tots els carques eclesiàstics al darrere, diu que sí, que hi ha escarni a l’Església, evidentment, però que tots els elements artístics mostren que la nostra intenció és, abans de tot, no insultant, sinó artística. És el que sempre dic amb relació a la gent que els enganxa el toro: si tu et passes de la ratlla, t'enganxaran perquè tu no pots demanar excepcionalitat, no pots, des de sobre l'escena, tenir una excepció enfront d'un ciutadà a qui, per aquell mateix insult, li cauria el pèl.

Llavors, amb relació a La torna: què hauria fet si hagués sabut el que hi havia al darrere, amb relació a la Llei de jurisdiccions i totes les seves implicacions? Ho hauria fet d'una manera, segurament brutal també, però t'asseguro que no m'haurien enganxat i la gent hauria sabut de què anava igual. Com no m'havien enganxat amb altres coses, que en l’època de la censura no estaven malament. Crec que aquesta és la història de la llibertat d’expressió. I sempre serà aquesta. Com el periodisme: no és immune a la Llei de l’apologia del terrorisme, per exemple, que és una d'aquestes lleis complicades. És difícil saber quan es fa apologia i quan no, però ningú no té immunitat davant d'això i és natural que sigui així. Algun límit s'ha de posar perquè a mi, com a persona, no em destrossin públicament amb calúmnies. Vull dir que compte amb la llibertat d'expressió.

Quan es va atacar els militars per això... compte! Els militars complien la llei, a qui s'havia d'atacar era al Govern, que havia permès que l'any 77, en unes eleccions, existís una llei que pogués fotre uns comediants a la presó per lo militar! Amb el Suárez en vam parlar d’això i ell em va dir: “Mira, a mi m'entraven els militars sense trucar la porta del despatx, ‘oye Suárez’ i jo havia de dir-los, a crits, ‘¡cuádrese!’ i fer-los fora”. I em va explicar una anècdota, que després em va confirmar en Tarradellas, prou significativa: em va dir que en un sopar, al Palau Albéniz amb el Tarradellas, el rei, el capità general Coloma Gallegos, l’alcalde de Barcelona Socías Humbert i ell, el rei va dir: “General, espero que sea magnánimo con Boadella”. I el capità general va respondre: “¡Se cumplirá la ley!”. Sec. Al rei!

Imagina't com estaven les coses des del punt de vista polític. Si el rei va fer això és perquè la que era reina d'Holanda, que llavors era princesa, la Beatriu d'Holanda, havia estat espectadora nostra a les representacions al seu país, i quan se li va fer saber que ens havien empresonat va venir a Espanya i va anar a veure el rei amb tot el dossier d’Els Joglars, i el rei li va dir: “Faré el que podré”. Curiosament, però, l'assumpte ha tingut després molt poca repercussió, tot i que políticament era molt rellevant, d'un gran interès. Revela molt bé tots els moviments de forces que hi havia llavors, durant la Transició, entre l'estament militar i l'estament polític. Passa que ja sabem com és el món de l'esquerra militant: vol que tu siguis màrtir i jo, màrtir, per aquí...! De què, m'haig d'estar a la presó? Hi ha algú que sigui masoquista per estar-se sis anys a la presó en mans dels militars? Jo ho vaig tenir clar.

En el moment que em vaig escapar, va començar a haver-hi una campanya primer de calúmnies, que deien que jo havia deixat penjats els meus companys, cosa que era mentida i que van sortir ells mateixos a confirmar; i segon, dient que jo havia deixat tota la campanya de la llibertat d'expressió de banda i jo vaig respondre, me'n recordo, amb unes fotografies ensenyant el cul i fotent botifarra a la platja.

A partir d'aquell moment vaig entrar en un conflicte molt gran amb tot el món de la progressia catalana, amb l'esquerra d'aquest país. I va començar un sarau, de tal manera que des de llavors les nostres estrenes a Barcelona sempre van resultar una mica fredes, no dic que no funcionessin, però la meva relació, sobretot amb Barcelona, no a fora, que no hi havia aquest ambient, sinó en el món intel·lectual barceloní, el que era la gauche caviar, hi havia una certa tensió amb mi i jo no vaig tenir cap problema a expressar aquesta dissidència. I quan el 81 jo faig el primer Ubú al Lliure peta per tots costats, que tampoc és gaire diferent del que vaig fer l'any 93: un atac molt directe al Pujol i al sistema del nacionalisme. Des d’un punt de vista polític, situo les coses en un punt que no hi ha marxa enrere. Els Joglars, els anys 78-79-80, estan col·locats per esdevenir la companyia catalana nacional, però no tenien en compte el final que jo vaig fer al Serrallonga... cosa que m'estranya, que no recordessin el Serrallonga fent un striptease i descobrint les quatre barres al cul, mentre sonaven Els Segadors. Però, en tot cas, la companyia estava situada en un punt per tenir la màxima facilitat dins la societat política catalana. I Ubú trenca no només les relacions diplomàtiques, sinó de tota mena...

Per posar un exemple, la Maria Aurèlia Capmany, a qui jo havia conegut perquè tots dos érem professors a l’Escola Adrià Gual, em va dir de tot! Que jo havia trencat el consens, deia, i la seva era la posició dels socialistes. Dient-ho en paraules directes, els socialistes es devien cagar amb mi per haver fet una trencada de l’harmonia que hi havia d'haver durant la Transició. Això era un cop brutal, però és clar: un artista no té per què estar en els consensos polítics. No se'm va ocórrer en cap moment.

Barcelona, que té moments esplèndids, sens dubte, als anys 70, és una ciutat que en el conjunt de la resta de ciutats espanyoles té algo més. Tampoc no tant com s'ha dit: això no és París, ni Berlín, ni Milà, però hi ha un cert moviment, hi ha coses, sobretot des del punt de vista cultural, que es mouen. Això, a partir d'un moment donat, queda diluït o encarregat en una direcció, la de la institucionalització. I s'institucionalitza en funció d'unes coses i així el món cultural deixa de ser aquest món, una mica llibertari, que existia des dels 70 i fins a principis dels 80. Quan entra el pujolisme, que entren els diners, perquè fins llavors els diners eren nostres, particulars, ens la jugàvem nosaltres, bé... quan entren les subvencions, automàticament aquest món cultural queda molt més precisat. Pots dir que això passa a tot arreu, sí!, però aquí particularment més, perquè hi ha unes funcions molt més altes que s'han de complir. I això porta al que ha portat.

La desavinença després continua perquè la veritat és que jo m'hi entenia molt poc. Després hi ha un dia que surten unes declaracions a Fotogramas, del Ferran Rañé, en què em posa a parir i jo li demano que rectifiqui. Era un article del Joan de Sagarra, i ell diu que no havia dit exactament això i el cas és que no rectifica. I li vaig enviar una carta, encara en dec tenir la còpia, en què li dic que si tu no rectifiques, sàpigues que, de per vida, mai no estaré en un lloc que estiguis tu i mai treballaré en un lloc on hagis de treballar tu, o sigui, trencaré absolutament la relació amb tu. I així va ser. Mai més li he dirigit la paraula i mai més he mantingut amb ell cap relació. Vaig considerar que era una traïció, així de clar ho dic.

O sigui, el problema que tenia amb el Ferran i l'Andreu és que, ja m'hi havia troba anteriorment, és la història del món col·lectiu. Tal com es feia en aquell moment, sempre hi ha, en la creació col·lectiva... vaja, que és difícil que funcioni si no hi ha una ànima, algú que porti l'ànima a la situació. O sigui, per dir-vos: La torna jo l'hauria feta amb aquell equip o amb un altre, segur. Al llarg de la història s'ha demostrat la meva trajectòria com a dramaturg, cosa que a la banda inversa no s'ha demostrat. Si el Ferran Rañé o l'Andreu Solsona haguessin estat uns paios que haguessin creat obres i tot plegat, et diria bé, d'acord, creiem que tothom hi aportava el mateix. Això és mentida. Una altra cosa és que jo necessito una gent, estimular-los, perquè els seus personatges creixin i apareguin idees sobre els seus personatges. I què passa? Que arriba un moment que aquesta gent és molt fàcil que es pensin que tot allò és absolutament d'ells. I això no és així. Ells fins i tot em van fotre un judici, quan jo vaig fer La torna per segona vegada, com a autoria meva. Un judici que van perdre! I van perdre perquè és lògic: el jutge va escoltar i ho va comprendre perfectament; ells admeten que jo vaig tenir la idea i l'hauria feta amb altres. Que hauria estat diferent? És possible.

Això sí. Jo he treballat tots aquests anys amb els millors actors, sempre amb el mateix procediment, i ells saben perfectament els nivells. Jo reparteixo, amb aquesta gent, una part dels drets d'autor, ells en tenen un percentatge, perquè considero que la seva aportació és important. El fet de fer-ho amb un actor o un altre pot fer que una obra tingui canvis. Però l'obra es faria exactament igual. És això el que jo mantinc i he mantingut sempre. Aquests dos nois, l’Andreu i el Ferran, eren alumnes meus: jo els vaig ensenyar l'ofici! Entenc que la relació canvia després, i és de tu a tu, òbviament, ja no és de professor a alumne... i entenc que això crea una síndrome molt fàcilment: et dóna la idea que tu has fet allò i ho has fet amb la mateixa importància que aquell paio que es diu director. I això no va així. És un treball que faig amb aquest procediment, que és molt respectuós amb l'actor, amb les emocions, amb la seva estructura d'actuació: jo collo i punxo i jugarem amb mil coses a través d'improvisacions, a pesar que el guió estigui més o menys estructurat, però aconsegueixo que treguin tot d'aspectes de la seva personalitat, inclús idees interessants sobre els seus personatges! Perquè ningú viu tan bé el seu personatge com l’actor, ni el director el viu així! Però sense oblidar qui és el director i qui és l'autor. Això no es pot oblidar.

I s'ha tingut tendència, per aquesta moda una mica col·lectivista igualitària, de dir: no, tots som iguals, tot es fa col·lectivament. De moment, no s'ha fet mai així. En totes les obres, siguin dansa, teatre, el que sigui, hi ha sempre una persona que és l'ànima de la situació. L'ànima del Teatre Lliure és el Fabià Puigserver, que no és especialment director, però n’és l'ànima, és qui crea el Teatre Lliure. I el Fabià era un artista. Que després el Lluís Homar o qui sigui han sigut gent important? Sens dubte. Però el Fabià hauria fet el Lliure sense el Lluís o sense l’Anna Lizaran. I aquests nois... van agafar aquesta síndrome i jo vaig trobar que no hi passava, per aquesta situació. Després, a més a més, la història mostra les coses al seu punt. Des del punt de vista dramatúrgic, la gent que em discutia a mi no ha fet res! Dramatúrgicament, dic. Després de La torna, vaig fer M-7 Catalonia, que és l'obra que té més èxit, junt amb Daaalí, d’Els Joglars, internacionalment. Volta per tot arreu. Vosaltres creieu que jo no sóc autor de La torna? No fotem, home! I qui havia fet el Serrallonga i el Mary d’Ous? La realitat és aquesta. O sigui: discussió sobre l'autoria no n'hi pot haver. La sàtira, la broma, la crueltat, el joc polític que ha portat Els Joglars des dels inicis és el meu. No ha estat el del Ferran, o el de la Glòria, no puc dir una cosa que no és la realitat. I La torna va ser això: jo tenia una idea del teatre de màscares, havia treballat a Itàlia, coneixia el món de la commedia dell'arte, jo tenia una formació teatral que no tenien ells! Havia estat a l'Escola Nacional de Teatre d'Estrasburg durant tres anys, havia estat amb el Marcel Marceau i amb el Jacques Lecoq! I no vull menysprear el Ferran perquè crec que tenia talent d'actor, però, compte!, aquestes distàncies s'han d'admetre. El que no vull per res del món és que ell em discuteixi aquesta qüestió: tu i jo som iguals. Som iguals socialment, democràtica i humanística, però artísticament no.

La companyia pertanyia, en el moment de La torna, a un sistema de cooperativa. Per tant, tots n’érem socis, havíem firmat un paper i una societat ens havia deixat uns diners. Una cosa és la gestió, al món del teatre: o és un empresari que assumeix tot el risc, o és un conjunt de gent que econòmicament assumeixen tots els riscos. Però això no té res a veure amb el tema artístic. Són dues coses totalment separades. Aquesta història de l'autogestió és com s'han mantingut Els Joglars fins que jo l'he deixat. Ara és diferent. Però Els Joglars érem una cooperativa i n’assumíem els riscos: aconseguíem uns diners, hi havia uns nivells de sous diferents, és evident, jo no cobrava el mateix que un actor, però les diferències de sou eren relativament modestes, tret dels que acabaven d’entrar. Els que feia més anys que hi eren tenien un sou més alt. Per a les decisions importants de la companyia hi havia un gerent que era qui les prenia, però hi havia unes reunions en què se'ns consultava. Això fins ara: el mateix que llavors, no ha canviat, perquè és el més eficient. Al teatre més clàssic, més convencional, potser li va millor el productor que inverteix, especialment en les obres d'autors exteriors. Però més enllà dels temes econòmics, les decisions teatrals, quants assajos calia fer, per exemple, ho decidia jo.