Subscriu-t'hi
Personatges

Boadella: "No podem demanar lleis especials com a artistes"

Al SÀPIENS que és a quiosc, dediquem un reportatge al cas de la sàtira teatral 'La Torna' (1977-1979) que inclou una entrevista al fundador dels Joglars. Us la reproduïm íntegrament i us convidem a llegir l'article a la revista

Arnau Cònsul
1 Què recorda de tot l’afer judicial contra 'La torna'?
Albert Boadella
Albert Boadella Enrique Marco

El primer que voldria recordar és que som processats per la Llei de jurisdiccions, que és una llei del 1907 que s'imposa quan el Cu-cut! fa un número amb una portada que satiritza els militars, sobre la guerra del Marroc. I uns uniformats se'n van a la seu del Cu-cut! i ho foten tot enlaire. Es produeix un escàndol impressionant, perquè és un acte d'agressió que traspassa fronteres i se'n parla al Congrés i hi ha protestes, i després d'uns daltabaixos que porten a dimissions de ministres i tot, en lloc d'escarmentar l’estament militar, de dir-los que no poden intervenir en una cosa civil, fan una llei, en la qual els atacs per injúries, calúmnies o insults a l’estament militar seran jutjats militarment, encara que siguin civils. O sigui: aplicació del codi de justícia militar. I aquesta mateixa llei segueix vigent des del 1907 fins al 1982 o 83... a pesar que la Constitució del 78 preveu la unitat de jurisdiccions! Passa que no la desenvolupa... té el principi d'unitat i prou. Només durant la República li fan una variació: es jutja al Tribunal Suprem en una sala mixta militar/civil i durant la dictadura es torna a l'original. Dic això perquè sovint es diu l'equívoc que era una llei franquista. I no: és una llei monàrquica, d'Alfons XIII. A Franco com a militar, és clar, la llei li semblava perfecta. En tot cas, és un assumpte que, curiosament, comença i acaba amb una mateixa història de sàtira militar. És una gran paradoxa. I això és molt desconegut.

2 I pel que fa a l’obra de teatre, quan se us acut tractar el tema de Heinz Ches?
Notícia sobre l'execució de Salvador Puig Antich i Heinz Ches a 'La Vanguradia' del 3 de març del 1974
Notícia sobre l'execució de Salvador Puig Antich i Heinz Ches a 'La Vanguradia' del 3 de març del 1974 Hemeroteca de 'La Vanguardia'

Jo havia vist feia uns anys, el març del 74, una revista que es deia El caso, especialitzada en crims, que tenia l’avantatge que la censura no era gaire forta, malgrat que explicaven històries que podien ser conflictives per al règim. Doncs en una portada jo havia vist que titulaven “Ejecutados” i hi havia fotos del Puig Antich i el Heinz Ches, que els havien executat el mateix dia. És clar: al Puig Antich el coneixia, però de l'altre home no n'havia sentit a parlar gens. I m'ho vaig mirar i pensava: quina cosa més estranya, a què ve això? Vaig intuir que l'execució d'ell era la compensació per no deixar el Puig Antich sol: es va buscar un delinqüent comú per posar-los al mateix nivell. Van buscar algú que estigués condemnat a mort, perquè les condemnes a mort a vegades no s'executaven, sinó que s'acabaven commutant. El Ches estava esperant, de fet: el seu delicte havia estat un any abans!

En fi, quan l'any 77 decidim fer una obra, vaig pensar per què no anar a aquell cas, que em donava voltes al cap, i vaig anar a veure l'advocat del Ches. Era un noi de Tarragona, una persona molt oberta, i em va dir: “Mira això és súper secret, no ho hauria de tenir ni jo, però aquí tens el sumari”. I me'l va donar! No tot, perquè hi havia parts que ni ell tenia. I llavors em poso a estudiar-lo, amb tots els interrogatoris, i penso que d'això n'hem de fer un espectacle! Érem l'any 77, ja s'havien fet alguns passos democràtics, la censura estava en funcionament però molt desactivada, passava quasi tot, hi havia hagut les eleccions del juny del 77, i em vaig dir tiro pel dret. Vam començar a treballar, com sempre, fent improvisacions, pim-pam pim-pam, i van començar a sorgir escenes, fetes amb certa sàtira, molt transgressores, si les mirem amb el punt de vista de l'època! Llavors les coses encara es feien dins una mica de l'harmonia escènica franquista... ningú s'havia atrevit a arribar a certs punts. Hi ha un moment donat, cap al final, en l'escena de la deliberació del consell de guerra en què tots van borratxos... cosa que era real!

A mi, el que em va explicar l'advocat va ser que, en la deliberació del consell de guerra, ell coneixia un assistent, que estava fent la mili, que li va explicar de què anava: l'assistent els portava riojes, escamarlans  i... es veu que es van empitofar mentre feien la deliberació. I jo tal qual vaig muntar l'escena: em penso que em devia quedar curt i tot! Recordo que, en acabar un dels assaigs, vaig dir: “Ostres! No sé si està en funcionament la llei aquella dels militars, hauria de mirar-ho... però en fi”. És d'aquelles coses a què no dónes importància, perquè l'ambient d'aquell moment era de campi qui pugui, la sensació que havia arribat la llibertat. I, efectivament, en molts aspectes havia arribat...

3 Però de sobte us citen a declarar! Com va anar exactament?
Cartell de 'La torna'
Cartell de 'La torna' Pau Barceló - COMAE

El text va passar la censura: vam fer l'estrena a Osca, els censors van allà i firmen el decret. Això és important perquè de fet, si tu veies la representació i no sabies qui era qui, sí que veies uns paios amb uns tricornis i tal, però no hi havia més... era una paròdia inventada si no la lligaves al cas concret. La realitat era al programa de mà, que els censors no tenien, evidentment. El programa de mà explicava tota la història del Heinz Ches. Si tenies el programa, identificaves qui era qui en cada situació i l'assumpte es posava molt més virulent.

De La torna en vam fer 40 representacions fins a Reus. En la de Granollers, el coronel Muro, que havia intervingut en aquesta història, al consell de guerra del Ches, va enviar-hi uns guàrdies civils, i automàticament aquests en van informar i van fer la denúncia. I a la representació de Reus, que jo no hi era, perquè estava fent una pel·lícula sobre sant Vicent Ferrer, i la companyia hi anava pel seu compte perquè a mi ja no em necessitava per res, va i em truquen i em diuen que ha trucat un tal Vidal Aznárez que diu que és general o tinent general i diu que si no parem la representació avui ens fotran a tots a la presó. I jo dic, escolta, primer que s'identifiquin. I sí, sí: es veu que el tal Aznárez, que era el general auditor, el general jurista de la Capitania de Barcelona, va tornar a trucar i li van dir: “Escolti, vostè com si ens diu que és el papa de Roma, no tenim per què fer-li cas!”.

I res, al cap d'una setmana jo vaig rebre una citació al Govern Militar, el jutge militar em va interrogar sobre l'obra, que li donés el llibret, etc., i al cap d'una setmana em tornen a citar i em comuniquen que estava detingut. Va entrar la policia, em van emmanillar i se'm van endur a la Model. Llavors va començar la instrucció d'un consell de guerra. A mi em van fer una petició fiscal de sis anys i a la resta d'actors de dos anys i mig o així, no ho recordo bé. Ells van quedar en llibertat condicional, els van anar citant i jo, amb presó sense fiança perquè els militars no tenen el sistema de fiança.

4 De seguida es va endegar una campanya de solidaritat i en favor de la llibertat d’expressió. Com ho va viure?
A 'La torna', tots els actors anaven coberts amb màscares menys el personatge de Heinz Ches, per tal de subratllar la comèdia que l'envoltava
A 'La torna', tots els actors anaven coberts amb màscares menys el personatge de Heinz Ches, per tal de subratllar la comèdia que l'envoltava Pau Barceló - COMAE

Sí, en el moment que es va fer públic que jo estava empresonat per aquest tema, es va engegar una campanya sobre la llibertat d'expressió a tot Espanya, amb participació de gent de l'estranger que es va interessar pel cas... en fi, una campanya relativament important. Hi va haver una vaga d'espectacles general a Espanya, va parar fins i tot el Liceu, no perquè volguessin, sinó especialment perquè la gent de la CNT van bloquejar-lo. La CNT és l’organització que va estar més activa en aquesta situació, la resta de partits tenien encara el complex davant dels militars. Estaven terroritzats. Es pot dir que tenien certes raons, perquè l'estament militar llavors estava incòmode per moltes coses. Primer, perquè s'havia legalitzat el partit comunista feia pocs mesos, i l'estament militar es va fotre a cent per aquesta qüestió! I després perquè, en fi... hi havia atemptats d'ETA, i perquè la situació del 77 era molt divertida, molt viva, molt efervescent, pels que érem joves i havíem viscut tants anys sota el franquisme, però al mateix temps amb situacions molt tenses i violentes.

Per tant, els militars el que van fer amb aquesta història va ser fer un torcebraç amb el Govern: nosaltres vam ser un instrument per coaccionar el Govern. Ells sabien que això nostre al Govern li incomodava molt perquè empresonar un director de teatre i processar tota una companyia militarment —altra cosa hauria estat que ho haguessin fet des del civil, perquè les injúries i les calúmnies se segueixen preveient a la jurisdicció ordinària!—, però, internacionalment, que ho fessin els militars era un desprestigi. Ara, els militars simplement aplicaven la llei: tenien tot el dret a aplicar-la! Jo no he negat mai que tinguessin aquest dret.

Realment l'obra era... no sé si insultant però en qualsevol cas, d'uns nivells d'agressivitat forts, els fèiem passar com a criminals, gairebé, és lògic que l'estament militar se sentís insultat. Ells aplicaven la llei, però no em deixaven en llibertat provisional, que és el que normalment haurien hagut de fer, sinó que aquest mantenir-me a la presó a mesura que pujava la pressió externa, des del punt de vista social, artístic i polític, ells aguantaven el tipus. Era una manera de dir que ells eren absolutament impermeables a aquesta pressió.

5 I llavors planeja fugar-se. Com se li va acudir?
Fitxa sobre la iconografia de 'La torna' del Museu del Teatre
Fitxa sobre la iconografia de 'La torna' del Museu del Teatre Pau Barceló - COMAE

Jo des de la presó vaig veure que això aniria a més, perquè em vaig adonar de la situació dels militars, i vaig dir-me que havia de tocar el dos. I va ser quan vaig pensar com fer-ho i vaig pensar que el millor era que em traslladessin a l'hospital, per tant he de fer la simulació d'una malaltia greu. O sigui: que no la puguin curar a la infermeria de la presó. Llavors, a través del meu advocat i d'un forense, van dir que devia ser alguna mena de gastritis sagnant, que de vegades l'estrès les provoca i són difícils de curar, però... hauria de tenia vòmits de sang. I la meva dona es va treure sang, la va posar en unes ampolletes, amb un anticoagulant i, a través del locutori d'advocats, amb molta discreció, el meu advocat me les passava. En tenia 4 o 5 però només va caldre fer-ho dues vegades perquè, és clar, és una cosa bastant espectacular. Jo me'n prenia una, me n'anava a prop d'algun funcionari, per la galeria, i pam!, em provocava un vòmit i baixava tota la sang per allí i de seguida apareixien infermers i no sabien què fer. Em van dur a la infermeria i res, al cap de sis hores, em van dur a l'Hospital Clínic.

6 Llavors calia aconseguir que l'ingressessin! En realitat, no tenia res...

Recordo que entro als soterranis de l'hospital, on hi havia urgències, i el metge li diu al policia: “Tregui-li les manilles!”. El policia va fer el ronso i li va cridar: “Jo no puc visitar algú emmanillat!”, i me les van treure. I encara els va dir: “Vostès fora, que això és asèptic!”. Què cony havia de ser...! Hi havia més brutícia allà que en qualsevol lloc. Però els policies surten i el mateix metge, sense haver parlat mai amb ell, se m’acosta i em diu: “No et preocupis, Albert, que t'ingressaré”. O sigui que va entendre de seguida que jo estava fent comèdia! I jo no he sabut mai ni qui era! Bé, llavors em van dur a la cinquena planta del Clínic i a partir d'aquí jo ja vaig fer un pla de fuga.

Em devia estar ben bé un mes ingressat i em van fer tota mena de proves, de les més desagradables que et puguis imaginar, un colorant a la sang, en fi... però és clar: ells s'adonaven que jo no tenia res! I seguien fent proves i proves i venien els metges militars i no els deixaven veure els meus dossiers mèdics. Inclús va venir un psiquiatre militar i em van passar a psiquiatria perquè deien que jo el que tenia era una depressió molt gran i instints suïcides. I va venir un psiquiatre militar i em va fer el test de Rorschach i aquelles coses; i jo no parava de dir animalades i el paio, que era intel·ligent, em va dir: “Boadella, no cal que em facis comèdia. Jo tinc una gran simpatia per vosaltres, us he vist actuar, em sembleu uns paios de la broma i formidables, si per mi ha de dependre, no et preocupis, no aniràs al consell de guerra”.

És que, compte!, hi havia molts militars que no estaven en l'asuntu, com es va veure després, no era tot l'estament militar! L'any 77 hi havia moltíssims militars, sobretot de graduacions intermèdies, que estaven a favor que Espanya fos una democràcia. En qualsevol cas, ja ho sabeu, jo em fugo i vaig fer una cosa, que és el que no va fer el Puigdemont, que és avisar abans. Amb el risc que corria, perquè, és clar, avisar d'una fuga és una cosa molt perillosa, però li vaig dir a la meva dona que havia d'avisar els companys perquè en el moment que jo fotés el camp saltarien damunt d'ells! Automàticament, al cap de mitja hora que jo hagi marxat! I bé, els vaig avisar i uns van decidir marxar, el Ferran Rañé i l'Elisa Crehuet, i uns altres, per consell dels seus advocats, es van quedar.

La veritat és que no sé exactament les intencions dels advocats, moltes vegades en aquella època els agradava que els clients estiguessin a la presó perquè això animava l’asuntu, no? Hi havia sempre una especulació... El cas és que per alguna cosa o altra així va ser. Jo marxo i al vespre mateix detenen el Gabi Renom a Girona, que estava fent una representació amb la Núria Espert, i va anar-hi la policia i el va detenir. I l'endemà, que era el dia del consell de guerra, la resta. Perquè jo vaig marxar en el moment en què em van notificar el dia, ja ho tenia a punt. Els altres es presenten al consell de guerra, que se suprimeix perquè no hi som tots, els detenen i els posen a la presó.

7 Llavors quedava fugar-se de l’hospital, encara
Autorització del Ministerio de Cultura per a la representació de 'La torna' al teatre Circo d'Alcoi el 20 de setembre del 1975
Autorització del Ministerio de Cultura per a la representació de 'La torna' al teatre Circo d'Alcoi el 20 de setembre del 1975

Va ser senzill. Un cop al Clínic demano als metges de fer recuperació perquè no em puc ni aguantar dret i, per això, havia d'anar a baix, a la planta. I per tant, el primer que faig és posar-me en forma, per si s'ha de córrer i tal. Els policies també m'acompanyen, però es queden discretament al costat de la porta i quan ells no miren jo faig els exercicis amb tota la força, i quan miren, faig veure que no puc. Els policies es canviaven cada dues o tres hores, però era un conjunt d'uns vint policies amb qui havia establert confiança, de tal manera que al cap d'una setmana vaig aconseguir que em traguessin les manilles i no m'emmanillessin al llit. A baix, a més, vaig veure que hi havia possibilitats de fuga però era una fuga de sortir corrents i, per tant, era arriscada des del punt de vista dels trets: si et donen l'alto i no pares tenen l'obligació de disparar-te a les cames, però és clar... només que en córrer pugi mig centímetre te'l fot a la nuca!

Després vaig aconseguir que, quan anava a pixar o cagar, em deixessin ajustar la porta, dient-los: “Escolti, és que... se m'estronca”. Així vaig poder mirar per la finestra i vaig veure que hi havia una petita cornisa i que totes les finestres dels lavabos de les altres habitacions hi donaven. Vaig pensar que si m'enganxava bé a la paret, podia arribar a l'altra finestra i, si estava oberta, podria saltar-hi, o si no, trencar el vidre... o anar fins a l’altra. I com que els policies eren amables, suposo que perquè es trobaven amb un pres que no era cap delinqüent, o dels que estaven acostumats a vigilar, vam establir una gran relació, per tant quan venia la meva dona moltes vegades, a l'hora d’acomiadar-nos, sortien al passadís per no trencar-nos la intimitat. I en aquest moment jo aprofitava per comunicar-li les coses a ella, entre les carícies, i li vaig dir que em portés, el dia que em comuniquessin el consell de guerra, una disfressa perquè jo havia de passar per davant la policia i era molt perillós. Que em portés una bata de metge, que em portés una perruca morena, perquè jo era ros, unes ulleres, un bigoti moreno... en fi una sèrie de coses, sota de la roba que em duia per anar al consell de guerra. I així va ser: ho va posar en un doble fons de la bossa i ho va deixar a l'armariet del lavabo.

Quan va marxar, vaig demanar permís per anar al lavabo. Fins aquell moment jo m'estava sempre molta estona per afaitar-me: m'hi passava 10 minuts, amb la màquina. Devien dir: “Aquest paio és un obsés de l'afaitat!”. De manera que vaig posar la màquina d'afaitar sobre d'una tovallola perquè anés sonant i em vaig disfressar ràpidament i vaig sortir per la finestra. Vaig tenir la sort que la primera finestra la vaig trobar oberta, o sigui que només vaig haver de fer dues passes per la cornisa, que això sí que era perillós. La finestra estava entreoberta i vaig poder saltar al lavabo i entrar a l'altra habitació. Hi havia dos malalts i era un moment difícil, és clar. Però en veure la bata de metge... jo els vaig dir “un momentet que ara els passo a visitar, ara tinc pressa”. Es van quedar al·lucinats, però vaig sortir. Vaig passar per davant de la policia que estava al vestíbul i no em van reconèixer. I llavors a baix, a la cantonada, m'esperava el cotxe amb la meva dona i ja va estar.

8 Però no se’n va anar immediatament a França, sinó que va passar un temps en un pis... a Barcelona?

Sí, em van portar a un pis que... bé, no hi havia cap mena de connexió perquè ningú arribés a pensar que jo podia ser allí. Hi vaig estar un mes. El meu advocat em va venir a veure dos o tres cops, fent combinacions de cotxes, canviant-lo perquè no el seguissin, i em van fer fotos, després d'esperar uns dies que jo tingués la barba molt crescuda i el cabell tenyit, i amb això em van falsificar els documents, a través d'un anarquista que després ha estat molt famós, el Lucio Urtubio... El coneixia l'advocat, que era el Federico Valenciano, un excomandant de l'Exèrcit, que era el millor penalista en qüestions militars: havia estat advocat defensor en molts consells de guerra i era íntim amic del general auditor. En fi, un cop em fan el document..., hi havia la sort que la meva segona llengua és el francès, perquè jo vaig estudiar a París dels 9 als 18 anys i el parlo sense accent. El risc era mínim, a més tampoc tenia pinta de gaire espanyol, en aquella època... I bé, vaig passar a França.

9 Precisament el seu advocat va seguir una estratègia diferent de la de la resta d’actors... Què esperava aconseguir o on volia arribar?

A veure, el Valenciano era molt amic amb el general auditor i no comprenia per què no em deixava anar! En un cas com aquest, el normal era la llibertat condicional fins al judici. No hi havia motiu per mantenir-me a la presó perquè no hi havia hagut sang ni elements criminals d'aquest tipus. I ell no ho entén i s'arriba a barallar amb el seu amic, l’Aznárez. Cal pensar que el Valenciano era un home del règim, que havia lluitat amb Franco, havia estat fiscal després de la guerra civil i havia demanat penes de mort! I l'home, veient el meu cas, fa un canvi absolut: troba que és una injustícia brutal, la que se'm fa, i veu que hi ha interessos amagats darrere. Comença a investigar i s'adona que hi ha una implicació de l'Aznárez... El cas és que l'Aznárez té un infart i es mor mentre jo estic a Perpinyà, i el Valenciano em truca i em diu de dinar l'endemà en un restaurant. I em diu: “Vinc avui a dinar amb tu perquè estan enterrant el que va ser el meu amic”. Era com un símbol, oi? De dir tu tens el meu afecte i ell ja no.

10 I què va descobrir? Quin motiu hi havia per acarnissar-se tant amb una companyia d’actors?

Tinguem present que el general auditor, el Vidal Aznárez, era un home de la ultradreta-ultradreta, grups afins a ell van estar vinculats a la bomba d'El Papus. En aquella època hi havia militars de tota la gamma, alguns de dretes, altres demòcrates i després hi havia tot un sector dur. A més, ell havia estat ponent del consell de guerra del Heinz Ches, per tant la implicació era molt directa. La situació dels militars, amb el tema del Ches, és molt singular. El condemnen a mort i ho fan perquè la llei és així, òbviament, ell ha matat un guàrdia civil, a més sense motius, i encara en va intentar matar un altre al port de Barcelona, però quan el condemnen pensen que bé, potser no l'aplicaran. I es troben molt fotuts en el moment en què van a executar-lo. Perquè pensen que aquest cas pot sortir: els militars saben qui és, perquè la Interpol els n’ha informat. I per tant saben que és de la República Federal Alemanya, que és un país amb relacions diplomàtiques amb Espanya (en canvi, Polònia, no). I és clar, si ells condemnen a mort un ciutadà alemany, pel règim és molt fotut, encara que ho poden fer, però s'exposen a un daltabaix. Ells saben que condemnen a mort un paio amb nom fals i que diu que no té família, quan sí que en té. Per tant, quan nosaltres ho presentem com un crim d'estat, en el fons no ens equivoquem: ho era. Tant per l'interès dels militars com per l'interès polític, del règim, en relació amb el Puig Antich. O sigui que darrere de La torna hi ha una cosa que nosaltres no sabíem: jo només tenia una part del sumari! I què va passar? Que els militars es van pensar que jo podia saber alguna cosa, es van témer que nosaltres estiguéssim informats d'això i que sortís a la llum. I això no va sortir a la llum fins molts anys després, quan el Raúl Riebenbauer fa la investigació. És un cas molt curiós.

11 Vist ara, considera que es van passar de la ratlla? Tornaria a fer el muntatge?

Era una sàtira amb les màscares que envoltaven el personatge principal, com si fos la seva visió: la d'un aquelarre de militar i de jutges de què no entenia res: ni llengua, ni costums, ni ritus del lloc, era com un malson. Considero que vaig ser injust amb els guàrdies civils perquè vaig convertir les víctimes en botxins. Perquè... què havia passat? A un li havien fotut un tret a la boca i s’havia salvat de miracle, i a l'altre se l'havien carregat i nosaltres fèiem unes conyes tremendes sobre la Guàrdia Civil, que sortien com si fossin un galliner amb tricorni... com vaig explicar a Memorias de un bufón, considero que moltes vegades la gent del món de l'art podem ser enormement injustos, perquè portem darrere unes herències de coses que ens tenyeixen la mirada, faltada d'objectivitat. Però és clar, veníem de la dictadura i nosaltres vèiem la Guàrdia Civil formant-ne part: aquells guàrdies civils eren els enemics! Però això no era així, ni en aquell moment, ni a la realitat objectiva: ells van ser les víctimes, els botxins eren els militars. Aquí, per tant, entenc que em vaig passar. Però amb els militars, no, crec que amb els militars, si hagués sabut el que hi havia al darrere, encara hauria estat més salvatge, la sàtira.

12 En qualsevol cas, era un atac a la llibertat d’expressió. Com es viu com a creador?

M’han preguntat moltes vegades sobre la llibertat d'expressió ara, quan surten casos com el del Valtònyc i sempre dic: la història de la llibertat d'expressió, en el món de l'escena, és una història de jugar al gat i la rata. Nosaltres no podem demanar tenir unes lleis com les lleis especials de jurisdiccions! O sigui que, pel fet que siguem artistes, no podem tenir una llei que eviti que, si li diem fill de puta a un senyor des de l'escenari, no ens passi res. Això no va així: nosaltres hem de tenir les mateixes lleis i els mateixos límits, des del punt de vista d’insults o calúmnies, que la resta dels ciutadans.

Però s'han de tenir algunes coses en compte. La primera, que el món de la ficció permet certes llicències. Sempre que la ficció no sigui al punt de La torna, o sigui: si no hi ha el programa de mà! Però si al programa jo dic aquest senyor és el Heinz Ches, s'ha acabat la ficció! O sigui: aquí hi ha noms i per tant estic atacant directament la realitat. I sempre ens trobarem així: la gràcia és que tu facis les coses d’una manera que la justícia no ho accepti a tràmit o que, si va a judici, tinguis moltes possibilitats de defensar-te del que has fet, sigui pel doble llenguatge o per la forma amb què ho hagis abordat. O sigui, l'enginy del mateix artista de saber girar la cosa. Jo sempre dic que si el Valtònyc hagués dit el mateix, que era bastant bèstia, perquè jugar amb les víctimes del terrorisme no em sembla una cosa especialment divertida, però bé... si hagués dit el mateix cantant-ho amb una ària de Verdi, per exemple, no li hauria passat res. El problema és que ell ho feia, diguem... taral·larejava insults, per dir-ho així. Si ell allò ho fa amb una música formidable, excelsa, la mateixa justícia s’hauria trobat amb una circumstància més complicada: ell ho hauria pogut defensar com a obra d'art. De l'altra manera, és molt difícil de defensar.

Mira: la sentència de Burgos que se'm fa a mi, pel Teledeum el 1983, amb tots els carques eclesiàstics al darrere, diu que sí, que hi ha escarni a l’Església, evidentment, però que tots els elements artístics mostren que la nostra intenció és, abans de tot, no insultant, sinó artística. És el que sempre dic amb relació a la gent que els enganxa el toro: si tu et passes de la ratlla, t'enganxaran perquè tu no pots demanar excepcionalitat, no pots, des de sobre l'escena, tenir una excepció enfront d'un ciutadà a qui, per aquell mateix insult, li cauria el pèl.

Llavors, amb relació a La torna: què hauria fet si hagués sabut el que hi havia al darrere, amb relació a la Llei de jurisdiccions i totes les seves implicacions? Ho hauria fet d'una manera, segurament brutal també, però t'asseguro que no m'haurien enganxat i la gent hauria sabut de què anava igual. Com no m'havien enganxat amb altres coses, que en l’època de la censura no estaven malament. Crec que aquesta és la història de la llibertat d’expressió. I sempre serà aquesta. Com el periodisme: no és immune a la Llei de l’apologia del terrorisme, per exemple, que és una d'aquestes lleis complicades. És difícil saber quan es fa apologia i quan no, però ningú no té immunitat davant d'això i és natural que sigui així. Algun límit s'ha de posar perquè a mi, com a persona, no em destrossin públicament amb calúmnies. Vull dir que compte amb la llibertat d'expressió.

13 En qualsevol cas, els militars no eren gaire amics de la llibertat d’expressió i, a més, tenien coses a amagar

Quan es va atacar els militars per això... compte! Els militars complien la llei, a qui s'havia d'atacar era al Govern, que havia permès que l'any 77, en unes eleccions, existís una llei que pogués fotre uns comediants a la presó per lo militar! Amb el Suárez en vam parlar d’això i ell em va dir: “Mira, a mi m'entraven els militars sense trucar la porta del despatx, ‘oye Suárez’ i jo havia de dir-los, a crits, ‘¡cuádrese!’ i fer-los fora”. I em va explicar una anècdota, que després em va confirmar en Tarradellas, prou significativa: em va dir que en un sopar, al Palau Albéniz amb el Tarradellas, el rei, el capità general Coloma Gallegos, l’alcalde de Barcelona Socías Humbert i ell, el rei va dir: General, espero que sea magnánimo con Boadella. I el capità general va respondre: “¡Se cumplirá la ley!”. Sec. Al rei!

Imagina't com estaven les coses des del punt de vista polític. Si el rei va fer això és perquè la que era reina d'Holanda, que llavors era princesa, la Beatriu d'Holanda, havia estat espectadora nostra a les representacions al seu país, i quan se li va fer saber que ens havien empresonat va venir a Espanya i va anar a veure el rei amb tot el dossier d’Els Joglars, i el rei li va dir: “Faré el que podré”. Curiosament, però, l'assumpte ha tingut després molt poca repercussió, tot i que políticament era molt rellevant, d'un gran interès. Revela molt bé tots els moviments de forces que hi havia llavors, durant la Transició, entre l'estament militar i l'estament polític. Passa que ja sabem com és el món de l'esquerra militant: vol que tu siguis màrtir i jo, màrtir, per aquí...! De què, m'haig d'estar a la presó? Hi ha algú que sigui masoquista per estar-se sis anys a la presó en mans dels militars? Jo ho vaig tenir clar.

En el moment que em vaig escapar, va començar a haver-hi una campanya primer de calúmnies, que deien que jo havia deixat penjats els meus companys, cosa que era mentida i que van sortir ells mateixos a confirmar; i segon, dient que jo havia deixat tota la campanya de la llibertat d'expressió de banda i jo vaig respondre, me'n recordo, amb unes fotografies ensenyant el cul i fotent botifarra a la platja.

14 I és llavors que comença el divorci de Boadella amb la societat catalana?

A partir d'aquell moment vaig entrar en un conflicte molt gran amb tot el món de la progressia catalana, amb l'esquerra d'aquest país. I va començar un sarau, de tal manera que des de llavors les nostres estrenes a Barcelona sempre van resultar una mica fredes, no dic que no funcionessin, però la meva relació, sobretot amb Barcelona, no a fora, que no hi havia aquest ambient, sinó en el món intel·lectual barceloní, el que era la gauche caviar, hi havia una certa tensió amb mi i jo no vaig tenir cap problema a expressar aquesta dissidència. I quan el 81 jo faig el primer Ubú al Lliure peta per tots costats, que tampoc és gaire diferent del que vaig fer l'any 93: un atac molt directe al Pujol i al sistema del nacionalisme. Des d’un punt de vista polític, situo les coses en un punt que no hi ha marxa enrere. Els Joglars, els anys 78-79-80, estan col·locats per esdevenir la companyia catalana nacional, però no tenien en compte el final que jo vaig fer al Serrallonga... cosa que m'estranya, que no recordessin el Serrallonga fent un striptease i descobrint les quatre barres al cul, mentre sonaven Els Segadors. Però, en tot cas, la companyia estava situada en un punt per tenir la màxima facilitat dins la societat política catalana. I Ubú trenca no només les relacions diplomàtiques, sinó de tota mena...

15 A la progressia catalana li va molestar 'La torna'?

Per posar un exemple, la Maria Aurèlia Capmany, a qui jo havia conegut perquè tots dos érem professors a l’Escola Adrià Gual, em va dir de tot! Que jo havia trencat el consens, deia, i la seva era la posició dels socialistes. Dient-ho en paraules directes, els socialistes es devien cagar amb mi per haver fet una trencada de l’harmonia que hi havia d'haver durant la Transició. Això era un cop brutal, però és clar: un artista no té per què estar en els consensos polítics. No se'm va ocórrer en cap moment.

Barcelona, que té moments esplèndids, sens dubte, als anys 70, és una ciutat que en el conjunt de la resta de ciutats espanyoles té algo més. Tampoc no tant com s'ha dit: això no és París, ni Berlín, ni Milà, però hi ha un cert moviment, hi ha coses, sobretot des del punt de vista cultural, que es mouen. Això, a partir d'un moment donat, queda diluït o encarregat en una direcció, la de la institucionalització. I s'institucionalitza en funció d'unes coses i així el món cultural deixa de ser aquest món, una mica llibertari, que existia des dels 70 i fins a principis dels 80. Quan entra el pujolisme, que entren els diners, perquè fins llavors els diners eren nostres, particulars, ens la jugàvem nosaltres, bé... quan entren les subvencions, automàticament aquest món cultural queda molt més precisat. Pots dir que això passa a tot arreu, sí!, però aquí particularment més, perquè hi ha unes funcions molt més altes que s'han de complir. I això porta al que ha portat.

16 El que també es trenca és la relació amb la resta de membres d’Els Joglars que van fer 'La torna'. Què va passar?
Ferran Rañé, en una fotografia feta per a l'article sobre 'La torna' que apareix al número 211 del SÀPIENS
Ferran Rañé, en una fotografia feta per a l'article sobre 'La torna' que apareix al número 211 del SÀPIENS Enrique Marco

La companyia, després de l’Àlias Serrallonga, es desfà, una bona part. Perquè és quan decideixo marxar de Barcelona, que és on teníem el local, al carrer Aribau. I els vaig dir que, qui volgués seguir-me, que ho fes. I n'hi ha que marxen amb mi i d’altres que no volen marxar de la ciutat, per motius diversos. I es queden l’Andreu Solsona, el Ferran Rañé i el Gabi Renom, tot i que ell era molt recent. El Ferran i l’Andreu havien estat alumnes meus a l’Institut del Teatre i un s'hi integra l'any 73 i l'altre el 74. I ells segueixen i incorporem nova gent, dues o tres persones. La companyia es redueix per afrontar la nova etapa. I comencem a assajar i m'adono que no hi ha feeling, amb el nou equip, així com amb l'anterior equip, que feia molts anys que estàvem junts, hi havia un feeling extraordinari, a part de col·legues professionals érem amics personals, com una família, amb aquests no és així. I entre ells hi ha moltes baralles personals, cosa que és normal que passi, però de tal manera que quan acabo el muntatge de La torna, els reuneixo i els dic: “Aquest és l'últim muntatge que faig amb vosaltres”, que es faci la gira, però després jo escolliré la gent, faré un càsting, potser agafaré algú de vosaltres, però faré una nova companyia.

I encara no una setmana després d'aquesta reunió, em citen per declarar. De manera que jo em trobo amb una companyia que estava desautoritzada per mi i, en aquell moment, a través de la meva dona, els vaig dir que la possibilitat que teníem era que marxessin tots, així que els comuniquessin el consell de guerra, perquè jo marxaria. I ens trobaríem tots a Perpinyà i faríem La torna. I fotríem un cop brutal! Però ells això no ho veuen, crec que amb raó, o sigui que pensen què significa anar per Europa, amb una companyia que ja ha estat trencada... Crec que aquest és un dels motius pels quals no marxa tothom. Si haguéssim estat amb la companyia anterior, dóna-ho per segur! Si ens hagués passat amb la companyia de l'Àlias Serrallonga, al cap de 15 dies de la meva fuga es fa La torna a Perpinyà i després començàvem una gira segur! Hauríem tingut molt èxit, eh?! A mi el Peter Brook em va oferir el seu teatre! Quedava clar que la companyia hauria sobreviscut internacionalment. Hauria quedat exiliada, sí, però hauria estat un asunto molt seriós, eh? Cada representació que fa una companyia exiliada és un acte de propaganda! Això és una mica com el cas Puigdemont, per dir-ho així. Des de fora, els mitjans et munten... I més amb una cosa artística, més que no política, perquè sempre sembla més innocent.

17 Però el punt central de les desavinences amb els actors és pel tema de l’autoria

La desavinença després continua perquè la veritat és que jo m'hi entenia molt poc. Després hi ha un dia que surten unes declaracions a Fotogramas, del Ferran Rañé, en què em posa a parir i jo li demano que rectifiqui. Era un article del Joan de Sagarra, i ell diu que no havia dit exactament això i el cas és que no rectifica. I li vaig enviar una carta, encara en dec tenir la còpia, en què li dic que si tu no rectifiques, sàpigues que, de per vida, mai no estaré en un lloc que estiguis tu i mai treballaré en un lloc on hagis de treballar tu, o sigui, trencaré absolutament la relació amb tu. I així va ser. Mai més li he dirigit la paraula i mai més he mantingut amb ell cap relació. Vaig considerar que era una traïció, així de clar ho dic.

O sigui, el problema que tenia amb el Ferran i l'Andreu és que, ja m'hi havia troba anteriorment, és la història del món col·lectiu. Tal com es feia en aquell moment, sempre hi ha, en la creació col·lectiva... vaja, que és difícil que funcioni si no hi ha una ànima, algú que porti l'ànima a la situació. O sigui, per dir-vos: La torna jo l'hauria feta amb aquell equip o amb un altre, segur. Al llarg de la història s'ha demostrat la meva trajectòria com a dramaturg, cosa que a la banda inversa no s'ha demostrat. Si el Ferran Rañé o l'Andreu Solsona haguessin estat uns paios que haguessin creat obres i tot plegat, et diria bé, d'acord, creiem que tothom hi aportava el mateix. Això és mentida. Una altra cosa és que jo necessito una gent, estimular-los, perquè els seus personatges creixin i apareguin idees sobre els seus personatges. I què passa? Que arriba un moment que aquesta gent és molt fàcil que es pensin que tot allò és absolutament d'ells. I això no és així. Ells fins i tot em van fotre un judici, quan jo vaig fer La torna per segona vegada, com a autoria meva. Un judici que van perdre! I van perdre perquè és lògic: el jutge va escoltar i ho va comprendre perfectament; ells admeten que jo vaig tenir la idea i l'hauria feta amb altres. Que hauria estat diferent? És possible.

Això sí. Jo he treballat tots aquests anys amb els millors actors, sempre amb el mateix procediment, i ells saben perfectament els nivells. Jo reparteixo, amb aquesta gent, una part dels drets d'autor, ells en tenen un percentatge, perquè considero que la seva aportació és important. El fet de fer-ho amb un actor o un altre pot fer que una obra tingui canvis. Però l'obra es faria exactament igual. És això el que jo mantinc i he mantingut sempre. Aquests dos nois, l’Andreu i el Ferran, eren alumnes meus: jo els vaig ensenyar l'ofici! Entenc que la relació canvia després, i és de tu a tu, òbviament, ja no és de professor a alumne... i entenc que això crea una síndrome molt fàcilment: et dóna la idea que tu has fet allò i ho has fet amb la mateixa importància que aquell paio que es diu director. I això no va així. És un treball que faig amb aquest procediment, que és molt respectuós amb l'actor, amb les emocions, amb la seva estructura d'actuació: jo collo i punxo i jugarem amb mil coses a través d'improvisacions, a pesar que el guió estigui més o menys estructurat, però aconsegueixo que treguin tot d'aspectes de la seva personalitat, inclús idees interessants sobre els seus personatges! Perquè ningú viu tan bé el seu personatge com l’actor, ni el director el viu així! Però sense oblidar qui és el director i qui és l'autor. Això no es pot oblidar.

I s'ha tingut tendència, per aquesta moda una mica col·lectivista igualitària, de dir: no, tots som iguals, tot es fa col·lectivament. De moment, no s'ha fet mai així. En totes les obres, siguin dansa, teatre, el que sigui, hi ha sempre una persona que és l'ànima de la situació. L'ànima del Teatre Lliure és el Fabià Puigserver, que no és especialment director, però n’és l'ànima, és qui crea el Teatre Lliure. I el Fabià era un artista. Que després el Lluís Homar o qui sigui han sigut gent important? Sens dubte. Però el Fabià hauria fet el Lliure sense el Lluís o sense l’Anna Lizaran. I aquests nois... van agafar aquesta síndrome i jo vaig trobar que no hi passava, per aquesta situació. Després, a més a més, la història mostra les coses al seu punt. Des del punt de vista dramatúrgic, la gent que em discutia a mi no ha fet res! Dramatúrgicament, dic. Després de La torna, vaig fer M-7 Catalonia, que és l'obra que té més èxit, junt amb Daaalí, d’Els Joglars, internacionalment. Volta per tot arreu. Vosaltres creieu que jo no sóc autor de La torna? No fotem, home! I qui havia fet el Serrallonga i el Mary d’Ous? La realitat és aquesta. O sigui: discussió sobre l'autoria no n'hi pot haver. La sàtira, la broma, la crueltat, el joc polític que ha portat Els Joglars des dels inicis és el meu. No ha estat el del Ferran, o el de la Glòria, no puc dir una cosa que no és la realitat. I La torna va ser això: jo tenia una idea del teatre de màscares, havia treballat a Itàlia, coneixia el món de la commedia dell'arte, jo tenia una formació teatral que no tenien ells! Havia estat a l'Escola Nacional de Teatre d'Estrasburg durant tres anys, havia estat amb el Marcel Marceau i amb el Jacques Lecoq! I no vull menysprear el Ferran perquè crec que tenia talent d'actor, però, compte!, aquestes distàncies s'han d'admetre. El que no vull per res del món és que ell em discuteixi aquesta qüestió: tu i jo som iguals. Som iguals socialment, democràtica i humanística, però artísticament no.

18 En tot cas, la companyia s’autogestionava. Quin record té d’allò?

La companyia pertanyia, en el moment de La torna, a un sistema de cooperativa. Per tant, tots n’érem socis, havíem firmat un paper i una societat ens havia deixat uns diners. Una cosa és la gestió, al món del teatre: o és un empresari que assumeix tot el risc, o és un conjunt de gent que econòmicament assumeixen tots els riscos. Però això no té res a veure amb el tema artístic. Són dues coses totalment separades. Aquesta història de l'autogestió és com s'han mantingut Els Joglars fins que jo l'he deixat. Ara és diferent. Però Els Joglars érem una cooperativa i n’assumíem els riscos: aconseguíem uns diners, hi havia uns nivells de sous diferents, és evident, jo no cobrava el mateix que un actor, però les diferències de sou eren relativament modestes, tret dels que acabaven d’entrar. Els que feia més anys que hi eren tenien un sou més alt. Per a les decisions importants de la companyia hi havia un gerent que era qui les prenia, però hi havia unes reunions en què se'ns consultava. Això fins ara: el mateix que llavors, no ha canviat, perquè és el més eficient. Al teatre més clàssic, més convencional, potser li va millor el productor que inverteix, especialment en les obres d'autors exteriors. Però més enllà dels temes econòmics, les decisions teatrals, quants assajos calia fer, per exemple, ho decidia jo.

19 El reportatge
Obertura del reportatge dedicat a 'La Torna' que apareix al número 211 del SÀPIENS
Obertura del reportatge dedicat a 'La Torna' que apareix al número 211 del SÀPIENS

Aquesta entrevista forma part d'un reportatge que apareix al número 211 del SÀPIENS (octubre 2019) i que està dedicat al cas de 'La Torna', la sàtira teatral dels Joglars sobre la condemna a mort i l'execució de Heinz Ches, un jove acusat d'haver matat un guàrdia civil a l'Hospitalet de l'Infant l'any 1972. Tot i que l'obra va passar la revisió de la censura i es va estrenar, el 7 de setembre del 1977, els militars van acabar prohibint-ne la representació. Es va declarar un consell de guerra contra Els Joglars, però Albert Boadella va aconseguir escapar-se de la presó i exiliar-se. També es van exiliar Ferran Rañé i Elisa Crehuet. Els actors Andreu Solsona, Gabi Renom i Arnau Vilardebò van ser empresonat. El cas va provocar un gran moviment de solidaritat i va demostrar els límits d'una Transició que no havia derrocat els poders fàctics, que per aquest motiu continuaven demostrant la seva força.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto