Tot i ser el petit d’una família de cinc germans i no destacar com a bon estudiant, Gaudí va tenir la sort de tenir un pare que creia en el talent dels seus fills i que va sacrificar part del seu patrimoni per costejar-los els estudis. És possible que els mals resultats a l’escola de Gaudí fossin a causa de la seva delicada salut: tenia malalties reumàtiques i això el va obligar a passar llargs períodes a la masia familiar, a Riudoms. Allà, les passejades entre hortes i avellaners van accentuar la seva capacitat d’observació, fins al punt que la natura esdevindria la seva principal font d’inspiració.

“L’arquitecte del futur es basarà en la imitació de la naturalesa, perquè és la forma més racional, duradora i econòmica de tots els mètodes”, diria anys després. Era capaç d’imaginar boscos de columnes i voltes que simulaven coves i també tenia un sisè sentit per a l’art, estimulat sobretot per la professió del pare i dels avis, tots tres calderers, dels quals va aprendre a transformar les superfícies en volums. Un dels primers projectes arquitectònics pels quals s’obsessionà fou la reconstrucció de les ruïnes del monestir de Poblet. Amb dos companys de batxillerat de l’Escola Pia de Reus, va elaborar el projecte Mecanoscrit de Poblet, amb el qual volien retornar l’esplendor a aquelles restes.

Sent un adolescent, els Gaudí i Cornet es traslladaren a Barcelona per donar continuïtat als estudis dels seus fills. L’Antoni va decidir entrar a l’Escola d’Arquitectura. Tanmateix, van haver de passar tres anys abans que aconseguís ser acceptat. La seva ment no era capaç de concentrar-se en les assignatures prèvies que li exigien i Gaudí es perdia entre línies corbes, figures orgàniques i estructures impossibles. L’amor també va formar part de les distraccions. Amb 19 anys, Gaudí és un jove atractiu, d’ulls blaus i cabell ros que s’enamora per primera vegada. La noia, una francesa de visita a Barcelona, li va donar carbasses perquè ja estava promesa al seu país. D’aquesta etapa de joventut se’n saben poques coses. Sembla que es lliurava a la vida mundana, que sovintejava locals i espectacles als quals acudia l’alta burgesia i que anava fet tot un dandi vestit impecablement, amb roba cara, barret de copa i guants.

Començà la seva carrera com a delineant, a les ordres de Josep Fontserè i Mestre, fill d’un riudomenc, i col·laborà amb la cooperativa L’Obrera Mataronense, la primera fàbrica de l’Estat propietat dels seus obrers. Allò el va apropar als cercles de dirigents anarcosindicalistes i lliurepensadors com el poeta Bartrina, Salvador Pagès o Camil Oliveras i Gensana; personatges en la seva majoria agnòstics o ateus, i alguns d’ells maçons. Sembla que Gaudí hauria coquetejat amb diferents ideologies i idearis, però no es té constància que s’involucrés en cap.

Amb tot, el seu ventall d’interessos creixia. Va encetar estudis d’alemany i francès, història i economia, i s’interessà per les cultures africanes i orientals, per la poesia contemporània i per lectures com el ‘Manifest comunista’ de Karl Marx. En l’àmbit íntim, Gaudí s’enamorà per segon i darrer cop d’una jove pèl-roja, Pepeta Moreu. La parella va establir una relació de confiança i estima, però quan Gaudí es va armar de valor per demanar-la en matrimoni, ella ja s’havia promès.

Als 31 anys, Gaudí ja era un arquitecte prometedor. Si bé havia enllestit pocs projectes propis, com la Casa Vicens, a Gràcia, en les obres que havia col·laborat sempre havia deixat el seu segell personal. L’arquitecte Joan Martorell va recomanar Gaudí a l’Associació Espiritual de Devots de Sant Josep perquè capitanegés les obres del temple de la Sagrada Família, després de la destitució de l’arquitecte Francesc de Villar. Gaudí va acceptar l’encàrrec i de seguida va ser conscient que aquella podia ser l’obra magna de la seva carrera. Quan, en presentar el seu projecte, li recriminaren que la seva proposta era colossal i impossible de realitzar-se, ell va etzibar: “Jo treballo per Déu i el meu client m’ha dit que no té pressa”. El 19 de març del 1882, l’aleshores bisbe de Barcelona, José María de Urquinaona, va posar la primera pedra del temple.

Martorell va intercedir per segon cop en el destí de Gaudí en presentar-li Eusebi Güell, que esdevindria el seu mecenes. L’admiració mútua que de seguida van sentir l’un per l’altre i la fortuna familiar dels Güell va permetre a Gaudí l’oportunitat d’experimentar el seu llenguatge arquitectònic transgressor amb total llibertat. Les fantasies de Gaudí deixaven astorada l’alta burgesia barcelonina, la majoria d’ocasions per bé, però de tant en tant també el criticaven, com en el cas de la tribuna que Gaudí va construir al Palau Güell. “¡Parece una barbería!”, es lamentava la dona de Güell, resignada al fet que el seu marit donés carta blanca a Gaudí. A banda de la seva pròpia residència, Güell també va finançar El Capricho a Comillas, la cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló, o el projecte urbanístic del parc Güell.

El va afectar el terror anarquista
El terror anarquista que patia la ciutat a la darreria del XIX i molt especialment l’atemptat de l’any 1893 al Liceu van deixar una forta impressió en Gaudí. Al portal del Roser de la Sagrada Família, Gaudí va col·locar-hi la imatge d’un obrer a qui el dimoni dóna una bomba Orsini, igual que la que va esclatar al Liceu, per simbolitzar la temptació de l’home. Sens dubte, allò també va fer que Gaudí s’anés allunyant gradualment de les tesis socialistes i s’aproximés, cada vegada més, vers idearis catalanistes, sobretot a través de rellevants personalitats de la cultura catalana que Güell li anava presentant com Joan Maragall o Jacint Verdaguer. Amb mossèn Cinto es van fer amics íntims. Tots dos compartien els ideals de la Renaixença i sentien admiració pels temes mitològics. De fet, l’arquitecte es va inspirar en el poema L’Atlàntida per dissenyar algunes parts dels pavellons Güell. En paral·lel, Gaudí també es va anar mistificant. En aquest sentit, va ser clau el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, que el va inspirar i guiar en els nombrosos dejunis que Gaudí feia.

De la seva vida quotidiana se sap que Gaudí va viure en diferents pisos del centre de la ciutat i posteriorment a l’Eixample, fins que el 1906 es traslladà a la que actualment és la Casa-Museu del parc Güell. Allà hi va viure amb el seu pare i amb una neboda malalta de la qual es va fer càrrec fins que va morir. Professionalment, a partir del 1914 Gaudí va dedicar-se en exclusiva a la Sagrada Família.

Tan absorbit estava en la construcció del temple que l’arquitecte va decidir traslladar-se a l’obrador de la Sagrada Família i viure immers en aquell mar de plànols i maquetes. S’havia convertit en un venerable ancià, una mica taciturn, estrictament vegetarià i un catòlic fervent que es confessava cada dia. Se sabia una visionari i el frustrava comprovar que la societat no era capaç de veure-hi tan clar. “Les meves idees són d’una lògica indiscutible; l’única cosa que em fa dubtar és que no hagin estat aplicades anteriorment”.

Els qui el van tractar deien que rere el seu posat esquerp s’amagava un home sacrificat i amable, amb algunes manies com la de lligar se els pantalons amb cordes o dur la mateixa roba un dia rere un altre fins que es convertia en parracs. Tant és així que el conductor del tramvia que el va atropellar, en veure un home amb aquell aspecte humil, simplement el va apartar de la via i va prosseguir el seu camí. Era el 7 de juny del 1926 i Gaudí es dirigia a l’església de Sant Felip Neri. Greument ferit, va ser traslladat a l’Hospital de la Santa Creu, on s’atenia malalts sense recursos. Dos coneguts el van reconèixer i li van proposar d’anar a una clínica privada, però ell s’hi va negar adduint que preferia morir en un hospital de beneficència. I així va ser, tres dies més tard.

El seu funeral, a la Sagrada Família, va aglutinar una multitud de barcelonins, com ho havia fet abans l’enterrament del seu amic Jacint Verdaguer o com ho faria set anys després el funeral de Francesc Macià. Va ser enterrat a la cripta de la Sagrada Família, una de les poques parts que va poder veure acabada. Amb tot, l’acurat disseny arquitectònic gaudinià, precís i lògic, ha permès que els arquitectes posteriors hagin pogut prosseguir la seva gran obra inacabada, tot i que els plànols es van cremar durant la Guerra Civil. Gaudí continua present en cada torre que s’acaba, en cada figura que es col·loca i en cada porta i façana que s’obre.