L’any 1701, l’esclat de la guerra de Successió va enfrontar les principals potències europees pel control del continent. El conflicte havia obligat el rei espanyol a disminuir el nombre de tropes regulars disponibles per enviar als territoris d’ultramar, per controlar les colònies i assegurar el bon funcionament del comerç amb Amèrica i les illes del Pacífic. D’aquella feblesa, Anglaterra va voler treure’n profit: la reina Anna va començar a emetre patents de cors per estimular expedicions navals cap al Nou Continent, amb l’objectiu d’atacar les naus espanyoles i franceses i apropiar-se dels béns que carregaven.

Selkirk, un jove rabiüt i violent que buscava aventura i diners al mar
A l'època, Alexander Selkirk era un jove de vint-i-pocs anys, rabiüt i violent, originari de Nether Largo, un petit poble de l’est d’Escòcia. Per a molts homes de la seva generació, el mar prometia aventura i diners. Per això, l’abril del 1703, Selkirk es va enrolar com a corsari en una expedició a l’oceà Pacífic. Al capdavant d’aquella campanya naval hi havia William Dampier, un home prim, de cabell i ulls foscos, de celles espesses i addicte a l’aventura. 

Dampier s’havia proposat de capturar el ‘Galeón de Manila’, el vaixell que feia la ruta comercial entre Acapulco, a Mèxic, i Manila, a l’arxipèlag de les Filipines. Es calcula que en cada un dels viatges, el ‘Galeón’ carregava pedres precioses, espècies, catifes, sedes i porcellanes per valor de 14.000.000 de peces de vuit, una moneda encunyada per l’imperi espanyol i una de les divises més importants de l’època. 

Selkirk, el 'pilar de la tripulació'
El viatge el farien amb dos vaixells. D’una banda, el ‘St. George’, una nau amb dos conjunts de veles, cinc àncores, 22 canons i 120 tripulants; de l’altra, el ‘Cinque Ports’, més petita, de 130 tones i preparada per allotjar 90 homes. Potser per haver tractat amb pescadors des de petit, Alexander Selkirk sabia interpretar bé els almanacs i les taules de navegació; podia, fins i tot, mesurar la profunditat dels oceans i calcular la latitud a partir de l’observació de l’estrella polar. Per a Charles Pickering, el capità del ‘Cinque Ports’, Selkirk era el “pilar de la tripulació” i per això el va acceptar com a primer oficial. Com que la travessia s’esperava llarga, havien previst un bon avituallament, però quan feia cinc mesos que navegaven, les reserves van començar a escassejar i la meitat dels tripulants van morir d’escorbut per manca de vitamina C.

Amb la panxa buida i amb poc èxit en l’assalt de vaixells enemics, les friccions entre els membres de la tripulació del 'Cinque Ports' es van intensificar. La situació es va complicar amb la mort del capità Charles Pickering, que va deixar el ‘Cinque Ports’ en mans de Thomas Strading, un capità jove —només tenia 21 anys—, inexpert, temperamental, dèspota i borratxo. Després de creuar el cap d’Hornos, a la Terra del Foc, l’enemistat entre les tripulacions es va fer insalvable i els dos vaixells van emprendre rumb per separat. 

Selkirk es nega a continuar el viatge i el capità del vaixell el deixa sol a l'illa de Más a Tierra
A mitjan 1704, el ‘Cinque Ports’ va fer parada a Más a Tierra —la principal illa de l’arxipèlag deshabitat de Juan Fernández— amb la intenció d’aprovisionar-se de carn i aigua fresca. A més, calia reparar el vaixell. Els danys que patia eren tan considerables que Selkirk es va negar a continuar el viatge fins que no s’hi trobés una solució. El capità Thomas Strading va interpretar aquelles paraules com un acte de rebel·lia i li va prendre la paraula: si es negava a continuar el viatge, es quedaria sol en aquella illa solitària enmig de l’oceà. I així va ser. Era l’octubre del 1704 i Alexander Selkirk s’havia de preparar per sobreviure sol en una illa deshabitada a 600 milles de la costa de Xile.

Una broma de mal gust?
Els primers dies, Selkirk no es va separar de la platja. Confiat que tot allò havia estat una broma de mal gust, no treia l’ull de l’horitzó tot esperant de veure-hi altre cop el ‘Cinque Ports’. Però el vaixell no tornaria a aparèixer perquè s’havia enfonsat poc després davant de l’illa de Malpelo, avui part de Colòmbia. Només en van sobreviure 31 homes que van arribar a la costa amb dues barques. Aviat, però, van ser capturats per navegants espanyols i utilitzats com a mà d’obra en les mines d’or i de plata del Perú. Thomas Stradling —que es comptava entre els supervivents— va passar quatre anys a les presons de Lima. 

Aliè a totes aquestes vicissituds, però conscient que el ‘Cinque Ports’ no tornaria i que l’arxipèlag on es trobava quedava fora de totes les rutes comercials, va començar a explorar aquella illa salvatge.

En el moment de quedar-se sol a aquella illa deserta, totes les possessions d’Alexander Selkirk cabien en dues caixes abandonades a la sorra de la platja. Havia tingut temps de recollir algunes peces de roba (poques) i una màrfega per dormir; una pistola de butxaca amb algunes bales, un ganivet i una olla per cuinar. També s’havia quedat amb una Bíblia, un llibre de pregàries i alguns instruments de navegació. Conservava dues lliures de tabac, un flascó amb rom, melmelada i formatge per a tres menjades.

Selkirk bevia dels rierols i menjava les fulles verdes, arrodonides i picants dels créixens silvestres. Caçava tortugues i llagostes i s’alimentava de les cabres petites, fosques i amb corns corbats que hi havien introduït al segle XVI el navegant Juan Fernández i els jesuïtes, en el seu intent de colonitzar l’illa. 

Amb aquelles condicions, Selkirk aconseguiria sobreviure durant 4 anys i 4 mesos. Durant tot aquest temps només va albirar dos vaixells a l’horitzó, però en lloc de cridar la seva atenció, va amagar-se’n: eren vaixells espanyols i, si l’haguessin trobat, l’haurien matat. Un corsari que havia lluitat amb els anglesos no hauria despertat la seva simpatia. 

“Vam arribar a l’illa principal de l’arxipèlag Juan Fernández el 31 de gener. [...] Hi vam trobar Alexander Selkirk, un escocès que havia estat abandonat en aquell indret pel capità Stradling. [...] Havia sobreviscut sol durant quatre anys i quatre mesos sense conversar amb cap criatura, perquè no tenia més companyia que la de les cabres salvatges”, es pot llegir en els dietaris del capità Woodes Rogers, sobre el moment en el qual Selkirk va ser rescatat. 

Va ser el 31 de gener del 1709. Selkirk —que estava cuinant a la seva cabana rudimentària— va escanejar l’horitzó i hi va veure un gran vaixell amb les veles blanques. Va encendre un gran foc per cridar l’atenció de la nau. Al cap de poques hores, vuit homes dalt d’una petita embarcació es van apropar a la platja. El van apuntar amb les armes i li van començar a fer qüestions: Qui era? Estava sol? Què hi feia, en aquella illa deshabitada? Com es deia? On era el seu vaixell? En veure que es tractava d’un home inofensiu el van invitar al ‘Duke’, el vaixell del capità Woodes Rogers. Van abandonar l’illa el 14 de febrer del 1709.

El ‘Duke’ va viatjar cap al nord, vorejant la costa del Perú, resseguint naus mercants fins arribar al port de Guayaquil. Un cop a Acapulco, l’expedició de Woodes Rogers va capturar el ‘Nuestra Señora de la Encarnación y el Desencanto’, un dels vaixells espanyols que feia la ruta Manila-Acapulco per embarcar els tresors provinents de les Filipines a la Flota d’Índies, l’encarregada de fer arribar el carregament als ports de Sevilla i Cadis. Així, sense haver-s’ho proposat, Alexander Selkirk va ser testimoni directe d’un dels assalts més èpics de l’època, aquella emboscada que somiava des del moment que havia deixat la seva terra per embarcar-se amb el ‘Cinque Ports’. 

L’octubre del 1711, finalment, el ‘Duke’ va tirar l’àncora al Tàmesi de Londres i Alexander Selkirk va trepitjar la Gran Bretanya després de vuit anys d’haver-ne salpat. Al mateix temps, Woodes Rogers es va convertir en una mena d’heroi nacional gràcies a la captura del vaixell ‘Nuestra Señora de la Encarnación y el Desencanto’, malgrat els maldecaps que li va comportar la gestió del botí. 

El novembre del 1720, Alexander Selkirk es va embarcar en un vaixell de guerra britànic rumb a Guinea. Pocs mesos més tard va caure malalt, segurament per culpa d’una febre groga que li va provocar febre, fred, mal de cap, dolors muscular, vòmits i diarrea. El 13 de desembre va morir. Tenia 41 anys.

El viatger Woodes Rogers va agafar més volada un cop publicats els dietaris del seu periple, en el llibre ‘A cruising voyage round the world’, en bona mesura per la fascinació que va despertar entre els lectors la narració del rescat d’Alexander Selkirk. La història va arribar a les mans de Daniel Defoe, que s’hi va inspirar per escriure la novel·la ‘Robinson Crusoe’. El llibre es va publicar per primer cop el 25 d’abril del 1719.