Nascut a Mont-roig del Camp el 1892, als 18 anys Benet s’havia allistat com a educand de música al Regiment d’Artilleria de Muntanya de la guarnició de Barcelona número 1, on havia estat assignat trompeta de la guarnició. El febrer de 1912 es va prestar voluntari per anar a Melilla com a ordenança, on va rebre la medalla del Rif pel seu compromís, curt però coratjós, a la guerra del Marroc. Un any després va ser ascendit a caporal i el juny de 1914 es llicenciava. Al cap de set anys, el 1921, ingressava al Cos de Seguretat de la Policia, un organisme civil adscrit al Ministeri de Governació. La primera destinació com a policia va ser a Palma. No postulava ideals polítics concrets ni sembla que anhelés viure experiències al front de combat. L’any 1924, amb 32 anys, vidu i amb una filla de 5 anys, va demanar ser destinat a Barcelona, en plena dictadura de Primo de Rivera. L’octubre de 1930, just sis mesos abans de l’arribada de la República, va ser destinat a Lleida, ja com a caporal de policia. L’abril de 1931 es proclamava la II República, però res semblava canviar en la vida de Benjamí Benet, que en aquell temps s’havia casat en segones núpcies amb Isabel, una noia aragonesa, motiu pel qual l’octubre de 1932 demanaria ser destinat a Saragossa. Era l’inici d’una etapa fora de Catalunya que arrencava amb un nou ascens, ara a sergent del Cos de Seguretat i Assalt, que era la nova denominació de la policia republicana. 

La guerra
Mentrestant, a Saragossa, Benjamí Benet va donar suport des del primer moment a l’aixecament militar contra la República, que va triomfar a la capital aragonesa. La matinada del 19 de juliol l’Exèrcit va declarar l’estat de guerra i va ocupar els centres estratègics de la ciutat. El 29 de juliol, Benet va ser destinat al capdavant d’un escamot del mateix Cos de Policia per escortar un tren militar de Saragossa fins a Salinas de Medinaceli. El seu periple per la guerra seria un anar i tornar del quarter de policia de Saragossa al front. El 1937 va estar enrolat a la 15a Companyia d’Assalt al front de Terol, que aconseguiria aturar l’Exèrcit Popular. Benet va ser condecorat per aquesta missió amb la medalla de ferro de la ciutat per defensar Saragossa de l’enemic. El 9 d’octubre, ell, dos caporals i deu guàrdies d’assalt s’incorporaren a la Brigada Legionària italiana, més coneguda com a Fletxes Negres. L’abril de 1938 les tropes franquistes entraven a Lleida i a Vinaròs, i deixaven Catalunya aïllada. En aquestes tropes, hi trobem Benjamí Benet. A les ordres dels legionaris italians, el dia 9 arribava a Paüls per continuar cap a Roquetes i Sant Carles de la Ràpita, població on s’instal·laria fins al 23 de maig, quan se’l va traslladar a Cantavella, província de Terol. Els problemes de salut derivats d’infeccions pulmonars van comportar que a l’agost hagués de ser evacuat a un hospital militar de Burgos. Ja novament incorporat al front, el 4 d’octubre va ser destinat a Lleida, on va fer serveis de vigilància abans de tornar a Saragossa, d’on ja no es va moure fins al final del conflicte.

La guerra va acabar l'1 d'abril de 1939, justament el mateix dia que Benet rep l’ordre de traslladar-se a València, on rep l’ascens a brigada per mèrits de guerra que li ha concedit el Govern de Franco el 30 de juliol. Només quatre dies abans, a Barcelona s’obria expedient contra Lluís Companys, que el 5 de febrer del mateix any havia creuat la frontera amb França. La Guerra Civil, ara en la seva etapa més repressiva, semblava que no s’havia d’acabar mai per als derrotats, com Companys. Amb tot, alguns dels vencedors, com Benet, no en volien saber res, de represàlies. Però el destí els oferiria una tràgica jugada. A les deu del vespre del 29 d’agost de 1940, Lluís Companys, detingut i empresonat per la policia alemanya a França, va ser lliurat a Espanya i conduït als calabossos de la Direcció General de Seguretat de l’Estat, a la Puerta del Sol de Madrid. Després de cinc setmanes empresonat a Madrid, el 3 d’octubre el president va ser traslladat a Barcelona i empresonat al castell de Montjuïc, a l’estança de la capella, on disposava d’un llit, taula i lavabo. El procediment número 23.468 es va iniciar el mateix 3 d’octubre com a “sumarísimo ordinario contra Luis Companys Jover por el delito de rebelión militar”. A aquesta altra peça de Sapiens.cat podeu saber com es va desenvolupar el consell de guerra contra el president, un judici sense cap garantia legal en què va ser defensat per Ramon de Colubí.

El consell de guerra contra el president només va durar una hora. A les onze del matí del 14 d'octubre de 1940 s’aixecava la sessió. Ja només calia esperar la lectura d’una sentència més que previsible: “FALLAMOS, que debemos condenar y condenamos al ex Presidente del disuelto Gobierno de la Generalidad catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de muerte con accesorios legales caso de indulto y expresa reserva de la acción civil o responsabilidad de igual clase en cuantía indeterminada”. L’execució estava prevista per l’endemà, el dimarts 15, a l’alba. 

El dia abans, Benet havia rebut al seu domicili l’ordre de presentar-se al castell de Montjuïc abans del trenc d’alba. Hi va anar vestit amb un uniforme oficial de color marró. Un cop allà, se li va notificar que anava a dirigir un escamot d’afusellament format per militars per complir una sentència a un condemnat a mort. Era la primera vegada que rebia aquesta sinistra missió. No se’n sabia avenir, però era una ordre i, tot i que era membre de la Policia Armada, estava sota les lleis militars. No s’hi podia oposar. Va demanar saber la identitat de la persona a la qual calia afusellar. El seu rostre va empal·lidir quan el van informar del nom del condemnat. Lluís Companys! Benet va tancar els ulls i va sospirar. Per què ell? Per què la història li havia jugat aquella mala passada? I què hi podia fer? Si es negava a complir l’ordre, seria arrestat i portat a un consell de guerra amb penes molt dures. Va pensar en la família i en totes les conseqüències. La seva consciència es removia. Encara no havia vist Companys. Les cames li flaquejaven.

Quan va sortir d’una sala del pati d’armes, Benet va observar que la comitiva ja enfilava el camí cap al fossar de Santa Eulàlia, escenari habitual de les execucions al castell de Montjuïc després de la guerra. Un soldat amb una creu alçada encapçalava la marxa, seguit per dos soldats que il·luminaven el camí amb dos focus de gasolina. A continuació, Lluís Companys, encara fumant, acompanyat de Ramon de Colubí i dels dos sacerdots, Planas i Gríful. Darrere seu, el jutge militar Ramon de Puig; el governador del castell Joaquín Pascual Sánchez; el capità de la Guàrdia Civil Gonzalo FernándezValdés, i, possiblement, un altre capità de la Benemèrita, l’inefable Manuel Brabo Montero, del servei d’informació de la policia i cap del Rondín Antimarxista. Al seu costat, un piquet format per soldats d’infanteria, encapçalat pel brigada Benjamí Benet Blanch, que estava impressionat davant el que veia i el que l’esperava. La seva condemna vital, ser el botxí material de Lluís Companys.

En arribar al fossar, Companys va parlar de manera animada amb els dos sacerdots i, en el silenci impressionant, es va acomiadar dels seus acompanyants més immediats i, molt especialment, del seu defensor, Ramon de Colubí: “Quan vam veure que tothom estava al seu lloc, li vaig fer una abraçada. Ell em va correspondre. Ens vam acomiadar. Vaig anar en direcció al piquet d’afusellament. La qüestió era molt greu. Jo mai havia viscut una situació així”. Companys, recordava Colubí, “portava un vestit senzill, de color blanc, calçava espardenyes. Mentre jo anava cap al piquet, vaig observar com es descalçava”. 

“Apunten, fuego!”
Després d’uns segons interminables, la veu de Benjamí Benet va trencar un silenci dramàtic. Dirigint-se als joves soldats que formaven l’escamot, primer va donar l’ordre d’apuntar i, a continuació, la d’obrir foc. Diverses bales van impactar al cos ‒no pas al cap‒ del president Companys, que va cridar “per Catalunya!” just abans de caure a terra, com bé recordarà perfectament Ramon de Colubí, que va presenciar, a uns metres, la tragèdia. Es va tornar a fer el silenci. Benjamí Benet es va atansar, sol, trepitjant amb les seves botes el fossar enfangat i sense un bri d’herba els metres que el separaven del cos de Lluís Companys i Jover. Quan hi va arribar, va observar que el president encara era viu. Va treure la pistola (una Astra 400 de 9 mm de llarg, coneguda com la puro) i li va disparar. Ho va haver de fer més d’una vegada ‒li tremolava la mà‒ per posar fi, definitivament, a la vida del 123è president de la Generalitat de Catalunya. En aquells instants moria el president, l’home, i naixia el mite, el màrtir. Companys es convertia en l’únic president europeu escollit democràticament afusellat en ple segle XX.