Durant el primer any al poder, Gai Calígula, jove emperador de 25 anys, va dedicar-se exclusivament a fer content el seu poble: jocs als circs de les grans ciutats de l'imperi, amb animals exòtics d'Àsia i Àfrica, banquets sumptuosos per als senadors, repartiment de sestercis als ciutadans i de vestits a les mullers de personatges distingits, obres de teatre nocturnes, durant les quals feia regals als assistents, i d'altres demostracions de generositat que ningú, a Roma, no recordava ni haver llegit de temps anteriors.

Massa generós
Costa d'entendre que ningú no s'adonés que aquesta obsessió per la generositat no era normal, coneixent la gasiveria dels predecessors: August (31 aC–14 dC) havia estat un bon emperador, l'inventor d'un sistema que no van esgotar les barrabassades dels que van succeir-lo, però a la vegada era un tipus místic, capficat per la posteritat i gens amant de les multituds; l'únic home del seu temps a qui Cleòpatra no va provocar cap mena d'efecte. Rere d'ell, Tiberi (14–37 dC) fou una persona dominada per la seva mare, Lívia, que el convertí en un individu ressentit, amargat i a la llarga impopular, empès al sadisme i l'obscenitat, en els seus últims anys.

No deixa de ser curiós que Gai Calígula fos l'únic supervivent de l'estirp de Germànic, heroi de les guerres del Rin, que Tiberi havia eliminat sense dissimular gaire. I encara més que l'emperador repapiejant se l'endugués al seu refugi de Capri, on se n'anava a fer de voyeur de jocs pornogràfics que ell mateix planificava. Què va veure Tiberi en Calígula, un jove insolent, acostumat que li riguessin totes les gràcies? En una ocasió el vell governant va dir d'ell que era com criar una hidra (monstre de molts caps) per al poble romà.

De ben petit passava llargues temporades amb el seu pare als campaments de la frontera del Rin. Aviat va convertir-se en una mascota dels soldats: li van fer un equipatge complet, amb cuirassa i espasa a mida, el duien a collibè i acceptaven les seves ordres convençuts que el marrec els duia sort. L'escriptor Suetoni, sempre atent als rumors íntims de palau, diu que el record que va deixar entre les tropes el fill de Germànic fou tan bo, que una vegada els soldats van vaticinar-li, mig de debò, mig de broma, i amb massa vi al dedins, que un dia seria un gran emperador.

Però per què Tiberi no va desfer-se d'ell com havia fet amb els seus germans? Potser perquè Calígula es vantava d'haver-li perdonat la vida quan, volent venjar la seva família, va entrar a la seva cambra, mentre aquest dormia, amb un punyal a la mà, però al darrer moment, va deixar l'arma al costat del llit mogut per un instint misericordiós. L'emperador preferí no investigar els fets. Ara bé, Suetoni apunta la possibilitat que, posteriorment, fos Calígula qui emmetzinés l'emperador, li tragués l'anell imperial al llit de mort i, veient que s'hi resistia, l'acabés de rematar amb un coixí. Una de les dèries que Calígula arrossegava des que tenia ús de raó era aconseguir el poder absolut.

Segurament perquè de ben jove devia adonar-se que només l'emperador tenia el cap segur i, sobretot, que era la manera de continuar fent el que li donés la gana. L'instint de supervivència el va aprendre als campaments i el va polir amb la pèrfida besàvia Lívia i el futur emperador Claudi. "Fins aquí hem parlat d'un príncep; ara ens toca parlar d'un monstre". Amb aquestes paraules l'escriptor Suetoni es va referir al període posterior al segon any de regnat, en què la crueltat de Calígula no va tenir aturador: qualsevol excusa era bona per a fer executar un súbdit, un familiar, un grup d'homes que l'aclamaven pel carrer o els assistents a una funció teatral que aplaudien massa fort. La quantitat de sang i la manera de vessar-la, mareja.

Un justicier arbitrari
El fill de Germànic es va transformar en el que Tiberi havia pronosticat: un justicier arbitrari que només entenia les seves raons i no permetia que res ni ningú li fes ombra. Ja no en tenia prou, amb el poder absolut: ara volia ser un déu, però superior a la resta dels que la plebs venerava. Per aquest motiu, va fer escapçar estàtues de Júpiter per a posar-hi retrats de la seva testa —incloent-hi el Zeus d'Olímpia de Fídies, que va fer portar de Grècia—; profanà temples, destruí totes les plaques que narraven les gestes d'August i va encetar una política del patiment que només tenia una lògica: demostrar que era el més gran. Per a deixar-ho clar, va decidir subvertir l'ordre natural dels afers més elementals: quan li semblava, tancava uns dies els graners imperials perquè el poble passés gana i conegués la pobresa; obligava alguns magistrats a córrer al costat del seu carro, mentre ell passejava; o els provocava fent-los ser els seus cuiners i cambrers personals; jugava amb els assistents a les lluites de gladiadors enretirant els envelats a les hores de més sol... i la llista d'extravagàncies és molt més llarga.

Calígula, en resum, s'obsessionà amb el fet de tenir la vida i la voluntat dels ciutadans de Roma a la seva mà. En més d'una ocasió es posava a riure enmig d'un sopar i, quan n'hi demanaven el motiu, responia: "em diverteix saber que, si volgués, podria fer-vos matar a tots ara mateix". Es va trastocar de cop? És una possibilitat que no s'ha de descartar, atès que avantpassats seus, començant pels emperadors precedents, havien donat mostres de certa insània. Si hi sumem la política d'endogàmia, pròpia de les grans famílies patrícies, les possibilitats augmenten. En tot cas, a l'època es creia una altra cosa: molts pensaven que Cèsonia, la seva quarta esposa, li havia fet beure una metzina que li havia pres el seny. Una mostra de la seva mala salut són les descripcions físiques que ens han deixat i el fet que, des de nen, l'abatien de tant en tant fatigues sobtades que l'impossibilitaven per a fer res durant alguns dies. A més, el seu estat d'ànim canviava segons bufava el vent i no acceptava discrepàncies.

Però darrere de tanta bogeria, aparent o no, Calígula tenia molt clar el principi de pagar generosament a la guàrdia pretoriana. I més que una obsessió, aquesta fou una constant que no oblidà mai: l'emperador sabia que el seu poder se sustentava gràcies al cos de defensa personal seleccionat entre els millors legionaris de l'imperi. Mentre estiguessin contents, el protegirien de qualsevol agressió. Una altra constant era que la plebs, malgrat algun acudit sobtat, com el tancament dels graners o l'obligació d'apostar en curses arreglades on sempre guanyaven els aurigues de l'emperador, se sentia ben tractada i el respectava tot i les seves excentricitats. Encara que costi de creure, la gent continuava estimant-lo, probablement perquè els dards de Calígula es dirigien contra l'aristocràcia política.

Conscient de la seva bogeria?
És per aquests dos factors que alguns investigadors han posat en dubte la follia de Calígula i han afirmat que sabia el que es feia fins i tot quan es disfressava de Venus, de nen o de déu, brandant un trident com si fos Neptú, o pintant-se la cara i els cabells de color daurat. Amb la soldadesca de part seva podia jugar al que volgués: s'havia encarregat prou de sembrar el terror perquè tothom ho tingués clar. Més que no pas boig, Calígula potser només fou un nen que no va créixer... o que s'hi va negar després d'adonar-se que l'any de disbauxa per a celebrar la seva coronació havia buidat les arques imperials. Tot i així, ni amb la hipòtesi d'un retir voluntari a la bogeria, no es pot negar que l'emperador va trobar-hi gust. Fos o no esquizofrènic, arribà un punt en què les seves obsessions van deixar de tenir contacte amb la realitat.

Més enllà de demostrar al poble i als nobles que el seu poder era màxim, de gastar compulsivament totes les fortunes que confiscava als patricis per decret i d'eliminar rivals i intrigants, arribà un moment que els deliris el van superar. És quan va decidir que, com que ja ho tenia tot, només podia aspirar a una cosa més: tenir la lluna en un cove. Segons una llegenda, Calígula va fugir de palau uns quants dies i va torna brut i espellifat amb la sola explicació que havia volgut abastar l'astre, però que se li havia resistit. Des d'aleshores diuen que tenia per costum, les nits de lluna plena, de parlar-hi i convidar-la a compartir el llit