Del rei Joan Carles, se'n destaca sempre el mateix vespre, la mateixa intervenció televisiva. La nit del 23-F del 1981 va ser la cúspide d'una piràmide que va dividir el seu regnat en un abans i un després. Però si un se submergeix en la seva biografia, de seguida venen al cap dues preguntes. Com diu l'historiador Paul Preston, són els dos misteris centrals de la vida del rei. El primer és de caràcter familiar. El segon, polític.

L'any 1948, el pare de Joan Carles, Joan de Borbó, va accedir a la petició de Franco i va enviar el seu fill a Madrid perquè creixés immers en el context franquista, en una escola feta a la mida del príncep. Al vaixell Azor, en una de les poques trobades que van mantenir tots dos, el dictador va ensarronar el comte de Barcelona amb arguments com el del perill que tenien els prínceps estrangeritzats. Don Joan no n'estava convençut, però va pensar que si aquest era el preu que havia de pagar per ser rei valia la pena intentar-ho. El que Don Joan no sabia és que Franco no tenia cap intenció de cedir-li el poder. El que el dictador volia era trobar el seu successor, algú que complís tots els requisits de la Llei de successió que ell mateix havia escrit. Una llei que, en ser aprovada per les Corts franquistes, Don Joan va criticar durament al 'Manifest d'Estoril'.

En aquell manifest, Don Joan argumentava que Franco no havia de ser succeït sinó substituït per un règim monàrquic amb ell al capdavant del tron. És el que tant ell com el seu pare, el rei Alfons XIII, creien que passaria quan Franco guanyés la guerra civil. Per als Borbó, l'objectiu de l''Alzamiento' era reinstaurar la monarquia. Va ser amb aquesta intenció que Alfons XIII va enviar a Franco un milió de pessetes perquè encetés la sublevació. I era per això que Don Joan volia lluitar sí o sí al bàndol franquista a l'inici de la guerra. Franco li va negar el permís dient-li que sent qui era millor que no posés la seva vida en perill, però el que volia era tenir-lo ben lluny d'Espanya. Quan el 5 de gener de l'any 1938 va néixer Joan Carles, Don Joan seguia sense sospitar res i va preferir inscriure el nounat al consolat franquista de Roma en lloc de fer-ho al consolat republicà.

La difícil relació pare-fill
Deu anys després, el petit príncep emprenia sol el trajecte amb tren de Lisboa a Madrid. I aquí sorgeix la primera pregunta. Com es pot acceptar que el teu pare et lliuri tan fàcilment a l'enemic? "Yo he seguido la línea que tu me trazaste. [...] fuiste tú quien me puso allí. [...] Estar en Madrid era estar cerca de Franco [...] Tú has jugado una carta; yo otra, por orden tuya", va escriure Joan Carles al seu pare quan ja tenia trenta anys.

Es diu que Don Joan s'hauria conformat a ser rei un sol dia i abdicar a favor del seu fill. Però que fos Joan Carles qui succeís Franco era, per Don Joan, una "pertorbació de l'ordre dinàstic", o allò que el poble ras en diríem una traïció. Només la mediació de la mare, Maria de la Mercè, va evitar que pare i fill trenquessin totalment les relacions. Don Joan acusava Joan Carles de deslleial, de dividir la família, d'intrigar contra ell... Joan Carles responia que d'Estoril estant, les coses es veien diferents que a Madrid.

"Juanito, cuando te encuentres con Franco, escucha bien lo que te diga, pero habla lo menos posible", li havia dit el seu pare abans d'enviar-lo a Madrid. I això és el que Joan Carles feia. Escoltar molt i parlar poc, a Madrid, però especialment a Estoril, sobretot des que el príncep s'havia adonat que els plans que li explicava Franco mai no tenien res a veure amb els que deia el seu pare.

A diferència de Joan Carles, a Don Joan, després de tres dècades d'exili, els laberints que sostenien el règim franquista se li escapaven. També s'havia perdut el dia a dia de la vida del seu fill. Joan Carles ja era pare de família, però el continuava anomenant com quan tenia 10 anys: Juanito. Però a Juanito feia temps que el cor li deia una cosa i el cap una altra. Com diu la periodista Pilar Urbano, Joan Carles estimava el seu pare, però obeïa Franco.

"Senyor, vagi amb compte amb Eugenio Vegas, que no faci del príncep un nou Felip II", li va dir el teòleg català Carles Padró a Don Joan l'any 1942 en saber-se el primer tutor de Joan Carles. El rei en guarda un bon record, però Vegas era un reaccionari inadequat per educar un nen. Per Vegas, democràcia era sinònim de bolxevisme, i creia que calia substituir les monarquies constitucionals per un nou model de monarquia militar.

Don Joan va triar Vegas per inculcar al seu fill el sentit del sacrifici i del deure vers la pàtria, però a banda d'aquesta elecció, poc més va poder influir en l'educació de Joan Carles. Li hauria agradat que en acabar el batxillerat al Palau de Miramar de Sant Sebastià, estudiés a la Universitat Catòlica de Lovaina, però el jove príncep va acabar fent el que Franco volia: matricular-se a l'Acadèmia Militar de Saragossa i fer carrera als tres exèrcits, Terra, Mar i Aire. Pel Caudillo, aquesta era la formació que havia de tenir el líder de la monarquia que volia.

La mort del germà Alfons d'un tret al cap mentre jugava amb Joan Carles
Joan Carles recorda aquells anys com uns dels més feliços de la seva vida. Li encantava l'exercici físic exigent, disparar armes, pilotar avions i les farres amb els companys. A partir d'aleshores, es consideraria per sempre més un soldat i d'aquí neix l'estret vincle que sempre ha tingut amb les forces militars. Només quan tenia vacances es retrobava amb la família. Anècdotes típiques de qualsevol mili omplien els sopars. "Tuve que hacer el reptil por el suelo y dormir con la monja." "¿Qué es dormir con la monja?", preguntava el seu germà Alfons. "Dormir desnudo con el sable al pecho, que está frío y duro como una monja!", reia Joan Carles. En una d'aquestes visites, la Setmana Santa del 1956, va succeir una tragèdia de la qual difícilment una família es refà: el seu germà Alfons, de 14 anys, va morir d'un tret al cap mentre jugava amb Joan Carles. Sobre qui sostenia el revòlver, hi ha la versió oficial i l'extraoficial. Fos com fos, Don Joan es va negar a fer l'autòpsia al seu fill petit. Un amic d'Alfons, Antonio Eraso, va explicar que, durant la vetlla del difunt, Don Joan va etzibar a Joan Carles una frase de les que es marquen amb foc roent en l'ànima: "Júrame que no lo has hecho a propósito".

L'inici de la relació amb Sofia
La mare es va enfonsar en una profunda depressió i la desinhibida personalitat de Joan Carles va mutar vers una certa introspecció i malenconia. L'any 1961, al casament dels ducs de Kent, la filla primogènita dels reis grecs va percebre aquest canvi de caràcter. Des que havien compartit un creuer per les illes gregues, Sofia tenia la impressió que Joan Carles era un babau frívol i superficial. A Londres tots dos hi arribaven amb el cor trencat. Ella, per Harald de Noruega, i ell, per Gabriela de Savoia. Conversant al bar Dorchester, Sofia va conèixer un Joan Carles diferent, més seriós i formal. I li va agradar.

Al principi la relació va ser "un jaleo", en paraules de Joan Carles. Parlaven mig en francès mig en anglès, llengua que Joan Carles, per vergonya del seu pare, s'entestava a no aprendre per "raons patriòtiques". Però les coses van anar de pressa. "Sofi, ¡cógelo!" li va dir llançant pels aires una capseta de joieria. Sofia va agafar la declaració d'amor al vol. El casament es va fer a Atenes pel ritus ortodox i catòlic el 14 de maig del 1962.

Don Joan creia que havia colat un gol a Franco perquè al dictador ni li agradava Sofia ni se li havia consultat sobre el prometatge. A més, els assessors de Don Joan creien que el canvi d'estat civil del príncep seria l'ocasió ideal perquè cancel·lés la seva estada a Espanya i deixés estar aquell paper d'etern estudiant de soldat i posés seny.

"No para quieta. Intrigará lo que haga falta para ver a su hija reina de España", va escriure un enviat de Franco al casament. Parlava de la reina grega Frederica, que va saber aconsellar bé la seva filla. Sofia ràpidament es va guanyar els Franco. Res com afalagar l'ego de Carmen Polo per tocar ràpid el punt sensible al dictador.

Per desesperació de Don Joan, els prínceps van instal·lar-se al palau que la 'señora Carmen' havia redecorat per a ells. La Zarzuela era una gàbia d'or. Tot allò que es feia o deia acabava sobre la taula de Franco. Sempre hi havia alguna minyona espiant rere les portes per encàrrec del dictador. Joan Carles es va acostumar a trucar al seu pare des dels 'halls' dels hotels i a enviar el correu a través d'algú de confiança que el dipositava en una bústia al carrer.

Hi havia coses que Franco no podia descobrir, com que ell no es considerava el seu hereu. Preston recull aquesta conversa que Joan Carles hauria mantingut amb la seva mà dreta, Torcuato Fernández Miranda, el gener del 1973: "Tú sabes que cuando yo sea rey no podrá haber ni Secretaría ni Movimiento. La monarquía no puede ser azul, ni falangista ni tan siquiera franquista. La monarquía viene de atrás, de los otros reyes, de la historia, y no se puede concretar en las actuales instituciones excesivamente parciales. La monarquía tiene que ser democrática. Es la única manera de que puede ser aceptada por el mundo y de que pueda subsistir".

Vet aquí el segon misteri de la figura de Joan Carles. Com una persona educada per ser el pilar d'un projecte dictatorial va acabar convertint-se en una garantia democràtica? És possible que creiés que la via democràtica era l'única manera de mantenir la corona?

De petit, Joan Carles no havia estat absolutament aliè a les converses polítiques que sentia a casa seva. "Papá, ¿por qué si Franco fue tan bueno en la guerra se mete ahora tanto con nosotros?" va deixar caure al seu pare amb 9 anys. Però créixer a la vora d'El Pardo li havia permès teixir un estret vincle afectiu amb el dictador. També havia après com tractar-lo: sabia què volia sentir el Caudillo i què no, triar el to i les paraules adequades, expressar-se amb ambigüitats i mitges tintes, el famós galleguisme que ell mateix reconeixia haver heretat del dictador. Mai no es deien pel nom. Eren mi general i Su Alteza, però tractaven assumptes de família. Quan el 30 de gener del 1968 va néixer el seu tercer fill, Joan Carles va trucar immediatament a El Pardo. Tenien el nom decidit, però va demanar l'opinió a Franco: "¿Felipe o Fernando?". "Mejor Felipe, porque Fernando VII está muy cerca. Los Felipes son más antiguos", li va dir el Caudillo.

Però l'afecte mutu no permetia a Joan Carles fer cap retret al dictador. Si el príncep es queixava de ser mut de cara a l'opinió pública, Franco el tallava en sec: "Más vale un príncipe mudo que tartamudo". Si li demanava d'anar a un Consell de Ministres, Franco li deia que per què, si quan fos rei tampoc no governaria. Però a aquest mateix Caudillo se li il·luminaven els ulls quan li deien que Joan Carles progressava en les tasques que feia al Ministeri d'Hisenda, com un avi a qui elogien el nét. El príncep hi treballava per ordre de Franco, potser per justificar l'assignació que cobrava del règim sense tenir cap càrrec oficial.

Els rumors que el Borbó s'estava guanyant l'estima de Franco van fer que l'entorn íntim del dictador se'l mirés amb gelosia. Els anomenaven el búnquer d'El Pardo i al capdavant hi havia l'esposa i el gendre de Franco, el marquès de Villaverde. Quan Carmencita, la néta, es va casar amb Alfons de Borbó-Danpierre, tota la parentela ja la veia convertida en reina. Sempre van tenir el suport dels immobilistes i falangistes, que creien que la millor opció de futur era que Franco creés la seva pròpia dinastia.

Així, si hi va haver un veritable rival de Joan Carles aquest va ser el seu cosí Alfons, que per acabar-ho d'adobar era el primer nét baró d'Alfons XIII. Era el fill de Don Jaume de Borbó, que a causa de la seva sordmudesa havia renunciat als seus drets dinàstics i als de tots els seus descendents. Però a Franco això li era indiferent. "Si yo no acepto el trono, tú tampoco serás rey. Franco echará mano de Alfonso y ese traga lo que le echen", advertia Joan Carles al seu pare.
A Joan Carles, el seu cosí Alfons mai no el va deixar de preocupar, però va saber desactivar-lo fent-lo partícip de tots els passos que ell anava fent. Un dels més importants va ser el juliol del 1969. Mentre tothom estava pendent de l'arribada de l'home a la Lluna, a Madrid Franco anunciava el nom de Joan Carles com a successor. "Ha de quedar bien claro [...] a las generaciones futuras que esta monarquía [...] fue instaurada con la Ley de sucesión de 1947", va dir Franco. Era, doncs, la instauració de la monarquia del 'Movimiento' i no la restauració de la monarquia borbònica, i perquè quedés ben clar Joan Carles va jurar els 'Principios del Movimiento' i les 'Leyes Fundamentales'.

Allò va ser un gerro d'aigua freda per als monàrquics de tota la vida. Igual que la resta de forces opositores al règim, percebien Joan Carles com un apèndix de Franco, el seu lacai i còmplice. Joan Carles diu que era l'època en què "aquí no era ningú" i, d'exemples d'això, n'hi ha un munt. En una visita del príncep a Montserrat, l'abat Escarré es va negar a rebre'l i el va fer dinar al refectori amb la resta de monjos. També el menystenien a la banda contrària, la de l'extrema dreta. Volava en classe turista però les hostesses sempre el convidaven a passar a primera, tret que el pilot d'Iberia fos falangista, que en aquest cas se'l mantenia a turista.

Joan Carles va presidir l'enterrament de Franco visiblement afectat. Començaven els divuit mesos més delicats del seu regnat. El búnquer d'El Pardo tenia el suport d'importants figures militars. Més de cent mil falangistes continuaven tenint permís d'armes. Però Joan Carles tenia clar el que més li convenia. El seu cunyat, l'exiliat rei Constantí, sempre li havia dit que els seus errors havien estat donar suport als militars colpistes, i no haver sabut intuir les ànsies democràtiques del poble grec. Joan Carles estava determinat a fer que a ell això no li passés.

Però el rei tampoc no volia que els vencedors de la guerra civil fossin els vençuts de la democràcia. Durant el franquisme el tràfic d'influències no estava considerat un delicte pel codi penal, era la manera habitual d'operar. Des que es va trencar l'autarquia amb el Pla d'Estabilització del 1958 i es va permetre l'entrada d'empreses multinacionals, al voltant d'El Pardo s'havia teixit un opac entramat de societats anònimes encobertes que feien fortuna a base de comissions, concessions i abusos de poder. Com va explicar a SÀPIENS el periodista d'investigació Mariano Sánchez Soler, Franco no hi participava directament però era l'epicentre al voltant del qual s'articulaven tots els tractes i negocis amb advocats testaferros pel mig.

Joan Carles sabia, pels seus consellers, que les elits empresarials franquistes li donarien suport i que ja havien acceptat de conviure amb les forces antifranquistes. Com a contrapartida "només" volien mantenir el seu status quo econòmic, que en lloc d'orbitar al voltant de Franco orbitaria a partir d'ara al voltant del rei. Per Sánchez Soler aquest va ser un dels preus de la Transició: hi hauria ruptura política però es mantindrien les velles maneres de fer diners. Només a partir del primer mandat de Felipe González l'any 1982 hi va començar a haver certs canvis a la banca i es va tipificar el tràfic d'influències.

Per aquesta i altres raons, la història ha considerat l'ascens socialista al poder el punt i final de la Transició, però hi ha analistes que consideren que el procés no acabarà fins que no es faci una consulta sobre la naturalesa de l'Estat que volen els espanyols. O fins que les operacions financeres del monarca no continuïn sent considerades per premsa i polítics un secret d'estat.

Certament, en el moment clau de la Transició, les forces opositores van estar d'acord a fer del rei una figura inqüestionable i ni tan sols els comunistes de Santiago Carrillo van proposar un referèndum per triar entre monarquia i república. Tampoc ningú no va plantejar aquest referèndum quan es va redactar la Constitució.

Per la banda franquista, el darrer president del Govern de Franco i primer president joancarlista, Carlos Arias Navarro, no es va creure mai que quan Joan Carles parlava de ser el rei de tots els espanyols, ho digués de debò. Quan es va saber que el substituiria el secretari general del Movimiento, Adolfo Suárez, 'El País' va publicar un article titulat "¡Qué error! ¡Qué inmenso error!" de l'historiador franquista Ricardo de la Cierva. Poques persones van saber veure el potencial d'una maniobra amb tres conductors: el rei, Suárez i Fernández Miranda, i de la qual va sorgir l'esquema inicial del canvi. La prosa jurídica va ser obra de Landelino Lavilla; qui es va ocupar de tranquil·litzar l'Exèrcit va ser el tinent general Manuel Gutiérrez Mellado, i l'engranatge de tot plegat el van tirar endavant un equip al qual difícilment avui molts els sabrien posar cara: Martín Villa, Enrique de la Mata, Ignacio García i Eduardo Navarro.

Després van arribar les negociacions, l'assimilació de la burocràcia del Movimiento, les amnisties, la supressió dels símbols falangistes, l'aplaudida reforma militar, l'estratègic retorn de Josep Tarradellas per anestesiar els anhels catalanistes, la legalització dels partits i la convocatòria d'eleccions. Un document localitzat per l'historiador Víctor Gavín, col·laborador de SÀPIENS, als National Archives de Washington va revelar que l'obsessió de Joan Carles havia estat convocar primer les eleccions generals abans que les municipals. En una conversa a la Casa Blanca del 2 de juny del 1976, amb el president Gerald Ford, el secretari d'Estat Henry Kissinger i el ministre d'Exteriors espanyol José Maria de Areilza, el rei afirmava que no volia repetir l'error del seu avi Alfons XIII el 1931, convocant primer eleccions municipals.

Van ser mesos d'una gran escalada de violència amb continus atemptats dels GRAPO i d'ETA i permanents amenaces de cops d'estat. El pacte de la Moncloa, la Constitució, la legislació autonòmica i la fi del terrorisme van ser els eixos del full de ruta del Govern Suárez, que a base d'acumular encerts i errors es va anar desgastant. A la fi, el rei el va fer dimitir el gener del 1981. Era el famós "cop de timó" que reclamava Josep Tarradellas i del qual el general Armada havia parlat amb Joan Carles les vacances de Nadal a Vaquèira.

Armada creia que un "cop de timó" volia dir fer un cop d'estat i restaurar un govern militar que ja s'imaginava presidit per ell. I estava convençut que el rei també pensava d'aquesta manera. Així ho va fer saber a Milans del Bosch i Antonio Tejero, que durant la investidura del nou president, Leopoldo Calvo Sotelo, va entrar a trets al Congrés dels Diputats cridant "¡Por el rey!". El convenciment dels colpistes mateixos que el rei avalava el cop d'estat ha fet que la nit del 23-F sigui la més versionada i analitzada de la història recent espanyola. El rei estava assabentat del cop? Preston assegura que no. Que si el rei hagués volgut constituir un govern militar amb Armada al capdavant ho hauria pogut fer sense la necessitat d'un cop d'estat, ja que tenia el vistiplau de les forces opositores, des de Felipe González fins a Santiago Carrillo. A més s'hauria estalviat la mala imatge que Espanya va tenir arran del cop.

Però hi ha altres estudiosos que posen en dubte aquesta versió. En la biografia autoritzada del rei que va escriure José Luis de Vilallonga anys després, el mateix monarca confessava que si ell hagués estat Armada i "hagués volgut dur a terme una operació en nom del rei, però sense el seu consentiment, la primera cosa en la qual hauria pensat hauria estat a aïllar-lo del món, impedint que es pogués comunicar amb l'exterior. I aquella nit, jo hauria pogut entrar i sortir de la Zarzuela a la meva voluntat, i respecte del telèfon, vaig tenir més trucades en aquella nit que en un mes". Sabino Fernández Campo, el secretari del rei, va eliminar justament aquest paràgraf de la versió espanyola del llibre. En qualsevol cas, del que no hi ha dubte és que el 23-F va ser el minut de glòria d'un regnat que en aquell moment va encetar un subtil i imperceptible declivi.