Subscriu-t'hi
Especial 'Un judici per a la història'
Una revista amb tota la informació del judici més transcendental de la nostra història
Dels antecedents a la sentència
Personatges

'Cas Di Stéfano': el polèmic fitxatge pel Reial Madrid, pas a pas

Reconstruïm les negociacions entre el Barça i el River Plate pel 'crack' argentí i us expliquem com va acabar fitxant pel club blanc. A més, publiquem un contracte guardat als arxius del club blaugrana

Jordi Finestres
23 d'octubre de 2019

El 2006, SÀPIENS es va posar en contacte amb Alfredo Di Stéfano per saber quina era la seva opinió sobre el seu fitxatge pel Reial Madrid. El que en aquell moment era president honorari del club blanc, sorprès, va admetre que aquesta història la va conèixer molts anys després. “Yo fui donde me dijeron”. Queda clar que ell tampoc va poder escollir el club on volia jugar.

1 24 d'octubre de 1951: tots els jugadors incorporats de manera fraudulenta a equips colombians han de retornar als seus clubs d'origen
Di Stéfano en una gira del Reial Madrid per Sud-amèrica, el 21 d'agost del 1958
Di Stéfano en una gira del Reial Madrid per Sud-amèrica, el 21 d'agost del 1958

Per entendre el polèmic fitxatge de l'argentí, cal retrocedir fins a l’estiu del 1949, quan els jugadors argentins van decidir declarar-se en vaga al seu país per motius econòmics. Un dels líders de la protesta era Alfredo Di Stéfano (Buenos Aires, 4 de juliol del 1926), jugador del River Plate, que va decidir anar-se’n al Millonarios de Bogotà, l’Eldorado dels jugadors sud-americans de l’època. Aquesta entitat, dirigida per Alfonso Senior, un empresari colombià, oferia sous astronòmics als futbolistes. Però el Millonarios actuava fora de la legalitat futbolística internacional, ja que no pagava traspassos.

Les coses van canviar el 24 d’octubre de 1951 en el transcurs del congrés anual del futbol sud-americà celebrat a Lima, quan els clubs colombians van acceptar que tots els jugadors que havien estat incorporats de manera fraudulenta haurien de retornar als seus clubs d’origen abans del 15 d’octubre de 1954. En el cas de Di Stéfano, el Millonarios tenia els drets del jugador fins aquella data, però si el futbolista volia anar a un altre equip les negociacions havien de fer-se obligatòriament amb el River Plate, que és qui en conservava la fitxa federativa legítima.

2 30 de març de 1952: la primera oferta blaugrana a Di Stéfano
Planter del River Plate, campió de la Primera Divisió Argentina el 1947. Di Stéfano és el quart d'esquerra a dreta de la primera filera
Planter del River Plate, campió de la Primera Divisió Argentina el 1947. Di Stéfano és el quart d'esquerra a dreta de la primera filera Wikimedia Commons

El 30 de març de 1952, el secretari tècnic del FC Barcelona, l’exjugador Josep Samitier, que havia portat al Barça László Kubala, va parlar amb Di Stéfano a la capital de l’estat després d’un amistós entre el Reial Madrid i el Millonarios. El futbolista li va confessar que li plauria jugar a Europa i, preferiblement, al Barça. Samitier li va demanar paciència. 

Gairebé un any després els fets es van precipitar. El 10 de març de 1953 es va saber que el jugador no s’havia presentat als entrenaments i no volia tornar a Bogotà. Alfonso Senior, llavors, va posar preu pel seu traspàs: 40.000 dòlars. Obviava que, segons la llei, era el River Plate qui hi tindria la darrera paraula. 

Senior denuncia Di Stéfano
El 15 d’abril va arribar un telegrama de la Federació Catalana de Futbol a les oficines del FC Barcelona: “Barcelona debe abstenerse toda posible relación jugador argentino Di Stéfano acaba de ser denunciado ante FIFA por incumplimiento contrato con club Millonarios Bogotá [...] se supone estará en Barcelona [...]”. El document deixava clar que Senior havia denunciat el futbolista, però no era cert que el jugador s’hagués mogut d’Amèrica. La nota va ser comentada pel consell directiu del FC Barcelona, encapçalat per Enric Martí Carreto. Es va aclarir que la falsa notícia de l’arribada del jugador a Barcelona havia estat difosa per Manuel Rosón, un periodista madrileny proper a Santiago Bernabéu. La mentida tenia com a propòsit enterbolir les relacions entre el Millonarios i el Barça.

El Reial Madrid entra en acció
Amb tot, els directius catalans van decidir tirar endavant les negociacions amb l’argentí. Era el gran objectiu del club. Mentrestant, a Madrid, Bernabéu llançava el primer avís: “Creo procedente que el Madrid no se debe dejar pisar el terreno y que se haga lo preciso para que podamos disponer de los mejores jugadores”. Di Stéfano també passava a ser, oficialment, objectiu del Reial Madrid.

3 7 de maig de 1953: el Barça tanca un acord amb l'argentí
Di Stéfano amb l'equipament de la selecció de futbol de l'Argentina
Di Stéfano amb l'equipament de la selecció de futbol de l'Argentina El Gráfico / Wikimedia Commons

El 7 de maig de 1953, un amic del vicepresident del Barça Narcís de Carreras, el banquer Domingo Valls Taberner, en representació del Barça, tancava un acord amb Di Stéfano a Buenos Aires. El futbolista, entusiasmat, expressava: “Mi firme voluntad es ir cuanto antes a Barcelona. Tengo proposiciones de otros clubs, como Loyola de Venezuela, Botafogo, Peñarol, Juventus y Real Madrid, pero di mi palabra a Samitier y estoy decidido a cumplirla”.

L’11 de maig l’advocat barceloní Ramon Trias Fargas va ser citat a una reunió amb dirigents del Barça, que havien pensat en ell per acostar-se a Alfonso Senior, ja que el seu pare, exiliat a Bogotà després de la guerra, era accionista del Millonarios. Aquest fet, creien, podia facilitar les gestions amb els colombians. Trias Fargas va escriure una carta al seu pare explicant-li que “el problema Di Stéfano és avui en dia un problema nacional. Per això la clau del telegrama, ja que els telèfons estan intervinguts per ordre de Madrid i s’ha de portar tot com si fos un problema d’estat”.

Com que tot apuntava que la Saeta Rubia vestiria de blaugrana, a Madrid es va iniciar una campanya difamatòria contra el jugador. El diari 'ABC' va escriure que Bernabéu “jamás recurrirá a enrolar en él a indeseables de la categoría de este trotamundos contratado por los millones del poderoso club catalán”.

4 25 de juny de 1953: el primer contracte entre el Barça i el River Plate
Rossi, Di Stéfano i Pedernera en el Millonarios de Colòmbia
Rossi, Di Stéfano i Pedernera en el Millonarios de Colòmbia Wikimedia Commons

El diumenge 24 de maig, Di Stéfano i la seva família van arribar a Barcelona. Amb una insígnia del club a la solapa de l’americana, es va deixar fotografiar en diversos punts de la ciutat, va entrenar a les Corts i va atendre els periodistes, a qui els va dir “soy un jugador que escoge al club en el que ha de jugar, y no un jugador que se deja escoger por los clubs”.

Va anar sempre acompanyat pel seu avalador, Josep Samitier, i per László Kubala, de qui Di Stéfano va dir: “Tengo mucha ilusión de jugar a su lado y por el sitio no vamos a pelear”. Però de moment no va poder jugar, perquè la Federació Espanyola li ho va prohibir.

El 25 de juny, el representant legal del Barça a l’Argentina, Pere Aguilera, va signar el primer contracte amb el River Plate pel traspàs de Di Stéfano per dos milions de pesos. El document advertia que el conveni es podia trencar si abans del 26 de juliol el Barça no s’havia entès amb el Millonarios. Calia anar per feina. Aquell estiu, els blaugrana van realitzar una gira per Veneçuela. A uns quants quilòmetres de distància, a Bogotà, Trias Fargas negociava amb el Millonarios, que finalment acordà cedir els drets del jugador al Barça a canvi d’un amistós a Bogotà just després de la gira veneçolana. Senior calculava que podia recaptar fins a 30.000 dòlars per aquest partit. Convençut d’haver arribat a un acord excel·lent, Trias va trucar tot seguit a Martí Carreto, però el resultat de la conversa va ser decebedor. Res d’amistosos. Els jugadors estaven cansats i era impossible modificar el vol de tornada a Barcelona.

5 22 d'agost de 1953: la Delegación Nacional de Deportes suspèn la contractació de jugadors professionals estrangers de futbol
Alfredo Di Stéfano durant la seva etapa al River Plate
Alfredo Di Stéfano durant la seva etapa al River Plate Wikimedia Commons

En aquells moments de confusió, el Reial Madrid va veure clara la seva oportunitat i la possibilitat de treure’n profit. Per això, va fer arribar una oferta de 30.000 dòlars al Millonarios. Aleshores, el Barça va reaccionar demanant al River Plate que no trenqués el conveni del 25 de juny. Els argentins ho van acceptar, sempre que el FC Barcelona efectués el segon pagament, uns 900.000 pesos dels dos milions pactats, abans del 10 d’agost. El 7 d’agost el club català el va fer efectiu. Definitivament, el Barça podria disposar de la Saeta Rubia a partir del 15 d’octubre de 1954, i els madrilenys, just fins a aquesta data.

El 9 d’agost, però, en un reservat de l’Hotel Regina de Barcelona, Di Stéfano es va entrevistar amb Raimundo Saporta, directiu del Reial Madrid de plena confiança de Bernabéu. Saporta va convèncer el jugador argentí que no firmés res amb el Barça. Fins i tot li va oferir un feix de bitllets per passejar-se per la Castellana davant dels fotògrafs. Di Stéfano no ho va acceptar.

La Federació Espanyola prohibeix la participació de Di Stéfano en qualsevol partit
Mentrestant, el Barça va trobar una solució per trencar la inactivitat del futbolista: que jugués amistosos amb equips de comarques. El 19 de juliol, Di Stéfano es va alinear amb el Palafrugell i, el 16 d’agost, ho va fer amb el Masnou. Però el dia 18 d’aquell mes la Federació Espanyola va prohibir la seva participació en qualsevol manifestació esportiva. I quatre dies més tard, el 22 d'agost de 1953, la Delegación Nacional de Deportes va suspendre “la contratación de jugadores profesionales extranjeros de fútbol”.

6 11 de setembre de 1953: Franco i el seu govern acorden el repartiment de Di Stéfano en anys alterns en el Barça i el Reial Madrid
Un anunci dels anys 40 de cigarretes Caravanas amb la imatge de Di Stéfano
Un anunci dels anys 40 de cigarretes Caravanas amb la imatge de Di Stéfano Wikimedia Commons

Els dirigents del Barça van mirar de fer entendre a les altes instàncies que la notificació oficial del fitxatge (tramitada el 15 d’agost) era anterior a la nova normativa. Començava el joc brut federatiu: la Federació Espanyola va reconèixer haver rebut l’escrit del Barça, però afirmava que no va tenir entrada a les dependències federatives fins al dia 22 a la tarda, casualment unes hores més tard de la prohibició. La situació era rocambolesca, i el més empipat en aquells moments era el futbolista, que es va desplaçar a Madrid per parlar amb els altres.

El 7 de setembre, Felipe Acedo, governador civil de Barcelona, va ordenar al president del Barça desplaçar-se a Madrid per arribar a un acord amb el Reial. L’afer havia arribat als despatxos oficials, fet que es va confirmar el dia 11 quan el president de la Federació Espanyola, Sancho Dávila, va ser citat en un consell de ministres que se celebrava a la Corunya. Franco i el seu govern van acordar el repartiment de Di Stéfano en anys alterns entre els dos clubs, una decisió que només es podia prendre en un àmbit profundament desconeixedor dels reglaments i l’esperit del joc.

El Barça ha de compartir els drets del jugador argentí amb el Madrid
El dilluns 14 de setembre a mig matí, Narcís de Carreras va rebre una trucada angoixosa del seu president. Seguint les ordres rebudes, Martí era a Madrid, on es va reunir amb Sancho Dávila i el seu predecessor, Armando Muñoz Calero. Després d’escoltar i entendre la situació en què es trobava el president, Carreras va prendre una decisió: “No signis res. Ara mateix vinc cap a Madrid”. Però quan va arribar es va trobar un Martí Carreto desencaixat. Havia signat el que li exigien: el Barça havia de compartir els seus drets sobre Di Stéfano amb el Madrid. Martí havia estat coaccionat amb l’amenaça d’una investigació a la seva fàbrica tèxtil i l’havien advertit de sancionar-lo pel pagament milionari efectuat a Buenos Aires. Fins i tot li van mostrar fotografies d’aquell moment. El president del Barça va resumir als seus les pressions amb una frase que explica el tràngol que va haver de suportar: “Martí, sea sensato, que usted tiene familia...”.

7 23 d'octubre de 1953: el club blaugrana renuncia als drets de Di Stéfano a favor del Madrid
Di Stéfano amb el Real Madrid en una imatge del 1964
Di Stéfano amb el Real Madrid en una imatge del 1964 Wikimedia Commons

El 15 de setembre de 1953, Carreto i Bernabéu van signar un document oficial segons el qual el jugador seria del Madrid les temporades 1953-54 i 1956-57 i del Barça els anys 1954-55 i 1957-58. Amb les presses es van saltar la temporada 1955-56. Quatre dies més tard, la Delegación Nacional de Deportes anunciava que s’admetria els estrangers que estaven “en negociaciones” abans del 22 d’agost.

El 21 de setembre, el president del Barça va presentar la dimissió del càrrec. Tots els directius van fer el mateix. L’endemà, Di Stéfano va agafar un avió cap a Madrid. Els diaris explicaven l’operació, però no s’hi valia fer cap comentari. Un document emès per la Comisión de la Prensa y Propaganda advertia als redactors d’esports que “queda prohibido en absoluto la publicación o redacción de toda clase de censuras a los organismos federativos, de carácter nacional o regional”.

El punt final de l’afer va arribar el 23 d’octubre, quan Josep Vidal-Ribas Güell, president de la comissió gestora del FC Barcelona, i Santiago Bernabéu, van firmar un acord pel qual el Barça renunciava als drets sobre Di Stéfano a favor del Reial Madrid. La renuncia s’establia en 4.405.000 pessetes. En un nou acte de prepotència, Bernabéu oferia al jugador una fitxa de 650.000 pessetes quan la Federació Espanyola en aquella època fixava un màxim salarial de 150.000 pessetes anuals.

La jugada mestra de Bernabéu
El 25 d’octubre de l’any 1953 el Reial Madrid va derrotar amb un cruel 5 a 0 el FC Barcelona. Alfredo Di Stéfano va marcar dos gols i va intervenir decisivament en els altres tres. Després de 21 anys, el Madrid tornaria a guanyar la Lliga. Més tard, arribarien les cinc copes d’Europa consecutives on l’argentí va marcar en totes les finals. Des de la llotja, prop de Bernabéu, ho va celebrar el nou directiu del club blanc, Alejandro Bermúdez, director adjunt de l’IEME. Bernabéu havia mogut les seves fitxes a la perfecció i va guanyar la partida.

8 Els documents: un contracte guardat als arxius del Futbol Club Barcelona

A continuació podeu veure dos documents sobre el Cas Di Stéfano. Un d'ells és del 25 de juny de 1953 i prova la legalitat del traspàs del futbolista al Barça. Es tracta d'un contracte guardat als arxius del FC Barcelona segons el qual el River Plate cedeix al Barça la transferència definitiva dels seus drets sobre el jugador a canvi de dos milions de pesos (quatre milions de pessetes).

 

Subscriu-t'hi

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Un Judici per a la Història

Un número especial commemoratiu per guardar i recordar un moment excepcional de la nostra història

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto