Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Catalunya i avant! Vida i obra de Valentí Almirall
El conegut com a ‘pare' del catalanisme va dotar d'estructura un conjunt d'idearis i manifestacions culturals d'arreu del Principat
L'epítet amb què Valentí Almirall ha passat a la història, aquest de "pare del catalanisme", no acaba de fer justícia ni al personatge ni a aquesta ideologia. Enunciat així, pot fer entendre que Almirall va crear un corpus doctrinal que va acabar convertint-se en un esquer per a molts catalans desencantats de la manera de funcionar d'Espanya. Una decepció que ell mateix va canalitzar en una associació política i que, més endavant, va donar fruit amb partits polítics i el naixement de la dinàmica pròpia de la societat catalana que arriba fins avui. En realitat, el procés va ser molt més complex; i sí, Valentí Almirall hi va tenir un paper fonamental, però cal entendre'l més com un coordinador, algú que va dotar d'estructura un conjunt d'idearis i manifestacions culturals d'arreu del Principat, molt diversos, que no pas com algú que es va inventar, del no-res, aquesta reivindicació —que és com, tot sovint, ens l'han volgut presentar.
I és que, al llarg del segle XIX, Catalunya havia acumulat molts greuges contra l'estat al qual pertanyia, que la lligava amb rigor, per controlar la seva tendència revolucionària i en favor de canvis polítics; que la constrenyia a base d'impostos, per compensar la pèrdua d'ingressos que es derivava de la independència de les colònies americanes, i per aprofitar el renovat dinamisme econòmic que li havia donat la revolució industrial, i que la discriminava en el pla cultural i lingüístic, una tendència secular que els Borbons havien multiplicat des de la seva arribada al tron el 1714. El malestar de la majoria dels catalans envers el govern de Madrid no va parar de créixer, de sumar adeptes i d'afegir aliats (i ofenses). Però la censura i la forta presència militar a les grans ciutats convertia tota iniciativa en estèril, si no és que no naixien, ja, de manera clandestina, sense fer soroll. Almirall va ser qui va agrupar les diverses veus per entonar un "s'ha acabat el bròquil!, plantem-los cara!" ben sonor… que encara perdura.
Valentí Almirall i Llozer, nascut a Barcelona el 1841, era fill d'una família benestant: la família paterna eren propietaris al Papiol i tenien interessos comercials i nombrosos immobles a la Ciutat Comtal; mentre que la materna estaven relacionats amb les primeres entitats financeres del país. Uns i altres eren advocats, cosa que va abocar-lo a estudiar Dret i a gaudir d'una formació humanística excel·lent. A la Universitat de Barcelona va entrar en contacte amb les tertúlies literàries i culturals, on va conèixer dos personatges que es convertirien en amics íntims: Josep Anselm Clavé i Frederic Soler, un noi que escrivia teatre humorístic i el representava a casa seva, que més endavant signaria les obres com a Serafí Pitarra.
En aquest ambient, Almirall es va convèncer de la necessitat de reivindicar la llengua pròpia, a mig camí del "català que ara es parla" de les obres de Soler i del que usaven els poetes renaixentistes, "jocfloralesch": el primer el considerava grotesc i groller; l'altre, ampul·lós i difícil de comprendre, per més que parlés de reis catalans èpics no arribava al poble i, de torna, feia créixer la creença que la llengua que molta gent parlava a casa era un patuès de segona fila, sense volada literària. Per això Almirall i els seus amics van encetar una altra Renaixença, més popular, que gràcies a l'empenta econòmica que ell va donar-li (es va convertir en promotor de Pitarra: llogava teatres, contractava actors, escrivia bones crítiques), va preocupar les autoritats de Madrid: el castellà perdia terreny en l'àmbit públic. I així es va decretar una reial ordre que prohibia escriure obres de teatre "sólo en dialecto regional". Molts dramaturgs van burlar la llei amb ironia: els bons parlaven en català i els dolents, en castellà.
L'accés al món laboral d'Almirall, com a advocat, va coincidir amb el canvi d'actitud del Partit Progressista, l'etern opositor al Govern: amb el general Prim com a punta de llança, la dècada dels seixanta va ser un seguit de pronunciaments contra els conservadors i la corrupció d'Isabel II. Almirall va participar en l'alçament del 1865, que va fracassar, cosa que el va dur a exiliar-se a Occitània. Va ser indultat al cap de pocs mesos, però el cuquet de la necessitat d'una revolta i de canvis fonamentals en l'estructura de l'Estat espanyol ja l'havia inoculat.
Un cop a Barcelona, va tornar a les tertúlies, ara de caire polític: sense ser-ne militant, freqüentava els ambients progressistes i del Partit Democràtic —al nucli del qual van forjar-se les idees federalistes. Les ganes de participar de l'esperit del moment, de tombar el règim i començar una nova etapa, el van dur a donar suport a iniciatives de difusió editorial i de premsa: continuava publicant crítiques favorables a Pitarra, cada vegada més popular, i feia de columnista al setmanari 'Lo Sometent'.
Això darrer, però, no va ser fins passada la Revolució del 1868, que va provocar la fugida de la reina i l'inici del Sexenni Democràtic. Aquest, amb els canvis de tota mena que va dur de bracet, va representar un canvi radical per a Almirall: l'inici de la seva vida pública. Havia pres part en la revolta col·laborant en la redacció del 'Boletín Oficial de la Revolución', periòdic clandestí, a més de participar, el 28 de setembre, en l'ocupació de l'ajuntament de Barcelona. Tres dies després, amb l'èxit del cop arreu d'Espanya confirmat, la Junta Revolucionària el va nomenar regidor.
Coherent amb la seva manera de ser, analític, compromès i apassionat, Almirall, que s'havia fet militant del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), va proposar-se estudiar els sistemes polítics de Suïssa i els EUA. Calia conèixer a fons el funcionament intern dels països federals per divulgar-lo i aconseguir més adeptes al seu projecte, just quan, amb la desaparició dels Borbons, naixia un nou país. Així, mentre es discutia la Constitució del 1869 i Prim buscava nou rei per a Espanya, Almirall va fundar el Club dels Federalistes i va escriure les 'Bases para la constitución del Estado en Cataluña' i un bon nombre d'articles, cada vegada més crítics amb el Govern.
L'auge del federalisme, lligat a l'ideal republicà, va ser el primer indici d'una dinàmica política pròpia a Catalunya, on la revolta s'havia fet amb el crit de "Fora els Borbó!". El triomf del PRDF en les eleccions constituents no va sorprendre ningú. Però a la resta d'Espanya, essencialment monàrquica, el partit havia estat la quarta força: en general, es pretenia modificar una institució vetusta per adaptar-la als nous temps, no desterrar-la; de federalistes, n'hi havia ben pocs. El PRDF va viure debats interns, sobretot entre dos grups: "moderats" i "intransigents". Els segons, amb Almirall al capdavant, van tirar pel dret i van promoure trobades regionals entre federalistes de províncies veïnes. Vet aquí el pacte de Tortosa, lligat el 18 de maig del 1869 entre catalans, aragonesos, valencians i balears que, tenint ben present els llaços que els unien i l'estructura de l'antiga Corona d'Aragó, van firmar un manifest conjunt. Era un full de ruta cap a l'establiment d'una república federal i, també, un pas cap a la federalització del PRDF. L'enfrontament amb els "moderats" de Francesc Pi i Margall es va radicalitzar, ja que l'acord posava en dubte la direcció centralitzada del partit.
Almirall va fundar el diari 'El Estado Catalán' perquè fos el portaveu de les idees "intransigents". El nom era una declaració d'intencions: propugnava la transformació de l'Estat espanyol simple (unitari, centralitzador) en un de compost (federal i respectuós amb les diverses cultures espanyoles) a partir de la divisió de la sobirania entre els futurs estats i el govern de la federació. Van ser acusats d'independentistes, malgrat que a Tortosa havia quedat ben clar que desterraven aquesta opció. El model era el dels EUA. El problema de fons era que els federalistes "moderats" només ho eren de nom: coincidien en el republicanisme, però consideraven més importants les tesis de caràcter socialitzant i una certa descentralització administrativa. Creien que el radicalisme d'Almirall tenia el perill d'engegar a rodar canvis amb què fins i tot alguns progressistes estaven d'acord.
'El Estado Catalán' va ser clausurat en un parell d'ocasions i el seu director va ser empresonat per subversiu (va participar en insurreccions contra el Govern). El 1871 van fer-lo responsable de la Casa de la Caritat de Barcelona, càrrec notable, però l'estrena de la Primera República el 1873 va representar un doble fracàs per Almirall: d'una banda, la incapacitat dels federalistes de tirar endavant el Govern i el país (inestabilitat constant i cinc presidents en onze mesos!); de l'altra, la constatació que, amb l'accés dels "moderats" al poder, les propostes "intransigents" mai no es van tenir en compte.
Amb la Restauració de la monarquia el 1874, Almirall es va desentendre de la política per tornar a l'exercici de l'advocacia i a l'ambient de les tertúlies, però a la vegada va començar a interessar-se per altres manifestacions de la catalanitat: el folklore, l'excursionisme, els orfeons i corals, o l'explicació romàntica de la història del país.
El catalanisme entès com una dinàmica política exclusivament catalana, amb partits no supeditats a Madrid, té data de naixement: 9 d'octubre del 1880, dia de la inauguració del Primer Congrés Catalanista, organitzat per Valentí Almirall. Abans de convocar-lo, però, va assolir una fita cabdal (que, en bona mesura, va fer possible l'èxit del Congrés): la publicació del 'Diari Català', el primer periòdic escrit únicament en aquest idioma. Hi havia revistes i setmanaris de temàtica diversa, però cap diari, que implica un esforç econòmic i laboral molt més gran, malgrat que, de feia temps, en tertúlies i cercles privats es parlava de la necessitat que algú fes el pas.
Al Congrés, van participar-hi 1.282 persones, de tendències ben variades: federalistes "moderats" i "intransigents", catòlics, romàntics… malgrat el boicot de la premsa en castellà, i es va convertir en un punt de referència ineludible. Va representar el punt d'arrencada de l'Acadèmia de la Llengua Catalana, d'una comissió per vetllar pel dret civil propi i del Centre Català, una entitat fundada dos anys després i que es va convertir en el punt de trobada de totes les tendències polítiques que coincidien en la importància de defensar els interessos econòmics del país i de protegir la llengua. Del Centre, en van sorgir iniciatives de tota mena: diaris, revistes, plataformes per crear escoles perquè "les criatures perden los millors anys de sa infància escoltant explicacions en una llengua que no entenen", el Segon Congrés Catalanista (1883), el Memorial de Greuges (1885) —origen de les Bases de Manresa— i un intent de crear un partit polític propi. La idea no va quallar i va provocar una escissió, però aquesta va comportar el naixement de la Lliga de Catalunya (1887) i la Unió Catalanista (1891). El lema del Centre era diàfan: "Catalunya, i avant!".
L'aparició d'aquestes noves plataformes, de nous líders, més joves, juntament amb els primers atacs d'apoplexia que el van perseguir fins a la seva mort el 1904, van apartar Valentí Almirall de la primera línia del catalanisme, just on havia ajudat a situar-lo. Però va tenir temps de continuar escrivint llibres cabdals: 'Lo catalanisme' i 'Espanya tal com és'. L'únic de què no va sortir-se va ser de convertir aquest nou motor del país en una veu única. I és que, ja des dels inicis, van quedar marcades dues tendències gairebé irreconciliables: un catalanisme conservador i un altre de progressista. I fins avui.
Comentaris