Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...La vida de l'emperador Claudi, personatge histriònic, paradoxal i, al mateix temps, entranyable en la seva humanitat, ha estat una de les més divulgades del món romà. No és estrany, perquè ell i tots els personatges que l'envolten conformen plegats un repertori caracteritzat per les conspiracions, les intrigues palatines, els assassinats, l'ambició, la perversió i el vici, la megalomania i la demència dels governants. Presenta, doncs, un guió impagable per fer un retrat vertiginós de la Roma imperial, enmig de la qual Claudi era tingut com un ximple. La gran contradicció, que encara enriqueix més la trama, va ser que quan finalment Claudi va regnar, en els anys centrals del segle I, es va revelar com un excel·lent emperador, assenyat i just, al servei del seu poble.
La seva història s'inicia en néixer en el si de la família imperial, fill de Drus, germà de l'emperador Tiberi, i d'Antònia, filla de Marc Antoni. Si bé Drus va ser un general valent i aguerrit que va guanyar moltes insígnies i ovacions, el fill no podia ser més diferent. De petit i en la joventut Claudi es va veure atacat per diverses i obstinades malalties que, segons Suetoni, el van deixar "afeblit de l'esperit i del cos". Era malaltís, coix i tartamut. La seva pròpia mare solia dir d'ell "que era un avortó d'home", que havia nascut inacabat, i quan Antònia tractava algú de ximple, deia que era "més cretí que el seu fill Claudi". Ningú no sabia dir si hi era tot o no, i el tractaven d'inútil. La família s'avergonyia de la seva presència en actes públics, no el creien apte per assumir cap càrrec rellevant i l'humiliaven constantment.
En contrapartida, Claudi va quedar exempt de la carrera militar, i això li va permetre viure amb totes les comoditats a palau i dedicar-se a l'estudi. Freqüentava les biblioteques i escrivia assajos i poesies i va esdevenir un erudit que tan aviat importunava com impressionava els interlocutors amb les seves argumentacions. Però ni així no es va guanyar cap mena de consideració ni va fer concebre millors esperances sobre el seu avenir.
Ningú no advertia que, silenciosament, mentre la parentela maquinava per aconseguir el tron imperial, Claudi observava els interessos i els moviments de peces dins de la cort. Fins al punt que encara hi ha qui es pregunta si de debò era babau, o se'l feia per conveniència. Ningú no li prestava atenció, i així, sempre a l'ombra, Claudi va créixer veient desfilar els principats d'August, de Tiberi i de Calígula. Tots ells deixaven al seu pas rastres de traïcions i de mort, perquè per ascendir al tron havien de fer caure germans, cosins i nebots.
Quan va tenir la gosadia de demanar magistratures al seu oncle Tiberi, aquest emperador, que no tenia cap dubte de la incapacitat del noi, se'l va treure de sobre sense miraments. Aleshores, i segons apunta Suetoni, Claudi, "abandonada tota esperança d'aconseguir dignitats, es lliurà a l'ociositat [...] i per causa del tracte mantingut amb persones de les més repugnants, encara afegí a la seva antiga reputació d'imbecil·litat una mala fama d'embriac i jugador". En aquest punt, la historiografia en fa retrats contradictoris. Cal dir que els historiadors llatins que més en parlen, Suetoni al capdavant, eren declaradament republicans; per això carreguen una mica la mà amb tots els emperadors.
Però també cal apuntar que Claudi, arran d'observar de prop les tares del règim imperial, aviat en va renegar i es va convertir, ell també, en un ferm defensor de la República. Però si bé aquestes idees no el van posar mai en perill, ja que ningú no se'l prenia seriosament, en canvi, no el van salvar de la caricatura dels cronistes.
Així, el retrat del Claudi adult continua sent el d'un estúpid. Malgirbat, amb les cames primes i encarcarades, panxut i amb el nas vermell de vi, escopia a la cara de tots quan parlava, i mostrava una debilitat malsana per les dones. Tots el defugien o en feien mofa. No obstant això, sempre quedarà el dubte de si no treia profit o fins i tot explotava la seva estupidesa. Perquè en el terreny polític Claudi va saber mostrar-se sempre temperat i prudent. I aquestes qualitats tenien un mèrit extraordinari, sobretot durant el regnat del seu predecessor, el seu nebot, Calígula que va ser, de lluny, el personatge més perillós de tota la família imperial.
De fet, va ser més com una broma o una mala passada que Calígula el nomenés cònsol. Per fi, Claudi obtenia un càrrec que li podia facilitar experiència i fins i tot acostar-lo al cim del poder. Però això no significa que s'acabessin les vexacions, ja que, per vergonya d'ell, el cridaven l'últim de tots a votar en el Senat. Però un dia, Claudi, que a les portes de la cinquantena ja era un ancià, va entrar al fòrum i una àguila se li va posar a l'espatlla dreta. Era, sens dubte, un bon presagi.
Davant dels excessos i els crims de Calígula, que era un sàdic i un viciós, no faltaven a molts les ganes de matar-lo. La conjuració es va consumar durant uns jocs palatins. Un comandant pretorià, fart de les vexacions a les quals l'emperador el sotmetia —era un homenàs, i Calígula sempre el tractava com una dona i li feia insinuacions i gestos obscens—, li va clavar l'espasa. Enmig de la confusió, els crits i les corredisses a palau, Claudi, garratibat de por, es va amagar rere una cortina.
Quan la guàrdia pretoriana va irrompre a la sala, de seguida van veure els peus que sortien de sota la cortina. La reacció, com un ressort, del soldat que el va sorprendre va ser agenollar-se i saludar-lo com a emperador. Era l'any 41, i així va ser com Claudi, que en aquells moments no entenia res del fet extraordinari que li estava succeint i que li canviaria a ell la vida i, a Roma, el decurs de la seva història, "es convertí en l'amo de l'Imperi per la més insòlita de les casualitats".
Es dóna la circumstància que amb aquest episodi un Claudi desorientat i tremolós va avortar, involuntàriament, la possibilitat de restablir les llibertats del poble romà, ja que molts senadors planejaven el retorn a la República. Però els soldats ja transportaven el nou emperador sobre la llitera imperial, i tot el poble l'aclamava. La guàrdia pretoriana, en solemne formació, li va prestar jurament de fidelitat, i Claudi, espontàniament, els va prometre a cada un d'ells quinze mil sestercis; amb això, diu Suetoni, "fou el primer cèsar que comprà la fidelitat dels soldats amb diners".
L'ascensió al tron va ser sorprenent per a tothom. Segurament va acceptar el principat perquè si hagués obert les portes a la República, ell i tota la seva família haurien estat assassinats. Molts anys després, en escriure els seus ‘Annals', Tàcit encara se'n feia creus: "Jo, com més voltes dono als esdeveniments recents o antics, més descobreixo els capricis de les coses mortals en tots els afers. En efecte, la fama, l'esperança i el respecte destinaven qualsevol per a l'Imperi, menys aquell que la fortuna tenia sota l'ombra per fer-ne un príncep".
Finalment, la sort del ximple no només havia permès a Claudi arribar a vell, sinó que el va dur al tron imperial. I tot i ser emperador a desgrat, un altre fet insòlit va ser que va reeixir en l'empresa. Durant catorze anys, Claudi va governar amb una sensatesa que ningú no esperava d'ell. Va participar en la conquesta de Britània —no pas lluitant-hi, sinó, bàsicament, assistint-hi; de fet, és l'únic emperador de la seva dinastia que no va combatre mai. A les dones, els va reconèixer el dret d'acollir-se a un tutor que no fos el marit i que, com a administrador del seu patrimoni, les pogués defensar en cas de litigi. Per als esclaus, va instaurar una llei que castigava els amos en cas d'homicidi — fins aleshores, la vida i la mort estava a les seves mans.
La seva activitat judicial, això sí, va ser rocambolesca: en un procés es va limitar a sentenciar una frase que duia escrita: "Decideixo a favor d'aquells que han declarat la veritat". En un altre en què es jutjava un estranger acusat d'haver usurpat el títol de ciutadania, el va fer canviar de vestit, ara la toga romana, ara el mantell grec, segons si el defensaven o l'acusaven. Quan va dictar sentència contra una dona adúltera, va deixar anar sense miraments que ell també havia tingut la mala sort de tenir mullers impúdiques, però no impunides. La gent es meravellava de la seva inconsciència: molts dels qui condemnava a mort, l'endemà mateix els citava a assistir a un consell o a una partida de daus. Amb tot, es va guanyar l'afecte dels súbdits, i és que aquest emperador va ser un beneit però, al cap i a la fi, un beneit al servei del poble.
També va impulsar importants obres públiques, com el port d'Òstia, i va dessecar el llac Fucino, cosa que el va ocupar durant onze anys. Quan va tenir acabat el canal per on havien de desguassar les aigües, va celebrar, com a espectacle abans de drenar-lo, una batalla naval entre dues flotes de 20.000 condemnats a mort, que li van dirigir el crit famós: "Salve, cèsar, els qui moriran et saluden!", abans d'enfonsar-se. Com que ell va respondre "oh, no!", els qui ho van sentir s'ho van prendre com un indult.
L'any 54, un llamp va caure sobre la tomba de Drus, el seu pare: sens dubte, era un mal auguri. Claudi, que no menjava mai res que no li preparés el seu cuiner personal, aquella nit va acceptar els bolets que la pèrfida Agripina, la cinquena muller, li va oferir. Perquè el destí està escrit, i ni ximples ni savis, ningú no hi pot lluitar en contra.
Comentaris