Tots dos eren negres, i fills de pastors baptistes. Tots dos vanutilitzar la religió com a filconductor de les seves reivindicacions. El Ku Klux Klan va atacar les seves famílies i tots dos van morir assassinats als trenta-nou anys. Poden semblar moltes coincidències, però probablement siguin les úniques que podem trobar entre Martin Luther King i Malcolm X, els dos grans líders de la lluita pels drets civils dels negres nord-americans que, amb arguments i actituds antagòniques, van convertir la seva creuada en una autèntica revolució en les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat.

Dues vies i un final
L'assassinat de Martin Luther King va ser la mort d'un somni: "Tinc el somni que els meus quatre fills viuran un dia en una nació on no seran jutjats pel color de la seva pell, sinó pel contingut del seu caràcter", va proclamar davant 200.000 persones a Washington. L'assassinat de Malcolm X, en canvi, va ser, recorrent al tòpic, la crònica d'una mort anunciada. Tan previsible que, segons un últim col·laborador del líder negre, dies abans del crim aquest portava a la butxaca interior del seu vestit un full amb els noms dels cinc sicaris que li enviarien per a matar-lo. No es professaven cap mena d'afecte i els seus mètodes ben aviat van situar entre dos focs els seus germans de lluita.

A una banda hi havia els partidaris de Malcolm X, que, des de la fe islàmica, plantejava una alternativa per a acabar amb la segregació que transitava des del nacionalisme negre nord-americà fins a l'internacionalisme negre africà. A l'altra banda, els partidaris de King: "Quan diem que el negre vol llibertat i igualtat absolutes i immediates, no parlem d'Àfrica ni de cap altre estat imaginari, sinó molt concretament d'aquest país i avui". Martin Luther King estava convençut, des de la seva fe cristiana, que la integració racial s'aconseguiria amb la resistència pacífica. Malcolm X, en canvi, opinava que ja havia arribat l'hora de respondre ull per ull: "L'autodefensa no és violència. Es intel·ligència. Si parles al blanc en un llenguatge no violent no t'entendrà. Si et parlen en un llenguatge de violència tu hauràs de respondre en el mateix to. Això és comunicació".

En el moment en què tots dos van emprendre la seva creuada, la majoria dels onze milions de nord-americans de raça negra que vivien als estats del sud no podien exercir el dret al vot i la seva vida social estava legislada per les anomenades lleis Jim Crow, que establien jurídicament la desigualtat entre totes dues races: escoles i hospitals segregats, sortidors d'aigua o lavabos amb la indicació "Colored" i l'apartheid més ignominiós a la pràctica totalitat dels espais públics (bars, restaurants o autobusos) als ciutadans de raça negra.

Al nord la segregació estava penada per la llei i les institucions, però en la pràctica real la societat rebutjava qualsevol relació amb els negres, que vivien en guetos. A més, aquella discriminació no feia distincions. Duke Ellington, Benny Goodman, Count Baisie, Fast Walker, Charlie Bird Parker o Thelonius Monkhavien creat uns ritmes nous, una música nova que hauria estat l'orgull cultural de qualsevol país. Però els negres i el seus problemes eren invisibles per a la societat blanca nord-americana, tal com denunciava Ralph Ellison a la seva obra L'home invisible (1947): "Jo sóc invisible, enteneu-me, senzillament perquè la gent refusa veure'm".

La revolta de l'autobús
Un dia de desembre del 1955 una costurera negra de Montgomery (Alabama), Rosa Parks, de quaranta-dos anys, no va trobar cap seient buit a l'autobús que la portava a casa, així que va decidir ocupar un dels seients reservats als blancs. Acte seguit, uns altres tres passatgers de raça negra van seguir les seves passes. El conductor de l'autobús i els passatgers blancs es van quedar atònits. El vehicle es va aturar, i quan va arribar la policia va demanar a Parks que s'aixequés. Davant la negativa, se la van emportar detinguda, per resistir-se a l'autoritat i violar una ordenança municipal.

En aquell moment Martin Luther King era un jove pastor protestant, de vint-i-sis anys. S'havia doctorat en teologia a Pennsilvània i exercia en una església baptista de Montgomery des de feia un any. Davant dels esdeveniments, va reunir-se amb activistes de la NAACP (National Association for the Advancement of Colored People) i els va explicar la seva estratègia: cap negre de Montgomery no faria ús del transport públic fins que no pogués seure allà on volgués. I la comunitat negra es va organitzar de forma sorprenent. Tots els seus integrants es desplaçaven al seu lloc de treball compartint cotxe o taxi o bé hi anaven a peu. N'hi havia prou que un negre caminés tot sol pel carrer o la carretera perquè s'hi acostés unc otxe i una veu li digués: "Et portem, puja!".

Aquesta història es va repetir durant 381 dies. L'Ajuntament de Montgomery finalment va cedir i el 21 de desembre el Tribunal Suprem, presidit per Earl Warren, va declarar inconstitucional la segregació als autobusos. Però tornant als fets de Montgomery, el més increïble de tot era que aquell triomf s'havia aconseguit sense violència. King havia trobat en aquella resistència pacífica —inspirada en la doctrina de Gandhi— la pedra filosofal dela seva lluita. Començaven, d'aquesta manera, les marxes per la pau.

Paral·lelament a tot això, un altre moviment lluitava pels drets de la comunitat afroamericana, amb menys ressò, però aplegant cada vegada més adeptes. Eren els Musulmans Negres de la Nació de l'Islam, que ja havien obert nombrosos temples arreu dels Estats Units. Entre els seus ministres es trobava un jove de trenta anys, Malcolm Little, que havia canviat el seu cognom d'esclau per una simple X. Quan tenia quatre anys el Ku Klux Klan va assassinar el seu pare, un seguidor de la filosofía de Marcus Garvey, que preconitzava la puresa de la raça negra i animava els negres a "prendre el tren cap a la pàtria i retornara l'África".

A diferència de King, Malcolm X no tenia estudis ni doctorats. Si mai va tenir una escola, aquella va ser Harlem, a Nova York. Allà va conèixer la música de Louis Armstrong i de Duke Ellington. Va fer de camell i de proxeneta i, abocat com estava a provar-ho tot, va començar per la marihuana i va passar a la cocaïna. Es va comprar una pistola automàtica del calibre vint-i-cinc que aviat va canviar per una del quaranta-cinc, i va entrar de ple en el món de l'hampa, robant i atracant a mà armada. Com no podia ser d'una altra manera, va ser detingut i condemnat a deu anys depresó. I va ser complint condemna que es va sumir en l'islam i va decidir unir-se a Elijah Muhammad, màxim exponent dels Musulmans Negres.

Va sortir en llibertat després de passar set anys a la presó amb un odi gairebé patològic cap a l'home blanc ("el diable que porta a la perdició"). I ben aviat va deixar clar que la seva eloqüència era tan bona com la de Martin Luther King, però que les seves crides a la mobilització no anaven pel mateix camí: "Ni un sol blanc dels Estats Units es quedaria quiet i deixaria que li fessin el que els homes negres hem permès que ens facin".

King, per la seva banda, ja no es volia aturar i davant els aldarulls continuats que provocaven les reivindicacions dels negres s'adreçava als ciutadans blancs: "No oblideu que portem tants anys als Estats Units com vosaltres, hem construït aquesta nació amb la nostra suor i la nostra paciència i ens pertany tant com a vosaltres".

Els fets de Little Rock
Però els incidents eren cada cop més dramàtics i les seves repercussions més àmplies. El 2 desetembre del 1957 nou estudiants negres s'havien inscrit en un col·legi de secundària de Little Rock (Arkansas). Feia tres anys que el Tribunal Suprem havia condemnat la segregació racial a les escoles. Però tot i així, el governador d'Arkansas, Orval Eugene Faubus, va ordenar a la Guàrdia Nacional que impedís l'entrada dels estudiants negres. Davant d'aquest fet, el president Eisenhower va respondre enviant un contingent de soldats federals armats com per a anar a una guerra, que van obligar Faubus i la Guàrdia Nacional a deposar la seva actitud i van garantir l'entrada dels estudiants negres a l'escola.

Era el segon pas. I després del transport públic i les escoles, Martin Luther King va dirigir la seva campanya contra els restaurants i bars públics. Allò va ser tota una exhibició de resistència pacífica, que va popularitzar-se amb el nom de "sit-in". Els negres eren escridassats, apallissats i fets fora d'un local. Automàticament s'alçaven, entraven un altre cop a l'establiment i hi seien, davant la desesperació del propietari. Després va arribar el torn de les piscines, els parcs, les platges o els hotels. Començava la dècada dels anys seixanta i la revolta ja no hi havia qui pogués aturar-la.

Malcolm X tampoc no s'aturava. Tan aviat denunciava la manca de drets humans als Estats Units davant de l'opinió pública internacional com es passejava pels carrerons deHarlem, on la misèria i la degradació eren més patents. Els esdeveniments es van precipitar.

L'1 de juny del 1963 era el governador d'Alabama, George Wallace, el que repetia el que sis anys abans havia fet Faubus a Little Rock. Entonant l'eslògan "segregació avui, segregació demà, segregació sempre", Wallace es va plantar a la porta de la universitat per a barrar el pas als primers estudiants negres. Aquesta vegada va ser el fiscal general, Robert Kennedy, qui al capdavant de les tropes federals i l'FBI va escortar l'entrada dels estudiants i va obligar el governador a deposar l'actitud. Poc després, el dia 28 d'agost, Martin Luther King encapçalava una marxa pacífica de 200.000 persones sobre Washington, pronunciant el seu discurs més cèlebre. " I have a dream...".

El 22 de novembre, el president Kennedy era assassinat a Dallas. Davant l'estupefacció general, Malcolm X va dirigir-se a la premsa amb una frase estranya: "Al final, quan cau la nit, les gallines acaben tornant al galliner". Mai no va voler aclarir què pretenia dir, però tothom ho va entendre com una mostra de satisfacció i una ofensa cap a Kennedy, un president que havia posat en marxa tota una sèrie de projectes de llei en matèria de drets civils que, posteriorment, rubricaria Johnson. Els seus germans de raça se li van tirar al damunt, i Elijah Muhammad el va apartar temporalment com a portaveu de la Nació de l'Islam.

Malcolm X no va desaparèixer de la vida pública, però va quedar seriosament tocat. El 25 de febrer del 1964 va obsequiar els Musulmans Negres amb el que seria un dels seus últims favors. Es va traslladar a Miami, juntament amb la seva esposa Betty Shabazz, per a presenciar el combat de boxa per la corona mundial entre Sony Listón, el campió, i Cassius Clay. Malcolm es va acostar a l'aspirant i li va dir: "Tingui fe i potser guanyarà. Si David va poder amb Goliat, per què no pot guanyar vostè?". Clay va guanyar i els Musulmans Negres van fer un fitxatge extraordinari que immediatament es va convertir a l'islam, canvià el seu nom pel de Muhammad Alí i començà a denunciar la segregació racial als quatre vents.

Aquell mateix any 1964, Malcolm X va pelegrinar a la Meca, i quan va tornar ja no era el mateix. Per començar s'havia tornat a canviar el nom i va passar a anomenar-se El Haj Malik el Shabazz, xerrava menys i el seu racisme s'havia moderat. Això el va portar a acabar la seva relació amb la Nació de l'Islam i a crear la seva pròpia organització. I fins i tot va participar en actes al costat de Martin Luther King, que acabava de ser distingit amb el premi Nobel de la Pau. Tal com afirma Floyd B. Barbour a 'Black Power. La revolta del poder negre', "Malcolm era menys bocamoll, però més perillós".

La fi del somni?
El 21 de febrer del 1965 era assassinat a la sala Audubon, de Harlem. La seva mort va semblar que activava els sectors de la comunitat negra que ja s'havien afartat de la resistència pacífica de King, i les revoltes urbanesvan esclatar l'una rere l'altra. Des del 1964 fins el 1967 es van produir disturbis racials a 58 ciutats dels Estats Units, amb 141 morts, prop de 5.000 ferits i centenars d'incendis que donaven a les ciutats un aspecte de guerra civil.

En tot aquest temps no van deixar d'aparèixer associacions noves que lluitaven pels drets civils. Algunes properes a King i d'altres tan allunyades que fregaven la lluita armada, com els Black Panthers i el Black Power. Muhammad Ali va encendre encara més la lluita negant-se a prendre part en la guerra del Vietnam, on el 18% dels integrants de les forces enviades pels Estats Units eren de raça negra: "No aniré a 16.000 quilòmetres per a ajudar a assassinar una pobra gent senzillament per a continuar la dominació dels esclavistes blancs sobre els homes de color de la Terra", va dir.

L'assassinat de Martin Luther King, el 4 d'abrildel 1968, a Memphis (Tennessee), va fer que cremessin gairebé tots els guetos negres dels Estats Units. Algú va apel·lar al polític Benjamín Disraeli, que un dia havia dit al Parlament britànic: "L'assassinat mai no ha canviat la història del món". La sensació, però, era que el somni s'havia esvaït.

La revolta dels atletes
Fins que el 16 d'octubre del 1968 un acte senzill va fer renéixer les esperances. Les televisions de tot el món acabaven de retransmetre la victòria de Tommie Smith en la carrera de 200 metres dels Jocs Olímpics que se celebravena Mèxic. La medalla de bronze havia estat per un altre atleta dels Estats Units, John Carlos. Tots dos, negres. Situats en el podi, juntament amb l'australià Peter Norman, que havia aconseguit la medalla de plata, es disposaven a escoltar l'himne nacional nord-americà quan davant de la bandera estelada inclinaren el cap i en sonar les primeres notes aixecaren els seus punys, enfundats amb guants negres. Els seus peus estaven descalços.

Tot seguit, a la roda de premsa, John Carlos va dir: "Quan vam pujar al podi se'ns aplaudiacom si fóssim animals o cavalls de carrera que havien fet el seu treball perfectament. Volíem demostrar que no érem animals negres. Quan vam aixecar el puny vam poder sentir com ens escridassaven molts blancs. Fins aquell moment ens havien tractat com a bons nois als quals es recompensava amb cacauets. Si no els interessa el que els negres pensen de la vida quotidiana, que no vinguin a veure com corren els negres". De manera fulminant van ser apartats de l'equip olímpic dels Estats Units i posteriorment expulsats de la Vila Olímpica i dels jocs. Tot i haver aconseguit dues medalles, a partir d'aquest moment van viure en el seu país un apartheid ignominiós.

La iniciativa va partir d'un professor de sociologia, Harrv Edvvards, inspirador del Projecte Olímpic de Drets Humans. Edwards havia aconseguit que tretze dels vint-i-set atletes de l'equip olímpic concentrats al llac Tahoe votessin a favor d'un boicot als jocs si no s'excloïa Sud-àfrica de la competició i dimitia Avery Brundage, president del CIO. No ho van aconseguir, però van aprofitar l'escenari dels jocs per a expressar al món la seva condemna a la segregació racial existent als Estats Units.

Lee Evans, Larry James i Ronald Freeman van pujar al podi dels 400 metres amb tres boines negres. Bob Beamon, que va saltar 8,90 metres— aconseguint una marca imbatible durant23 anvs— va pujar al podi de longitud amb mitjons negres i també va alçar el puny... Aquells gestos simbolitzaven "la solidaritat del poble negre" (els guants negres) i la pobresa, "perquè ser negre als Estats Units és ser pobre". Però per a molts, amb el domini exercit a les pistes pels atletes negres, aquells punys en l'aire simbolitzaven també el black power.

El món de l'esport acabava de veure escenificades les turbulències d'un any esquizofrènic, amb els assassinats de Luther King i Robert Kennedy, el maig francès, la primavera de Praga i la matança d'estudiants de Tlatelolco, dos dies abans d'inaugurar-se els jocs.