Un primer i decisiu influx femení en Verdaguer li va venir de sa mare, Josepa Santaló i Planas, mostra de dona de muntanya, que dividia el seu temps entre la casa i l’església i que, a més, era afeccionada a la lectura. Persona humil i molt devota i temorosa de Déu, anava a missa cada dia i en els seus viatges a Vic s’aturava a resar davant de cada creu del camí. Només tres de les vuit criatures que va parir van arribar a grans, i s’especula que en la seva predilecció pel petit Jacint hi havia la por de la mort que s’havia endut tants germans seus i potser, com a agraïment al cel si el nen sobrevivia, la determinació de destinar-lo a la carrera eclesiàstica. L’home que seria mossèn i poeta és impossible de concebre sense una mare tan amant de Déu com de les lletres, a qui admirava i venerava. Dels germans i germanes que no van assolir l’edat adulta va haver-n’hi dues, Filomena i Margarida, que van morir abans de fer l’any. Les defuncions van colpir profundament un nen que amb tals experiències va descobrir el dolor i va incorporar la melangia al seu tarannà, com faria palès en escrits on evocava les nenes desaparegudes.

Amb una altra germana, Francisca, dos anys més petita, va mantenir els vincles fins a la mort, però la seva relació va ser difícil i marcada per les estretors econòmiques de la dona, que va tenir cinc fills i un marit afectat d’una malaltia incurable que li impedia treballar amb regularitat. Francisca es beneficiarà que el seu germà entri, el 1876, al servei de l’empresari Antoni López, nomenat marquès de Comillas dos anys després. Si primer era el capellà de la família, a partir de 1883, l’ascens del seu fill Claudi al capdavant del negoci (i del marquesat) va convertir-lo en l’almoiner encarregat de la distribució de les ajudes als necessitats. Llavors va inscriure la seva germana entre els qui havien de rebre una assignació mensual: sis duros.

Quan el poeta hagué de marxar del palau dels Comillas el 1893 per anar al santuari de la Gleva, suposadament per refer la salut però, en realitat, apartat de Barcelona pel bisbe de Vic per haver participat en exorcismes, passarà per Folgueroles i ho explicarà a Francisca. La reacció de la germana serà esverar-se davant la perspectiva de no rebre més almoines del marquès. La qüestió dels diners era habitual en la correspondència que es creuaven els germans, i retrata de manera antipàtica Francisca en una carta en què l’acusa, quan ell està sense recursos, d’amoïnar-se més per altra gent que pels de la seva sang. Verdaguer estripa la missiva i la retorna.

L’acritud entre ambdós arribarà fins a les últimes hores del poeta, que en redactar testament va deixar a la germana només la cinquena part del que produïssin les seves obres literàries. Segons explica certa llegenda (no documentada), Francisca es va apropar al capçal del malalt i va etzibar-li: “Del que has fet aquesta nit, ja en donaràs comptes a Déu”. Molt fraternal.

El 1865, el Verdaguer adolescent i seminarista va confessar a un amic que estava enamorat d’una noia. Se sap poc d’aquest episodi, en què fins i tot el nom de la protagonista és objecte de debat (Rosa o Roser). La història sembla extreta dels relats romàntics de l’època: a Verdaguer li agradava una xicota i aquesta el corresponia, però el lligam es talla quan s’hi interposa l’hereu d’una casa bona que la pretén.

Amb relació a aquest enigma, n’hi ha un altre. El futur poeta, que de dia estudiava al seminari de Vic i tornava cada nit a Folgueroles, va desaparèixer una setmana en sortir de classe. Després es va saber que havia fugit a Figueres, però mai no ha quedat clar el perquè. Alguns estudiosos creuen que no volia ser capellà i, sense valor per exposar-ho a la família, havia optat per travessar la frontera; d’altres, assenyalen la frustració amorosa com a eix de l’escapada. El seminarista, inclinat a la renúncia, no podia evitar la pena de la separació, potser conscient que la seva posició modesta li impedia competir amb un rival més ben situat.

La sublimació d’aquesta aventura li farà conrear poesia amorosa, amb cert erotisme, com es llegeix en Amors d’en Jordi i na Guideta o a les proses juvenils, que demostren que Verdaguer no va ser aliè a les passions pròpies de la primera joventut.

Quan l’alacantina Maria Gayón i Barrie es casa el 1881 amb qui al cap de dos anys serà el segon marquès de Comillas, Claudi López, i s’estableix a la residència familiar, el Palau Moja de Barcelona, Verdaguer ja ha triomfat en la literatura amb la publicació de L’Atlàntida (1878).

Representa el moviment catalanista conservador en actes patriòtics i exerceix com a capellà i almoiner dels Comillas. La noia, de 17 anys, formada en l’educació conventual, era bella, tímida i pietosa, i alhora alegre i d’una ingenuïtat gairebé infantil. Ell li llegeix les seves poesies perquè les hi comenti, i d’aquí arrenca una complicitat que augmenta pel seu paper de conseller i de confessor, complicitat en què alguns han volgut veure un nexe romàntic del qual no hi ha cap prova.

El viatge a Terra Santa
L’estabilitat econòmica que li dóna el mecenatge dels marquesos li permet viatjar i, així, el 1886 Verdaguer visita els llocs sagrats del cristianisme a Terra Santa. En torna transformat irreversiblement. Decebut per la misèria de les classes populars i la conflictivitat social del temps que li ha tocat viure, redueix la dedicació a les lletres per reprendre amb força la distribució de les almoines de Claudi López i l’atenció als pobres, buscant el camí de la perfecció mística. És una profunda crisi personal que, entre altres coses, l’acosta al submón dels exorcismes.

Aquest Verdaguer fervorós escriu el febrer de 1893 a la marquesa Maria, que no ha tingut fills amb el seu espòs, que fóra bona idea que encapçalés una entitat d’acolliment per a orfes. Resultava obvi que volia enfocar Maria Gayón cap a la beneficència, d’acord amb els renovats plantejaments de l’Església, però la carta va anar a parar a mans d’un jesuïta, assessor espiritual del marquès, que va esbroncar Verdaguer: “Com és que vostè aconsella a la marquesa de Comillas que se separi del seu marit?”. El poeta no entén que s’interpreti tan malament un consell caritatiu, i poc importa que la mateixa Maria Gayón el defensi i afirmi que mai ha intentat malmetre el seu matrimoni.

Al santuari de la Gleva
L’incident és la gota que fa vessar el got. Al maig, tant el marquès, escarmentat per la prodigalitat creixent del mossèn amb les almoines (passa de mantenir 25 famílies a 300), com les autoritats eclesiàstiques, que desaproven els exorcismes a què assisteix, consideren que treballa massa i li recomanen que torni a la seva diòcesi per reposar uns mesos. El poeta escull marxar al santuari de la Gleva i s’inicia l’etapa més fosca de la seva vida.

La fama de Verdaguer i el seu càrrec d’almoiner dels Comillas atreu allà indigents autèntics, però també ganduls, falsos tolits i pocavergonyes diversos. El crèdul mossèn no té un no per a ningú i això el porta a descobrir la pràctica d’exorcismes a Barcelona. És en aquest ambient que coneix les germanes Teresa i Antònia Vilagran o una tal Maria que es rebolcava per terra i feia ganyotes. Més inquietants són les referències a una noia de 19 anys, Maria de Sarrià, que blasfemava i remenava el cap quan se li esmentava Déu, o a Assumpció de Miquel, que parlava “amb una veu estranya y diferenta”, com si fos l’esperit possessor. Ell no feia d’exorcista: observava i n’anotava tots els detalls.

Els exorcismes
El capellà poeta va assistir per primer cop a una pràctica exorcista el 1888, a Sants. Convençut que el maligne era arreu, creia que els exorcismes ajudaven a guarir les malalties nodrides per la presència dels dimonis. A partir de 1890 va freqüentar un pis del carrer dels Mirallers de Barcelona, conegut com a Casa d’Oració, on observava i anotava aquelles sessions. Va omplir vuit o nou llibretes, amb anotacions com ara: “La Virgen cerró su cabeza y abrió el pecho a Dolores Teixés, y quedé espantado de ver dentro de él un perro peludo y horrible”.

Abans que el bisbe de Barcelona li prohibís les activitats exorcitzadores, font de rumors a la ciutat, Verdaguer havia adquirit el 1892 sense fons propis una finca situada a Vallcarca, anomenada dels Penitents, en què hi havia una capella relacionada amb els exorcismes que volia convertir en un indret de pregària i recolliment. Verdaguer devia pensar que el marquès li donaria les 21.000 pessetes que costava, però Claudi López, tip de la seva conducta, va desentendre-se’n. Obligat a endeutar-se, va sol·licitar suport a diverses persones, la més esplèndida de les quals va ser una dona mataronina, Anna Masdexaxart, que va prestar-li 11.000 pessetes i de qui s’ignora si va rebre algun pagament del poeta, empaitat pels creditors, sobretot quan es desvincula dels Comillas per recloure’s a la Gleva. Una altra de les seves benefactores va ser Emília Carles i Tolrà, vídua d’un empresari tèxtil, que el 1895 va fer-li un donatiu de 2.000 pessetes... que no van arribar mai a mans de Verdaguer, sinó a les del bisbe de Vic, Josep Morgades, un dels seus detractors més obstinats, que va destinar-les a eixugar els deutes del poeta.

Ara bé, de totes les dones que van passar per la vida de Verdaguer, Deseada Martínez de Duran i les seves filles Amparo i Mercedes són les més controvertides. Al voltant de la mare es manté la polèmica: responsable dels mals que van afligir el poeta per a uns, defensora a ultrança d’ell per a uns altres. Igual succeeix amb la filla gran, Amparo, vident o farsant segons els parers. De Mercedes es comenta que el fet de ser geperuda i poc agraciada suscitava la tendresa del capellà poeta i l’unia més a una família que percebia santa. Verdaguer, a més, havia promès al seu marit que en tindria cura quan morís.

Exorcismes al Palau Moja
El mossèn les havia conegudes en el transcurs de la seva feina com a almoiner, i l’ambient devot que es respirava a la seva llar i les suposades qualitats com a visionària d’Amparo van dur-lo a visitar-les assíduament. Tan fort va ser el lligam que va integrar-les en les activitats diàries del Palau Moja, cosa que va disgustar els Comillas. A l’habitació que hi tenia Verdaguer hi va haver exorcismes centrats en la noia, que en plena sessió parlava en francès i anglès, llengües que desconeixia, i de què Verdaguer va deixar constància en manuscrits que va manar destruir poc abans de morir. Els murmuris sobre la intimitat del capellà amb les Duran, que es passejaven pel Palau com si fossin a casa seva, degeneraren en maledicències en què es barrejaren diners i tracte carnal, i finalment l’escàndol, que s’afegí a tot allò que havia fet de Verdaguer un personatge incòmode, va precipitar el poeta a la Gleva el 1893, on romandria dos anys tot esperant el permís per reincorporar-se al seu lloc. No va arribar mai.

Refugiat a casa de les Duran després de fugir del santuari
Quan Verdaguer decideix fugir del santuari i instal·lar-se a Barcelona, es refugia a la casa de les Duran, al carrer de Portaferrissa. El bisbe Morgades s’enutja: suspèn les seves funcions com a capellà i les seves llicències per celebrar missa, que li procurarien un sou, i demana que se’l detingui per fugitiu. Però la policia no el localitza al pis de Deseada Duran, que és del morro fort i no dóna peixet a les autoritats. El bienni 1895-97 és d’una pobresa total per a mossèn Cinto, que veu qüestionada la seva salut mental i moral i que haurà de lluitar contra els qui el calumnien mitjançant articles de premsa, que titula En defensa pròpia. 

La persecució que pateix s’estén a la família Duran, que l’acompanya en els successius canvis de domicili: de Portaferrissa a la finca de Vallcarca, d’aquesta al carrer Provença i d’aquí al d’Aragó. Buscant solucions, Verdaguer i Deseada van a Madrid i la sobtada mort d’ella contribueix a la fi del conflicte. La intercessió del bisbe de Madrid, del nunci de Roma i dels pares agustins aconsegueix que Morgades aixequi la suspensió de llicències sacerdotals i permeti l’estada de Verdaguer a Barcelona, si signa una retractació pública de la seva insubordinació, cosa que el poeta fa el 6 de gener de 1898. Tanmateix, tuberculós i esgotat per tot plegat, no viurà gaire més. Morirà el 1902 a la Vil·la Joana de Vallvidrera, després de fer testament a favor de les germanes Duran. És la seva darrera tossuderia. El ressò d’aquella història trigaria a extingir-se. Quan Amparo mor el 1961, un diari barceloní, no se sap amb quina intenció, publica una necrològica en què es llegeix: “Ha muerto la Santa”.