Un home baixa per un pou, lligat amb una corda. Està descendint per un forat al bell mig del desert, a la plana de Tebes, prop de Luxor. És l'any 1886. L'acompanyen un grup de beduïns i Gaston Maspéro, director del Museu Egipci de Bulacq al Caire i del Servei d'Antiguitats del govern egipci. L'home enimgàtic, nascut a Reus 31 anys abans i batejat a la prioral de Sant Pere amb el nom d'Eduard, observa meravellat que la porta que hi ha al final de la cambra on va a parar el pou està del tot intacta. "Intacta!", crida. Acaba d'entrar al primer sepulcre no profanat de la història de l'arqueologia d'Egipte.

El que va veure l'expedició en penetrar a l'hipogeu ho detallarà Eduard Toda en el llibre ‘A través del Egipto': "Vam penetrar a la cambra mortuòria, l'aspecte de la qual era imponent. El terra era ple de cadàvers, nou dels quals eren tancats a les seves caixes i onze restaven estirats sobre la sorra. Als racons s'hi veien apilats vasos de fang cuit, pans, fruites, mobles i garlandes de flors resseques i marcides. Arrambats a la paret hi havia dos carros funeraris, probablement oblidats allà per la comitiva de l'últim enterrament, desitjosa de sortir al més aviat possible de la tomba."

Toda era a Egipte en categoria de cònsol d'Espanya al Caire. Hi havia arribat dos anys abans, i havia fet amistat amb l'arqueòleg francès Gaston Maspéro, el qual va contagiar a Toda la seva passió per la incipient egiptologia. Aquest, que disposava de temps i ganes, el va acompanyar en una expedició per l'Alt Egipte a bord del ‘Boulaq', el vaixell noliejat pel Sevei d'Antiguitats. Quan eren en ple viatge, l'1 de febrer del 1186, uns beduïns van informar Maspéro que havien trobat una tomba que semblava intacta a Dayir al-Madina, el poble dels artesans de Tebes.

Així és com, per casualitat, Toda va poder entrar a la primera cambra funerària d'Egipte que no havia estat assaltada pels lladres de tombes. S'hi allotjava el cos de l'artesà Sennedjem, contemporani de Ramsès II. Maspéro, que estava concentrat en altres excavacions, va delegar a Toda la inspecció i l'inventari del sepulcre.

Durant la seva estada a Egipte, el reusenc va participar en més expedicions, algunes de les quals van ser directament finançades per ell. Amb la càmera de fotos al coll, va recórrer tot el delta del Nil i va ser testimoni de l'obertura d'uns quants sepulcres més, entre els quals hi havia el de Sarenput I i II (dinastia XII) o de Kemkaf (dinastia IV). Els temples de Karnak, els colossos de Mèmnon o la Vall dels Reis també van ser testimonis del seu pas. Però aquell mateix any Toda va rebre l'ordre de tornar a Espanya i, a contracor, ho va fer. No obstant això, es va endur amb ell la més important col·lecció d'objectes de l'antic Egipte que mai s'havia vist a l'Estat. D'aquesta, en va cedir una bona part al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i en va vendre la resta al Museo Arqueológico Nacional de Madrid. El sarcòfag de Sennedjem, i també el seu llit i estatuetes funeràries, s'exposen a la sala XVII del Museu Egipci del Caire, sala que du el nom d'Eduard Toda.

Toda havia nascut a Reus l'any 1855. De ben petit, a les classes que els feia el mestre Francesc Berenguer en unes golfes al carrer de Monterols, va coincidir amb Antoni Gaudí, amb qui va travar una forta amistat. Tots dos coneixerien, ja a l'institut, Josep Ribera i Sans, i formarien un triumvirat unit per un interès comú: la restauració del monestir de Poblet, cremat i devastat l'any 1835. Tan forta era aquesta passió, que amb només 15 anys Toda va escriure un llibret en què formulava el seu projecte: ‘Poblet-Descripción histórica'. Segons detalla Josep Pla a ‘Homenots', constava de 24 pàgines i Toda en va pagar la impressió amb l'objectiu de destinar els guanys de la venda a la restauració del monestir. Però no en va treure ni un cèntim. No obstant això, l'obsessió per Poblet, forjada de tan jove, l'acompanyaria tota la vida.

Acabat el batxillerat, Toda va anar a estudiar Dret a Madrid. Allà hi vivia el seu oncle, el periodista i polític Josep Güell, molt ben relacionat amb la Cort i amic de Víctor Balaguer. L'oncle va presentar els dos joves, que van compartir una franca amistat. En aquella època, Toda ja col·laborava assíduament amb diaris i publicacions periòdiques, tant de Reus com de Madrid. Escriure l'apassionava, i no desaprofitava cap ocasió per redactar articles sobre arqueologia, finances, literatura o política.

Just després de llicenciar-se, Toda va obtenir una plaça d'agregat diplomàtic al Ministeri d'Estat i el 1876 el van nomenar cònsol de Macau, llavors colònia portuguesa. Els anys en què el reusenc va residir al país asiàtic van coincidir amb l'època en què a la Xina començava a articular-se una burgesia i un incipient proletariat industrial entorn de les mines i dels ports internacionals, un moment d'embrionària modernització al voltant de les primeres indústries tèxtils de Xangai. Encara faltava un temps per l'esclat de la guerra francoxinesa del 1885.

La mirada inquieta del reusenc anotava tot el que succeïa davant dels seus ulls, les festes en què assistia, els costums socials que contemplava; unes notes que després convertia en articles, conferències o llibres, com el seu ‘Dietario del viage de Eduardo Toda Güell á China y á Egipto'. Concretament, l'estada del reusenc a Egipte va originar una gran correspondència amb la Península. Va iniciar una sèrie de col·laboracions amb el diari de Madrid ‘El Globo' i també van ser habituals els articles de temàtica egípcia que va publicar en català als diaris ‘La Renaixença' i ‘La Il·lustració Catalana'.

Si a la literatura egiptològica hi sumem el seu retorn a Catalunya carregat de mòmies i altres antiguitats, no ens ha d'estranyar l'aurèola mítica que va anar creant-se al seu voltant. "Resulta sorprenent —afirma el seu biògraf, Eufemià Fort— la destresa que Toda tenia de treure objectes de qualsevol país de l'estranger i la facilitat amb què els entrava al nostre: les mòmies i molts altres objectes d'Egipte, com abans les monedes xineses, com després els documents sards".

El mateix Fort considera que, després de l'estada de Toda a Egipte, es començà a concretar "el somni faraònic de bastir-se la pròpia piràmide, el seu monument perdurable" al seu país; un propòsit que es cristal·litzaria anys més tard amb la reconstrucció del castell d'Escornalbou i del monestir de Poblet. Però no avancem esdeveniments. Abans el reusenc faria una interessant descoberta a la capital de Sardenya.

Tenia 32 anys quan va ser nomenat cònsol de Càller, a Sardenya. Un cop més, el seu càrrec diplomàtic li deixava força temps per viatjar, i va recórrer el sud de França i l'illa de Còrsega. I un com més, va aprofitar per posar per escrit les seves impressions i va engegar la que es considera la seva obra literària més ambiciosa, els cinc volums de la ‘Bibliografia espanyola d'Itàlia'.

Però la seva estada a Sardenya va comportar una descoberta que el va emocionar. El seu amic, el bibliotecari i filòleg Marià Aguiló, ja li havia parlat del poble català de l'Alguer. Però no per això va ser menys emocionant quan, després de travessar l'illa de sud a nord, va baixar del carruatge, va entrar en un hostal i va sentir les primeres paraules en català. Publicà més de cinquanta articles en diaris i revistes sobre aquesta petita població sarda, i se'l considera responsable directe del renovat interès que va despertar l'Alguer en els catalans a partir d'aquell moment.

Amb l'entrada del nou segle, Toda es va desprendre del seu càrrec diplomàtic i se'n va anar a Londres, on va viure 19 anys dirigint la companyia de vaixells basca Sota-Aznar. En aquesta època la producció literària de Toda va decaure molt i només se'n pot seguir el rastre a través de la correspondència que va mantenir amb alguns dels amics del grup de la Renaixença.

De Londres estant, Toda va comprar el castell d'Escornalbou, un antic monestir de canonges agustins fundat al segle XII al Baix Camp, i que estava en runes. Va comprar també una casa al poble, on s'instal·là la seva mare, que va dirigir les obres de restauració del castell segons les directrius que ell li feia arribar des de la capital anglesa. Un cop acabada la Primera Guerra Mundial, Toda s'hi instal·laria definitivament.

Era un home ric, generós amb les seves riqueses i lliurat al mecenatge. Es va fer portar al castell tots els objectes que havia anat recollint al llarg de la vida allà on havia estat, sobretot llibres. Va omplir fins a 14 sales del castell amb vora 75.000 volums, si bé se'n va anar desprenent de molts en benefici del Centre de Lectura de Reus i de la biblioteca del monestir de Montserrat, entre d'altres.

És clar que per un home que havia viscut tan intensament, la vida solitària a Escornalbou li semblava monòtona. Per això s'hi atragué tots els seus amics. També eren freqüents les anades i vingudes de Toda a Barcelona. Se'l veia sovint a l'Hotel Colón —on s'allotjava i on assistia a les tertúlies del mestre Francesc Matheu o dels Jocs Florals que s'hi feien.

En una d'aquestes tertúlies és on el va conèixer Josep Pla, que, en l''Homenot' que li dedica, el descriu com "un home més alt que l'elevació humana natural del país, amb uns cabells blancs que havien estat rossencs, molt ben construït, ossat, sense greix, amb uns ulls grisencs que conservaven una gran vivesa"; un home de món "discret en la Barcelona del moment, devorada per una loquacitat purament verbal".