La primavera del 1884 va saltar l’alarma a bona part de la conca mediterrània. Un focus de còlera s’havia propagat des d’Egipte fins a Grècia, Itàlia i França, país on havia pres força en ciutats com Marsella i Toló. I per proximitat, el temor que l’epidèmia travessés els Pirineus o arribés per mar a Catalunya es va començar a instal·lar entre els ciutadans que aquell mateix segle ja havien patit el còlera en diverses ocasions —el 1834, el 1854 i el 1865— amb el resultat d’alguns milers de morts a Barcelona, però també en pobles de la resta del país propers a les zones riberenques.

A la recerca d’un remei
No és estrany, doncs, que la por d’una malaltia que provocava diarrea, deshidratació i la mort generés molta alarma social. És per això que l’Ajuntament de Barcelona, veient l’immobilisme del Govern espanyol i a falta d’una Generalitat que vetllés per la salut pública, va assumir responsabilitats de país per impulsar una comissió científica i prevenir la propagació de la malaltia a casa nostra.

A l’època, el doctor Jaume Ferran tenia poc més de 30 anys. I malgrat que alguns científics l’anomenaven despectivament ‘el médico de las orillas del Ebro’, des de la seva consulta a Tortosa havia adquirit certa notorietat pels estudis que havia fet del paludisme. I és que ja feia uns anys que aquest metge fill de Cobera d’Ebre, a la comarca de la Terra Alta, s’havia interessat per les experiències del microbiòleg francès Louis Pasteur.

Sota la influència de Pasteur
Ferran s’havia amarat dels articles que Pasteur signava a la revista de l’Acadèmia de Ciències de París. És per això que sabia aïllar els bacteris i elaborar ferments. Però, a més, era hàbil en la manipulació de preparats de gelatina -similars als que s’utilitzaven en les rudimentàries plaques fotogràfiques-, essencials en aquests tipus d’estudis bacteriològics. Per tot plegat havia rebut el reconeixement de la Reial Acadèmia de Medicina de Madrid.

Gràcies als seus mèrits, el juliol del 1884 va ser escollit per participar en una expedició de científics catalans a Marsella, on el còlera causava estralls. Impulsat pel consistori barceloní, aquell viatge tenia per objectiu aprofundir en la investigació del còlera.

Fent vida a l’infermeria
A Marsella, la comissió formada també pel naturalista Joan Montserrat i el metge clínic Enric Corminas es va allotjar a l’Hotel Castilla. També s’hi va afegir a títol personal l’enginyer químic Innocent Paulí, mà dreta de Ferran en bona part de les seves investigacions. El centre de treball d’aquest grup de científics, però, era l’Hospital Pharo, un palau que l’Ajuntament de Marsella havia habilitat per atendre els malats. Els metges catalans passaven el dia a la infermeria: prenien mostres de sang i d’excrements dels colèrics i estudiaven les autòpsies, al costat dels microbiòlegs William Nicatti i Maximilien Reistch, comissionats pel Govern francès.

Retingut vuit dies a Portbou
A mitjan mes de setembre van donar per acabada la seva estada a Marsella, però en emprendre el camí de tornada cap a Catalunya, Ferran i Paulí van ser retinguts a Portbou durant vuit dies. Les autoritats duaneres van fumigar els científics, els van revisar els atuells i es van voler assegurar que passaven la frontera sense cap mostra del bacteri que pogués propagar l’epidèmia. Tot allò tirava per terra el projecte del doctor Ferran que havia viatjat a Marsella, precisament, per aconseguir mostres del bacil del còlera. Ferran les havia guardat en cinc flascons i volia dur-les al seu laboratori per experimentar una variant del mètode de vacunació de Louis Pasteur. Davant del problema, el doctor va fer valer el seu enginy: uns asseguren que va amagar els flascons en el doblec interior de la gorra i d’altres que els va dissimular dins dels mitjons. El cas és que va aconseguir burlar els controls duaners.

En arribar a Barcelona ja s’havien detectat els primers casos de còlera i, de fet, l’epidèmia havia causat força rebombori a la ciutat, sobretot, després de la mort de la filla de Ramón Blanco y Erenas, capità general de Catalunya fins al 1883. L’afany per trobar un tractament que frenés el comptador de morts el va fer treballar dia i nit. Ja en el seu laboratori de Tortosa, Jaume Ferran, al costat sempre d’Innocent Paulí, va testar amb èxit la immunització en els animals a través d’una injecció subcutània de cultius del bacteri del còlera.

La seva família com a conillets d’Índies
El doctor Ferran estava convençut de què la seva vacuna funcionaria igual de bé amb els éssers humans. Així, la tardor del 1884, en el seu laboratori de Tortosa, va injectar el bacil del còlera als fills, a la dona i als amics més propers per comprovar l’eficàcia d’un nou tractament. Molts el van titllar d’inconscient i temerari, i és cert que la decisió era arriscada. Però, per sort, la intuïció del metge anava per bon camí i en poques setmanes el doctor Ferran escrivia una nova pàgina en la història de la medicina. El 9 de desembre va enviar un telegrama al batlle de Barcelona, Joan Coll i Pujol, i al Govern de l’Estat per comunicar-los que les proves amb la vacuna havien estat un èxit.

Paral·lelament, la pandèmia s’havia propagat a l’horta valenciana, uns diuen que introduïda per un grup de jornalers de Xàtiva que un cop ja s’havia acabat la verema al sud de França havien tornat cap a la seva terra, d’altres apunten cap a un grup de mariners provinents de Marsella que via Orà havien desembarcat a Alacant. L’aigua, la llet, la fruita o el peix només eren algunes de les fonts de contagi. I com que es tractava d’aliments bàsics, el progrés de la malaltia va ser exponencial: a la capital havien mort 5.000 persones i a tot el País Valencià, prop de 30.000. 

Aquella era, per tant, la millor ocasió per provar a gran escala la vacuna. Ferran i Paulí es van instal·lar a València des d’on programaven visites a les poblacions de la rodalia. Així, en tres mesos van aconseguir vacunar més de 50.000 valencians. Aquesta acció està considerada la primera vacunació massiva de la història. En pobles com Alzira o Algemesí els van rebre com uns autèntics salvadors i la disminució de la mortalitat va generar tal expectació que en pocs dies comissions científiques d’arreu es van aplegar a València. La polèmica, però, no tardaria a arribar.

Polèmica al Congrés dels Diputats
El metge Santiago Ramón y Cajal (a la imatge), que al principi de la campanya s’havia deixat vacunar contra el còlera al costat d’altres professors de la Facultat de Medicina de València, va acusar el doctor Jaume Ferran de poc rigorós. I és que la vacuna no estava acceptada científicament: molts acadèmics creien que la injecció de bacils atenuats contribuia a l’expansió de l’epidèmia. Així, en la memòria mèdica que li havia encarregat la Diputació de Saragossa sobre el programa de vacunació al País Valencià, Ramón y Cajal va emetre un informe desfavorable. 

La polèmica va agafar embranzida a la premsa aragonesa, on partidaris i detractors del doctor Ferran van alimentar un conflicte que fins i tot va arribar al Congrés dels Diputats de Madrid. Alarmat, el ministre de Governació, Francisco Romero Robledo, va dictar una ordre reial per imposar restriccions a la implantació de la vacuna i la campanya valenciana es va aturar. Però què s’amagava darrere de tota aquella polèmica?

La ciència també té un preu
La descoberta de la vacuna del còlera havia estat una de les fites de la medicina del segle XIX i l’èpidèmia del 1885 havia servit per provar-ne l’eficàcia: la malaltia, molt virulenta, havia causat més de 120.000 víctimes a tot l’Estat espanyol i només cinquanta-quatre de tots els pacients que s’havien vacunat havien mort. Era clar, però, que més enllà de l’interès científic, de la descoberta també se’n derivaven el prestigi professional i, sobretot, interessos econòmics. 

De fet, a més d’aportar algunes raons de tipus científic, els detractors del doctor Ferran l’acusaven de voler-ne treure profit econòmic. I és que si bé el metge havia fet públic el procediment científic que s’utilitzava en l’elaboració de la vacuna, mai no va voler donar a conèixer el procediment que en permetia la seva producció a escala industrial. A això, cal afegir-hi que Ferran va cobrar als seus pacients les dosis i el tractament del còlera, una decisió comprensible si es té en compte la manca d’ajudes públiques a la investigació i a l’atenció sanitària. És cert, igualment, que tot aquell qui no disposava de prou diners per pagar la vacuna, va rebre el tractament de manera gratuïta.

La trifulga amb Ramón y Cajal va danyar la imatge pública del doctor Ferran a l’Estat espanyol. Per contra, el descobridor de la vacuna del còlera va rebre el suport i el reconeixement de bona part de la comunitat científica internacional, especialment a França i Alemanya, però també a Portugal i l’Argentina. De caràcter ferm, el doctor no va defallir en cap moment i va impulsar nous projectes, ara ja des de la capital catalana.

Així, seguint el model que Louis Pasteur havia implantat a París, va proposar a les autoritats barcelonines la creació d’un institut científic. El centre, que portaria per nom Laboratori Microbiològic de Barcelona, no es va posar en marxa fins al 1887, gairebé dos anys després de la seva fundació. Aquell retard té dues grans explicacions: d’una banda, la presència del mateix doctor Ferran en el projecte, que encara despertava l’animadversió d’alguns científics tan catalans com espanyols, i de l’altra, la manca de reconeixement i ajuda del Govern de l’Estat. De fet, tot aquell àmbit del progrés impulsat per institucions fora del control centralitzat, des de Madrid era vist com una amenaça.

Problemes amb la diaftèria
Els bons resultats del seu treball no es van fer esperar. El nou laboratori va adquirir renom en la preparació de noves vacunes i la diagnosi de malalties. Així, el doctor Ferran va desenvolupar la vacuna contra el tifus, va millorar la vacuna contra la ràbia i va trobar un tractament per a la diftèria, una malaltia que atacava el sistema respiratori i digestiu i que a l’època va causar moltes baixes entre la població infantil. Però tot no van ser flors i violes. 

Confiat de la seva experiència, va provar la vacuna de la diftèria en la seva dona, els seus dos fills i, també, en els dos fills del polític i periodista Pere Aldavert, director del diari catalanista La Renaixença. L’invent no va funcionar del tot bé i un dels fills del periodista va morir. És fàcil d’imaginar que això va crear desavinences entre Ferran, els seus col·laboradors i els pacients que s’havien prestat a testar els seus experiments. A més, alguns dels científics amb qui treballava també s’hi van enfrontar per la utilització del mètode supraintesiu en la vacunació contra la ràbia, un mètode que ells consideraven massa arriscat. Per tot plegat, a poc a poc, el doctor Ferran va ser desplaçat del capdavant del Laboratori Microbiològic de Barcelona.

Reconegut lluny de casa
L’activitat del metge, però, no es va aturar. Va viatjar per Europa i l’Amèrica del Sud. A Portugal va investigar la pesta bubònica i anys més tard va ser reconegut per l’aplicació de les seves mesures profilàctiques entre els combatents de la Primera Guerra Mundial. Incomprès i molt discutit a Catalunya i Espanya, Ferran va haver de lluitar per defensar el descobriment de la vacuna anticolèrica, reconeixement que li arribaria el 1907, quan li van concedir el premi Bréant de l’Acadèmia de les Ciències de París. Va morir el 1929 a Barcelona i el seu reconeixement -tímid a Espanya i gairebé nul a Catalunya- mai no ha estat a l’altura de la fita que va marcar en la història de la medicina.