Personatges

"El Doctor Livingstone, m'imagino"

La crònica de l'expedició de H.M. Stanley al cor d'Àfrica per localitzar l'explorador escocès

Sergi Ramis (text), Gonçal Sanz (assessorament)
9 de novembre de 2018
1 La trobada entre Henry Morton Stanley i David Livingstone, una fita històrica
"El doctor Livingstone, m'imagino", il·lustració de 1876 sobre la trobada entre els dos exploradors
"El doctor Livingstone, m'imagino", il·lustració de 1876 sobre la trobada entre els dos exploradors Wikimedia Commons

L'any 1871, Henry Morton Stanley es va endinsar al cor de l'Àfrica a la recerca de David Livingstone, un explorador escocès de qui s'havia perdut el rastre quan investigava el lloc exacte del naixement del Nil. La trobada dels dos aventurers, que comandaven dues immenses i luxoses expedicions, va ser tot un esdeveniment a l'època, caracteritzada per l'establiment del colonialisme occidental al continent. 

A l'octubre, a l'Àfrica Equatorial, no fa pas més calor que la resta de l'any. Però l'home estava neguitós i suava més del compte. Ell ja sospitava que aquella trobada podia canviar-li la vida. Segurament no va imaginar com. Però en el moment de l'encontre, el que preocupava Henry Morton Stanley -així es feia dir aquell personatge- era com complir amb el protocol. "Ell és un anglès, un cavaller, i jo un americà. El besaria, però sens dubte això resultaria del tot impropi. Com adreçar-m'hi sense resultar afectat però tampoc fred?", va recollir en les seves memòries.

Ell no era pas americà de naixement, sinó gal·lès. I l'home a qui encaixaria la mà tampoc no era anglès, sinó escocès. Però al final el cas és que una frase tan ximple com ara: "El doctor Livingstone, m'imagino..." ha passat a la història. A la història del món dels viatges, a la història de l'exploració, a la història de l'Imperi britànic. A la història, en general.
 

2 A la recerca de David Livingstone, una llegenda vivent
Retrat de David Livingstone, perdut a l'Àfrica mentre cercava l'origen del Nil
Retrat de David Livingstone, perdut a l'Àfrica mentre cercava l'origen del Nil Wikimedia Commons

El doctor per qui va preguntar Stanley era ni més ni menys que David Livingstone. Un personatge que ja era llegendari en vida, com una barreja a parts iguals de missioner, explorador i activista en contra de l'esclavatge. Amb l'objectiu de complir els tres papers a la perfecció, s'havia endinsat dins l'Àfrica de l'Est a la darreria de la dècada del 1860. Se'n va perdre el rastre, i a la capital britànica, Londres, l'engmàtica desaparició de Livingstone dins les tenebroses selves africanes s'havia convertit en el tema preferit de conversa als clubs, els cafès i els pubs, i fins i tot, diuen, a la cort.

Un periodista de 'The New York Herald' que havia destacat per les seves cròniques de les carlinades mentre exercia de corresponsal a Madrid, va rebre un encàrrec estrany: deixar la seva residència més o menys confortable a la capital espanyola i penetrar a l'Àfrica per a trobar David Livingstone, certificar si era viu o mort, si havia trobat el camí que conduïa a les fonts del Nil i, en cas que això fos possible, fer-lo tornar a Londres.

El mateix Henry Stanley relata en les seves memòries com li van fer la comanda. A mitjan octubre del 1869 va rebre un telegrama de l'editor del diari, James Gordon Bennet, on li manava reunir-se amb ell a París immediatament. Stanley va fer les maletes tot seguit i es va plantar en un parell de dies a la capital francesa. Diu que Bennet li va preguntar si coneixia què se n'havia fet d'en Livingstone. Lògicament, Stanley va respondre que no.

3 Després d'una llista interminable d'encàrrecs, Stanley emprèn el seu viatge per l'Àfrica
Les rutes seguides per Stanley durant els seus viatges pel continent africà
Les rutes seguides per Stanley durant els seus viatges pel continent africà

La reacció de Bennet no podia ser més inesperada. Stanley l'aniria a trobar. Faria unes cròniques que passarien la mà per la cara a tots els diaris del món. No hi hauria problemes amb les despeses, només calia que demanés diners per telegrama a mesura que se li anessin acabant, tants cops com calgués. Ah!, però abans d'encetar el tema hauria d'anar al canal de Suez, per a fer un reportatge sobre la inauguració de l'obra. Ja que hi seria, caldria que remuntés el Nil per a agafar notes de tot allò que pogués resultar interessant per als turistes: redactaria una guia de viatges sobre Egipte.

Quan hagués acabat, el millor seria que anés a Jerusalem, on un arqueòleg anglès estava fent excavacions interessants. "Posi'm unes croniquetes". Després s'aturaria a Constantinoble per redactar uns informes sobre la situació política. Crimea, el Caucas i la mar Càspia haurien de ser les destinacions següents: els russos preparaven unes incursions cap a l'Àsia Central i calia comprovar-ho. De camí a l'Ìndia, passar-se per Persèpolis per a fer uns reportatges d'ambientació persa no estaria gens malament. I a Bagdad, també, a veure què es cuinava a l'Eufrates. Un cop a Bombai, ja podria embarcar-se cap a l'Àfrica i engegar la recerca de Livingstone. Si un periodista dels nostres dies trobés una comanda igual, sens dubte aniria a buscar immediatament un psiquiatre per al seu editor. Però el 1869 les coses es feien així.

A mitjan segle XIX el món havia començat a fer-se petit. La majoria de rètols amb la llegenda "Terra incògnita" havien caigut dels mapes occidentals. Pràcticament, ja només l'interior de l'Àfrica era territori desconegut i, per suposat, no estava cartografiat. El gran enigma del moment era el naixement del riu Nil, que misteriosament partia de l'interior de les selves de la zona equatorial i encetava un camí cap al nord de milers de quilòmetres fins a endolcir les aigües de la Mediterrània. Des del temps d'Heròdot, la font havia estat amagada a l'ésser humà. Ni les expedicions de Juli Cèsar, ni les d'Alexandre el Gran, ni les de Cir de Pèrsia, no van trobar-les.

Dures negociacions amb els nadius
En la franja de tres dècades entre el 1840 i el 1870, nombroses expedicions havien aconseguit a l'Àfrica fama i glòria. Però encara no s'havia arribat al moment del naixement del Nil. Livingstone se'n va anar a buscar-lo i no s'havia sabut res més d'ell. Stanley va arribar a l'illa de Zanzíbar el dia de Reis del 1871. Era el moment de presentar les credencials i començar a relacionar-se amb les persones influents del soldanat. El gal·lès tenia pressa per a posar el peu al continent i acomplir l'encàrrec que l'editor li havia fet dos anys abans.

L'Àfrica del segle XIX no era pas l'Amèrica del XV. I els nadius tampoc no eren tan ingenus. De manera que Stanley va tenir una feinada a contractar homes de confiança que al mateix temps agafessin camàlics per a dur a bon port l'expedició. I, a més, calia comprar objectes amb què aconseguir els drets de pas per terriotirs hostils. Res de penjolls i bagatel·les. Als reietons africans se'ls havia de conquerir amb armes i robes boniques. Ja sabien com treure els cèntims als blancs.

4 Stanley, un home difícil de tractar i amb una biografia fosca
Retrat de Henry Morton Stanley, d'Emile Reutlinger
Retrat de Henry Morton Stanley, d'Emile Reutlinger Wikimedia Commons

I això que Stanley no era precisament un home fàcil de tractar. Fill bastard d'un gal·lès que el va abandonar de petit, home baixet, gens atractiu i torturat per una infantesa cruel, havia forjat un caràcter dur en l'adolescència que va viure als Estats Units, on va adoptar-ne la nacionalitat i també el nom i cognom de qui en realitat li va fer de pare, un tal Henry Stanley. El 'Morton' va ser un afegit seu, com tantes altres coses de la seva fosca biografia.

Així que Stanley no es parava en res per a preparar l'expedició. Comprava, cridava, amenaçava... Un cop es posés en marxa, de seguida rebria un malnom per part dels nadius: 'Bula Matari'. Vol dir "el qui trenca les pedres", perquè quan un pas se li resisita, el dinamitava.

Amb 192 homes formant una caravana que carrega amb tot el que pot ser necessari a l'època -sense oblidar unes quantes caixes de xampany i una banyera metàl·lica-, el periodista es posa en marxa el mes de febrer del 1871. Creua l'estret que separa l'illa de Zanzíbar i la seva capital del continent africà i posa els peus a Bagamoyo. Aquestes dues ciutats eren la Meca exploradora de l'època. Avui, l'illa índica és un paradís de platges perfumades de clau d'olor, mentre que la vila portuària és un racó abandonat de la mà de Déu.

Els dos cenenars d'homes es posaren a caminar en direcció a ponent, seguint els rastres que havia deixat Livingstone, preguntant per tot arreu, de vegades rere pistes falses, desfent camí, tallant selva, obrint corriols, travessant rius. Stanley, amb el caràcter irascible i poc amic de la condescendència que el va fer famós i temut, imprimia als seus servents un ritme endimoniat. Volia avançar a tota pressa cap a l'home que havia idealitzat.

Un protocol incert

L'exigència d'una gran velocitat en un clima dur i ple de malalties anava passant factura. Els ases de càrrega i els homes mateixos queien com a mosques. Era el primer cop, però no seria l'últim que Stanley anés sembrant de cadàvers els llocs per on passava. Tot amb la finalitat de trobar la glòria. El mateix pot dir-se dels pobles i les autoriats locals. Si s'hi avenien, feia tractes amb ells a fi d'aconseguir el dret de pas. Si no hi havia acord, no dubtava a engegar quatre trets i fins i tot fomentar conflictes entre les tribues per anar fent via.

Com ell mateix va relatar en el llibre 'Com vaig trobar Livingstone', un 'best-seller' des de la darreria del segle XIX fins avui mateix, pocs dies abans d'arribar a Ujiji ja va saber que el famós explorador i missioner era viu. Com encarar la trobada? "Sentia basarda en presència de tanta gent. L'hauria abraçat, però ell era anglès i no sé pas com em rebria. Vaig caminar amb determinació en la seva direcció, em vaig treure el barret i vaig dir...". La frase següent la coneix tothom. Livingstone i Stanley van congeniar de seguida. La celebració de la trobada va ser amb xampany, és clar, per bé que hi hagi qui pugui suposar que dos britànics havien de prendre relaxadament una tasseta de te.

5 La troballa de Livingstone no va tenir l'acollida esperada entre els britànics
Il·lustració de la trobada entre el periodista i l'explorador amb la polèmica bandera dels Estats Units onejant
Il·lustració de la trobada entre el periodista i l'explorador amb la polèmica bandera dels Estats Units onejant Wikimedia Commons

Stanley va quedar-se a Ujiji gairebé quatre mesos, tot i que inicialment tenia previst tornar a Zanzíbar tan bon punt hagués acomplert la missió. Entre els dos viatgers va establir-se una relació d'amistat gairebé paternofilial, i van protagonitzar moltes sortides per la selva per tal de confirmar algunes teories sobre l'exploració del Nil. Després de la seva mort el 1873, i atenent a les notes que havia pres, es va saber que Livingstone mai no va ser ni a prop de la font del gran riu, per bé que va navegar àmplies zones del riu Zambeze, i va ser el primer blanc que va trobar unes cascades meravelloses que fins aleshores es deien 'Mosi-oa-Tunya' ("el fum que trona") i a les quals ell va batejar com a Victòria, en honor de la reina anglesa.

Henry Morton Stanley va tornar a Europa amb la notícia d'haver trobat Livingstone. L'acollida no va ser tan bona com ell esperava. El fet d'haver protagonitzat l'encontre amb el missioner onejant una bandera dels Estats Units i que el diari que havia patrocinat l'expedició també fos americà va ferir l'orgull dels britànics, que van mirar de treure-li mèrit.

En aquesta campanya de descrèdit va ser quan els periodistes d'investigació de l'època van destapar la biografia de Stanley. Descobriren que no era americà, sinó gal·lès; que havia nascut bastard; que havia hagut d'emigrar, i que algunes de les floretes amb què engalanava la seva biografia no eren pas certes. Fins i tot es va saber que havia combatut del costat sudista a la guerra de Secessió nord-americana. És a dir, qui havia anat a trobar l'heroi antiesclavista havia estat del costat dels negres.
 

6 Finalment, Henry Morton Stanley va passar a la història com un autèntic heroi
Henry Morton Stanley amb Kalulu, un esclau africà adoptat pel periodista
Henry Morton Stanley amb Kalulu, un esclau africà adoptat pel periodista Wikimedia Commons

Però al final, tot i que efectivament Stanley era un mentider compulsiu que tenia tendència a donar "uns retocs de brillantor" a l'explicació de la seva vida, la veritat es va imposar: havia trobat Livingstone. I això era suficient per a ser entronitzat com l'heroi del moment. De fet, tot i que per al públic en general Henry Morton Stanley sempre serà l'home que va dir la frase "el doctor Livingstone, m'imagino...", els historiadors de l'exploració estan d'acord que les seves grans gestes es produiren més tard, i tindrien una importància capital a l'hora de fixar el mapa de l'Àfrica tal com el coneixem avui en dia.

El 1875, quan ja Livingstone havia mort i el debat sobre la font del Nil continuava viu (havien passat 12 anys des que John Speke assegurés que el començament se situava al llac Victòria, en contra de la teoria de Richard Burton), Stanley arriba novament a l'Àfrica. Aquest cop és patrocinat tant per 'The New York Herald' com per 'The Daily Telegraph'. Si havia de descobrir alguna cosa, aquest cop l'honor el compartirien un diari americà i un de britànic. I la cosa no podia ser més encertada. Stanley va circumnavegar el llac i va establir definitivament que el riu Nil naixia en aquell indret.

Anys més tard descobriria per a la cultura blanca les muntanyes de la Lluna, fent bona la teoria de Ptolomeu segons la qual la font del Nil era al cel: l'aigua que queia en forma de neu es dipositava als cims de la Ruwenzori, que en desfer-se anaven a parar als llacs Victòria i Albert, els principals tributaris del riu.

A més, el periodista va fer la travessa entre Bagamoyo i Boma (l'Àfrica des de la riba de l'Índic fins a l'Atlàntic) en 999 dies, recorrent tot el riu Congo. Era el 1877. Més tard protagonitzaria un rescat de pel·lícula al Sudan, lliurant Emin Baixà de les urpes del temible guerriller Mahdi. Les darreres aventures les va córrer de nou a la conca del riu Congo, on va plantar les bases perquè el rei Leopold II de Bèlgica espoliés la metitat del continent.

Stanley, en fi, buscant una exclusiva periodístia i no una troballa geogràfica, va ser protagonista d'alguns fets exploratoris importantíssims. Però sempre quedarà a la història per haver prounciat una frase famosa.

Aquest reportatge es va publicar al SÀPIENS núm. 11 (setembre de 2003).

Subscriu-t'hi

Portada 200 Garbo

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 200 Garbo

La vida secreta de Garbo

L'espia català que va enganyar Hitler i va continuar fent d'agent doble durant la guerra freda

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto