De petit, Josep Oller i els seus pares, Francesc —fill d’una coneguda família d’industrials de Terrassa— i Teresa Roca, ja havien viscut molt a prop de la zona parisenca dels grans bulevards. Però havia estat per un infortuni. El 1839, afectat per una fallida empresarial, Francesc Oller i la seva família havien decidit anar a buscar fortuna a la capital francesa. El 1856 Francesc Oller va decidir enviar el seu fill a Bilbao a aprendre comerç. Poc s’ho pensava, el pare, que en aquesta ciutat el seu fill descobriria el món de les apostes gràcies a les baralles de galls. Altre cop a París, els diumenges, el jove Oller va interessar-se per les curses de cavalls i amb 28 anys va posar en pràctica el Pari-Mutuel, un sistema d’apostes més net, pràctic i amb menys risc de frau que els anteriors.

L'únic sistema d'apostes autoritzat 
Aquest, a diferència del 'poule', permetia al públic escollir el cavall que creien guanyador i al mateix temps els participants premiats percebien les quantitats que els altres perdien. Dels guanys, l’agència que feia d’intermediària se’n reservava el 5%, i per demostrar que no fugiria amb els diners el terrassenc va obrir una seu de l’empresa d’apostes al bulevard Magenta de París.

A partir del 1891, malgrat que va haver de fer front a diversos judicis per demostrar la legalitat del sistema, aquest joc d’atzar va ser l’únic autoritzat a França. De fet, va ser tanta la seva repercussió que el 1882 Oller inaugurà l’hipòdrom de Saint-Germain, amb enllumenat elèctric a les pistes, on es va demostrar que les apostes i les carreres de cavalls podien ser una diversió per a gent de tota classe social.

A l’inici de la dècada dels 70, Josep Oller es va traslladar a viure a Londres, on va descobrir la darrera tendència en oci, el 'music-hall', i l’any 1876, de nou a París, Oller va iniciar la seva aventura en el món dels espectacles amb l’obertura de Fantaisies Oller, un local on concentrava aquell públic parisenc que ja estava cansat de cafès, concert i cabarets.

L'oci és un bon negoci
L’èxit d’aquest primer local va demostrar-li que l’oci, en tots els àmbits, era un gran negoci. Era conscient que vivia una època esbojarrada i volia formar-ne part. Admirava les noves tecnologies i intentava implementar-les en els seus projectes. Per això, el 1885 va obrir al públic la Gran Piscina Rouchechourd, un centre de salut format per una piscina de 600 m2 i 500 cabines, sales de gimnàstica, saunes i hidroteràpies. L’èxit va ser rotund, però malgrat els 25.000 banyistes l’any, no va ser un negoci rendible.

L’any següent, Oller va inaugurar el Nouveau Cirque. A través d’un mecanisme ideat pel mateix terrassenc, la pista es transformava en piscina a la vista dels espectadors. Construït per tres enginyers industrials, el croquis d’aquest enginy va omplir desenes de revistes tècniques de l’època. Alguns ho van considerar la vuitena meravella del món. Hi actuaven acròbates, malabaristes, prestidigitadors i il·lusionistes i, excepte durant els anys de guerra, s’hi podien veure espectaculars números eqüestres i d’animals feréstecs. 

Però aquesta no va ser l’única gran obra d’enginyeria que Oller va convertir en realitat. L’any 1887, just a quatre passes del temple de la Magdalena de París, va inaugurar el primer parc d’atraccions de la capital francesa. Es deia Les Montagnes Russes, ja que aquesta era la principal atracció d’un espai on hi havia una pista de patinatge, tobogans, gronxadors, una gruta infernal, una bota de les tombarelles… Els diaris deien que era el lloc més trepidant de París.

A finals dels anys vuitanta, nous moviments, com l’impressionisme, i nous espectacles, com el 'music-hall', escandalitzaven la societat europea. Tots dos elements, artistes bohemis i ballarines provocatives, s’unien a Montmartre. Allí, el 1889, Josep Oller, associat amb Charles Zidler, va obrir el Moulin Rouge. Encara que Oller fos indiferent a les crítiques que aquests locals rebien per parts dels catòlics, cada dia la seva esposa revisava personalment just abans de sortir a la pista que cap ballarina ensenyés ni un bocí de carn entre les mitges i els pantalons quan s’obrissin de cames.

Una atmosfera esbojarrada
El Moulin Rouge en aquella època també conegut com 'el primer palau de les dones', havia estat ideat com un local de luxe, però ben aviat l’excentricitat de la clientela va ser un element de la seva fama. Al voltant d’una mateixa taula es reunien artistes, intel·lectuals, aristòcrates, aventurers, treballadors i prostitutes. Generalment, de vuit a nou del vespre acudien al local els parisencs més modestos i, després, a partir de dos quarts de deu entraven els senyors que ballaven i bevien xampanys fins a l’alba, moment en què els pantalons i els colls de la camisa ja estaven completament arrugats, l’atmosfera s’havia carregat de suor i fum i els barrets de copa corrien per la pista. Les despeses diàries del local eren de 800 francs, però la mitjana de beneficis per nit era de 4.000.

Quan es va inaugurar el local, la gran pista de ball de parets de miralls encara estava il·luminada amb llums de gas. Al Moulin Rouge les actuacions musicals eren poc innovadores. La fama del local provenia de l’ambientació. Després de l’Exposició Universal la balena dissecada del jardí va ser substituïda per un enorme elefant de guix. L’entrada a l’animal, que es feia a través d’una pota on hi havia una escala de cargol, només era apta per als homes. A dins, hi tenien lloc els espectacles més pujats de to. Cada dia damunt de les taules es posava un molí roig en miniatura que, donant-hi corda, girava les aspes. Molts se l’emportaven de record.

El Moulin Rouge va ser un gran cau d’inspiració per a intel·lectuals, escriptors i artistes de tota classe i condició. Eren assidus d’aquest local i coneguts d’Oller personatges com Wilde, Zola, Maupassant, Casas, Rusiñol, Utrillo o Picasso, entre molts altres. Però si un artista destacava entre les amistats del terrassenc era Henri de Toulouse-Lautrec, a qui Oller va encarregar gran part dels cartells publicitaris del Moulin Rouge. 

Les anècdotes
La principal característica de l’immortalitzador del Moulin Rouge era la seva alçada; no creixia a conseqüència d’un accident. La primera vegada que Toulouse-Lautrec va anar a dinar a casa de Josep Oller, el pintor va enretirar la cadira i va agafar una trona de nen que hi havia a un racó de la sala. Davant l’estupor del català, Lautrec li va comentar: “En aquesta trona estaré millor que sobre un diccionari, i l’Acadèmia Francesa m’ho agrairà!”. L’amistat entre els dos personatges va ser intensa. Diuen que, fins i tot, Josep Oller i el seu germà Joan van intentar desenganxar el cèlebre pintor de la beguda, cosa que va resultar impossible. 

També s'explica que l’any 1905, Alfons XIII va visitar París per primera vegada. Interessat pels espectacles nocturns de la capital francesa, l’ambaixador espanyol, Fernando León i Castillo, va preguntar al ministre d’Interior francès qui era el guia ideal per complaure aquella petició. La resposta no es va fer esperar: “Josep Oller, el nostre ministre de la diversió pública sense cartera”. De fet, en algunes ocasions, amics com l’escriptor Víctor Balaguer comentaven al terrassenc la possibilitat de ser polític. I ell responia: “El que faig ara és menys compromès i més divertit”.

L’èxit no va estranyar a ningú. Tot París reconeixia Oller com un home enginyós, curiós i emprenedor. Per a ell era més interessant posar en pràctica una idea que gestionar-la. Per aquesta raó, un cop iniciats els negocis, els deixava en mans d’experts, entre ells els seus germans. L’únic negoci que mai no va delegar van ser els Jardins de París, inaugurats el 1892, en un espai immens d’àmplia vegetació ubicat just al costat dels Camps Elisis, on a l’aire lliure es representaven comedietes, revistes, pantomimes, quadres andalusos... En aquest cas, aquests jardins només eren aptes per al públic més distingit de París. El periodista del 'Journal des Débats' en deia: “És el racó més acollidor que hom es pugui imaginar i la creació més reeixida d’aquest màgic de la diversió parisenca que es diu Josep Oller [...], l’home que durant 40 anys ha cridat l’atenció del públic amb les seves grans empreses, totes coronades per l’èxit”.

La darrera invenció
I, finalment, l’any 1893, quan París es pensava que ja ho havia vist tot en l’art de l’entreteniment, Oller va decidir enderrocar l’antic edifici de les muntanyes russes i va obrir l’Olympia, un local que segons els crítics de l’època sobrepassava en gust i bellesa qualsevol altra sala de la ciutat. Les seves principals característiques eren el museu de figures de cera del soterrani i la renovació constant dels espectacles.

La vellesa va afectar Oller durant la Gran Guerra, que, als vuitanta anys, seguia rebent propostes per obrir nous locals a Espanya, l’Argentina, els Estats Units o Rússia. Però res era comparable a París, ciutat on morí el 19 d’abril del 1922 i que li va retre un comiat multitudinari.