Aquesta obra va ser una novetat històrica i literària, i segurament és el millor retrat del monarca. Es tracta d’una memòria autobiogràfica, i, per tant, l’autor omet i corregeix, però no s’amaga dels seus defectes. Si hom recorre les seves pàgines, hi descobreix un home del seu temps, que no sempre aconsegueix subjugar les seves passions, un tret que l’humanitza. És, doncs, faldiller i alhora devot, bel·licós i cruel, però també afable. En la seva obra es traspua una certa enyorança pels fets cavallerescos de la plenitud feudal.

En el 'Llibre dels feits' (a la imatge), Jaume va dictar les conquestes en què intervingué personalment i explicà la seva gestió de govern. Va fer quelcom inèdit, utilitzà el català per descriure les seves gestes. Fins llavors els idiomes de la cultura eren el llatí i el provençal. ‘El Conqueridor’ va ser pioner en un nou estil literari i va obrir el camí a altres escriptors i cronistes, com Ramon Muntaner o Bernat Desclot. El rei Pere el Cerimoniós també s’inspirà en el seu rebesavi per escriure la seva ‘Crònica’. Com el mateix successor del ‘Conqueridor’ escriví: “Nós encara no érem gitats, e llegíem lo llibre o crónica del senyor rei en Jaume, tresavi nostre”.

El ‘Llibre dels feits’ es clou amb uns mots que sembla que foren dictats quasi en el mateix moment en què el monarca s’adonà que no podria acomplir el seu desig de morir a Poblet com a monjo: “E, a en tant, par alguns dies, com nós haguéssin en cor d’anar a Poblet, e de servir la Mare de Déu en aquell llogar de Poblet, e fóssim ja partits d’Algezira, e fóssim en València, e nos cresqué la malaltia: e plagué a Nostre Senyor que no complíssim lo dit viatge que fer volíem”. El manuscrit més antic conservat és la còpia que en va encarregar l’abat de Poblet, Ponç de Copons, i que es va acabar d’escriure el 17 de setembre del 1343.

Mallorca i València foren dues conquestes ben diferents. L’ocupació de Mallorca fou més violenta i la colonització, relativament ràpida, ja que el pes de la població musulmana va decaure molt ràpidament. A València, la rendició, en canvi, s’acordà prèviament i el mecanisme colonitzador fou més lent.

Catalans i aragonesos cavalcaren primer, guanyant terres als musulmans, i després, lentament, anaren assentant-se al territori. Però independentment de l’origen dels colons, el català fou la llengua del nou regne, ja que era la que s’utilitzava tant a l’administració com en els intercanvis comercials.

Jaume I decidí que aquest regne tingués una entitat política i jurídica, diferent de l’aragonesa i la catalana. El 1240 dotà el nou regne d’una legislació pròpia: el Fur de València, perquè hi trobà condicions diferents. Fos per un esperit poc despòtic o per pragmatisme, el monarca s’adaptà a la personalitat de cada territori conquerit. A més, accedí que el nou Regne de València tingués corts i moneda pròpies. Fou una decisió de caràcter irrevocable, malgrat les airades protestes dels nobles aragonesos, força transcendents. Les Corts valencianes començaren a funcionar l’any 1261, i amb el temps s’anà consolidant una consciència nacional pròpia. La frontera sud del Regne de València quedaria fixada definitivament al sud de Guardamar.

Per la banda del nord-oest, l’any 1244 es va decidir que el Cinca fos el límit entre Aragó i Catalunya, i les Corts es van reunir per separat. Fins aleshores era difícil assenyalar una frontera entre els dos reialmes, però amb Jaume I s’anirien delimitant territoris nous que, amb petites modificacions, com en el cas de la realitat actual de la Franja de Ponent, han perdurat fins avui.

Una de les actuacions més discutides de Jaume I ha estat la seva política de repartiment dels reialmes. Hi ha qui en fa responsable la seva esposa, la reina Violant d’Hongria, i el seu desig d’aconseguir una successió digna per als seus fills. Però també cal tenir en compte que el monarca tenia un concepte patrimonialista de l’estat: les terres dels reialmes eren propietat del rei i aquest podia deixar-les en herència segons les seves conveniències familiars o polítiques.

Violant d’Hongria va ser la segona muller de Jaume I. La primera, de qui s’acabà divorciant argumentant que ambdós eren parents, va ser Elionor de Castella, amb qui va tenir un fill, l’infant Alfons. El matrimoni de Violant i Jaume I fou força més prolífic, ja que en nasqueren quatre fills -Pere, Jaume, Andreu i Sanç-, i cinc filles, -Violant, Constança, Isabel, Sança i Maria. Violant es negava a acceptar que el primogènit de Jaume I, l’infant Alfons, fos el successor i que ella es limités a ser la mare dissortada de 9 fills desheretats.

Testaments a cor què vols
‘El Conqueridor’ canvià el seu testament diverses vegades. Precisament, una de les últimes modificacions la va fer després de la mort de la seva esposa Violant. En el nou testament del 1253, el primogènit, l’infant Alfons, es va convertir en hereu d’Aragó i València, unió possiblement inspirada pels aragonesos, que volien tenir accés a la mar. Pere el Gran heretava Catalunya i Jaume II es quedava amb els territoris d’ultramar: Mallorca, Eivissa i Formentera (Menorca no fou conquerida fins al 1278) amb els comtats de la Cerdanya, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, la senyoria de Montpeller i les baronies del Carladès i Omeladès. Alfons morí sense descendència, i Pere es va quedar amb Aragó, Catalunya i València.

Una altra contribució a l’organització del territori fou la creació de les vegueries. El veguer representava el senyor i delimitava el territori segons criteris geogràfics, socioeconòmics i jurisdiccionals. La capital s’acostumava a fixar en un nucli urbà de gran influència, li donava nom, acollia el veguer i la seva cort.

Jaume I posà les bases de l’ordenament jurídic i constitucional de la Catalunya baixmedieval i moderna, que perduraria fins al decret de Nova Planta. El monarca fou l’impulsor d’institucions de caire polític o administratiu, com les corts, que van ser l’òrgan legislatiu en el qual s’aplegaren representants de la noblesa, l’Església, les ciutats i el rei.

Si als arxius es conserven documents cabdals del nostre passat medieval que permeten conèixer aquest període, és també en bona part mercès al ‘Conqueridor’. Durant el seu regnat es va crear la cancelleria i el seu arxiu. Sense aquesta aportació, segurament la història medieval del nostre país seria, com passa en altres llocs, una gran desconeguda. El canceller era un bisbe, que custodiava el segell reial i validava la documentació dels tres regnes. El primer fou Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona, que va acompanyar Jaume I en els projectes de conquerir Mallorca i València.

Jaume I, a més, va ser el forjador dels Països Catalans i l’impulsor de l’expansió cap a la Mediterrània. No tan sols perquè ajudà a desenvolupar el comerç i mantingué contactes polítics amb el continent africà, sinó també perquè va ser durant el seu regnat que es van redactar les ‘Costumes de la mar’, uns 300 capítols referents al port, a les relacions entre homes de mar i les mercaderies, i a la navegació. És veritat que no va ser fins molt més tard, el 1370, que es va escriure el ‘Llibre del consolat de mar’, un codi que va exercir una gran influència en la Mediterrània. El 'Llibre', del qual Jaume I va posar els fonaments, va ser tot un model de dret mercantil.

Va ser també durant el regnat del ‘Conqueridor’ que es van establir els primers consolats de mar. Els mercaders i mariners catalans havien arribat a terres molt llunyanes, com el Magrib, Egipte, Palestina o l’imperi Bizantí. Eren gent intrèpida, bregats en moltes batalles, però començaven a demanar que es defensessin els seus interessos en aquests territoris remots. Va ser aleshores que es va crear la figura del cònsol. Durant el regnat de Jaume I arrencaren els consolats pioners de Tunísia, Alexandria i Síria.

En definitiva, Jaume I ha esdevingut un dels grans reis medievals catalans, a més d’un dels personatges més populars de la història del nostre país. Fins i tot, moltes qüestions d’avui en dia no es poden entendre si no es tenen en compte les actuacions, plenes d’encerts i també d’errors, que va dur a terme ‘el Conqueridor’ fa gairebé vuit segles.