Mandela no es va dir Nelson fins als sis anys. El seu nom inicial era Rolihlahla, que en llengua xhosa vol dir literalment 'el que estira les branques dels arbres' i metafòricament 'el que porta problemes'. Quan amb 16 anys va fer la iniciació masculina, va rebre el nom de Dalibhunga, que en llengua xhosa vol dir 'el creador del consell', 'el que facilita el diàleg'. Casualitat o no, Mandela va fer totes dues coses.

El futur líder era el primogènit d'un cap thembu del clan dels Madiba, que va morir quan el nostre protagonista tenia 12 anys. A partir d'aleshores, Mandela va passar a ser educat pel cap de la família reial thembu. Si abans de la mort del pare Mandela s'havia dedicat a cuidar el ramat, a jugar pels prats i acudir a les classes de l'escola metodista (on una mestra li va posar el nom de 'Nelson'), al palau reial va aprendre més coses sobre la tradició thembu i es va fer un fart d'escoltar els discursos dels responsables dels clans de la zona que acudien a palau. Mandela va rebre dues herències culturals: la tradició dels thembu en un llinatge reial i l'educació religiosa cristiana a l'escola metodista.

Als 16 anys, Mandela va ser enviat a estudiar a Alice, a la South African Native College (que després es diria University College of Fort Hare), l'única universitat que aceptava estudiants africans i que va ser el bressol acadèmic de molts polítics africans. Però Mandela no va acabar els estudis universitaris en aquella institució: el 1940 en va ser expulsat per promoure una vaga i fer una campanya contra el pèssim menjar que hi servien. Un any després va llicenciar-se en Humanitats a distància a la University of South Africa. 

Paral·lelament, la seva família li preparava un matrimoni amb una noia d'un llinatge reial. Però ni ell ni ella s'estimaven i Mandela va tirar pel dret: juntament amb el seu germà, van agafar dues vaques de l'oncle, les van vendre, van abandonar la reserva tribal del Transkei i es van instal·lar a Johannesburg.

A la gran ciutat, Mandela va trobar feina com a vigilant de nit en unes mines d'or. Poc després va conèixer l'històric militant antiapartheid Walter Sisulu, que li va aconseguir una feina d'oficinista en un bufet d'advocats. De la seva mà, Mandela va endinsar-se en la vida dels activistes antiapartheid i va afiliar-se al Congrés Nacional Africà (CNA) el 1942, la principal organització que lluitava per la igualtat entre negres i blancs.

Durant aquell període Mandela i els seus companys s’inspiraven en la lluita que s’havia fet a l’Índia contra els britànics i que havia culminat el 1947 amb la independència del país. Les campanyes de desobediència civil, les vagues i la no-cooperació van ser estratègies emprades per tots els líders del CNA, Mandela inclòs. Cal no oblidar que a Sud-àfrica hi havia una nombrosa comunitat d’origen indi que també participava en accions contra l’apartheid, en algunes de les quals hi havia participat Gandhi.

Mandela i Gandhi, ambdós advocats, no es van conèixer mai personalment, però el futur líder negre va inspirar-se en algunes accions del Mahatma. Va ser especialment notòria la Campanya de Desafiament del 1952, en què el CNA va encoratjar els africans a desobeir pacíficament sis lleis de l’apartheid cremant públicament els passis que estaven obligats a portar i entrant massivament als llocs públics reservats només als blancs. 

Durant aquella campanya, en la qual el CNA va aconseguir tenir 100.000 afiliats, Mandela va viatjar arreu del país fent costat a la població revoltada, i finalment va ser arrestat, com altres milers de persones, per entrar en una zona reservada als blancs a Johannesburg. Arran d’aquella detenció, a Mandela se li va prohibir participar en qualsevol acte polític, parlar en públic o intervenir en qualsevol campanya. De tot plegat, en va fer cas omís un cop alliberat.

El mateix any 1952, Mandela i el seu company d’estudis Oliver Tambo van fundar el que seria el primer bufet d’advocats negres de tot Sud-àfrica. El despatx estava situat al carrer Fox a la Chancellor House (on també hi havia les oficines del CNA), en un local propietat d’uns indis, que eren els únics que llogaven espais als africans. Aviat es va convertir en un lloc de referència per a moltes persones que buscaven defensar els drets que el govern de l’apartheid els denegava.

Els clients negres, que arribaven no només de Johannesburg, sinó també de Natal, del Cap Occidental i del Transvaal, veien en Mandela i Tambo dos advocats amb qui no hi havia barreres culturals ni lingüístiques i que, a més a més, no cobraven una taxa més alta als clients negres (cosa que sí que feien molts advocats blancs). Tambo era l’home de despatx, racional i ordenat, mentre que Mandela s’encarregava de defensar els casos davant els tribunals de justícia amb grans dosis de teatralitat però també de fermesa. En vuit anys, Mandela va defensar centenars de persones acusades de furt, agressió sexual o assassinat (inclosa la defensa d’un blanc que havia disparat mortalment contra un negre, cas que va aixecar molta polseguera entre la comunitat africana), però sobretot va defensar els drets dels africans contra les lleis de l’apartheid: persones acusades de reunions il·legals (estaven prohibides les reunions de més de 10 africans), de beure en fonts, pujar en autobusos o caminar per platges reservades als blancs, de circular més tard de les 23 h sense els passis obligatoris o fins i tot de fabricar cervesa...

El 21 de març la policia de la ciutat de Sharpeville va obrir foc contra els milers de manifestants que protestaven pels passis que els negres estaven obligats a dur per circular fora dels seus territoris. Seixanta-nou persones (deu menors d’edat, vuit dones i 51 homes) van morir dels trets i 200 més van quedar ferides, algunes de les quals van patir greus lesions medul·lars a causa dels impactes de bala. Poc després el govern declarava l’estat d’emergència, il·legalitzava el CNA i detenia Mandela i altres líders del CNA, així com unes 20.000 persones més que van ser enviades a camps de detenció. La massacre va commocionar el món, i va trasbalsar profundament Mandela.

En sortir de la presó, ell i altres membres del CNA van decidir deixar de banda l’estratègia de la no-violència i crear el braç armat del CNA, l’Umkhonto we Sizwe, que volia dir ‘Llança de la Nació’ i del qual el primer comandant en cap fou el mateix Mandela.

La intenció de l’organització, coneguda amb les sigles d’MK, era la de sabotejar infraestructures estatals i frenar la inversió estrangera tot col·locant explosius a edificis governamentals, estacions de tren i torres elèctriques.

A partir d’aleshores Mandela va portar una vida clandestina. Va adoptar el nom de David Motsamai, el nom d’un antic client seu que amagava activistes antiapartheid a la seva licoreria. Mandela podia aparèixer un dia vestit com un mecànic brut i desmenjat i l’endemà era un home de negocis ric i ben educat i el dia següent es feia passar per un zulu enjoiat i influent. Però quan més va excel·lir en la seva identitat clandestina va ser quan es va fer passar per l’elegant xòfer que conduïa l’Austin Westminster de Cecil Williams, un director de teatre i activista d’origen anglès que va ajudar Mandela durant la seva vida clandestina. Disfressat amb uniforme, barret de xofer i ulleres, Mandela feia servir sovint el seu cotxe per anar a veure altres líders del CNA que eren a a altres barris de Johannesburg, o fins i tot, a Durban o Groutville. Alguns l’anomenaren el Pimpinel·la Negre per la seva capacitat de passar desapercebut, no només disfressant-se, sinó també amagant-se en llocs inversemblants o assistint des dels terrats a reunions a les quals tenia prohibit d’anar.

El gener del 1962, Mandela va aprofitar la invitació en una conferència internacional per visitar al llarg de sis mesos 12 països africans. Volia formar-se a consciència. Com ell mateix va dir: “Si hi havia d’haver una guerra de guerrilles, jo havia de ser capaç de lluitar amb el meu poble i compartir amb ell els perills de la guerra”.

A Etiòpia, on va retrobar-se amb el vell amic Oliver Tambo, va fer marxes extenuants amb una motxilla i cinturons plens de munició, va tenir un instructor que el va formar en accions de demolició i va fer nombroses pràctiques de tir amb diversos tipus d’armament. En aquest país també va aconseguir un passaport a nom de la seva identitat falsa: David Motsamai. A Algèria, el futur primper president del país, Ahmed Ben Bella, el va convidar a visitar Oujda, on es trobava el quarter general de l’Exèrcit Algerià d’Alliberament Nacional i on va rebre un intens curs sobre tàctiques de guerrilla, així com detallades explicacions de la revolució algeriana. No va ser l’únic líder africà que va conèixer i que li va donar el seu suport. D’altres van ser Julius Nyerere (Tanganyika); el general Abdoud (Sudan) i els presidents del Senegal, Léopold Sédar Senghor; de Mali, Modibo Keïta; de Guinea, Sékou Touré, i de Libèria, Tubman.

A Londres, finalment, li van oferir ajuda líders polítics com Gaitskell i Grimond. Va tornar el juliol del 1962 de manera mig clandestina.

El 5 d’agost del 1962, va ser detingut gràcies a un talp infiltrat al CNA i que treballava per a Donald Rickard, vicecònsul dels Estats Units a Durban i agent de la CIA. Va ser condemnat a cinc anys de presó pel seu lideratge en la vaga del 1961 i per sortir il·legalment del país. Es va passar els primers temps d’aquest empresonament complint condemna a la presó central de Pretòria, on estava aïllat 23 hores al dia.

L’any 1963, la policia va fer una batuda a Rivonia, un barri de Johannesburg on l’MK tenia una seu clandestina a Liliesleaf Farm, i va detenir la cúpula de l’organització. A tots ells, i a Mandela, que ja era a presó, se’ls va acusar de sabotatge i conspiració per intentar derrocar el govern. La condemna sol·licitada pel fiscal era la pena de mort. Des de la detenció dels líders de l’MK fins al final del judici va passar quasi un any. Dels nous homes acusats només un, Rusty Bernstein, va ser declarat innocent i fou absolt. La resta, sis africans, un blanc i un indi, van ser condemnats a cadena perpètua.

Algunes veus asseguren que si no hagués estat per la pressió internacional, Sisulu, Mbeki, Mhlaba, Motsoaledi, Mlangeni, Kathrada, Goldberg i Mandela haurien estat condemnats a pena de mort i executats poc temps després.

En aquest moment comença la seva llarga detenció durant més de 27 anys, sobretot a la presó de Robben Island, així com al centre penitenciari de Pollsmoor, del 1982 al 1988, i a la presó Victor Verster, del 1988 fins al seu alliberament el 1990. Quatre anys després de sortir de la presó, Mandela va esdevenir el primer president de la nova República de Sud-àfrica.