Subscriu-t'hi
NO EREN BRUIXES. EREN DONES
Recuperem la memòria de totes les dones jutjades i executades per bruixeria, un crim inexistent. Signa el manifest
Recuperem la seva memòria. Signa el manifest
Personatges

El pare Ubach, de Montserrat a Terra Santa

El viatge del monjo català pels escenaris escenaris de les Sagrades Escriptures

1 Un monjo aventurer
Diverses pàgines del passaport emprat per Ubach durant el viatge a Israel
Diverses pàgines del passaport emprat per Ubach durant el viatge a Israel

Us imagineu un monjo sobre un camell travessant el desert del Sinaí, enfrontant-se a tots els perills que amaga el desert? Al SÀPIENS d'aquest mes expliquem la història del pare Bonaventura Ubach. Monjo, arqueòleg, viatger, biblista; era una persona àvida de coneixement i compromesa amb la societat que li va tocar viure –l'inici de la Renaixença–, i per això va decidir deixar la cel·la del monestir de Montserrat per recórrer els escenaris de les Sagrades Escriptures (vegeu la galeria d'imatges amb fotografies del viatge). Tenia dos grans objectius: d'una banda, beure de les fonts originals per conèixer, interpretar i explicar millor la Bíblia, i de l'altra, recollir tot tipus d'objectes per fundar el Museu de l'Orient Bíblic de Montserrat. I és que el seu afany documentalista era voraç. S'interessaria per coses ben diverses: des d'una mòmia d'Egipte fins a un insecte de la regió d'Aqaba, passant per una pedra d'un temple de Nabucodonosor, a Babilònia.

L'autor del reportatge és el periodista i escriptor Martí Gironell, autor de 'L'Arqueòleg' (Columna), un llibre basat en la figura del pare Ubach i del qual us en avancem els tres primers capítols.

2 Entrevista a Martí Gironell
Martí Gironell
Martí Gironell

Amb l'aval de l'èxit obtingut amb el 'El pont dels jueus' i 'La venjança del bandoler', l'escriptor Martí Gironell publica 'L'Arqueòleg' (Editorial Columna), la seva tercera novel·la històrica. El fil argumental del nou llibre s'articula al voltant de la figura de Bonaventura Ubach, un monjo aventurer que a principis del segle passat va viatjar de Montserrat a Terra Santa amb la voluntat de contrastar en els escenaris reals allò que expliquen les Sagrades Escriptures. Durant aquell periple –no mancat d'entrebancs— va adquirir escultures, tombes, mòmies i joies que avui dia formen la col·lecció de l'Orient bíblic del Museu de Montserrat. Una història singular que Gironell recupera en forma de novel·la.

Què el va atreure de la figura del pare Ubach?
Que un monjo a principis del segle passat decideixi abandonar la tranquil·litat de la cel·la monàstica i s'atreveixi a viatjar al Pròxim Orient, l'antiga Babilònia i Mesopotàmia és un fet apassionant. El seu periple va ser una aventura: empès per la voluntat de conèixer va començar un recorregut que el portaria a viatjar amb camell pel desert del Sinaí, camí de Jordània i Síria, i a recórrer l'actual Iraq amb un Fort T, amb els entrebancs que a l'època tot això podia comportar.

Aquest llibre és una manera de reivindicar el persontage?
Totalment. Estic convençut que si hagués estat anglès, francès o nord-americà, sabríem tots els detalls de la seva vida, dins i fora del monestir. Però com que era modest, humil i català, només és conegut en cercles reduïts. Cal reivindicar-lo i recuperar la figura d'aquest monjo amb un esperit més aventurer que el d'Indiana Jones, amb el mèrit que totes les seves aventures són reals i no fruit de la inspiració d'un guionista.

Tot i així, li ha calgut afegir èpica a l'hora d'escriure la novel·la?
Una mica sí, però no gaire, no et pensis. Al marge de les seves peripècies hi he inclòs una subtrama novel·lesca que s'encavalca amb tot el que viure el pare Ubach. De totes maneres, l'origen d'aquesta trama són unes túniques que existeixen i que es poden veure al Museu de l'Orient Bíblic, a Montserrat.

Historiador, científic, col·leccionista, escriptor… quin és el millor qualificatiu per definir el pare Ubach?
Va ser un investigador incansable, encuriosit per tot el que veia. Feia i desfeia el que calia per aconseguir allò que li interessava, però sempre des de la legalitat i el respecte. La seva faceta com a biblista, arqueòleg i monjo es barreja amb la del botànic, antropòleg i viatger. Tot són cares del mateix personatge, aspectes de la seva personalitat que li permetien posar-se tothom a la butxaca.

És interessant com s'hi explica el procés d'adquisició de les obres d'art…
Quan Ubach comença a recollir objectes pel futur Museu de l'Orient Bíblic ho fa sempre amb molta cura de no emportar-se res que no pugui. En aquest sentit, tot està inventariat i pagat, amb els seus rebuts corresponents. Com que tenia molt clar que estava començant una obra que el sobreviuria, no volia embrutar la reputació de Montserrat. Es va cobrir molt bé les espatlles, perquè com a bon català guardava tots els rebuts per allò del "mai se sap", perquè ningú li pogués retreure res ni acusar-lo d'espoliar res.

Com han canviat els paisatges i la societat que Ubach descriu en els seus dietaris?
Quan parla de l'Iraq, per exemple, es meravella de la capacitat de ciutats com Bagdad per acollir diverses religions amb comunitats que convivien sense grans problemes. Avui, el context social i polític del país ha canviat tant que imaginar una societat similar és gairebé impossible.

3 'Les relíquies', primer capítol de 'L'arqueòleg', de Martí Gironell
Detall de la portada de 'L'arqueòleg', de Martí Gironell
Detall de la portada de 'L'arqueòleg', de Martí Gironell

–Hi són totes tres? —va preguntar nerviós l'home que es mirava amb delit i desfici un paquet que presidia la taula en aquella trobada a la rebotiga d'un cafè.
—I tant —va afirmar amb contundència l'home que havia posat el farcell sobre la taula.

Un lloro xerrotejava al costat d'aquell moble on, al marge del paquet, hi havia una safata on reposaven dos gots i una tassa fumejants. Saleh es mirava l'escena a través d'una escletxa, a la paret de la rebotiga. Un lleu corrent d'aire li va permetre percebre la barreja d'olors. L'aroma del te es mesclava amb la del cafè torrat amb cardamom. Un cafè, negre i dens, que des de temps molt reculat se servia en aquell i en altres establiments del país. El fum que s'enlairava dels recipients feia uns dibuixos serpentejants que s'integraven en els caràcters arabescos que hi havia estampats a les parets escrostonades d'aquell local. Davant dels gots i la tassa hi havia asseguts tres homes. Un d'ells era el seu oncle Abdul, el propietari del cafè, que xuclava el broc d'una pipa d'aigua, una xixa que tenia al peu de la taula. Un dels individus que compartia taula amb ell va agafar el got fent pinça amb els dits per no cremar-se. Després de bufar-ne el contingut, va fer una xarrupada i es va escaldar els llavis. Va deixar anar un renec i l'altre home, que en un altre lloc i en unes altres circumstàncies se n'hauria rigut sorollosament, ara no va dir res perquè no podia apartar la mirada del paquet que hi havia sobre la taula pensant en el que contenia a l'interior. L'home dels llavis escaldats s'havia adonat de l'estat catatònic del seu company perquè no havia ni tocat el got de te i menys des del moment que Abdul li havia posat al davant aquell farcell.

—El puc obrir? —va tornar a preguntar amb una certa tremolor a la veu.
—Endavant —va dir Abdul, i amb una mà el va convidar a fer-ho mentre escurava d'un sol glop la tassa de cafè i es mirava de reüll l'altre home, que, tot i que encara notava una coïssor als llavis, va fer un segon intent de tastar el te.

Va desfer els cordills que embolicaven el paquet amb un interès ardent i, un cop obert, se li van il·luminar els ulls.

—Els puc desplegar? —va tornar a preguntar amb una emoció continguda.
—Només faltaria —va concedir Abdul.

Saleh va veure que, del farcell, aquell home n'alçava un teixit de color blau que devia ser de lli o de llana, no ho sabria precisar. Una túnica vella amb ornamentacions amb motius florals que Saleh no havia vist mai i que antigament devien haver estat daurades però que el temps s'havia encarregat de fer-los perdre tota la lluentor.

Després d'examinar-la amb una delicadesa extrema la va plegar amb un respecte reverent, amb una sensibilitat i una solemnitat extraordinàries. Semblava com si un plec mal fet pogués causar algun dany a aquella peça de roba. Saleh desconeixia la raó que feia que aquell teixit provoqués sobre aquell home una fascinació ardent, una devoció com mai no havia vist. Era com si presenciés l'aplicació d'unes normes que regulen una acció sagrada. L'exultació va anar creixent quan va desplegar les altres dues túniques. Primer amb la de color vermell que duia unes sanefes brodades a les mànigues i un tafetà de color daurat que rivetejava el coll, i després amb l'altra, una túnica de dimensions més reduïdes, com si fos d'un nen o adolescent, que era d'un color terrós i com a decoració només tenia dues bandes, paral·leles a les mànigues, que consistien en una seqüència de llaços encreuats. Saleh va veure que l'home feia els mateixos rituals per aquestes dues peces de roba que per la primera i que la veneració per les tres túniques era digna de veure. Era una cerimònia pertanyent a un culte ancestral que Saleh era incapaç de reconèixer, però eren les reverències que feien els primers cristians. Unes formes que havien preservat els Guardians, els custodis, una organització que vetllava perquè relíquies com les que Saleh estava veient no caiguessin en mans inadequades.

—L'estat de conservació és una mica precari —va reconèixer Abdul—, però la cripta humida d'Abu Serga, de l'església de Sant Sergi, no és el millor lloc per guardar aquestes teles.

—Abdul, n'ets conscient que aquestes tres peces de roba són una de les relíquies més desconegudes de la Història? Ningú no sap que existeixen i si mai algú s'arribés a imaginar que tenim aquests teixits seria... No vull ni pensar-hi. Només de saber que van pertànyer a qui van pertànyer i que les van fer servir en algun moment durant els set anys que van viure aquí a Egipte després de la seva fugida de...

No va poder continuar parlant. De cop, un gran espetec va interrompre les seves paraules. Abdul va saltar de la cadira i va llançar el broc de la xixa. La seva agilitat li va permetre esquivar un tros de paret esbotzada per una forta explosió just abans que el sostre es desplomés damunt d'ells. Feia només uns instants la paret, la taula, la tassa i els gots saltaven enlaire i impactaven contra els cossos dels altres dos homes. Un espès núvol de pols emboirava la saleta.

4 'A l'ombra del hammam', segon capítol de 'L'arqueòleg'
Detall de la portada de 'L'arqueòleg', de Martí Gironell
Detall de la portada de 'L'arqueòleg', de Martí Gironell

Després d'emergir silenciosament d'un núvol de vapor, descalç, amb el tors descobert i embolicat amb una tovallola de lli que el cobria de cintura en avall, Aixraf el ‘mukkeyisate', el massatgista del hammam, s'acostava a la font de marbre. Allà, estirat i relaxat, sota una cúpula foradada per on entraven uns feixos de llum atenuats per la penombra dels banys, l'esperava un client. Un client especial d'aquells banys, un dels més antics de la ciutat. Aixraf era l'únic que el podia tocar. Es va untar les mans d'un oli que excitava els narius del client abans de notar com l'hi aplicava i l'hi estenia per tot el cos. Era el breu ritual previ a fer-li petar les articulacions, a rebregar-li suament però amb determinació el coll, els braços i les mans, les cames i els peus, a clavar-li plantofades vigoroses i sonores per tota l'esquena amb un sol objectiu: relaxar-lo i alleujar-lo. L'home que rebia aquest tractament tan delicat i exclusiu era el líder dels Guardians, Raixid. Temut i respectat per la comunitat, Raixid trobava en aquella sofisticada i exquisida amalgama de llum, temperatura, sons i olors la vàlvula d'escapament que necessitava per abstreure's del seus negocis. Una pau que tenia els minuts comptats. Pel corredor llarg i estret ressonaven unes passes prenyades de pressa mentre de fons se sentia el degoteig constant de l'aigua escorreguda de les tovalloles esteses al filat que penjava del sostre. Era el recorregut que anava de l'entrada dels banys a la sala on s'estava estirat Raixid.

—Senyor —va dir una veu tremolosa i entretallada tant pels nervis del que havia de comunicar com per l'esforç que havia hagut de fer en córrer—. Senyor... —Va agafar aire i va deixar anar el que havia de dir tot de cop, d'una tirada:— Senyor, hi ha hagut problemes en el lliurament i no s'ha pogut dur a terme.

Estirat de bocaterrosa, Raixid no va reaccionar. Al noi li baixaven les gotes de suor en paral·lel per les patilles llargues fins a l'altura del lòbul de les orelles. La camisa, que originàriament era de color terrós, ja havia agafat la tonalitat més fosca de la xocolata i se li enganxava a la pell. Tenia els ulls clavats en aquella esquena bruna, estreta i perlejada de gotes de suor que semblava un tauló envernissat. Un instant després va percebre moviment. En efecte, inspirant profundament, Raixid va anar girant el cap fins a trobar els ulls del seu interlocutor, que no li va gosar aguantar la mirada i la va abaixar en senyal de respecte però també de basarda.

—Com ha pogut passar? —va interrogar el noi amb un xiuxiueig somnolent com si s'acabés de despertar.
—Resulta que hi ha hagut una explosió i...
—Una explosió? Un atemptat, vols dir? —I a mesura que s'havia anat incorporant de mica en mica fins a quedar-se assegut en aquell pedrís havia recuperat un timbre de veu més adient a l'autoritat que ostentava.
—No... no... —negava en un to dubitatiu, poc convincent, l'informador—. No creiem que hagi estat un atemptat. Segons sembla... tot apunta, pel que diuen les autoritats, que hauria estat un accident.
—Un accident, quina mena d'accident? —va preguntar ja de manera més enèrgica.
—Es veu que ha esclatat un fogó de la casa veïna del cafè amb la mala sort que era paret amb paret amb l'habitació on s'havia de produir el lliurament i resulta que el nostre home...
—... és mort. —Raixid es va encarregar d'acabar la frase mentre el noi assentia sense gosar aixecar la vista.— Que s'encarreguin del seu enterrament... I on és el farcell amb les relíquies?

Ara el noi sí que no sabia pas on mirar, ni com posars'hi, ni com dir-l'hi. Raixid va fer un saltiró del pedrís on fins ara havia estat assegut per posar-se dempeus. Li va agafar la barbeta amb una mà, li va aixecar la cara i mirant-lo de fit a fit va poder veure la por en aquells ulls. Les ninetes fosques d'aquell noi no paraven de moure's d'esquerra a dreta. Evitava haver de fixar la seva mirada en la desafiant de Raixid. Estava aterrit i el pànic, més que la por, s'havia apoderat d'ell.

—T'he preguntat on és el farcell de les relíquies —va demanar mastegant cadascuna de les paraules el líder dels Guardians.

La tremolor del noi es va estendre per tot el cos. No podia articular paraula i l'únic que podia fer era acompanyar el moviment incontrolat del seu cos amb un sacseig compulsiu del cap. Negava una vegada i una altra. Raixid va haver d'interpretar aquells gestos.

—No? Què vol dir que no? —Tenia la boca desencaixada i el llavi inferior li penjava mentre anava fent capcinades.— M'estàs dient que no hi ha farcell? Que s'ha perdut? —L'estat de Raixid havia canviat. Ja feia estona que era lluny d'aquell estat de relaxament que Aixraf havia aconseguit tot just abans que arribessin les males notícies. Va agafar el noi per les espatlles i el va sacsejar.—
Contesta'm, si us plau! —li va requerir amb urgència—. No em facis perdre la paciència perquè te'n penediràs! —el va amenaçar.

Sense saber d'on, el noi va treure una veu del fons del seu cos sotragat.

—No l'hem trobat, senyor. Un cop han retirat les runes i els tres cossos, no s'ha trobat cap rastre del farcell. No sabem què ha pogut passar.

Raixid es va posar les mans al cap. Va enfonsar els dits entre els seus cabells humits mentre deixava anar uns esbufecs que no feien presagiar res de bo.

—Surt del meu davant! Vés-te'n! —va cridar, i la seva veu va retrunyir per les parets dels banys.

El noi se'n va anar per on havia vingut cames ajudeume. I el cap de Raixid no parava de donar voltes. Havia de tenir en el seu poder unes relíquies desconegudes per gairebé tothom, pràcticament ningú no sabia que existien, però ara era evident que havien desaparegut després d'aquest desgraciat accident i no hi havia manera de saber a mans de qui. Raixid va decidir que potser després d'estar-se una estona dins de l'aigua de la piscina ho veuria diferent. Abans de capbussar-s'hi va tancar els ulls i va moure els llavis. Sabia que havia de dir una petita pregària mentre primer posava el peu esquerre i després se submergia fins a l'altura del coll en aquell tanc d'aigua calenta. Respirava profundament i va aixecar la vista seguint els núvols de vapor que s'enfilaven cap al sostre de vidres de colors. Va tancar els ulls i li va semblar tenir una revelació. Quan es va refer de l'ensurt, Saleh va treure el cap de darrere l'escletxa. Era una obertura francament estreta però li havia permès seguir tot el que havia passat abans d'aquella forta explosió. Com va poder i enmig de la runa, es va acostar fins al lloc que ocupava només feia uns instants el seu oncle Abdul.

—Oncle, oncle! Estàs bé? Estàs bé? Oncle, si us plau, contesta! —cridava inútilment Saleh a un cos sense vida que difícilment li podia tornar resposta. Empolsinat de cap a peus, l'oncle Abdul estava recolzat sobre la taula i, sota el seu braç, Saleh va veure sobresortir la màniga d'una d'aquelles túniques que un dels altres dos homes s'havia estat mirant amb tanta devoció. Plorant li va aixecar el braç fred, va estirar la peça de roba i la va posar juntament amb les altres dues que eren dins del paquet, que amb l'esclat havia caigut de la taula. Les va aixecar, les va espolsar, les va plegar curosament i les va posar dins del farcell. Més tard ja decidiria què faria amb aquell paquet.

La reunió dels Guardians ho va decidir.

—S'ha de recuperar, sigui com sigui! —va cridar Raixid.
—No sabem del cert si el nebot d'Abdul es va endur el paquet amb les relíquies —va apuntar un dels guardians.
—No trobes que val la pena investigar-ho, Kamal? Al seu cafè no s'hi va trobar ningú més. Els cossos sense vida dels nostres dos homes i el d'Abdul. Ell tenia tres treballadors, un dels quals és el seu nebot, el beduí, de qui curiosament ningú no ha tornat a saber res més des del dia del tràgic accident. No se us fa molt estrany que no aparegués ni el dia de l'enterrament del seu oncle? No pot haver desaparegut com si res. —I va fer petar els dits.
—Diuen que se'n va tornar al seu poble —va apuntar Ahmed.
—Doncs si això és veritat hem de saber on viu. L'anirem a buscar i el farem xerrar. No sé com, però estic convençut que aquest maleït beduí té el paquet amb les túniques i només de pensar que poden caure en mans equivocades em vénen tots els mals.

5 'L'ermità', tercer capítol de 'L'arqueòleg'
Detall de la portada de 'L'arqueòleg', de Martí Gironell
Detall de la portada de 'L'arqueòleg', de Martí Gironell

Tenia un mal d'orelles que el turmentava d'allò més. A la tarda, el pare Bonaventura Ubach havia quedat per reunir-se en privat amb el pare abat i el que li havia de dir era prou important i necessitava estar en plenitud de facultats, no podia distreure'l un maleït mal d'orelles. Va ser tornar de Terra Santa a Montserrat i revenir-li aquell dolor que no l'havia deixat viure anys abans. La diferència, però, era que ara ja sabia com combatre'l i així ho faria. El pare Bonifaci, l'encarregat de la farmaciola, li havia recomanat que s'hi posés oli d'orella d'ós i va ser provar-ho i —mai més ben dit— va ser com posar oli en un llum. Per això, aquell matí el pare Ubach va sortir a buscar una de les plantes més distingides que creixien a les esquerdes de les roques de la muntanya. L'orella d'ós no només tenia entre les seves propietats alleujar les morenes, fer baixar la pressió arterial, fer marxar la tos i els refredats, sinó que també era una aliada excel·lent per als mals d'orella, com els que patia el pare Ubach. A prop de la Santa Cova, on la llegenda deia que s'havia aparegut la imatge de la Mare de Déu, se'n solia trobar.

Va sortir del monestir en direcció cap aquelles balmes. De seguida va deixar els camins més fressats i es va haver d'internar en un alzinar dens i ombrívol. El pare Ubach va notar com el bosc se li tancava sobre el cap amb el seu espès brancam, cobert de molsa, i que la llum s'esvaïa a poc a poc deixant només un tènue fil de claror per resseguir el camí de l'Arrel clafert de falgueres, esparregueres, galzerans i d'altres arbustos amb els quals s'esgarrinxava l'hàbit. Es va aturar un moment per comprovar si anava per bon camí. Feia tant de temps que no es perdia per aquells senders que no les acabava de tenir totes i no estava en disposició d'assegurar que anava per on havia d'anar. Va inspirar profundament i va deixar que una forta aroma de glans i de fulles xopes li omplissin els pulmons, i un cop situat va continuar fent via per un corriol costerut que el va dur fins al vessant de solana de la muntanya. Ja albirava els cims i les parets més assolellats; allà, entre escletxes i plecs arraconats que la natura havia esculpit, hi creixia l'orella d'ós i molt a prop, les coves. Ubach es va mig arromangar les faldilles de l'hàbit, replegant-les amunt per enfilar-se millor a la paret. Va treure un ganivet petit i va tallar de soca-rel la planta. Mentre en tallava el peduncle, li sabia greu endur-se-la, perquè el pare Ubach admirava aquella meravella de la flora. Considerava un prodigi de la naturalesa que en un entorn tan inhòspit i poc propici aquella planta fos capaç de conquerir el seu espai i créixer de manera insolent contra les roques. Un cop collit un bon manat, en faria oli, hi sucaria un cotó, l'escalfaria lleugerament i se l'aplicaria a l'orella adolorida, en aquest cas totes dues. Es deixaria els cotonets, s'amagaria el cap amb la caputxa perquè no li toqués cap cop d'aire i esperaria que fos l'hora d'anar a veure l'abat.

Ubach va baixar de la paret i mentre s'espolsava l'hàbit va sentir una veu que li deia:

—Ja teniu el que necessiteu?

El monjo, sorprès perquè no comptava que hi hagués ningú allà dalt, es va girar d'una revolada i va veure al seu davant la figura d'un home que sortia de l'interior de la balma. D'edat madura, de complexió corpulenta i un xic carregat d'espatlles. Duia els cabells llargs recollits amb una cua de cavall, una barba blanca i anava vestit amb una camisa de color indefinible; de calçat, duia unes sabates molt gastades.

—Déu vos guard —va saludar de manera afable el seu convidat, perquè a fe que aquells dominis eren seus, va interpretar el pare Ubach. No va preguntar ni qui era ni d'on procedia perquè ell mateix es va encarregar de treure el monjo de dubtes presentant-se.
—Estic passant uns dies en aquesta cova, uns dies de retir de la vida activa mundana —va afegir—. Hi vinc cada any. Hi pujo a fer oració.
—I com és, això? —va gosar preguntar el pare Ubach, que ara s'asseia en una pedra al costat de l'entrada de la cova.
—És un costum que ja em ve de temps reculat. Un avantpassat meu havia estat ermità de sant Onofre, sabeu? I suposo que l'afició em ve per aquesta banda. Tot i que —va apuntar mentre es dirigia lentament la mà cap a la part alta del cap per gratar-se la clepsa— haig de reconèixer que sóc un admirador i humil seguidor de l'eremitisme; la forma de fer d'aquells homes de Déu, abrandats de l'amor místic, servidors fidels de la tradició cristiana de Montserrat...
—I què busqueu exactament?
—De jovenet, vaig trescar sovint per aquests mons de Déu buscant no sé ben bé què i ve-t'ho aquí, però, que és aquí, en aquesta serra meravellosa, on he acabat trobant entre el laberint dels penyals superbs, entre aquests senders mig amagats entre el boscatge, sempre brodats de romanins i d'altres herbes remeieres —i li va assenyalar el feix d'orella d'ós que sostenia Ubach a les seves mans—, allò que buscava. Estic segur que en aquests caminois, en aquests indrets —i va obrir els braços per abraçar la boca de la balma—, encara hi ha esculpit en algun racó el secret de la petja humil d'aquells anacoretes que van trobar la pau i la saviesa. I ho van fer aquí, en aquesta austeritat. Considereu-la com una cel·la de retir i de meditació. Com un sopluig d'aquells sorolls que no ens deixen sentir la paraula de Déu. I mireu que vaig anar fins a l'Orient llunyà i he tornat per veure que la coneixença justa de les coses només l'he trobada dins meu quan m'he sentit en pau amb mi mateix, i això ha estat aquí.

Ubach se l'escoltava i no se'n sabia avenir. No sabia que encara hi hagués ermitans, i molt menys a les coves de la muntanya.

—I vós... —va preguntar l'ermità al pare Ubach—. Què us ha portat fins aquí dalt? L'orella d'ós?
—Sí i no —va contestar el monjo.
—En què quedem? —va preguntar l'anacoreta arrufant les celles.
—Aquesta planta ha estat l'excusa per sortir a esbargir-me. Haig de parlar amb l'abat d'una qüestió delicada i no sé si me'n sortiré.
—Confieu en vós mateix, en les vostres possibilitats?
—Sss...í —va dir finalment.
—No us veig gaire convençut.
—Sí, sí, n'estic plenament convençut, del que vull fer. De fet, ja he fet el que havia de fer: m'he format en cos i ànima per dur a terme una feina per a la qual em crec preparat, però del que tinc por és de la resposta de l'abat. Temo que no ho vegi de la mateixa manera que ho veig jo.
—Veieu aquell arbre d'allà? —I l'ermità va assenyalar un arbre fruiter que s'alçava esponerós davant d'ells.
—El veig —va dir Ubach després de girar-se cap al bosc.
—Molt bé! Ara, al costat d'aquest veieu aquells altres arbres, més joves, que ja s'alcen decidits cap amunt? —va preguntar l'ermità.
—Sí, així és, els veig. —Ubach va poder veure cinc troncs robustos i sans que apuntaven cap al cel.
—Molt bé —va repetir l'ermità—. Aquí teniu la resposta als vostres dubtes.

El monjo no sabia què respondre i tampoc no sabia on volia anar a parar l'ermità amb aquell joc. Es va quedar en silenci observant l'arbre fruiter i la resta d'arbres del voltant. I no encertava a respondre res que li semblés coherent.

—Ho sento, però no la sé veure, no us ho sé dir.
—Fixeu-vos-hi. Un home observador i estudiós com vós ho heu d'endevinar. —I va afegir:— Sovint les respostes més senzilles les tenim davant mateix dels nostres nassos.

Ubach prou que s'hi fixava però no trobava la resposta. Després d'una estona d'escarrassar-s'hi, finalment va desistir.

—Em rendeixo, em dono per vençut.
—Oh, no, benvolgut, no es tracta pas d'una guerra, perquè precisament vós hi sortireu guanyant.

L'ermità es va aixecar i en tres gambades va anar fins a l'arbre. Es va situar sota mateix de la capçada, es va ajupir per trencar un esqueix de l'arbre i un altre del seu veí i va tornar a l'entrada de la cova, on l'esperava amb inquietud i incertesa el pare Ubach.

—Com es coneix que un està a punt? —va preguntar de manera retòrica—. Doncs en això mateix. —I li va mostrar les dues branques.— Com que n'està, de preparat, abandona l'arbre i es deixa anar però sense perdre'n els orígens. Ubach estava bocabadat.— M'enteneu?

Ubach va sacsejar el cap a dreta i esquerra.

—Francament, no —va reconèixer el monjo.
—Hi ha molts arbres que estenen les branques fins a tocar el terra perquè hi arrelin i comencin una nova vida lligada a l'arbre mare. Com si fos un arbre niu, com si a partir d'un esqueix, d'un plançó, en sortís un de nou. Però, en canvi, la veritat és que té les seves arrels en aquell arbre del costat, alt i frondós, del qual aquestes ramificacions, aquestes branques, han decidit campar pel seu compte, al marge del tronc central. Però, fixeu-vos-hi —i amb un dit assenyalava el terra on sobresortien les arrels—, no perd els orígens, les arrels ja saben prou on les té. —L'ermità va fer una pausa perquè Ubach pogués processar-ho i va continuar.— És molt senzill, l'arbre representa el monestir, i per tant l'abat, i vós sou aquestes branques, part del mateix arbre, però que ja estan a punt per fer el seu camí. Sou el que se'n va del monestir per acomplir aquesta feina per a la qual us heu preparat. Em seguiu? —va preguntar l'ermità.
—Sí, ara sí... —Ubach va entendre la imatge.
—Però l'abat us coneix, us aprecia i us té prou confiança?
—Sí, i tant! —va assegurar Ubach.
—Doncs no patiu. La seva saviesa li servirà per entendre que és el moment de deixar-vos anar per fer una feina més important.

Ubach es va veure capaç no ja de fer veure a l'abat que havia arribat el moment de deixar la quietud de la cel·la montserratina, sinó de convèncer-lo que era una
feina que estava cridat a fer.

—Reverendíssim Dom, us haig de plantejar un projecte per al qual m'he preparat durant els últims anys d'estudi a Terra Santa i que ara em veig amb cor de dur a terme.
—Germà Ubach, vós sou un exemple d'esforç, de fidelitat, de sacrifici i de constància en una intensa vida de monjo centrada en el coneixement de la paraula de Déu. —L'abat Deàs va fer una petita pausa per continuar lloant-lo.— I no només com a exercici espiritual i devot sinó també en l'activitat de recerca històrica, de coneixement i de domini lingüístic.

El pare abat Josep Deàs tenia present la formació que aquells últims anys Ubach havia rebut a l'Escola Bíblica de Jerusalem, on havia estudiat un curs de llengua siríaca amb el pare Savignac, un d'àrab elemental amb el pare Janssen i un altre d'arqueologia bíblica amb el pare Abel. Però sobretot perquè havia aprofundit amb el pare Dhorme els seus coneixements en les Sagrades Escriptures i en el fet d'extreure el significat i interpretar-lo de manera crítica dels textos de l'Antic i el Nou Testament, el que es coneix com l'exegesi bíblica.

—Us escolto, germà —i l'abat el va convidar a exposar el seu plantejament.
—Gràcies, Reverendíssim Dom —va dir Ubach i va enfilar el seu argumentari—. L'home modern quan comença a llegir la Bíblia se sent assaltat, ja des de les primeres pàgines, per una sèrie de preguntes a les quals no sempre és fàcil trobar resposta. El lector vol saber, entre altres coses, en quin lloc se situen geogràficament els fets narrats, en quina època van ocórrer i quina relació hi ha entre els homes que desfilen per les pàgines de les Sagrades Escriptures i els fets que coneixem com a història universal. A més, volen saber, i aquesta pregunta és molt més urgent i molt més difícil de respondre, què és el que s'amaga sota els estranys relats bíblics, tan allunyats de la nostra mentalitat moderna... És innegable que moltes pàgines de la Bíblia sembren un desconcert absolut en el lector. Molts textos no poden obtenir una explicació adequada si no és posant-los en connexió amb el terreny on van néixer.

»Per entendre la Bíblia s'ha de conèixer la història, els costums, les formes de vida dels països per on transcorre, la seva geografia... No n'hi ha prou només d'estudiar-ho damunt d'un llibre. La natura d'un país es reflecteix necessàriament en la seva història, filla en bona part de la mateixa natura, i per això cal trobar l'harmonia, l'equilibri entre totes dues. Això no ho és tot en la Bíblia, però n'és una part important, la crosta que cal treure per veure i conèixer bé l'obra divina.

—Em sembla que ja us entenc —va dir l'abat—. Teniu un interès particular per poder obtenir un coneixement experimental del país bíblic i això deu voler dir recórrer, trepitjar les regions relacionades amb les Sagrades Escriptures. Com aquell qui diu voleu interrogar directament, in situ, el passat de les terres beneïdes dels profetes, dels apòstols, de Jesús i Maria. Ho he entès bé? —va preguntar l'abat.
—Exacte, Reverendíssim Dom, exacte! —va contestar entusiasmat Ubach en veure que l'abat l'havia entès a la primera—. Veig que us feu el càrrec de la necessitat de veure per poder comprendre millor i, sobretot, per retenir-ho. —Ubach volia plasmar-ho en un llibre en català i il·lustrat per fer arribar millor el missatge. Elaborar la Bíblia il·lustrada.— Recórrer el camí de Moisès i Abraham i fer coneixença d'aquelles terres des d'Egipte fins a Mesopotàmia per aprofundir en tots els capítols. Estudiar el folklore de les regions pels aclariments que puguin aportar a segons quines escenes, familiaritzar-me amb la parla per no perdre ni un detall, ni una paraula d'aquests textos sagrats. De fet, aquests anys no només he estudiat àrab, sinó també grec, que em permetrà traduir de l'original el Nou Testament. També he après siríac, que és gairebé calcat a l'arameu, la variant popular de l'hebreu en què està escrit l'Antic Testament. A més, voldria intentar d'aplegar la major quantitat d'objectes que ajudessin encara més a veure el recorregut i que podrien formar part d'un petit museu bíblic que podríem situar aquí, en alguna sala del monestir, amb l'aixopluc de la muntanya sagrada i sota la mirada atenta de la nostra Verge bruna.

El pare Ubach va aturar un moment el seu relat i va poder certificar que l'abat l'estava seguint amb un somriure a la boca, fent-li cops de cap per animar-lo a seguir amb la seva abrandada exposició.

—Tota aquesta informació compilada ens servirà per elaborar uns mapes que acompanyaran la Bíblia il·lustrada i que pretendran ajudar a situar els fets dins d'un marc geogràfic i històric perquè, col·locats en el seu ambient, els personatges bíblics cobrin més realitat i, així, el seu missatge arribarà més viu i poderós als nostres lectors.

»En els últims anys, Reverendíssim Dom, hi ha hagut un abundant material arqueològic que ha tret a la llum les velles civilitzacions mil·lenàries, les normes de vida, els comportaments, els codis morals pels quals es regien les persones que van ser contemporànies dels personatges de la Bíblia. D'aquesta manera, serà molt més senzill comparar afirmacions bíbliques amb les ideologies d'aquell temps, i les velles figures bíbliques deixaran de ser ombres obscures que desfilen silenciosament sobre un contorn imprecís i difús i apareixeran de manera clara i nítida, il·luminades per la llum de la història.

—No hem de perdre de vista en cap moment que estem parlant d'un text religiós —el va interrompre l'abat—. Les Sagrades Escriptures persegueixen un objectiu fonamental: difondre un missatge religiós. Pretenen explicar la història de Déu amb els homes, el que Déu ha fet, el que els ha donat i el que els exigeix a canvi.
—Precisament perquè ningú no ho oblidi cal aquesta feina, Reverendíssim Dom... Deixant ben clar aquest objectiu i explicant la intenció dels escriptors bíblics, s'aconseguirà de fer comprendre la voluntat que hi ha en les pàgines de les escriptures. Al text sagrat li falta la dimensió real, el context del text i els seus orígens. Per això estic convençut —i ara també veia que ho estava l'abat Deàs— que el contacte amb la terra i entendre la mentalitat d'Orient serà clau per aconseguir-ho.
—També és imprescindible advertir que, des de l'origen de les llegendes israelites i de l'antic Orient que formen el substrat de la Bíblia, sense oblidar l'Apocalipsi, han passat milers d'anys —va voler puntualitzar el pare abat—. Durant aquest temps Déu s'ha anat revelant d'una manera més clara i precisa fins a culminar la revelació total i plena que és Jesucrist. Les lleis primitives de la Bíblia tenen una moral rudimentària que repugna a la nostra sensibilitat actual: la llei de la venjança o del talió, l'amor al pròxim circumscrit només als de la pròpia tribu, les normes sobre les dones presoneres, el divorci, la poligàmia... Déu s'ha anat acomodant a la capacitat ètica i mental del gènere humà. Pretendre el contrari seria atemptar contra les lleis fonamentals de la naturalesa...

—Esteu venint al meu raonament —li va reconèixer Ubach—. Com més elements tinguem per interpretar aquells temps, més possibilitats tindrem que s'entengui el missatge. Per això us demano que em doneu permís per formar-me com a biblista i així poder crear la Bíblia de Montserrat i, de retruc, fundar el Museu Bíblic.

L'abat es va aixecar i li va donar la seva benedicció. —Per cert, aquest periple, no el fareu pas sol? —va voler saber l'abat Deàs.
—No, pare abat, un jove sacerdot belga, company d'estudis a l'Escola de Jerusalem, el pare Joseph Vandervorst, m'hi acompanyarà.
—Que Déu Nostre Senyor i la Mare de Déu us acompanyin —li va dir.

L'abat Josep Deàs trobava molt oportuna la idea de Bonaventura Ubach. Ja feia anys que participava d'un corrent que suposava la renaixença de Montserrat amb una força creativa i expansionista que donaria la possibilitat a Ubach no només d'ampliar aquests coneixements bíblics sinó d'oferir-los a tothom. L'abat Deàs li va donar via lliure perquè estava imbuït del catalanisme aculturat del moment, inspirat per la renaixença catalana que es va traduir en una expansió de Montserrat. Ho tenia molt clar perquè l'ambient de l'època, l'ambient de força creativa, el conduïa cap aquella direcció. Per aquest motiu i per la convicció que li va transmetre el pare Ubach. No en va, gairebé al mateix moment, també van aparèixer monjos amb aquest esperit renaixentista i d'obertura de mires. El pare Albareda es va posar a estudiar la història de la regla benedictina a tot el món. El pare Tobella se'n va anar a comprar tots els volums que, no gaires anys més tard, omplirien el fons bibliogràfic de la Biblioteca de Montserrat. El pare Sunyol va començar a estudiar els manuscrits del cant gregorià i els seus orígens. Era un moviment cap al coneixement que no tenia aturador.

Les gestions per superar les despeses del viatge no van ser cap problema. Mentre esperava que li arribés la quantitat decidida pel consell abacial de deu mil pessetes, Ubach va aconseguir reunir diners, entre propis i d'amics, per iniciar el seu periple bíblic.

Subscriu-t'hi

Portada del número 231 de SÀPIENS

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

Portada del número 231 de SÀPIENS

El català de la Stasi

Una investigació SÀPIENS feta als arxius dels serveis secrets de l’Alemanya comunista

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto