Subscriu-t'hi
Personatges

L'aventura del pirata Lloyd i 'L'illa del tresor' de Robert Louis Stevenson

El 12 de novembre de 1750, uns pirates van amagar un tresor a l'illa de Norman (al Carib), una història que podria haver inspirat la famosa novel·la de l'escriptor escocès

Oriol Gracià
13 de novembre de 2019

Un nen entremaliat, pirates amb cama de fusta, un mapa del tresor i una illa deserta al Carib. L’argument de ‘L’illa del tresor’, publicada el 1883, era pur romanticisme. Com s’ho havia fet, Stevenson, per descriure indrets paradisíacs i narrar aventures marítimes convincents i amb un vocabulari tan precís? Segons Frank Gwyn, un dels seus biògrafs, “tot el seu llibre sembla construït a partir de materials d’altres llibres”. Certament, les seves descripcions dels esquelets ens remeten a la narrativa d’Edgar Allan Poe; el lloro de Long John Silver, a ‘Les aventures de Robinson Crusoe’, de l’anglès Daniel Defoe, i per definir Billy Bones s’havia inspirat en els llibres d’història de Washington Irving. Però més enllà de la influència literària, hi podria haver algun fet històric que hagués desencadenat la seva imaginació? L’escriptor nord-americà John Amrhein es va fer la mateixa pregunta, i després de deu anys d’investigació totes les pistes el van portar a l’illa de Norman, al Carib.

1 La mala sort dels germans Lloyd: l'atac dels espanyols, la bancarrota i el naufragi a Carolina del Nord
Portada de 'L'illa del tresor', de Robert Louis Stevenson
Portada de 'L'illa del tresor', de Robert Louis Stevenson Wikimedia Commons

L’any 1739 va esclatar ‘la guerra de l’orella de Jenkins’, que va enfrontar la Gran Bretanya i Espanya fins al 1748. El conflicte tenia el seu origen en el control del comerç entre Europa i Amèrica, la delimitació de les fronteres colonials i el desig britànic de dominar tot el mar del Carib. Per això, durant gairebé deu anys, navegar pel mar de les Antilles s’havia convertit en un perill. I els germans John i Owen Lloyd bé que ho sabien: el 1747, quan tornaven de Madeira, el seu vaixell va patir l’atac d’una nau espanyola. De resultes de l’abordatge no solament van perdre tota la càrrega de vi, sinó també el mateix vaixell. 

Aquell fet els va deixar en bancarrota i a en John, sense una cama. A partir d’aquell moment, a les tavernes de Norfolk, a l'actual estat nord-americà de Virgínia, en John va ser conegut amb el sobrenom de 'peg leg', ‘cama de fusta’. Owen i John Lloyd eren del nord de Gal·les, i feia més de vint anys que s’havien enrolat en un vaixell de l’armada britànica, compaginant l’activitat militar en territori colonial amb la feina de corsaris i el transport marítim de sucre, rom i vi. 

El naufragi que canviarà la vida dels germans Lloyd
Desesperats per refer la salut, la vida i l’economia, el 8 de setembre del 1750 els germans Lloyd van salpar del port de Hampton en direcció a Saint Kitts, al Carib. La dona d’Owen era originària d’aquesta illa i la seva família era una de les més influents. Estaven implicats en política i, a més, el cunyat d’Owen, Charle Caines, era propietari d’una de les principals plantacions de sucre de l’illa. Potser per això Owen havia planejat obrir una ruta comercial entre Norfolk i Saint Kitts: del continent, en duria peres i blat de moro, i al Carib ho canviaria per sucre, rom i melassa. Malauradament, aquell projecte es va quedar en una idea, perquè el vaixell en el qual viatjaven mai no va arribar a Saint Kitts. Quan feia dos dies que havien salpat de Hampton, va xocar contra uns bancs de sorra i va naufragar prop de Carolina del Nord.

2 El vaixell espanyol 'Nuestra Señora de Guadalupe', amb un tresor a bord, embarranca al lloc on havien naufragat els Lloyd
Tresor de Runde conservat al Museu de la Moneda de Noruega
Tresor de Runde conservat al Museu de la Moneda de Noruega Wikimedia Commons

Aquell final d’estiu, mentre els germans Lloyd planejaven reprendre el seu viatge a Saint Kitts, el capità espanyol Juan Manuel Bonilla apressava els operaris que carregaven el seu vaixell amarrat al port de Veracruz, a Mèxic. La seva nau, ‘Nuestra Señora de Guadalupe’, era imponent: tenia 28 canons, feia 31 metres de llarg i 7 d’ample i estava gairebé preparada per començar el viatge de retorn cap a Cadis. Curiosament, en el trajecte de la Península a Amèrica, hi havien viatjat una vintena de missioners franciscans, entre els quals hi havia el pare Juníper Serra i el seu biògraf, Francesc Palou. Es diu que gràcies a la presència dels religiosos es va evitar una catàstrofe. I és que abans d’arribar a Veracruz la tripulació va haver de fer front a un huracà, però el pare Serra i els monjos es van posar a pregar a santa Bàrbara i la tempesta va amainar. 

'Nuestra Señora de Guadalupe', a la deriva
“El mal temps va cessar i va començar a bufar un vent suau que en només dos dies ens va empènyer fins al port de Veracruz”, va escriure Francesc Palou en les seves memòries. Un any més tard, en el viatge de tornada, el ‘Nuestra Señora de Guadalupe’ no va tenir la mateixa sort. Després de fer parada a l’Havana, el vent va canviar bruscament de direcció i, de cop, el capità Bonilla es va trobar al centre d’un huracà. Sense control, el corrent va empènyer el vaixell fins a l’est del cap Canaveral, 500 milles al nord de la ruta establerta.

La tempesta no va afluixar fins a l’1 de setembre, quan, encara a la deriva, el vaixell va embarrancar davant la costa de Carolina del Nord, just on havien naufragat els germans Lloyd només dos dies abans. La nau de Bonilla havia patit desperfectes greus i, si no aconseguien estabilitzar el vaixell, el tresor que transportava estava en perill. Els maldecaps del capità Bonilla només acabaven de començar.

3 Owen Lloyd ajuda Bonilla a entrar la seva nau a port a canvi de 500 dòlars espanyols
Vaixell pirata
Vaixell pirata Getty Images

El vaixell espanyol havia anat a parar en territori britànic i això ja no era bon auguri. ‘La guerra de l’orella de Jenkins’ havia acabat dos anys enrere però la tensió entre uns i altres continuava ben latent. Per això, quan Bonilla va apropar-se al port d’Ocracoke per demanar ajuda, ningú no li’n va fer gaire cas. Havia de remolcar el vaixell per amarrar-lo a l’interior de la badia i va necessitar gairebé dues setmanes per trobar algú disposat a donar-li un cop de mà: Owen Lloyd.

Només feia dos dies que els germans Lloyd s’havien salvat del naufragi del ‘Hannah’ a les costes d’Ocracoke i, mentre esperaven trobar un altre vaixell per continuar el viatge fins a Saint Kitts, Owen no va voler deixar escapar l’oportunitat de guanyar els 500 dòlars espanyols (tal com es coneixia al segle XVIII arreu del món la que llavors era la primera divisa mundial) que li va oferir Bonilla per entrar el 'Nuestra Señora de Guadalupe' a port. Com que la nau cruixia per tots costats, calia anar amb compte de no enfonsar-la, i per això va necessitar tres dies per tancar l’operació. Un cop amarrat, el capità Juan Manuel Bonilla va comprar dues naus més petites —el ‘Seaflower’ i el ‘Mary’— per traspassar-hi la càrrega i salvaguardar tots els objectes de valor. Òbviament, amb el tràfic de gent i l’expectació que havia despertat la presència dels espanyols, la notícia que el vaixell guardava un tresor suculent s’havia escampat per tot el veïnat. Tard o d’hora algú cauria en la temptació de robar-lo.

4 Owen Lloyd i 11 mariners s'emporten el tresor del 'Nuestra Señora de Guadalupe' i l'amaguen a l'illa de Norman
Il·lustració d'uns pirates enterrant un tresor al 'Llibre de pirates' de Howard Pyle
Il·lustració d'uns pirates enterrant un tresor al 'Llibre de pirates' de Howard Pyle Wikimedia Commons

Dit i fet. La nit del 20 d’octubre, aprofitant que els mariners del capità Bonilla havien abaixat la guàrdia, el ‘Seaflower’ es va desamarrar i en pocs minuts s’havia esfumat del port d’Ocracoke. Al capdavant de la nova tripulació hi havia Owen Lloyd, acompanyat d’11 mariners amb qui s’havia conxorxat. Malgrat que el seu germà John s’havia quedat a terra ferma, ja que l’havien descobert en el moment de començar l’acció, Owen estava eufòric: aquella era la millor venjança als espanyols que tres anys abans l’havien portat a la bancarrota amb l’atac al seu vaixell. Ara, era propietari d’una nova nau carregada amb un tresor valorat en 250.000 dòlars espanyols (l’equivalent a uns vint milions d’euros). Oficialment, entre els objectes de més valor hi havia 50 cofres amb monedes, dos cofres amb peces de plata i 140 bosses de tabac.

Per assegurar-se que ningú no els havia seguit, el ‘Seaflower’ va navegar en direcció sud durant gairebé tres setmanes, fins que el 12 de novembre va fer parada a l’illa de Norman, a l’arxipèlag de les illes Verges britàniques. Allí sembla que els membres de la tripulació es van dividir el tresor a parts iguals i cadascú el va amagar en un racó diferent. Hores més tard, quan el ‘Seaflower’ ja abandonava l’illa, un veí d’una illa veïna va apropar-s’hi encuriosit per la presència dels desconeguts. No va trigar gaire a córrer el rumor que aquells pirates havien enterrat un tresor i, en poc temps, més d’un i de dos van anar-hi a la recerca d’algun cofre ple de monedes.

5 Owen Lloyd és empresonat i jutjat

Mentre el capità Bonilla movia cel i terra per aconseguir la complicitat de les autoritats colonials espanyoles i solucionar el cas, la història de l’assalt ja corria per tot el Carib i Owen s’havia convertit en un admirat pirata. A l’illa de Norman s’havien descobert alguns cofres i les autoritats marítimes s’havien mobilitzat per intentar detenir Owen i la resta de la tripulació. Aquest, per la seva banda, després d’un llarg periple per diverses illes, havia aconseguit arribar a Saint Kitts, on es va retrobar amb la seva dona.“Som rics! Som rics!”, expliquen que li va dir en abraçar-la. Havia enterrat cofres en altres punts del Carib? Realment hi havia un tresor amagat a l’illa de Norman? Són algunes de les preguntes que van fer a Owen en el judici que va tenir lloc a l’illa de Sint Eustatius, on va ser detingut i empresonat. Per desesperació del capità Bonilla, les respostes ambigües d’Owen mai no van permetre treure’n l’aigua clara.

La desesperació va dur a Bonilla a una mort prematura
Obsessionat a recuperar el seu botí, el capità espanyol va haver d’enfrontar-se durant anys al guirigall diplomàtic que envoltava aquell robatori: hi havia implicats els territoris a ultramar de quatre països —el Regne Unit, Espanya, Holanda i Dinamarca— amb interessos contraposats i enemistats històriques que feien difícil la cooperació. La desesperació el va dur a una mort prematura el 25 d’octubre del 1759, quan només havia recuperat una part ínfima del tresor.

6 El viatge del besavi de Robert Louis Stevenson a l'illa de Saint Kitts, on havia arribat Owen Lloyd després d'haver robat el tresor espanyol
Mapa del tresor del llibre de Robert Louis Stevenson
Mapa del tresor del llibre de Robert Louis Stevenson Wikimedia Commons

En aquells temps, Glasgow s’havia consolidat com a porta d’Escòcia al comerç amb Amèrica. La ciutat disposava d’un dels ports més importants del Regne Unit pel que feia a la importació de sucre i tabac des del mar de les Antilles. No és estrany, doncs, que el besavi de Robert L. Stevenson, Alan Stevenson, i el seu germà, nadius de Glasgow, decidissin fer les Amèriques. Es creu que van marxar a l’inici de la dècada del 1770, quan acabava de complir 20 anys i feia molt poc que havia estat pare. No queda clar què hi van anar a fer: si a comerciar amb sucre, a treballar com a guardes d’esclaus... però se sap que van ser a l’illa de Saint Kitts. 

Quan els germans Stevenson van arribar a les Antilles, ja feia més de 20 anys del robatori del tresor del capità Bonilla, però Charles Caines, el cunyat d’Owen Lloyd, encara era un dels principals propietaris de plantacions de sucre de l’illa de Saint Kitts. De fet, hi ha constància que Caines feia tractes amb diversos empresaris escocesos. És una incògnita si Charles Caines i els germans Stevenson van arribar a fer tractes i si el besavi de Robert Louis Stevenson va saber mai de la història dels cofres amagats, però a la base del mapa que acompanya les primeres edicions de la novel·la de ‘L’illa del tresor’ s’hi llegeix una data: 1750, l’any de l’emboscada dels germans Lloyd contra el capità Bonilla. Si aquell apunt era una manera de fer l’ullet a la història que va inspirar l’obra és un enigma encara avui sense resposta.

Subscriu-t'hi

Portada del SÀPIENS 213 (desembre 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

Portada del SÀPIENS 213 (desembre 2019)

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto