Subscriu-t'hi
Personatges

El segrest de Quini, pas a pas

Us expliquem les interioritats del captiveri d'Enrique Castro, el davanter del Barça que va ser retingut durant 24 dies el març de 1981

Andreu Martín
1 Diumenge 1 de març de 1981: el segrest
Portada de 'La Vanguardia' de l'1 de març de 1981
Portada de 'La Vanguardia' de l'1 de març de 1981 Hemeroteca de 'La Vanguardia'

El diumenge 1 de març del 1981, el FC Barcelona va guanyar l’Hèrcules d’Alacant per 6-0. Era el Barça d’Artola, Ramos, Olmo, Alexanko, Zuviría, Estella, Schuster, Martínez, Simonsen, Quini i Esteban, amb Helenio Herrera d’entrenador. Enrique Castro 'Quini', màxim golejador, aquell dia havia fet un hat-trick. Després del partit, va agafar el seu Ford Granada per anar a l’aeroport, on a les 21.35 h arribarien la seva esposa, María Nieves Cañada, i els seus fills procedents de Gijón. Es va aturar a la gasolinera que hi ha a la plaça de Comas. Va baixar del cotxe i va demanar que li carreguessin amb súper. Al seu darrere es va aturar una furgoneta DKW. Quan el futbolista va haver pagat i es disposava a pujar al Ford Granada, dos joves es van dirigir cap a ell. Un li va mostrar una Colt 45 rovellada, comprada al Rastro de Saragossa. Ni un crit.

Lligat i emmordassat dins d'una furgoneta DKW
Amb el Ford Granada, van anar fins a una travessia més enllà, al costat del mercat de les Corts. La furgoneta DKW els va seguir. Van posar al futbolista una caputxa negra i la hi van subjectar al coll amb una cinta adhesiva. Li van lligar les mans i el van ficar en una caixa de fusta estreta i asfixiant on va romandre encongit més de dues hores, en un viatge terrorífic a gran velocitat per autopista. La seva dona, María Nieves, i els nens van arribar a l’aeroport a l’hora prevista, però Enrique Castro no hi era. I no va aparèixer aquella nit. María Nieves va telefonar a Óscar Segura (portaveu del Club), a Josep Lluís Núñez (el president) i a la policia. A la Via Laietana, la notícia va sortir disparada de la centraleta cap a les altures. El cap superior va trucar al governador civil, Josep Coderch, i aquest va ordenar la mobilització dels policies estrella del moment, els herois del batalló, els Grups Omega de la Brigada Antiatracaments.

De seguida es van plantejar que allò podia ser un cop d’un grup terrorista, com ETA o els GRAPO. O de la màfia internacional. En aquella època, hi havia qui deia que a l’Estat espanyol no hi havia el crim organitzat perquè era un indret massa desorganitzat. En tot cas, es va descartar de seguida que fossin simples afeccionats perquè l’atac s’havia dut a terme amb gran pulcritud, exactitud i professionalitat.

2 2 de març: el contacte amb la família i l'inici de les negociacions
Portada de 'La Vanguardia' del 5 de març del 1981
Portada de 'La Vanguardia' del 5 de març del 1981 Hemeroteca de 'La Vanguardia'

Cap a les 20 h del dilluns 2 de març, el telèfon va sonar a casa de la família Castro. Simultàniament, va dringar un dels aparells de la Prefectura i la policia va poder escoltar i rastrejar la trucada.

Vostè és la dona d’Enrique Castro?
María Nieves Cañada tenia instruccions d’entretenir els segrestadors durant tant de temps com li fos possible.

Tenim el seu marit. Cada cop que truquem, vull que sigui vostè qui despengi el telèfon, entesos?
Un dels inspectors que escoltaven va anotar en el seu quadern: «Accent aragonès». I «No polític».

—En una cabina telefònica de l’Hospitalet hi ha una carta escrita de pròpia mà pel seu marit que demostra que es troba sa i estalvi. Demà, a les dotze del migdia, tornarem a trucar. Estigui preparada.

En la missiva, Quini deia que estava bé i que aquells homes volien cent milions de pessetes. Aleshores van arribar a Barcelona comissaris, inspectors i agents de tot l’Estat espanyol. Més de mil policies i gairebé cent cotxes K (camuflats) a les ordres del cap dels Grups Omega, Paco Álvarez. Des de Guadalajara, van enviar quatre geos armats amb cascos, armilles antibales, ariets i explosius (el Grupo Especial de Operaciones, nou de trinca) perquè els ajudessin en els escorcolls. Els omegues, però, no pensaven cedir ni un minut d’acció a aquells noiots disfressats de ciència-ficció. Els encantaven les topades violentes.

3 8 de març: el Barça perd i el públic crida "Quini llibertat"
Quini en una imatge de l'abril del 1981
Quini en una imatge de l'abril del 1981 Getty Images

Malgrat les sospites, els segrestadors no tenien cap experiència i allò els havia sortit bé de casualitat. Ni tan sols coneixien els números de telèfon del FC Barcelona, ni del domicili particular dels Castro: els van haver de demanar al mateix Quini. Més encara: un dels delinqüents va confessar que tots tres admiraven molt el futbolista. Eren culés i li van prometre que no li farien mal en cap cas.

Ara bé, quan trucaven i s’enfrontaven a la ràbia i als plors de María Nieves, es posaven molt nerviosos. I en el moment d’establir com havien de lliurar els diners, va resultar que no hi havien pensat. Donaven per descomptat que era la policia qui, a través de María Nieves, havia de suggerir la manera. I es va iniciar un estira-i-arronsa ridícul. “Potser, en alta mar”, provava la policia. “Podríem llançar els diners en una bossa hermètica lligada en una boia...” De cap manera. “I potser en una cruïlla de carreteres...?” Tampoc.

Un Barça desmoralitzat perd contra l'Atlètic
El 8 de març, un FC Barcelona desmoralitzat i maldestre va perdre per 0-1 contra l’Atlètic al Vicente Calderón. Aquella nit, a l’aeroport, més de cinc mil aficionats esperaven els jugadors amb crits de «Quini llibertat».

4 Primera quinzena de març: primer intent d'intercanvi

Per fi, els segrestadors van proposar una idea per al lliurament dels diners. Una persona hauria de seguir les seves instruccions portant cent milions de pessetes, en bitllets usats i de diferents sèries, en un maletí. S’hi va oferir el jugador José Ramón Alexanko. El van fer anar primer al Park Hotel, davant de l’estació de França. D’allà, mitjançant una trucada, el van enviar a la primera àrea de servei de l’autopista de Girona. Alexanko obeïa, al volant del cotxe, mantenint-se comunicat, a través d’un radiotransmissor, amb la colla d’agents camuflats que el seguien. Després de fer unes quantes voltes per Lloret, sempre a través de trucades convingudes o de sobres amb instruccions en lavabos de benzineres, el van dirigir cap a França. 

Mala relació entre la policia espanyola i la francesa
En aquella època no hi havia bona relació entre la policia espanyola i la francesa. Els inspectors que seguien Alexanko no podien creuar la frontera, armats i de servei, sense demanar una pila de permisos. Només un va gosar fer-ho, amb una moto, i va trigar una bona estona a adonar-se que estava sol en territori francès, en situació il·legal i compromesa. La policia va decidir avortar el lliurament i la peripècia va quedar en no res. L’agent de la moto va tornar dòcilment i discretament cap enrere i l’endemà va ser qüestió de tornar a buscar una nova solució. El diumenge 15 de març, la U. D. Salamanca va derrotar un Barça desballestat.

5 25 de març: la policia deté un dels segrestadors, Fernando Martín Pellejero
Oficina de Credit Suisse a Les Rues Basses, a Ginebra
Oficina de Credit Suisse a Les Rues Basses, a Ginebra Getty Images

Finalment, es va imposar una idea que fins i tot els segrestadors van considerar genial. Només calia que obrissin un compte corrent numerat i secret en un banc de Ginebra, de Lausana o de Zuric, amb nom fals. Ningú no els demanaria res i ningú no proporcionaria cap dada a la policia espanyola perquè ja se sap com són els bancs suïssos.

Els segrestadors ho van acceptar. Van mossegar l’ham. Van obrir un compte corrent a la banca Crédit Suïsse i, un parell de dies després, van donar el número a la dona de Quini perquè hi ingressés els diners convinguts. De seguida, el jutge que instruïa el cas va tramitar una comissió rogatòria dirigida a un magistrat suís. Per agilitzar les formalitats, es va recórrer a la via diplomàtica del Ministeri d’Afers Exteriors. La justícia suïssa va parlar amb el banc, s’hi va ingressar una quantitat inferior al que demanaven i es va notificar als delinqüents que ja podien cobrar.

La policia deté el segrestador, Fernando Martín Pellejero
El dilluns 23, dos policies espanyols van arribar a Ginebra amb el vicepresident del club Nicolau Casaus. La tarda del dimecres 25 de març del 1981, un empleat de Crédit Suïsse va pitjar el botó convingut. Un jove ben vestit esperava impacient que li lliuressin tres milions del seu compte secret. Era Fernando Martín Pellejero, l’home que havia parlat diàriament amb María Nieves. Un cop els va tenir en el seu poder, va tornar a l’hotel, seguit per una flota de policies, entre els quals n’hi havia dos d’espanyols. De seguida, va sortir cap a l’aeroport. Va ser aleshores quan la policia va témer que se’ls escapés i el van detenir.

Pellejero confessa el parador de Quini
El van portar a la central de policia del bulevard Carl-Vogt per interrogar-lo. No hi havia manera que digués res. Els policies de seguida van trobar la manera de fer-lo parlar: “Direm a la María Nieves que vingui. Parlaràs amb ella”. El detingut va empal·lidir, es va arronsar i, per tal de no trobar-se amb aquella dona, va revelar que Quini es trobava al número 13 del carrer de Jerónimo Vicens de Saragossa.

6 25 de març: Quini és alliberat

En saber on es trobava Quini, els 18 inspectors dels Grups Omega de Barcelona van sortir disparats cap a Saragossa embotits com van poder en quatre Seat 131. A les deu de la nit del dia 26, entraven cautelosament al carrer de Jerónimo Vicens pel passeig d’Echegaray, al barri de Las Fuentes de Saragossa, una zona de blocs de sis pisos, amb totxo de cara vista, molt estrets i amb àrees de vianants entremig. Van localitzar la DKW amb què sens dubte havien transportat Quini des de Barcelona i li van punxar les rodes.

Empunyant un aparatós 357 Magnum, l’inspector Marugán, especialista a obrir portes a puntades de peu, va agafar empenta, va aixecar la cama dreta i va clavar cop de peu sobre el pom. Va fer un forat a la porta barata de contraplacat, la va travessar i es va quedar allà enganxat. La resta dels omegues reien i renegaven exigint-li que s’apartés. Dintre, hi havia un jove batent un ou al costat d’un fogó de butà, que es va quedar estupefacte. Va entrar la policia i el va detenir. Sense murmurar paraula, va assenyalar el terra amb el dit índex. Allí hi havia una trapa i, a sota, van trobar Quini, que no havia sortit d’aquell reducte en els 24 dies que havia durat la retenció.

7 26 de març: Quini arriba a Barcelona
Portada de 'La Vanguardia' del 27 de març del 1981, després de l'alliberament de Quini
Portada de 'La Vanguardia' del 27 de març del 1981, després de l'alliberament de Quini Hemeroteca de 'La Vanguardia'

Un Quini derrotat, pudent, mal afaitat, vestit amb un xandall gris i brut, va ser traslladat cap a Barcelona batent novament rècords de velocitat. Anava dient: «Vull jugar diumenge» i «Els meus segrestadors són bona gent». A dos quarts de tres de la matinada, a les portes de la Prefectura de la Via Laietana s’havien agombolat milers de persones que impedien el pas dels vehicles i que, de sobte, van començar a cantar 'Asturias, patria querida'. Quini va sortir al balcó principal abraçat a la seva esposa María Nieves.

Què els va passar als segrestadors?
Dos anys després, durant el judici, Quini insistia a perdonar els seus segrestadors dient que mai no l’havien maltractat. El fiscal demanava 21 anys de presó per a Fernando Martín Pellejero, Víctor Miguel Díez Esteban i Eduardo Sendino Tejel per detenció il·legal i tinença il·lícita d’armes. Els tres estaven a l’atur des que havien hagut de tancar el taller del carrer de Jerónimo Vicens. Uns simples afeccionats que, amb armes inutilitzades pel rovell, havien comès el segrest perfecte per pura casualitat. Els van caure deu anys de presó i el pagament d’una indemnització de cinc milions de pessetes al jugador, que no va voler cobrar. 

Subscriu-t'hi

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Judici a Martín Villa

Repassem la trajectòria del polèmic governador civil de Barcelona, des dels càrrecs polítics fins als consells d'administració

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto