Segons la doctrina cristiana, Jesús va viure entre els tretze i els trenta anys a Natzaret, ajudant en el taller del seu pare. Però hi ha qui també ha volgut trobar altres explicacions en aquests anys 'oblidats' del Nou Testament. Diverses pistes, no concloents, apunten que Jesús hauria rebut la influència de les religions de l'Extrem Orient o que, fins i tot, hauria viatjat a l'Índia.

Divuit anys d'incògnita
Certament, les narracions evangèliques relaten el naixement de Jesús, la visita dels savis de l'Orient que el reconeixen com a "rei dels jueus" i la fugida a Egipte dels seus pares per evitar la fúria homicida d'Herodes. Després hi ha una referència força genèrica que esmenta que, un cop passat el perill, Josep, Maria i el petit Jesús van retornar per viure al poble de Natzaret, a Galilea. I en l'Evangeli de Lluc, hi trobem el relat de la visita de la família a Jerusalem per celebrar la Pasqua, quan Jesús tenia dotze anys. Després d'aquest episodi, hi ha un salt de divuit anys, fins que trobem el protagonista prop de la trentena, quan és batejat per Joan Baptista i comença la seva prèdica.

Si volem mirar d'esbrinar els detalls de la vida del Jesús històric, aquests divuit anys són un misteri dins del misteri. La suposició tradicional, la més extensa entre els teòlegs i els estudiosos del Nou Testament, és la que dóna per fet que Jesús simplement va continuar vivint a Natzaret, ajudant en el taller del seu pare adoptiu, que el relat evangèlic ens descriu fuster (tot i que la traducció més fidel seria "artesà" o "obrer", sense més detalls). Però, de fet, sobre aquests divuit anys només tenim un breu passatge en el qual Lluc assevera que "Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes".

Què se'n va fer del Natzaret? 
La narració continua molt més endavant, amb un Jesús ja en plena maduresa vital i espiritual, dedicat en cos i ànima a la tasca de compartir i estendre el seu missatge. Però és prou destacable que aquells amb qui es creua se sorprenen força de la seva figura. Com diu l'Evangeli de Marc, "molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien: d'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles de les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria?". I en un altre moment, els seus deixebles es pregunten: "Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?".

És clar que per a la doctrina cristiana, la resposta a l'excepcionalitat de Jesús no és cap problema, ja que com a Fill de Déu va venir a establir una nova aliança amb els homes i a redimir-los dels seus pecats a través del seu sacrifici a la creu. Però també hi ha qui, tot cenyint-se al context històric del seu temps, ha volgut donar una altra explicació a la sorpresa que Jesús i la seva prèdica provocaven entre els seus contemporanis. I aquests altres investigadors invoquen una sèrie de pistes que suggereixen la possibilitat que, durant aquells divuit anys "perduts", Jesús hauria rebut la influència de les religions de l'Extrem Orient, o fins i tot que hauria viatjat a l'Índia, on hauria format les bases de la seva ensenyança.

Les ‘proves' tibetanes
El Caixmir, al nord de l'Índia. Corre l'any 1887. Nicolai Notovitch, un aventurer rus que ha treballat com a corresponsal de premsa als Balcans, el Caucas i l'Àsia Central, vol creuar l'Himàlaia amb deu traginers i un intèrpret. Segons la seva narració, fa una estada en un monestir budista i xerra amb un lama que aixeca la llebre en proclamar: "Nosaltres també respectem a qui vosaltres anomeneu Fill de Déu, tot i que per a nosaltres és només un ésser perfecte entre els escollits, Issa, en qui l'esperit del Buda es va encarnar per fer conèixer arreu la nostra religió. Issa és un gran profeta, i els seus fets són recollits en els nostres llibres sagrats". Notovich, encuriosit, demana on són aquestes escriptures. El monjo contesta que a Lhasa, la capital tibetana, hi ha les principals, però que en altres monestirs importants se'n guarden còpies. "Però són objectes sagrats", afegeix, "i tu no els podràs veure enlloc".

El rus segueix camí i arriba al monestir d'Hemis, on el desespera no tenir temps per examinar els milers de volums de la biblioteca. Però vol la fortuna que poc després es trenqui una cama, i Notovich es veu immobilitzat i a cura dels monjos, que li fan a mans dos grans embolcalls de fulles soltes i engroguides pel pas del temps. L'abat del monestir fa la lectura, i ell anota tot el que l'intèrpret li tradueix. La sorpresa és majúscula. El text arrenca amb una breu descripció del poble d'Israel i de la vida de Moisès. Aleshores es diu que l'esperit etern decideix prendre forma humana "per demostrar amb l'exemple com es pot assolir la puresa moral, alliberar l'ànima de la mortalitat i entrar al Regne dels Cels, on regna la felicitat eterna". Aleshores neix a Palestina un infant diví, Issa. En el catorzè any de la seva vida arriba a la regió de Sind, a l'Indus, en companyia d'uns mercaders, i s'hi estableix "amb la intenció de perfeccionar-se i d'aprendre les lleis del gran Buda". Després viatja per diversos indrets de l'Índia i aprèn els Veda, les escriptures sagrades de l'hinduisme, però enutja els sacerdots quan prova d'instruir les castes baixes, afirmant que no és voluntat de Déu que els homes siguin jutjats per la seva casta, ja que Ell els estima a tots igual. Forçat a fugir, es dirigeix al Nepal, on durant sis anys es dedica a l'estudi de les escriptures budistes. Després viatja cap a l'oest com a predicador itinerant, precedit per la seva reputació d'home sant. Finalment arriba a Palestina, on declara que ha retornat "per reconduir els meus germans a la fe dels nostres avantpassats, una fe que ens commina a ser pacients a la Terra per assolir la més gran felicitat al més enllà".

Segons el testimoni de Notovich, aquests dos manuscrits pertanyien a una col·lecció d'escrits tibetans, copiats dels originals en llengua pali del segle II dC que es conservaven en un monestir proper a Lhasa, afiliat directament al Palau de Potala del dalai lama. Fascinat per la seva troballa, de nou a Europa, Notovich prova de comunicar-la als dignataris de l'Església. El patriarca ortodox de Kíev insisteix amb rotunditat que desisteixi de fer públic el descobriment. A París, el cardenal Rotelli considera que tot plegat només serviria de munició per a aquells que volen desacreditar l'ensenyança evangèlica. Finalment, al Vaticà, un alt jerarca l'avisa que es podria crear molts enemics, però treure'n poc profit, i insinua que podria pagar un bon preu per les seves notes. Notovich rebutja l'oferta i en darrer terme aconsegueix veure el seu llibre publicat a França el 1885, amb el títol 'La vie inconnue de Jésus', però el ressò que n'obté és ben modest.

Amb posterioritat apareixen altres testimonis de l'existència de textos budistes sobre la figura del profeta Issa, com la senyora Harvey, autora de 'Les aventures d'una dama a Tartària, el Tibet, la Xina i el Caixmir' (llibre del 1853 al qual no s'havia fet cabal), el monjo hindú Swami Abhedananda (1922), l'arqueòleg i pintor rus Nicholas Roerich (1925) i la suïssa Elisabeth Caspari (1939). Suposadament, els textos van ser enretirats del monestir un temps després. Avui dia, l'opinió majoritària entre els experts és que Notovitch va inventar-se la història sencera.

La connexió budista
Tot i això, ara per ara, l'estudi històric sobre la figura de Jesús no permet descartar absolutament la possibilitat d'una estada a l'Índia. I, a més a més, hi hauria altres possibilitats per considerar possible una suposada influència oriental en el seu pensament. És evident que si a la Mediterrània arribaven productes comercials de l'Extrem Orient, com espècies, fusta de sàndal o paons, també ho feien les seves idees i creences. Segons el filòsof grec Aristoxen, que va escriure en temps d'Alexandre el Gran, el mateix Sòcrates va trobar-se amb un savi indi a Atenes. No és impossible que la teoria de la transmigració de les ànimes implícita en l'obra de Pitàgores, Plató i els estoics fos inspirada per la doctrina de la reencarnació que ensenya l'hinduisme. Sabem que l'emperador indi Ashoka, devot budista del segle III aC, va enviar missioners d'aquesta religió a Síria, Grècia i Egipte per la Ruta de la Seda. Eren monjos errants sense cap possessió material, que vivien de l'almoina mentre recorrien el món predicant les lliçons de Buda. Està provada, per exemple, l'existència d'escoles budistes ('vihares') a Alexandria abans de l'era cristiana. En el segle II aC, una delegació de monjos procedents d'Alexandria van participar en un concili budista a Sri Lanka. No seria impossible que Jesús hi hagués rebut ensenyances quan va arribar a Egipte amb els seus pares, fugint d'Herodes.

Alguns especialistes consideren que parts del missatge de Jesús apareixen prefigurades en diversos textos dels 'papirs de la mar Morta', trobats a Qumran (Israel) el 1946. Se suposa que aquests papirs foren compilats per membres de la secta jueva dels essenis, alguns dels quals generacions abans del temps de Jesús. Tenim poques referències als essenis per tenir-ne una imatge certa. S'anomenaven a si mateixos "la comunitat santa", "els escollits de Déu", "els homes de la veritat" o "els fills de la llum". Vivien separats de la resta de la societat per dur una vida pura. La seva missió era predicar la bona nova ('eu-angelion') als pobres i establir una nova aliança amb Déu.

Vida en comunitat lluny de la societat
En molts aspectes seguien la llei jueva al peu de la lletra, però en molts d'altres se'n separaven tant que fins i tot hi ha qui qüestiona que se'ls pugui considerar una secta del judaisme. Estaven fortament enfrontats als sacerdots, ja que no acceptaven els sacrificis d'animals, cosa que posava en qüestió la funció i el mode de vida de la jerarquia del Temple. Renunciaven al consum de carn i vi, es dedicaven a l'estudi i a la meditació, i practicaven períodes de silenci i dejuni. Filó d'Alexandria va definir els essenis com a "atletes de la virtut". L'historiador jueu Flavi Josep va escriure sobre ells: "Menyspreen les riqueses mundanes; admirablement, tot el que tenen ho posseeixen en comunitat perquè ningú no tingui més que qualsevol altre. Qui es vol afegir a la secta ha de donar tot el que posseeix a la comunitat. Com a resultat, no s'hi veu ni pobresa abjecta ni opulència excessiva". Hi ha qui ha volgut veure paral·lelismes entre aquesta mena de comunitat, que distingeix entre monjos i seglars, amb els monestirs budistes i la conducta del mateix Jesús, que renuncià a tota possessió i tot lligam (fins i tot amb la família, cosa extraordinària per a la mentalitat jueva ortodoxa) per alliberar-se de les passions i dedicar-se exclusivament a la pregària i la pràctica de la virtut. Potser els essenis van assimilar una certa influència de les pràctiques budistes. Curiosament, els essenis no pregaven mirant cap al Temple de Jerusalem, sinó cap a l'Orient, cap a la sortida del sol com a símbol de la divinitat. I es regien per un calendari solar com el dels brahmans hindús, i no pel calendari lunar dels jueus.

Tot i que sembla que Jesús no es va voler identificar mai amb cap grup o credo imposat, és possible que en algun dels seus pelegrinatges passés per algun dels centres monàstics dels essenis. El fet que el Nou Testament no en faci esment resulta clarament deliberat, ja que eren un grup tan nombrós com les sectes dels saduceus o dels fariseus. La geografia fa difícil de creure que Jesús no conegués el monestir de Qumran, prop de Jericó, a les muntanyes a l'oest de la mar Morta. El lloc on va ser batejat per Joan, per exemple, és només a set quilòmetres de distància. Potser el temps que va passar al desert "amb els animals salvatges", com diu l'Evangeli de Marc, va ser en realitat un període de noviciat, i els àngels que l'evangelista diu que el van atendre van ser en realitat missatgers de la comunitat de Qumran, que el feren partícip dels seus misteris sagrats.

Un debat ben viu
És, doncs, prou probable que Jesús creixés en un ambient influït per les idees dels essenis, i molts dels seus seguidors devien pertànyer a aquesta secta, però també hi ha diferències importants. Jesús menjava carn i bevia vi, probablement amb el benentès que l'adherència a regles de conducta estrictes no era cap garantia de salvació, i obrint la seva prèdica a la gent corrent que no podia seguir els principis de l'ascetisme en la seva vida quotidiana. També és notable la crida de Jesús a estimar els enemics, mentre que els essenis se sentien clarament superiors al món al qual renunciaven, i odiaven amb força aquells que s'oposaven a la seva doctrina.

Així doncs, Jesús va rebre la influència de les doctrines orientals? Potser va visitar ell mateix aquelles llunyanes terres? Les pistes existeixen, però en cap cas són concloents, i hi ha un ample marge per continuar l'estudi i el debat sobre la fascinant figura del Natzarè i sobre l'impacte del seu missatge, que s'allarga fins als nostres temps i ens segueix interpel·lant amb la seva versió de la regla d'or: "Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes".

Més enllà de si Jesús va visitar l'Índia, hipòtesi tan suggeridora com impossible de demostrar, el que sí que és evident és que hi ha nombroses semblances en el relat que els seus seguidors van bastir sobre la seva vida i algunes narracions de la vida del Buda històric, Siddhartha Gautama, que va viure cinc segles abans de l'era cristiana. En la 'Lalitavistara Sutra', compilada entre els segles I aC i I dC però amb seccions bastant més antigues, hi ha paral·lelismes sorprenents amb la biografia de Jesús.

Per exemple, el naixement del Buda va ser profetitzat per un vell molt venerat, Asita, que poc abans de morir prengué el nadó en braços i el proclamà l'il·luminat que havia d'estendre la seva compassió al món sencer. Igual com el vell Simeó prengué Jesús en braços i el declarà "la llum que il·luminarà els gentils, i la glòria del poble d'Israel". Després, el Buda va ser temptat pel dimoni Mara, senyor dels plaers sensorials, que provà de confondre'l quan es trobava en dejú i meditació. Una escena semblant a la temptació que patí Jesús pel diable, quan es trobava al desert després de ser batejat.

12 deixebles cadascú
Com Jesús, el Buda va tenir dotze deixebles principals, i els dos primers eren germans. Tots dos tenien un deixeble favorit, i un altre que provà de trair-los (tot i que el pla de Devadatta per matar Gautama va fracassar). També és remarcable la demanda als seus seguidors que renunciessin a tots els béns i els lligams per seguir-los i portar el seu missatge de pau i amor arreu. Jesús criticà els fariseus, els jueus ortodoxos, mentre que el Buda s'enfrontà als brahmans, els sacerdots de l'hinduisme, per considerar que s'ajustaven a la lletra de la seva tradició religiosa però no en captaven el sentit profund. I tots dos s'oposaren amb fermesa als sacrificis de sang.

A ambdós se'ls atribueixen miracles semblants: curació de malalts incurables, cecs que recuperen la vista, sords que hi senten, i esguerrats que s'alcen i caminen. Jesús caminà sobre les aigües del llac de Galilea, i el Buda ho va fer sobre la inundació del Ganges. Un deixeble també caminà cap a ell, i es va començar a enfonsar quan va perdre la concentració.

Hi ha altres episodis semblants: en un casament a Jambunada al qual foren convidats el Buda i els seus deixebles, cada vegada hi arribava més gent però el menjar es multiplicava, com en el cas del miracle dels pans i els peixos. També hi ha una extraordinària correspondència en l'episodi de les donacions al temple: quan una vídua pobra oferí dues monedes, el sacerdot indi la lloà per donar tot el que tenia, igual com Jesús va destacar que, mentre els altres donaven allò que els sobrava, aquella dona havia donat allò que necessitava, tot el que tenia.

Ensenyances morals
Els paral·lelismes s'estenen a la mort dels mestres, quan tots dos foren elevats per damunt de les altres deïtats pels seus seguidors, i s'estengueren ràpidament les històries sobre les seves gestes i els seus miracles. A banda d'això, s'observen nombroses coincidències en les ensenyances morals dels dos mestres. Així, el Buda aconsella no reaccionar amb odi ni violència davant dels atacs soferts, assegura que la caritat és la sembra de bones llavors, i recomana estimar el pròxim, la pietat i la moderació (que són "un tresor que cap lladre pot robar-vos"). La Sutra descriu l'il·luminat com un "pastor curull de saviesa" que salva aquells que van de cap a l'abisme, i el mateix Buda proclama: "Els que creuen amb mi i m'estimen poden estar segurs de la seva salvació".

Els principis morals són força semblants: prohibició de matar, robar i aixecar fals testimoni; inconveniència de les relacions sexuals il·lícites; importància de respectar els ancians; crida a superar el mal fent el bé, i a estimar l'enemic. Tant Jesús com el Buda valoren la pau d'esperit i la intenció pacífica, i desaconsellen l'acumulació de "tresors fútils a la terra".

Segons els ahmadies, una secta musulmana minoritària al subcontinent indi, els escrits suplementaris de Mahoma a l'Alcorà indicarien que Jesús va morir a la regió del Caixmir a l'edat de cent vint anys. No es pot descartar que tot plegat es tracti d'una estratègia partidista per desacreditar la revelació cristiana en la lluita per la supremacia religiosa a l'Orient, però cal recordar que l'islam considera Jesús un profeta important (però no una encarnació de la divinitat) que va preparar la vinguda del mateix Mahoma. Segons algunes fonts musulmanes i perses, el savi Issa o Yuz Asaf ("líder dels guarits"), que identifiquen amb Jesús, no hauria mort a la creu, sinó que hauria sobreviscut i viatjat per la Ruta de la Seda fins a l'Orient, i estaria enterrat al santuari de Roza Bal, a la localitat de Srinagar.

Un decés exprés
Aquesta tesi és també la que proposa l'investigador Holger Kersten, que fa notar diversos punts sorprenents a la part final de la narració evangèlica. La crucifixió era el mètode d'execució més horrible, ja que allargava l'agonia dels condemnats i es convertia en un càstig exemplar en els territoris ocupats per Roma. Però Jesús va ser penjat a la creu a les dotze del migdia, i cap a les tres de la tarda ja era mort. El mateix Pilat es va sorprendre d'un decés tan ràpid. Kersten apunta la possibilitat que Jesús fos expert en tècniques de meditació per sobreposar-se al dolor, com les que han fet cèlebres els faquirs de l'Índia. Després hi ha l'esponja amb vinagre que donaren a Jesús, que poc després va expirar. Potser no era l'usual vinagre amb mirra per alleujar el dolor amb el seu lleu efecte narcòtic, sinó alguna mixtura amb opi que actuà com a sedant i anestèsic, capaç de deprimir el sistema respiratori, relaxar els músculs i provocar la pèrdua de la consciència, donant a Jesús l'aparença tal d'estar mort. Això explicaria que de la ferida al costat que van fer els soldats per assegurar-se del traspàs, en ragés sang i aigua, cosa impossible en un cadàver. I també explicaria el crit amb el qual Jesús va "morir", que no té lògica venint d'un crucificat a punt d'asfixiar-se, però que pot ser possible en algú a punt d'entrar en una inconsciència induïda per la meditació i una poció medicinal.

Embalsamar o ungir?
Segons la interpretació de Kersten, els quaranta-cinc quilos de mirra i àloes que Nicodem va portar per embalsamar el cos de Jesús en ser baixat de la creu, no tenen cap lògica dins dels costums funeraris dels jueus, que simplement rentaven els difunts i els ungien amb oli. En canvi, tan gran quantitat d'aquestes substàncies haurien tingut una finalitat curativa: era coneguda la utilitat de l'àloe per curar ferides, i la mirra era una resina de gran poder desinfectant.

La tomba oberta
Per això Josep d'Arimatea hauria comprat una tomba ben a prop de l'indret de l'execució, per procedir amb la màxima rapidesa en un moment tan delicat. El cos es va embolicar ben fort amb una tela per afavorir la sudoració, sense rentar-lo per no obrir les ferides, i aplicant-li les herbes medicinals en gran quantitat. Aquest desenllaç explicaria l'episodi de la visita de les dones a la tomba, que l'endemà la troben oberta i sense rastre de Jesús. Lluc diu que a la tomba hi van trobar dos homes amb vestits resplendents que exclamen: "Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?". I Marc parla d'un home vestit de blanc que diu: "No us espanteu. Jesús ha ressuscitat, no és aquí".

L'estrany 'ressuscitat'
No seria impossible que els seguidors de Jesús l'haguessin tret secretament, per fer-lo desaparèixer i salvar-lo dels seus enemics. Després de la "resurrecció", quan se'ls apareix de nou, els deixebles creuen que Jesús és un fantasma, però en tot moment la seva corporeïtat és emfasitzada: deixa que el toquin i menja amb ells. Potser és sobre un error de traducció que s'ha bastit tot l'edifici teològic del cristianisme, i Jesús no és el "ressuscitat" sinó "l'alçat". Kersten suggereix que Jesús va fugir a Damasc, on hi havia una important comunitat essènia, i després va continuar viatjant cap a l'Orient per la Ruta de la Seda, fins a arribar setze anys després al Caixmir, on va acabar els seus dies venerat com un home sant, i va ser enterrat a la capella de Roza Bal, a Srinagar.