"Vaig sortir de Tànger, la ciutat d’on sóc fill, el dijous 2 del mes de Rajab de l’any 725 (14 de juny del 1325), amb l'objectiu d'acomplir el pelegrinatge a la Meca, la Casa de Déu, i de visitar la tomba del Profeta. Me'n vaig anar tot sol, sense company en l'amistat del qual trobar esbarjo ni caravana a la qual afegir-me, però mogut per una ferma decisió de l'esperit i per l'ànsia que niava en el meu pit d'encaminar-me cap a aquells nobles santuaris. [...] Els meus pares encara vivien i em va costar tant com a ells haver de suportar la separació, gairebé vam emmalaltir de dolor. Jo, llavors, tenia 22 anys". Amb aquestes paraules, el gran rodamón àrab, Ibn Battuta, començava la seva aventura.

Amb la seva situació estratègica a l'estret de Gibraltar, Tànger, la ciutat natal de Battuta, era un bulliciós nucli comercial. Amb tot, les seves escoles alcoràniques no tenien gaire prestigi i el jove no va dubtar a emprendre el seu primer viatge vers la Meca per formar-se millor.

Quan Ibn Battuta va arribar a Granada, el regne nassarita maldava per mantenir la seva esplendor política i cultural davant la creixent pressió militar del regne de Castella. En aquells temps, el soldà Yusuf I havia ordenat la construcció d'alguns dels portals i patis més elegants de l'Alhambra. Ibn Battuta no s'hi va poder reunir perquè el monarca estava malalt, "però la seva noble mare, piadosa i excel·lent, em va enviar algunes monedes d'or, a les quals vaig donar bon ús", segons explica en la seva crònica.

Es trigava uns 50 dies per fer el viatge de 1.300 quilòmetres des de Damasc fins a les ciutats santes de Medina i la Meca. No sabem amb quants pelegrins va viatjar Ibn Battuta, però la seva narració esmenta que la caravana era "immensa". Es tractava d’una petita ciutat en moviment, amb la seva pròpia economia, autoritats per resoldre les disputes i imams per conduir les pregàries. Un grup tribal sirià s’encarregava de protegir la caravana dels violents atacs dels bandits.

Quan Ibn Battuta estava al servei del soldà de Delhi va cometre l’error de visitar un mestre religiós acusat de traïció pel soldà, un personatge “tan aficionat a fer regals com al vessament de sang”, i va ser temporalment empresonat.

De tornada cap al Marroc l’any 1348, Ibn Battuta es va trobar amb l’epidèmia de pesta negra que va afectar tant el Pròxim Orient com Europa. Quan va passar pel Caire, la xifra de morts era de 21.000 diaris. Tots els mestres que havia conegut allà en ocasions anteriors eren morts.

Ibn Battuta viatjava en un vaixell de lloguer per les costes índies quan el va sorprendre una gran tempesta. Va decidir desembarcar, i va ser abandonat a la platja per la tripulació. Allò va posar fi a la seva carrera com a ambaixador del soldà de Delhi. Poc després es va embarcar amb rumb a les illes Maldives, i d’allà va navegar cap a Sri Lanka, Bengala i Sumatra, fins arribar a la Xina.

Ibn Battuta va creuar la mar Roja des del sud d’Aràbia fins a les costes de Somàlia. El viatger descriu Mogadiscio com “una població de mida enorme”. Explica que el desembarcament es feia amb petites barques que arribaven fins als vaixells ancorats, “i en cada barca hi va un grup de joves del poble amb una plata de menjar, i regals que presenten als mercaders, tot dient: ‘Aquest és el meu convidat’. Un cop a terra, el mercader s’allotja a casa seva, i l’amfitrió s’encarrega de comprar i vendre els seus béns”.

Els vents monzònics facilitaven els viatges dels comerciants musulmans ben avall de la costa est d’Àfrica. Ibn Battuta va arribar fins a Kilwa, a l’actual Tanzània, que llavors era una pròspera ciutat pel seu monopoli sobre el comerç local d’or. Els seus clans de mercaders vivien en grans cases, vestien robes de seda i menjaven en atuells de porcellana xinesa. Ibn Battuta va lloar la generositat del seu soldà.

En el darrer viatge, Battuta va arribar al sultanat de Mali. “La ciutat de Tombouctou es troba a 6 quilòmetres del Nil”, va escriure. En realitat es tractava del riu Níger. L’anècdota demostra el desconeixement geogràfic que es tenia en l’època de l’Àfrica subsahariana.