Anenecuilco és un petit llogarret de l’estat mexicà de Morelos, al centre del país. A la darreria del segle XIX, els seus 400 habitants feien el mateix que havien fet els seus avantpassats tota la vida. Regits per un règim de propietat comunal d’arrels prehispàniques, entre tots conreaven la terra, es repartien l’aigua i cuidaven els boscos. Vivien amb modèstia, però no els faltava el plat a taula. Però des de feia un temps, el poble estava inquiet. Més enllà de les valls i muntanyes que tan bé coneixien, les grans potències mundials estaven immerses en la segona revolució industrial, un intens frenesí econòmic que demanava més i més matèries primeres per a les seves fàbriques, i que les pagava a bon preu.

Per aquesta raó, els grans conreus latifundistes dedicats a l’exportació (canya de sucre a Morelos, tabac a la vall central, cafè a Chiapas...) anaven desplaçant implacablement els conreus tradicionals. Mentre els grans hisendats s’enriquien, desposseint i arraconant els pobles, els productes bàsics del camp s’encarien i els camperols van passar ràpidament de la pobresa a la misèria. Cap al 1900, els pobles conservaven només el 2% de les terres que havien tingut secularment, i la majoria d’agricultors només podien treballar de peons a les grans hisendes a canvi d’un salari irrisori. Els camperols necessitaven un líder capaç de capgirar la situació.

El setembre del 1909, el poble d’Anenecuilco es va reunir per triar un representant que fes valdre els seus drets enfront dels grans terratinents. Aquests, en connivència descarada amb els governants de l’Estat, guanyaven sistemàticament tots els plets. L’assemblea de camperols va escollir el seu paladí per aclamació unànime: seria Emiliano Zapata. En 'Miliano', com li deien els seus veïns, acabava de complir 30 anys. Era un petit propietari que treballava les seves terres, a qui reconeixen com un home tranquil però orgullós, i dur com una pedra. El poc que estalviava s’ho gastava en cavalls, la seva gran passió, i en rics arreus per engalanar-los.

Zapata, un dels seus
Per als camperols, Zapata era un dels seus, el que millor podia liderar-los. Quan es va adonar que amb advocats i bones maneres no es podia enfrontar als hisendats, va passar a l’acció. Va reunir una vuitantena d’homes armats, va reclamar per la força les terres que els hisendats els disputaven i les va repartir de nou entre els camperols. La seva reputació creixia, com també ho feia la seva partida armada, que va esdevenir l’autoritat efectiva en aquella part de Morelos: una regió no gaire extensa, però de gran valor econòmic.

Mentrestant, a la capital de Mèxic es covava un trasbals profund. Després d’un segle XIX marcat per la guerra civil constant, feia 25 anys que l’estabilitat política havia derivat en una tirania encapçalada pel totpoderós Porfirio Díaz. El seu principal opositor era Francisco Madero, un gran terratinent del nord que volia instaurar la democràcia neta i justa, que posés fi a les eleccions falsejades i els abusos dels poderosos. Madero es va presentar com a candidat, però poc abans de les eleccions, el 13 de juliol del 1910, el van detenir, i Díaz va sortir vencedor dels comicis.

Aleshores va quedar clar que la transició pacífica i democràtica era impossible, i Madero va cridar a la insurrecció armada. El 20 de novembre del 1910 va esclatar oficialment la Revolució Mexicana per fer fora Porfirio Díaz del govern. A la lluita es van sumar els líders autènticament revolucionaris: Francisco ‘Pancho’ Villa (un antic lladre de bestiar) i Pascual Orozco (que havia fet una fortuna modesta treballant com a traginer), i el mateix Zapata al sud.

Zapata va liderar la insurrecció pel sud
Veient que la rebel·lió al nord agafava embranzida, Zapata va arrencar el seu motí al sud. L’11 de març del 1911 va desarmar la policia d’Ayala i se’n va anar cap a les muntanyes amb una setantena d’homes. Conscient que de moment no estaven preparats ni equipats per a enfrontaments oberts amb l’exèrcit, Zapata i els seus es van dedicar a fer incursions en una regió secundària, per entrenar-se i aconseguir agafar armes de l’enemic. De mica en mica, nous cabdills rebels se sumaven al seu grup, cadascun amb una banda d’entre 50 i 200 reclutes. Ell era l’home perfecte per conduir-los: el seguien no perquè ningú ho ordenés, sinó perquè tots l’apreciaven, i molts l’admiraven amb autèntica devoció.

El 19 de maig, després de sis dies sagnants de combats, van prendre la ciutat de Cuautla. Amb el nucli de Morelos sota control, tenien un accés directe cap a Ciutat de Mèxic. Però no els calia afanyar-se: només dos dies després, Porfirio Díaz va dimitir i es van convocar eleccions per a l’octubre. La guerra civil havia acabat, però per a Zapata i els seus la revolució havia de continuar. Calia impulsar la reforma agrària que garantís el dret d’existir de pobles i petits ranxos, i que els grans terratinents restituïssin tot allò que havien arrabassat.

Una reculada del tot sorprenent
Davant l’exigència de reformes radicals, i aplicades immediatament, Madero es va fer enrere: ell volia un canvi progressiu, tripulat des de les institucions. Molts dels que l’havien acompanyat en la tasca revolucionària, i Zapata el primer, es van quedar amb un pam de nas. Quan tots dos es van trobar el 8 de juny a la capital del país, Madero només volia una cosa: que llicenciés les seves tropes, uns 2.500 homes. Zapata dubtava de la lleialtat de l’exèrcit federal a un govern revolucionari desarmat, però acceptà desbandar els seus veterans i entregar les armes.

Malgrat aquesta mostra de bona voluntat, els hisendats seguien amb la seva campanya de desprestigi: “Zapata es el moderno Atila”, repetien a tort i a dret. I és que, tot i la desmobilització, els rebels no havien perdut el seu esperit de lluita. Sense armes, seguien sent missioners del nou ordre capgirat, i just al començament de la temporada de sembra es van negar a retornar les terres recuperades, i els hisendats van entrar en pànic davant la perspectiva d’una guerra racial i social on estaven en franca minoria.

Per això van començar a fer passos per eliminar el molest partit agrarista de Morelos, i van desplegar soldats federals (més de 1.000, a les ordres del dur general Victoriano Huerta) per controlar de prop els rebels. Aquesta campanya d’ocupació només va aconseguir radicalitzar els rebels. Huerta va demanar 2.100 soldats més per aniquilar-los i garantir la pau, mentre que Zapata encara confiava que Madero complís el seu compromís i solucionés el problema agrari. Enmig de denses intrigues polítiques, el 22 d’agost l’exèrcit va passar a l’ofensiva sense autorització. Com a resposta, Zapata va reclutar de nou 1.500 homes.

“Inepte, traïdor i tirànic”
El president Madero va tractar de reconduir la situació buscant un pacte amb Zapata. Però després d’una tensa negociació, només li va oferir l’indult a canvi de la rendició incondicional. Zapata, desenganyat del tot, va confirmar l’agre divorci quan proclamà que Madero era “inepte, traïdor i tirànic”. Amb aquesta situació, es va preparar per resistir en una guerra de guerrilles allà on coneixia cada pam de terreny, als estrets senders i barrancs de l’estat que l’havia vist néixer.

Sota una ordre rotunda (“destrucción total de los caseríos miserables que sirvan de refugio a los zapatistas”), els federals van començar una campanya sistemàtica de terrorisme militar. Van cremar amb benzina el poble de Santa María i els seus boscos per ser un niu de rebels. En van seguir molts més, però ni tan sols així podien frenar els sollevats, que tenien una forta base social a les àrees rurals. De totes maneres, aquests tampoc podien conservar allò que conquerien, ja que els faltava material i munició de manera crònica.

Quan va arribar el temps de la sembra, molts van deixar les armes i van tornar a casa a treballar els camps. Com que de mica en mica l’atemorida gent dels pobles els demanava que no acampessin a prop, els zapatistes van canviar d’estratègia i van començar a recaptar “impostos” setmanals a les hisendes. Si no pagaven, els cremaven els camps, i en poc temps van calcinar la meitat de la producció estatal i van provocar pèrdues per valor de més de 2.000.000 de pesos.

Al nou govern no li anaven millor les coses. El general Victoriano Huerta es va aliar amb un grup colpista que va acabar amb l’assassinat del president Madero. Era el tret de sortida de la terrible Desena Tràgica. Huerta es va posar al capdavant de Mèxic, i no tenia manies amb els seus enemics: a Morelos, es va plantejar deportar 20.000 treballadors al Yucatán i substituir-los per gent d’altres estats, per restar suports a la guerrilla.

Però els zapatistes s’organitzaven millor i les seves accions guanyaven volada. El 13 de maig van atacar Jonacatepec, el 23 van posar setge a Cuautla, l’1 de maig van volar un tren militar i van matar cent soldats, el 5 de maig van fer atacs constants a la rodalia de Cuernavaca... Huerta, que necessitava les seves tropes al nord per aixafar la revolta de Pancho Villa, va ordenar un programa de “recolonització” que va obligar tots els habitants de pobles petits a traslladar-se a alguna de les poblacions principals, mentre arrasava sense contemplacions els “nius de bandits” i executava tot aquell qui es trobava al camp sense un salconduit del govern. Alhora, va fer una lleva obligatòria per incrementar les seves forces, i aquestes tropes inexpertes es van enviar a primera línia com a carn de canó. Però ni així van aconseguir un control ferm, perquè els camperols fugien de l’exèrcit quan arribava, per tornar després del saqueig i la destrucció.

Mentrestant, Zapata va esdevenir líder d’una nova Junta Revolucionària del centre i del sud, que amb aliats dispersos i descoordinats volia impulsar la reforma agrària sobre la marxa i sobre el terreny. El repte era aconseguir una força militar regular, que superés les dissensions internes i permetés fer front a l’exèrcit amb una ofensiva general i un atac final sobre Ciutat de Mèxic. Va forjar una impressionant confederació que sumava 5.000 efectius; però el seu principal malson, com sempre, era la manca de recursos materials. Al nord, Villa també pressionava amb força.

La dissolució del Parlament
A l’octubre va prendre Torreón i va provocar una crisi de govern: Huerta va dissoldre el Parlament i s’otorgà poders dictatorials. El 24 de març del 1914, Zapata va prendre Chilpancingo, i amb el botí que va obtenir va accelerar la campanya fins a controlar tota la part rural de Morelos a mitjan abril. Quan el 21 d’abril el president nord-americà Wilson va intentar derrocar Huerta amb l’ocupació militar del port de Veracruz, el vell ordre es va col·lapsar i els rebels van ocupar el seu lloc. Al sud van aconseguir controlar 4 de les 6 capitals de districte.

Huerta havia de marxar a l’exili, curiosament en el mateix vaixell on ho havia fet Porfirio Díaz. Malgrat tot, el seu govern es va mantenir i l’exèrcit no va abandonar la lluita, mentre Zapata s’oposava amb intransigència a qualsevol intent de negociació. Finalment, el 13 d’agost l’exèrcit federal es va rendir després de 18 mesos duríssims.

Morelos estava devastat: camps erms, pobles cremats i en ruïnes, ciutats fantasmes amb cases i botigues desertes... I encara s’havien d’organitzar les forces vencedores. De nou va sorgir la divisió: aquest cop entre els partidaris de Venustiano Carranza (exgovernador i líder polític de primera fornada) i els de Francisco ‘Pancho’ Villa (esdevingut el general revolucionari més poderós del país).

Al marge de la disputa hi havia els zapatistes, amb la seva sòlida base popular forjada en l’adversitat i un sol punt de reivindicació: la terra. Zapata considerava Carranza indiferent a la misèria del poble, i aquest, al seu torn, considerava xusma els zapatistes. Amb Villa, que veia més proper al seu ideari, Zapata hi tenia tractes ocasionals i sempre cautelosos.

Una aliança incòmoda
A l’octubre va esclatar una guerra oberta entre villistes i carrancistes, i Zapata es va aliar incòmode amb Villa en una lluita que no era la seva. El 24 de novembre els primers contingents zapatistes van entrar a Ciutat de Mèxic. Quan finalment Villa i Zapata, el centaure del nord i l’Àtila del sud, es van trobar per primer cop el 4 de desembre, tothom esperava una gloriosa unió revolucionària, però el recel era extrem. Encara que entre tots dos hi havia bona sintonia, i Villa oferís el material que tanta falta feia a Zapata, aquest en desconfiava i ben aviat es va adonar que l’aliança era un miratge. L’ajuda del nord arribava amb comptagotes i les intrigues eren constants. Tot i que va aconseguir prendre Puebla, punt estratègic cabdal, de seguida se’n va tornar a Morelos i es va negar a sortir del seu territori. Els zapatistes van viure quatre anys en pau i, per primer cop en molts anys, els camperols collien no la canya de sucre i l’arròs de l’hisendat, sinó el blat de moro i el ‘frijol’ que els alimentava.

Al govern nacional, però, els villistes van patir tres grans derrotes successives, van perdre ciutat rere ciutat, i l’11 de juliol els carrancistes van prendre la capital. Zapata els atacà a la rereguarda, però no podia conservar allò que capturava i finalment Morelos es va haver de posar a la defensiva. El 19 d’octubre els Estats Units van reconèixer el govern de Carranza i van prohibir l’enviament d’armes a qualsevol altre contendent. Després de cinc anys de guerra, començava la reestructuració de Mèxic. Zapata no va canviar la seva estratègia: ja havia ajudat a derrocar tres governs que semblaven més forts que aquest. Però un cop al poder, els revolucionaris carrancistes es van revelar com a nous terratinents que perseguien un progrés econòmic que era l’antítesi del que pretenien els camperols de Morelos. I com que el moviment de Villa al nord havia estat aniquilat, el 1916 van poder posar tota l’atenció sobre la insurgència del sud, amb una ofensiva brutal a matadegolla.

La resistència de Morelos
El president Venustiano Carranza va encomanar al general Pablo González que aixafés els rebels, i l’ofensiva del 1916 fou implacable. El 12 de març del 1916 va començar la invasió, amb l’incendi de pobles, la destrucció de camps sembrats, l’execució sumària i la deportació massiva al Yucatán dels camperols que donaven suport a la rebel·lió. Els supervivents es van amagar de nou a les muntanyes. Semblava que la revolució havia estat anorreada. Però els 18 mesos precedents de canvis intensos havien unit la gent en el somni d’una altra societat possible, i quan Emiliano va retornar per organitzar la resistència, els va trobar més decidits que mai. Com que no tenien municions ni aliments per fornir una gran força, els zapatistes van desbandar els seus 20.000 combatents i van tornar a la guerra de guerrilles, amb partides d’entre 100 i 200 homes i petits campaments transitoris a les muntanyes. L’estratègia va donar resultat, i el desembre del 1916 l’exèrcit va abandonar Morelos.

Els homes de Zapata van plantar cara i amb moltes dificultats van recuperar l’estat. Creien que el règim estava a punt de caure, però s’equivocaven: no havien triomfat, només havien sobreviscut. Van intentar blindar Morelos i reorganitzar-lo, però les destrosses de la guerra, les deportacions i les migracions havien debilitat molt la seva base. Malgrat tot, van tirar endavant un programa de reformes força potent, que definia els municipis autònoms i sobirans com a unitats nuclears de govern, i que intenta mantenir la gent constantment implicada en la política local.

Els ajuntaments van treballar de valent però el context va impedir que les iniciatives més ambicioses en administració, hisenda, salut pública, educació i justícia es fessin efectives, mentre la lluita armada prosseguia als límits de l’estat i més enllà, amb batalles sagnants. Carranza s’havia fet fort, celebrava eleccions arreu excepte a Morelos, i l’1 de maig del 1917 va assumir la presidència. Semblava que preparava una nova constitució que podia reconèixer la propietat comunal, i el debat en el si del zapatisme era viu.

A la primeria del 1918, Zapata va fer un últim intent d’assolir la unitat dels rebels en un front popular, lluny de la seva intransigència d’anteriors ocasions. Però no se’n va sortir, i a l’hivern l’epidèmia de grip espanyola va delmar els famolencs i esgotats lluitadors zapatistes. Morelos va perdre de cop més d’una quarta part de la població. L’exèrcit va voler aprofitar aquesta debilitat i va avançar amb 11.000 homes, i els zapatistes van fugir a les muntanyes. Cada vegada eren menys, però el seu líder campava lliure, gaudint d’una protecció popular aparentment inviolable, malgrat les recompenses gegantines que s’oferien per la seva mort. Li recomanaven que s’amagués, però ell no en volia sentir a parlar.

El darrer capítol es va escriure a principis d’abril del 1919. Zapata, el gran malfiat, es va refiar del coronel Jesús Guajardo, que va fingir rebel·lar-se contra l’exèrcit i es va oferir a sumar-se a la seva causa amb els seus 500 soldats. Hi havia rumors que era una trampa, però Zapata va acudir a la cita amb una escorta de trenta homes. Era el dia 10, en quatre mesos hauria complert 40 anys. En feia 10 que lluitava. A la hisenda de Chinameca, Guajardo el va convidar a dinar per segellar el tracte. Quan va arribar a la porta, la guàrdia que presentava armes li va disparar a boca de canó. Mentre Guajardo era ascendit a general de brigada i premiat amb 50.000 pesos per haver liquidat el “sanguinario cabecilla”, milers de camperols van pelegrinar per veure el seu cadàver.

Zapata es convertí en l’heroi dels camperols mexicans

Aquells camperols no volien canviar res i per això, paradoxalment, van fer la revolució. Perquè volien viure on sempre havien viscut, i fer el que sempre havien fet. Per això van lluitar, per això van morir. Però la roda del progrés els va aixafar. Tanmateix, el fantasma de Zapata segueix viu en els seus somnis. Com canta el corrido: “Porque su lucha prosigue / Porque nunca terminó. / Porque hoy cada campesino / lo calienta bajo el sol. / Por eso vengo a cantarles / esta nueva novedad: / y es que Zapata está vivo / y ésta es la pura verdad. / Está en la vida de lucha / que nos dio el gran general. / Y está más viva que nunca / su consigna popular: / la que nos une de siempre, / la tierra con libertad”.