Subscriu-t'hi
Personatges

Les últimes hores d'Enric Granados

La tragèdia del 'Sussex' al canal de la Mànega va acabar abans d'hora amb la brillant trajectòria del pianista i compositor lleidatà

Marta Alòs (text) i Jordi Solé (assessorament)
24 de març de 2020

La família i els convidats del president Woodrow Wilson van fer un fort aplaudiment quan Enric Granados va entrar a la gran sala de la Casa Blanca. Aquesta invitació de darrera hora del president nord-americà va obligar Granados a modificar la data de retorn i a bescanviar els bitllets. Tornarien a bord del vaixell 'SS Rotterdam', amb bandera holandesa, que els duria de Nova York a Falmouth (Anglaterra). Aquí farien transbordament i s’embarcarien en el 'Sussex', de la Companyia de Ferrocarrils de l’Estat Francès, per creuar el canal de la Mànega, de Folkestone a Dieppe. Des d’allà continuarien amb tren fins a Barcelona, però el seu vaixell mai no va arribar a bon port.

1 Tenia un mal pressentiment i va intentar canviar els bitllets del vaixell, però no va poder
Retrat d'Enric Granados l'any 1900
Retrat d'Enric Granados l'any 1900 Wikimedia Commons

L’endemà del concert a la Casa Blanca, en una recepció, l’ambaixador espanyol, Juan Riaño Gayangos, el va alertar del perill que corrien embarcant en un vaixell com el 'Sussex', amb bandera d’un país implicat en la Primera Guerra Mundial. “Agafin el vapor 'Antonio López' de la Companyia Transatlàntica, mestre Granados”, li va recomanar. El músic es va esverar i va intentar bescanviar els bitllets: navegar sempre li havia fet por i, com va confessar a un amic de Barcelona, tenia un mal pressentiment d’aquest viatge. Però no va poder i tres dies després, el matrimoni Granados va salpar de Nova York a bord del vaixell 'SS Rotterdam'.

Després d’una breu estada a Londres, el 24 de març van tornar a embarcar-se, aquesta vegada a bord del 'Sussex', que va salpar a un quart de dues de la tarda. Una hora i mitja després, mentre els passatgers del segon torn dinaven al menjador, els rellotges del 'Sussex' es van aturar. El submarí alemany 'UB-29' havia llançat un torpede contra el vaixell i hi havia impactat de ple, arrencant-ne la proa. La part davantera de la nau es va enfonsar ràpidament, però la popa no havia resultat afectada per l’explosió i el vaixell va anar a la deriva fins que va poder ser remolcat amb els supervivents. El matrimoni Granados no era entre ells. La seva cabina estava situada a la part posterior que havia quedat intacta, però en el moment de l’impacte cap dels dos es trobava a la seva cabina.

2 La confirmació de la tragèdia no va ser immediata
El vaixell 'Sussex' després de la tragèdia al canal de la Mànega
El vaixell 'Sussex' després de la tragèdia al canal de la Mànega Wikimedia Commons

Un dels supervivents, el jove nord-americà de Massachusetts Daniel Sargent, coneixia el matrimoni. Havien viatjat junts des dels EUA i havien tornat a coincidir al 'Sussex'. Des de la barana va veure com el matrimoni intentava pujar a un bot molt petit i ja no els va veure més. Tot i que la majoria de supervivents van ser desembarcats a Boulogne-sur-Mer, n’hi va haver que ho van fer a la Gran Bretanya. Per aquest motiu els dies següents la premsa evitava donar la mort per confirmada. A la fi, el 30 de març, 'La Vanguardia' informava: “Hay que considerar desvanecido el resto de esperanza que todavía se abrigaba ayer: el ilustre Granados y su amante esposa sucumbieron seguramente en la catástrofe del Sussex”.

3 El record de la seva vida a París
El parc del Camp de Mart i la Torre Eiffel, a París, el 1900
El parc del Camp de Mart i la Torre Eiffel, a París, el 1900 Wikimedia Commons

Pocs mesos després, el 15 de juny del 1916, a la 'Revista Musical Catalana', el butlletí de l’Orfeó Català, el pianista lleidatà Ricard Viñes recordava amb enyor el seu amic: “¿Recordes els cars anys d’exil i la nostra intimitat en el placívol hotel del carrer Trévisse, amb nostres cambres contigües i l’infernal xivarri dels nostres pianos, sonant junts tot el sant dia?”. Viñes es referia a l’hotel de Cologne d’Espagne de París on Granados i ell, juntament amb un joveníssim Maurice Ravel, van viure una etapa que Granados sempre va definir com la millor de la seva vida: “Quantes coses podria contar de la meva estada a París! Allí fórem companys inseparables [Joaquim] Malats, Viñes i jo. Gairebé totes les tardes resàvem l’oració de la tarda envoltats en llençols i passejant-los pels terrats de zenc de l’hotel”.

Granados sempre havia somiat amb anar a París, però la mort del seu pare quan tenia només 15 anys el va condicionar econòmicament. Malgrat aquest fet, el pianista podria satisfer el seu anhel gràcies a Eduardo Conde, un reconegut melòman i propietari dels magatzems ‘El Siglo’, que va decidir pagar els estudis de Granados a la capital francesa després de quedar impressionat en una de les seves interpretacions. Així, amb només 20 anys Granados va arribar a París disposat a polir tot allò que havia après fins aleshores dels seus mestres: Josep Junceda, el capità de la banda militar que li va fer les primeres classes de solfeig; Francesc Xavier Jurnet, el mestre de l’Escolania de la Mercè que va ser el seu professor de piano fins als 13 anys, i a la fi Joan Baptista Pujol, el millor mestre de piano de Barcelona.

4 La sublimació de la tècnica del ‘nou mecanisme del piano’
Retrat d'Enric Granados el 1914
Retrat d'Enric Granados el 1914 Wikimedia Commons

Quan Joan Baptista Pujol va escoltar com Granados tocava el piano, es va dedicar en cos i ànima al seu nou alumne i ensenyant-li la tècnica que ell mateix havia inventat i que havia batejat amb el nom de nou mecanisme del piano. Es tractava d’una important contribució al domini dels pedals al mateix temps que incorporava un estil nou d’interpretar que convidava a la improvisació, una disciplina que aportava bellesa a la composició musical.

També va ser el mestre Pujol qui el va animar a presentar-se al concurs que portava el seu nom i que estava adreçat a pianistes novells. Amb 16 anys, Granados interpretà magistralment la ‘Sonata en so menor’ de Schumann sota l’atenta mirada d’un tribunal format per persones de prestigi com Isaac Albéniz i Felip Pedrell, el qual, poc després, esdevindria el seu mestre en els estudis d’harmonia i composició en el que va ser un nou punt d’inflexió en la seva carrera.

Amb tot aquest bagatge, Granados s’instal·là a París el 1887, però una inoportuna febre tifoide va evitar que es pogués inscriure com a alumne al Conservatori. Per sort, tres mesos després, ja del tot recuperat, el pianista i compositor Charles Wilfrid de Bériot va accedir a fer-li classes particulars i li va descobrir nous aspectes de la tècnica del pedal que més tard ell mateix desenvoluparia de manera extraordinària quan creà, l’any 1901, la seva pròpia acadèmia, al carrer de Fontanella.

5 El retorn d’Enric Granados a una Barcelona daurada

Granados havia tornat a Barcelona l’any 1890 i el 20 d'abril d'aquell mateix any va celebrar-hi el seu primer concert. La ciutat vivia una època daurada en la qual tenien cabuda totes aquelles iniciatives innovadores que arribaven d’Europa. També abundaven els mecenes que apostaven per la cultura i promovien artistes com Enric Granados, que en aquells temps s’havia de guanyar la vida fent classes i tocant en un cafè. Aquest és el cas del doctor i farmacèutic Salvador Andreu, l’inventor de les famoses ‘pastilles Andreu’. Va ser ell qui va fer possible que Granados pogués dedicar-se a la formació ajudant-lo en la creació de l’Acadèmia Granados.

De fet, la Barcelona modernista va influir directament en l’estil del lleidatà. Abans d’arribar a la capital catalana, Granados bevia dels teclistes hispànics dels segles XVII i XVIII, com es fa evident en la seva obra més popular, ‘Goyescas’, inspirada en el Madrid barroc i el primer classicisme espanyol. També estava influït per l’esperit romàntic centreeuropeu, encapçalat per Robert Schumann, Liszt, Chopin. I Bach, el gran Bach, que el seu mestre Bériot tant li va fer estimar. Però un cop es va establir a Barcelona, els dos corrents van convergir en Granados amb el modernisme de les muses, el trencadís, els follets de bosc, els colors... que també impregnava altres arts com l’arquitectura o la pintura.

Clotilde Godó i el seu mestre, Enric Granados

6 Una figura clau a l’òpera catalana i universal

Amb la confluència dels tres estils -l’hispànic, el centreeuropeu i el modernista-, Granados va desenvolupar la part més desconeguda de la seva obra, l’operística catalana: ‘Maria del Carmen’ i ‘Petrarca’, tal vegada la seva obra més ambiciosa però que mai no va ser estrenada. Després arribarien ‘Picarol’ l’any 1901, ‘Gaziel, Liliana i Follet’ el 1903, totes elles amb lletra d’Apel·les Mestres. A més, Granados també va desenvolupar una important tasca pedagògica que va donar com a fruit importants figures com Baltasar Samper, Frederic Longàs, Paquita Madriguera o Frank Marshall.

Tot i això, Granados va ser criticat a Catalunya per la seva obra ‘Danzas españolas’. “M’acusen d’escriure danses andaluses. [...] jo em considero tan català com ningú, però en música vull expressar el que admiro i el que em sembla bé, sigui andalús o xinès”, va replicar ell. I a la fi la seva obra més popular, 'Goyescas', estrenada el 1911 al Palau de la Música Catalana com una suite per a piano. La seva reconversió en òpera a suggeriment del compositor i pianista nord-americà Ernest Schelling li atorgà el reconeixement internacional. I és que, com diu la directora de l’Auditori Municipal Enric Granados de Lleida, Purificació Terrado, “si el destí no hagués interromput tràgicament la seva carrera, qui sap el nivell al qual hauria arribat i com d’universal seria el seu nom en el món de la música”.

Retrat d'Enric Granados a la dècada del 1890

Subscriu-t'hi

Portada del número 218 del SÀPIENS (maig 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada del número 218 del SÀPIENS (maig 2020)

Redimim els Borja

Alliberem de la llegenda negra la nissaga més poderosa de la nostra història. I ho fem amb Joan F. Mira com a director convidat

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto