Subscriu-t'hi
Personatges

La gran estafa de Gregor MacGregor

Recordem el gran engany d'aquest escocès, el del país llatinoamericà inventat pel qual van apostar inversors de totes les classes socials

Jordi Caixàs (text) / Agustí Alcoberro (assessorament)
1 El personatge
Gregor MacGregor
Gregor MacGregor Wikimedia Commons

Gregor MacGregor va néixer el 1786 prop del llac Katrina, a Stirling (Escòcia). Era fill de Daniel MacGregor, un antic capità de la Companyia Britànica de les Índies Orientals. Segons el mateix Gregor, la seva família tenia una gran tradició militar, ja que havien format part de la guàrdia reial dels Black Watch, molt popular a Escòcia. MacGregor també es va a atrevir a dir que formava part del llinatge de Rob Roy, el Robin Hood escocès. De fet, és cert que els dos havien nascut a la mateixa casa, Glengyle House, un habitatge que el clan dels MacGregor havia construït durant el segle XVII.

Ascensió meteòrica a l’​exèrcit
MacGregor va voler seguir la tradició dels seus avantpassats. Es va allistar a l’exèrcit amb només 16 anys, l’edat més jove permesa per poder-ho fer en aquell moment. I el cert és que li va anar prou bé. A l’exèrcit va tenir una ascensió meteòrica, va arribar a ser part de l’Exèrcit angloportuguès a les ordres del duc de Wellington, a les guerres d’independència espanyoles. Faria carrera. Els seus ascensos dins l’exèrcit també van ser deguts, en part, al seu matrimoni amb Maria Bowater, filla òrfena d’un antic almirall. 

2 Les primeres mentides

Després de la seva etapa militar —que es va acabar quan, no queda clar per què, l’invitaren a deixar l’exèrcit—, tornà a Edimburg aprofitant la influència de la seva mare en els cercles de l’alta societat. Allà va anar a la universitat, on va estudiar ciències naturals i química abans de ser-ne expulsat. És aleshores que va començar a fer-se passar per coronel. Amb tot, a la capital d’Escòcia pocs es creien les seves històries, els seus càrrecs militars i encara menys el seu suposat llinatge familiar que l’unia a Rob Roy. A diferència del que passava a Edimburg, a Londres sí que es van creure les seves fabulacions, i així va aconseguir moure’s perfectament en la vida social de la capital de l’imperi i ser tractat fins i tot com a Sir. La mort de la seva dona el 1811 va representar també la fi dels seus recursos econòmics. Sense diners, s’havia acabat anar de festa en festa. Tocava posar-se a treballar. 

3 La marxa a Veneçuela i l'inici de l'estafa de Poyais
'Carlos Soublette, Briceño Méndez, Zea, MacGregor i Brión a Ocumare de la Costa' (Veneçuela)
'Carlos Soublette, Briceño Méndez, Zea, MacGregor i Brión a Ocumare de la Costa' (Veneçuela) Carmelo Fernández / Wikimedia Commons

Així va ser com el mateix any que havia enviudat va marxar a Veneçuela. Allí es va allistar amb els rebels independentistes sota les ordres del mariscal Francisco de Miranda, a qui havia conegut a Londres. El 1812 es va tornar a casar amb Josefa Aristeguieta y Lovera, neboda de Simón Bolívar, general amb qui MacGregor havia lluitat a Cartagena de Indias. Fins al 1820, el nostre home va continuar guanyant batalles i fent-se un gran nom al continent americà. En aquest context, sembla que després d’una escala a la costa de Los Mosquitos, MacGregor hauria signat un tractat amb el rei d’aquest territori, George Frederic Augustus I, qui li hauria concedit 122.000 km2 per colonitzar-lo: Poyais. A Londres no va explicar ben bé això, sinó que havia estat designat cacic o príncep de Poyais. Sabia que la gent, per no saber, no sabien ni on era Poyais, de manera que tothom es va creure les històries fantàstiques d’un heroi de la independència veneçolana.

No va ser difícil enganyar-los. Entre el 1809 amb l’Equador i el 1825 amb l’Uruguai, tots els països de l’Amèrica Llatina es van anar independitzant de les seves metròpolis respectives. Als nous estats tot estava per fer i es necessitaven diners per a inversions. A més, eren països amb recursos naturals importants, com or i plata, de manera que l’emissió de bons i les inversions van anar florint arreu del continent. S’estava gestant la bombolla americana i MacGregor la va saber aprofitar.

4 El suposat país de Poyais i les estratègies per aconseguir els primers inversors
Un dòlar emès pel suposat Banc de Poyais
Un dòlar emès pel suposat Banc de Poyais Wikimedia Commons

MacGregor va descriure Poyais com una terra fèrtil, frondosa i plena de camps per conrear. Als britànics, habituats a una climatologia grisa i humida, les paraules de MacGregor els hipnotitzaven, especialment els àvids de viure noves aventures i d’obrir nous negocis a Amèrica. A Poyais estava tot per fer, els deia. És una inversió segura, els insistia. Per reblar el clau, els escocesos van veure en Poyais una nova oportunitat de tornar a tenir colònies a l’altra part de l’oceà Atlàntic, així que, qui no s’apuntaria a invertir amb tot el que explicava MacGregor? Ell ja ho tenia tot planejat: els inversors li donarien els diners i ell, com a coneixedor del terreny, els invertiria a Poyais.

Un llibre sobre Poyais i entrevistes als diaris
Per promoure la seva causa, ell mateix va publicar un llibre anomenat The Sketch of the Mosquito Shore: Including the Territory of Poyais, que deia meravelles d’aquesta zona, presumptivament escrit pel capità Thomas Strangeways, amb tota seguretat un pseudònim que va utilitzar per no fer evident que era ell qui havia escrit la seva obra. En el llibre s’explica que Poyais tenia 12.500 metres quadrats d’un terreny molt verge i molt fèrtil. Els anglesos, segons el llibre, havien arribat a la zona al voltant dels anys trenta del segle XVIII, més tard havien abandonat els assentaments i hi havien deixat unes mines d’or i plata sense explotar. Més llaminer, impossible. I per si algú encara tenia dubtes, MacGregor es va inventar una moneda pròpia, un segell de correus propi, un escut d’armes i fins i tot havia dibuixat un mapa del seu paradís. La publicació del llibre i d’unes quantes entrevistes als diaris, diverses visites als clubs de Londres, una mica d’imaginació i una bona dosi de barra van fer la resta.

5 Els inversors: rics, gent humil i treballadors de la classe mitjana

Els inversors ràpidament se li varen tirar a sobre i el 23 d’octubre de 1822 ja havia venut 2.000 bons amb un 3% d’interès a 100 lliures cada un, els quals sumen una quantitat de 200.000 lliures de l’època, que serien més de 4.000 milions dels actuals euros. L’èxit havia sobrepassat les seves millors expectatives. Però MacGregor no en va tenir prou. Després d’enganyar els rics, va tramar un pla per enganyar també els pobres. A la gent més humil, MacGregor els arrendaria les terres. Tres hectàrees a tres xílings, que més endavant serien quatre, una quantitat que un treballador tardava dies a guanyar. A les classes mitjanes els va vendre el dret a exercir la seva professió a Poyais. D’aquesta manera, metges, banquers, advocats i gremis d’artesans varen anar pagant un bo per poder exercir en un futur les seves professions en el moment que posessin un peu a les terres de MacGregor. 

View of the Port of Black River in the Territory of Poyais
Vista del Port del Riu Negre de Poyais, dibuix publicat al llibre
'The Sketch of the Mosquito Shore: Including the Territory of Poyais'

6 Els vaixells amb destinació a Poyais i la descoberta de l'estafa
Retrat de Gregor MacGregor que es conserva a la National Portrait Gallery de Londres
Retrat de Gregor MacGregor que es conserva a la National Portrait Gallery de Londres Wikimedia Commons

La bogeria de MacGregor encara va anar més lluny i l’escocès va fletar diversos vaixells amb destinació Poyais. Els primers a salpar van sortir de Londres el 10 de setembre de 1822. En total eren una setantenta de persones a bord. Quatre mesos més tard, el 22 de gener de 1823, el vaixell Kennersley Castle va fer el mateix des del port de Leith (a Edimburg) amb dos-cents passatgers més. Tots ells viatjaven amb la il·lusió de construir una nova vida a Poyais, però tan bon punt van arribar-hi, es van adonar que res era com els havia explicat MacGregor: no hi havia terres fèrtils, ni arbres plens de fruites, ni camps per conrear. Tampoc havien invertit en camins, pous d’aigua o magatzems. Aquelles terres només eren plenes d’una sola cosa: de malalties.

Així va ser com els escocesos arribats a terres americanes van començar a emmalaltir greument, fins al punt que només van sobreviure una tercera part dels colons, que varen ser rescatats i portats a Belize. Allà els supervivents van informar del que succeïa a la marina britànica, que va ordenar als vaixells de la segona expedició que havia d’arribar a Poyais que fessin mitja volta i tornessin a casa. No hi havia paradís, ni oportunitats de feina, ni encara menys la possibilitat de fer-hi una vida nova. Mentrestant, Gregor MacGregor s’havia esfumat. 

7 MacGregor fuig a França i continua venent terrenys de Poyais
Encapçalament del certificat de compra d’accions de Poyais
Encapçalament del certificat de compra d’accions de Poyais Wikimedia Commons

Davant dels fets succeïts al Regne Unit, Gregor MacGregor va fugir a França. Com que era multimilionari, el més lògic és que hagués viscut de renda la resta de la seva vida. Però la cobdícia humana no té límits. A París, va acabar fent exactament el mateix: vendre els seus terrenys de Poyais com un paradís on tot estava per fer. I encara va tenir esma d’embolicar més la troca: a França va escriure la Constitució de Poyais, segons la qual el territori havia deixat de ser un principat per ser ara una república, un concepte més proper per als francesos. Així, el 1825, una nova expedició d’inversors, aquest cop francesos, van invertir els seus diners en MacGregor amb la intenció de creuar algun dia l’Atlàntic. L’emissió de passaports a una terra que no sabien ni que existia va fer aixecar sospites al Govern francès, que va crear una comissió per investigar el cas. 

8 La presó i els últims anys de vida a Veneçuela
Gregor MacGregor
Gregor MacGregor Michael Rafter / Wikimedia Commons

MacGregor va ser empresonat el 7 de desembre de 1825 i, després de dos judicis, fou condemnat a 13 mesos de presó. Després de complir la condemna, va tornar a casa i va seguir amb la seva obsessió de vendre bons de Poyais. Però molts dels inversors es recordaven d’ell (i de la seva mare) i va haver de fugir d’Edimburg a cuitacorrents. L’únic lloc que li quedava era Veneçuela, on es va traslladar el 1839 i on encara era un heroi. MacGregor va morir a Caracas, molt lluny del paradís que havia venut, el 1845, i després d’haver estat cobrant una pensió vitalícia del Govern veneçolà durant sis anys. Geni i figura fins a la sepultura. 

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto