Gregor MacGregor va néixer el 1786 prop del llac Katrina, a Stirling (Escòcia). Era fill de Daniel MacGregor, un antic capità de la Companyia Britànica de les Índies Orientals. Segons el mateix Gregor, la seva família tenia una gran tradició militar, ja que havien format part de la guàrdia reial dels Black Watch, molt popular a Escòcia. MacGregor també es va a atrevir a dir que formava part del llinatge de Rob Roy, el Robin Hood escocès. De fet, és cert que els dos havien nascut a la mateixa casa, Glengyle House, un habitatge que el clan dels MacGregor havia construït durant el segle XVII.

Ascensió meteòrica a l’​exèrcit
MacGregor va voler seguir la tradició dels seus avantpassats. Es va allistar a l’exèrcit amb només 16 anys, l’edat més jove permesa per poder-ho fer en aquell moment. I el cert és que li va anar prou bé. A l’exèrcit va tenir una ascensió meteòrica, va arribar a ser part de l’Exèrcit angloportuguès a les ordres del duc de Wellington, a les guerres d’independència espanyoles. Faria carrera. Els seus ascensos dins l’exèrcit també van ser deguts, en part, al seu matrimoni amb Maria Bowater, filla òrfena d’un antic almirall. 

Així va ser com el mateix any que havia enviudat va marxar a Veneçuela. Allí es va allistar amb els rebels independentistes sota les ordres del mariscal Francisco de Miranda, a qui havia conegut a Londres. El 1812 es va tornar a casar amb Josefa Aristeguieta y Lovera, neboda de Simón Bolívar, general amb qui MacGregor havia lluitat a Cartagena de Indias. Fins al 1820, el nostre home va continuar guanyant batalles i fent-se un gran nom al continent americà. En aquest context, sembla que després d’una escala a la costa de Los Mosquitos, MacGregor hauria signat un tractat amb el rei d’aquest territori, George Frederic Augustus I, qui li hauria concedit 122.000 km² per colonitzar-lo: Poyais. A Londres no va explicar ben bé això, sinó que havia estat designat cacic o príncep de Poyais. Sabia que la gent, per no saber, no sabien ni on era Poyais, de manera que tothom es va creure les històries fantàstiques d’un heroi de la independència veneçolana.

No va ser difícil enganyar-los. Entre el 1809 amb l’Equador i el 1825 amb l’Uruguai, tots els països de l’Amèrica Llatina es van anar independitzant de les seves metròpolis respectives. Als nous estats tot estava per fer i es necessitaven diners per a inversions. A més, eren països amb recursos naturals importants, com or i plata, de manera que l’emissió de bons i les inversions van anar florint arreu del continent. S’estava gestant la bombolla americana i MacGregor la va saber aprofitar.

MacGregor va descriure Poyais com una terra fèrtil, frondosa i plena de camps per conrear. Als britànics, habituats a una climatologia grisa i humida, les paraules de MacGregor els hipnotitzaven, especialment els àvids de viure noves aventures i d’obrir nous negocis a Amèrica. A Poyais estava tot per fer, els deia. És una inversió segura, els insistia. Per reblar el clau, els escocesos van veure en Poyais una nova oportunitat de tornar a tenir colònies a l’altra part de l’oceà Atlàntic, així que, qui no s’apuntaria a invertir amb tot el que explicava MacGregor? Ell ja ho tenia tot planejat: els inversors li donarien els diners i ell, com a coneixedor del terreny, els invertiria a Poyais.

Un llibre sobre Poyais i entrevistes als diaris
Per promoure la seva causa, ell mateix va publicar un llibre anomenat The Sketch of the Mosquito Shore: Including the Territory of Poyais, que deia meravelles d’aquesta zona, presumptivament escrit pel capità Thomas Strangeways, amb tota seguretat un pseudònim que va utilitzar per no fer evident que era ell qui havia escrit la seva obra. En el llibre s’explica que Poyais tenia 12.500 metres quadrats d’un terreny molt verge i molt fèrtil. Els anglesos, segons el llibre, havien arribat a la zona al voltant dels anys trenta del segle XVIII, més tard havien abandonat els assentaments i hi havien deixat unes mines d’or i plata sense explotar. Més llaminer, impossible. I per si algú encara tenia dubtes, MacGregor es va inventar una moneda pròpia, un segell de correus propi, un escut d’armes i fins i tot havia dibuixat un mapa del seu paradís. La publicació del llibre i d’unes quantes entrevistes als diaris, diverses visites als clubs de Londres, una mica d’imaginació i una bona dosi de barra van fer la resta.

La bogeria de MacGregor encara va anar més lluny i l’escocès va fletar diversos vaixells amb destinació Poyais. Els primers a salpar van sortir de Londres el 10 de setembre de 1822. En total eren una setantenta de persones a bord. Quatre mesos més tard, el 22 de gener de 1823, el vaixell Kennersley Castle va fer el mateix des del port de Leith (a Edimburg) amb dos-cents passatgers més. Tots ells viatjaven amb la il·lusió de construir una nova vida a Poyais, però tan bon punt van arribar-hi, es van adonar que res era com els havia explicat MacGregor: no hi havia terres fèrtils, ni arbres plens de fruites, ni camps per conrear. Tampoc havien invertit en camins, pous d’aigua o magatzems. Aquelles terres només eren plenes d’una sola cosa: de malalties.

Així va ser com els escocesos arribats a terres americanes van començar a emmalaltir greument, fins al punt que només van sobreviure una tercera part dels colons, que varen ser rescatats i portats a Belize. Allà els supervivents van informar del que succeïa a la marina britànica, que va ordenar als vaixells de la segona expedició que havia d’arribar a Poyais que fessin mitja volta i tornessin a casa. No hi havia paradís, ni oportunitats de feina, ni encara menys la possibilitat de fer-hi una vida nova. Mentrestant, Gregor MacGregor s’havia esfumat. 

Davant dels fets succeïts al Regne Unit, Gregor MacGregor va fugir a França. Com que era multimilionari, el més lògic és que hagués viscut de renda la resta de la seva vida. Però la cobdícia humana no té límits. A París, va acabar fent exactament el mateix: vendre els seus terrenys de Poyais com un paradís on tot estava per fer. I encara va tenir esma d’embolicar més la troca: a França va escriure la Constitució de Poyais, segons la qual el territori havia deixat de ser un principat per ser ara una república, un concepte més proper per als francesos. Així, el 1825, una nova expedició d’inversors, aquest cop francesos, van invertir els seus diners en MacGregor amb la intenció de creuar algun dia l’Atlàntic. L’emissió de passaports a una terra que no sabien ni que existia va fer aixecar sospites al Govern francès, que va crear una comissió per investigar el cas. 

MacGregor va ser empresonat el 7 de desembre de 1825 i, després de dos judicis, fou condemnat a 13 mesos de presó. Després de complir la condemna, va tornar a casa i va seguir amb la seva obsessió de vendre bons de Poyais. Però molts dels inversors es recordaven d’ell (i de la seva mare) i va haver de fugir d’Edimburg a cuitacorrents. L’únic lloc que li quedava era Veneçuela, on es va traslladar el 1839 i on encara era un heroi. MacGregor va morir a Caracas, molt lluny del paradís que havia venut, el 1845, i després d’haver estat cobrant una pensió vitalícia del Govern veneçolà durant sis anys. Geni i figura fins a la sepultura.