El 23 de novembre del 1922 Manuel Fraga Iribarne va néixer al poble gallec de Vilalba (Lugo). Era el primer dels dotze fills d'un matrimoni que va emigrar a Cuba a la recerca de fortuna i prosperitat. Abans de complir els cinc anys, i fins el 1929, Manuel Fraga també va viure a les Antilles al costat dels seus pares. L'esclat de la guerra civil va coincidir amb el seu ingrés al Col·legi dels Germans Maristes de Lugo, on va fer palesa la seva innegable bona fama d'estudiant. Mentre, el seu pare ocupava l'alcaldia d'un poble que ja havia caigut en mans de les forces de Franco.

Als Maristes, el jove Fraga se sentia atret per la mística de la croada franquista, com assegurarà en una entrevista durant la seva època com a ministre d'Informació i Turisme: "Nos pusimos en muchas cosas a seguir aquellos ideales, a imitarles, aceptamos de buena gana el ejemplo de nuestros mayores, nos pusimos sus uniformes y cantamos sus canciones". Tot i que es va plantejar ingressar al seminari per a dedicar-se al sacerdoci, finalment va decidir cursar la carrera de dret. Inicialment ho va fer a Santiago de Compostel·la un cop acabada la guerra. El segon curs de carrera el va portar a la Universitat Complutense de Madrid. Havia esclatat la Segona Guerra Mundial i Fraga, com la majoria dels seus companys, no va restar indiferent a les evolucions del conflicte.

El pensament polític de Fraga
En el pensament polític del Fraga universitari ja entrava de ple la idea que l'única sortida possible a la gran guerra mundial és la formació d'estats amb règims autoritaris com el d'Espanya. Només així, pensava Fraga, es podia frenar l'avenç del comunisme. En un escrit de l'any 1949, quan formava part de l'Oficina d'Informació Diplomàtica, hi trobem: "Es evidente que el Glorioso Alzamiento Popular del 18 de julio de 1936 fue uno de los más simpáticos movimientos político-sociales de que el mundo tiene memoria [...] contra un Gobierno ilegal y corrompido, que preparaba la más siniestra de las revoluciones rojas desde el poder".

En aquells temps, Fraga Iribarne va pertànyer a l'organització juvenil de Falange Española: "Me pareció lo más interesante que se podía ser en aquel momento [...] de modo que milité en el SEU y en la Falange Universitaria. Mis lecturas —de tipo ideológico— estaban fundamentalmente vinculadas al pensamiento falangista, especialmente a José Antonio, de cuyo talante personal y pensamiento político he sido y soy admirador". Una promoció imparable Fraga va continuar, amb molt d'èxit, els estudis jurídics, que va compaginar amb les milícies universitàries, i just quan els aliats desembarcaven a Normandia, es va graduar com a alferes de complement. Aleshores Fraga ja havia aconseguit el premi extraordinari de la llicenciatura de dret i es preparava per a les oposicions a lletrat de les Corts. També en aquells temps, va conèixer María del Carmen Estévez, amb qui va contreure matrimoni el mes de gener del 1948. Fraga guanyà les oposicions i es marcà un nou objectiu: l'ingrés a l'Escola Diplomàtica.

El rei de les oposicions
Fraga guanya les oposicions com a diplomàtic el 1946 i un any més tard obté la llicenciatura en Ciències Polítiques i Econòmiques. El 1948 aconsegueix el càrrec de secretari d'ambaixada de segona classe i guanya la càtedra de Dret Polític a la Universitat de València. El 1951 és nomenat secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica i dos anys després obté la càtedra de Teoria de l'Estat i Dret Constitucional a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat de Madrid. Fraga és considerat pels seus biògrafs com "l'Hèrcules de les oposicions espanyoles".

La carrera política de Manuel Fraga va tenir un moment culminant quan l'any 1962 Franco li va assignar la cartera de ministre d'Informació i Turisme. Pel jurament al càrrec, l'11 de juliol, Fraga va vestir la indumentària oficial del Movimiento: camisa blava, jaqueta blanca i corbata negra. La seva etapa al capdavant d'aquest ministeri serà recordada per haver elaborat la Llei de premsa i impremta i l'Estatut de la publicitat (1966), i també per ser el dinamitzador del turisme, sector que es va convertir en la primera indústria de l'Estat.

La informació del Règim Durant els set anys al capdavant del Ministeri, Fraga es va marcar com a objectiu defensar la imatge del règim franquista, tant a l'interior com a l'exterior, i no va dubtar a utilitzar tots els mecanismes de què disposava. En una conferència de premsa el 14 de juliol del 1962, va dir: "El Gobierno tiene la certeza que sus principios del 18 de julio constituyen un camino seguro y definitivo, específicamente español y fundamentalmente cristiano. El Gobierno no aceptará nunca nada que pueda significar un paso atrás".

Tortures contra els comunistes
Un afer confirma aquestes intencions: la detenció de Julián Grimau, màxim responsable de l'organització interior del Partit Comunista d'Espanya el 7 de novembre del 1962 a Madrid. El nou ministre d'Informació es va erigir en el màxim responsable d'una campanya de difamació sobre la persona i l'obra de Grimau, el qual va ser presentat com un assassí sense pietat. El líder comunista va ser torturat i llençat des d'una finestra de la Direcció General de Seguretat, però Fraga assegurà —encara ho fa avui— que el detingut va intentar treure's la vida.

Fraga mateix lliurà personalment a la premsa uns fulls mimeografiats amb diverses fotografies del ferit per a demostrar la tesi de l'intent de suïcidi. L'opinió pública internacional va protestar enèrgicament per l'actitud del govern de Franco i Fraga va respondre amb la redacció d'un dossier "espeluznante de crímenes y atrocidades cometidas personalmente por este caballerete". Mentre va durar l'empresonament de Grimau, metges, lletrats i diputats de tot Europa desplaçats a Espanya es van trobar amb la impermeabilitat informativa de Fraga. En una d'aquestes visites, els va comentar: "¿Y qué quieren que haga si el señor Julián Grimau insiste en tirarse por la ventana?".

El 19 d'abril del 1963 Franco va convocar un consell de ministres per a resoldre definitivament el futur de Grimau. No hi va haver sorpreses. Grimau va ser executat l'endemà i Fraga elaborà un nou dossier, ara titulat «¿Crimen o castigo? Documentos inéditos sobre Julián Grimau García». Per a netejar la imatge del règim, el 3 de maig, Fraga comunicà que el Govern havia enviat un projecte de llei a fi de crear el Tribunal d'Ordre Públic (TOP), per a substituir els consells de guerra. Però el decret llei de creació del TOP s'havia aprovat el 5 d'abril del 1963. Si s'hagués publicat seguint el procediment jurídic habitual, el consell de guerra s'hauria suspès.

Una nova forma de censura?
Part de la dinamització del turisme, la gran aportació de Fraga des del capda-vant del Ministeri d'Informació i Turisme és la Llei de premsa de l'any 1966. Amb aquest ordenament, en certa manera, s'acaba amb el control absolut del règim franquista sobre els mitjans de comunicació. Però, segons alguns, comença una nova forma de censura encara més perillosa, que apareix en forma de multes, segrestos de publicacions i, fins i tot, la presó per a periodistes i editors.

L'estiu del 1969, el català Joan Vila Reyes, director de l'empresa Maquinaria Téxtil del Norte SA (Matesa), va ser acusat d'apropiació indeguda de 10.000 milions de pessetes per a finançar les activitats de l'Opus Dei a l'exterior. Aquesta crisi va ser aprofitada per Fraga, que va llançar un dur atac mediàtic contra els tecnòcrates, que s'havien fet amb el control de l'Administració. Però Fraga no havia calculat bé la jugada, ja que molts dels ministres implicats en la trama eren amics personals de la família Franco. El vicepresident del Govern, l'almirall Carrero Blanco, va elaborar un informe en què proposava "poner en el Ministerio de Información a una persona que ofrezca las máximas garantías morales junto a una probada lealtad política". Fraga havia perdut la confiança de Franco i dels homes forts de l'executiu i va ser destituït l'octubre del 1969.

Protestes estudiantils
Un mes després, el 20 de novembre, es va reincorporar a la seva càtedra de dret polític a la Universitat Complutense de Madrid, a la vegada que era nomenat director general de Cervezas El Águila, president de Unión Resinera, conseller de Rank Xerox i Telefonía y Electrónica. L'ambient que es respirava a les universitats (bufaven aires revolucionaris inspirats en els fets del maig del 68) provocà que dia rere dia els alumnes boicotegessin les classes del doctor Fraga, que hagué de suportar escridassades, cartells ofensius i amenaces constants. Els estudiants li retreien de manera especial que la brigada politicosocial hagués detingut i torturat, el gener del 1969, l'estudiant de dret Enrique Ruano per activitats subversives. Fraga, com ja havia fet amb Grimau, havia exculpat la policia al·legant que Ruano també havia caigut per una finestra en un intent de suïcidi.

Poca diplomàcia
Però la vida de l'exministre va donar un tomb inesperat l'estiu del 1973, quan Laureano López Rodó, nou ministre d'Afers Exteriors, li va encomanar la màxima representació a l'ambaixada de Londres. El 9 d'octubre, Fraga va arribar a la capital anglesa, però el seu pas pel govern de Franco li passà factura. El 31 de gener del 1974 va ser escridassat pels estudiants de la Universitat d'Oxford i des del 21 de febrer d'aquell any, i mentre va durar el judici a l'anarquista català Salvador Puig Antich —executat al garrot vil un mes més tard—, es va trobar amb nombroses manifestacions de protesta davant la porta consular. Fraga no va dubtar a continuar defensant la dictadura espanyola i va tenir fortes enganxades amb periodistes d'arreu d'Europa. El 30 de setembre del 1975, tres dies després de l'afusellament de dos membres d'ETA i tres del Frente Revolucionario Antifascista i Patriota (FRAP), Fraga va sorprendre tothom en un sopar a l'ambaixada d'Israel quan va enfrontar-se amb l'amfitrió, que havia criticat aquells fets: "No tolero que se meta usted con Franco", van ser les seves paraules, segons apareix en el llibre de Carles Sentís ‘Manuel Fraga Iribarne, perfil humano y político'.

Els darrers cinc morts del franquisme van provocar que centenars de manifestants fessin guàrdia dia i nit davant l'ambaixada espanyola. Fraga, nerviós i indignat, féu saber al ministre de l'Interior britànic que si algú intentava forçar la porta allò podia acabar en un desastre, ja que, segons conta el mateix Fraga, "hice saber que tenía dos escopetas del 12, cargadas con perdigones del 4". El 19 de novembre del 1975, just el dia abans de la mort del dictador, Fraga Iribarne va tornar a Espanya. Estava convençut que li havia arribat l'hora de dirigir el país.

Preparant el terreny
Abans de marxar cap a Londres, Fraga té una trobada amb el príncep Joan Carles per a confiar-li els seus plans de futur: serà fora no més de dos anys i tornarà amb un seguit de mesures reformistes. El 20 de desembre del 1973 es produeix l'assassinat del president del Govern, Luis Carrero Blanco. Franco, molt debilitat, nomena Carlos Arias Navarro com a president del Govern. Aleshores, Fraga veu clar que no podrà assolir el poder mentre el dictador sigui viu i aposta per esperar mentre intensifica els contactes polítics a Londres.

El 10 de desembre del 1975 Manuel Fraga va ser nomenat, a instàncies del rei Joan Carles I, vicepresident del Govern i ministre de la Governació d'un executiu que continuava presidint Arias Navarro. Durant els primers mesos del 1976 es van succeir les manifestacions més multitudinàries a favor de l'amnistia dels presos polítics i les vagues industrials a gran escala. Es feien contra la voluntat del Govern, que permetia que les forces d'ordre públic actuessin amb la màxima duresa. El braç executor de la repressió policíaca el primer semestre de l'any va ser el ministre Fraga, que volia mantenir l'ordre públic al preu que fos.

Però la policia no donava l'abast per a aturar una massa que tenia ganes de cridar després de molt anys de silenci. Al febrer es produí una vaga general a Sabadell que Fraga va qualificar d'"ocupación de la ciudad como la de Petrogrado de 1917", i el 25 de febrer va morir Teòfil del Valle Pérez, un treballador d'Elda, fet que provocà molt malestar a les comarques del sud valencià.

Els fets de Vitòria
Però els incidents més lamentables van succeir al País Basc el 5 de març. Els treballadors de l'empresa Forjas Alavesas feia cinquanta-quatre dies que estaven en vaga i aquell dia en convocaren una de general a tota la ciutat de Vitòria. La resposta fou impressionant: la capital alabesa quedà paralitzada. A les cinc de la tarda els vaguistes feien una assemblea a l'església de Sant Francesc d'Assís quan de cop la policia armada que envoltava l'edifici llançà pots de fum a l'interior i començà a disparar contra els manifestants amb foc real. El balanç final fou de més de cent treballadors ferits i cinc de morts.

El ministre de la Governació, que es trobava de viatge a Alemanya, tornà a Espanya i responsabilitzà el drama de Vitòria a "los que quieren obtener por la fuerza un cambio político". Després dels incidents de Vitòria va començar una onada de manifestacions de protesta i solidaritat per tot l'Estat. El 5 de març se'n produí una a Tarragona, on, i en causes poc aclarides encara avui, el jove Juan Gabriel Rodrigo Kafo, d'origen magribí, va morir en circumstàncies estranyes en caure des del terrat d'un immoble quan fugia de la policia.

El 9 de maig, Manuel Fraga tornava a ser de viatge, ara a Caracas, quan la tradicional romeria carlista a la muntanya navarresa de Montejurra va acabar amb un bany de sang. Un grup de feixistes espanyols, italians i argentins havien estat reclutats amb diners sortits de la Secretaría General del Movimiento per a dur a terme l'Operación Reconquista: pretenien escarmentar els seguidors de Carles Hug de Borbó-Parma, que havia convertit el Partit Carlista en un grup de tendència socialista.

Els atacants es van presentar com a partidaris del tradicionalista Sixt de Borbó i, armats amb fusells i pistoles automàtiques del mateix model reglamentari que les utilitzades per l'exèrcit espanyol, van començar a disparar contra els seus adversaris. L'enfrontament se saldà amb dos morts i diversos ferits. Ja a Madrid, Fraga es negà a respondre les preguntes que relacionaven la Jefatura del Movimiento amb els fets. La pregunta queda oberta encara avui.

"Son mis prisioneros"
Quan el 26 de març del 1976 neix la Platajunta (dominada pel PSOE i el PCE), Fraga no dubta a fer-ne detenir els responsables. I no tindrà pietat amb els comunistes: "No los suelto. Los tendré en la cárcel hasta primeros de mayo. Son mis prisioneros". És una frase per a la història, com aquella altra de "la calle es mía", pronunciada el desembre del 1975, davant les manifestacions per la legalització del Partit Comunista.

L'estiu del 1976, el rei Joan Carles ja havia descartat Manuel Fraga com a candidat a la presidència del Govern. Havia arribat el moment de la reforma autèntica i el cap de l'Estat va confiar aquesta missió al jove Adolfo Suárez. Fraga, molest i terriblement enutjat, es va desmarcar de la línia centrista del jove president.

Després d'incomptables reunions amb representants de grups polítics reformistes, liberals i associacions representants de l'anomenat franquisme sociològic, el 9 d'octubre Manuel Fraga va anunciar que set distingits exfranquistes, encapçalats per ell mateix, havien convocat una "alianza popular" amb l'objectiu de constituir una força política sobre la base de la "continuidad perfectiva y la reforma responsable".

Fraga estava convençut que després de gairebé quaranta anys de dictadura franquista, la majoria d'espanyols se situaven ideològicament a la dreta més conservadora. Així, juntament amb Laureano López Rodó, Licinio de la Fuente, Federico Silva Muñoz, Cruz Martínez Esteruelas, Enrique Thomas de Carranza i Gonzalo Fernández de la Mora, esperava captar els vots de qui enyorava el pensament i la figura del general Franco. La cita a les urnes era el 15 de juliol del 1977 per a escollir el primer president sorgit de la voluntat popular.

Fracassa el projecte polític de Fraga
En l'acte de presentació d'AP, Fraga va exposar l'ideari de la coalició en tretze punts fonamentals, segons els quals "rechazamos toda ruptura y exigimos respeto para la obra de un pueblo durante casi medio siglo" i "nos opondremos a la legalización de los grupos comunistas, terroristas o separatistas". Fraga també defensava la unidad nacional per a evitar, segons un opuscle polític repartit en el primer Congrés del partit, tornar "al mundo tribal anterior a la romanización, o a los reinos de taifas medievales".

Però la proposta de Fraga no fou electoralment engrescadora. No va agradar, per exemple, que AP presentés Arias Navarro com a candidat al Senat per Madrid, ni que es culpés el separatisme, el comunisme, les protestes universitàries o la pornografia de tots els mals de la societat. Alianza Popular es va quedar amb només setze escons al Congrés dels Diputats espanyol. El projecte polític de Fraga havia fracassat davant el triomf de les forces de centredreta.

Jurant la Constitució
Entre el 1977 i el 1978 Fraga forma part de la ponència que redactar l'actual Constitució espanyola. Després del fracàs electoral del juliol del 1977, el polític gallec necessita desfer-se de la seva imatge autoritària i, de passada, revitalitzar AP, com reconeix en una entrevista biogràfica: "Contribuyó a que el partido recuperara su credibilidad, pues había tenido muchas bajas y había padecido una gran falta de medios".

Josep Maria Solé i Sabaté és catedràtic d'història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a investigador, ha estudiat la guerra i la postguerra civil. Per ell, la història de Manuel Fraga és la d'un home que va ser fidel al dictador fins a l'últim moment.

Quina és la seva opinió sobre la figura de Manuel Fraga?
Penso que Fraga representa l'esquema d'una etapa de la dictadura franquista. És la seva cara més oportunista i més oberta. I també representa l'evolució que va fer factible la Transició, tan escarransida pel que fa a la catalanitat, als nostres drets polítics i econòmics. La història de Fraga és la història d'un home que sempre es va saber adaptar a les noves circumstàncies. En certa manera, podem dir que Manuel Fraga és un camaleó de la política.

Creu que el pas de Manuel Fraga de la dictadura a la democràcia va ser sincer?
Sí, és una mica la idea que les coses han de canviar perquè en realitat no canviï res. Per les referències que en tinc de gent que l'ha conegut, Fraga és un home molt intel·ligent i molt treballador. Però també és una persona molt individualista, que sap que sempre s'ha d'adaptar als nous temps.

El fet d'haver estat un dels pares de l'actual Constitució l'allibera del seu passat franquista?
No, de cap manera. Jo crec que no es pot jutjar ningú només pel que ha fet en el passat. Cal veure tota la vida en conjunt, però el que és evident és que el passat no es pot esborrar. I Manuel Fraga té un passat molt clar.

Però molta gent afirma que Manuel Fraga representava el sector més oberturista del franquisme.
Era dels que creia que s'havia de donar una sortida a la dictadura, però això no evitava que de vegades aquest senyor pogués dir coses com que si convenia es tornava a "tirar al monte", que tornava a agafar l'escopeta. La pregunta que caldria fer-se és si van fer alguna cosa aquestes persones, com Fraga, per a evitar que la dictadura es mantingués. Al contrari. Jo crec que a Fraga li agrada el poder, i si el poder és dictatorial, ja li va bé. I si no, s'hi adapta.

Llavors, si no acceptem l'actitud de Manuel Fraga en el passat tampoc no hauríem d'acceptar la de molta altra gent, entre ells el rei Joan Carles.
Moralment, l'accepto, però el que no admeto és que ningú digui que el passat no compta. I tant que compta!, el de Manuel Fraga i el del rei Joan Carles. I pel que fa al present, no tinc cap dubte que com a president de la Xunta, Manuel Fraga ha fet la funció d'intentar que Galícia continuï essent una regió més d'Espanya i no un país.

Però Manuel Fraga, malgrat el seu passat, ha guanyat totes les eleccions en què s'ha presentat per a president de la Xunta de Galícia.
Una part dels meus orígens són gallecs. I encara que siguin llunyans, acostumo a fixar-me molt en tot allò que passa a Galícia. I s'ha de dir que les persones com Fraga mai no han fet res perquè Galícia recuperi els seus drets. No ha potenciat mai l'autoestima de Galícia amb una personalitat nacional. Ha potenciat el folklore i un cert galleguisme dins d'una Espanya regional.

Penseu que és legítim remoure el passat del franquisme gairebé trenta anys després de la mort del dictador?
És clar que sí. Però a més de legítim també és necessari i saludable. Perquè sense memòria no hi pot haver història, i sense història no hi pot haver personalitat, i sense personalitat no hi pot haver nació. No conec cap país del món que hagi renunciat a la seva història, al seu passat.