L’any 1598, quan ja en feia dos que Sir Francis Drake —en contra de la seva voluntat— es podria al fons del mar Carib, a una llengua de les costes del Panamà, el dramaturg espanyol més popular de l’època, Lope de Vega, publicà un poema epicopatriòtic titular ‘La Dragontea’. El protagonista no era altre que el corsari anglès, el cognom del qual permeté a l’escriptor madrileny fer un joc de paraules per convertir les malvestats de Drake en el drac que amenaçava l’imperi més important de la cristiandat. Més enllà de l’estil hiperbòlic del Barroc i de la visió parcial del conflicte, Lope no anava del tot errat. És més: va fer evident l’assossec que va suposar la mort del pirata més famós de tots els temps per a la cort de Felip II. 

I és lògic: Drake, fill d’una família camperola de Devon, va arribar a ser el preferit de la reina d’Anglaterra i va ser nomenat Sir gràcies a la fortuna robada a vaixells i colònies espanyoles. Així i tot, en la batalla naval que suposà l’inici de la fi de l’imperi dels Àustries, els anglesos li van atorgar un rol molt secundari. Els feia por el seu caràcter impetuós i despietat, i cap oficial anglès volia compartir el comandament de la flota amb ell, coneixedors del seu egoisme. I és que al llarg de tota la seva vida, a l’humil camperol de Devon només va importar-li una cosa: el benefici que pogués treure de cada empresa.

D'ofici, pirata
Una ordre reial que afectà el comtat de Devon provocà que el jove Francis es traslladés a Plymouth (Anglaterra), on va ser acollit a casa de William Hawkins (cosí del seu pare), que havia començat a flairar que el negoci més rodó de tots era saquejar vaixells de bandera estrangera i tenir bons contactes a l’administració. De manera que tot i ser fill d’un predicador, Francis Drake va decantar-se aviat per la flexibilitat moral que li oferien a la nova llar: la religió només era un instrument per atemorir la tripulació.

Una declaració de principis
Drake, instruït en el govern de galions i bots fent tots els papers de l’auca, de grumet a contramestre, es convertí en capità d’una nau de la flota del seu cosí John Hawkins als 25 anys. Era l’any 1567 i el seu primer viatge amb aquest rang fou una declaració de principis: l’armada anglesa caigué en una emboscada a San Juan de Ulúa (Mèxic), i ell fugí —amb el botí— tot i les demandes d’ajut de la nau capitana, que és l’única que se salvà del saqueig espanyol.

En arribar a Anglaterra, Drake explicà a les autoritats que no sabia res de Hawkins i que el poc botí que portava l’havia repartit entre la tripulació. Costa de creure: compartir guanys sempre li va recar. No va fer-ho ni amb els dos milions de pesos que va obtenir durant els tres anys en què va fer la volta al món (1577-1580) passant a foc primer la costa atlàntica de l’Amèrica del Sud, després la del Pacífic, i encara els ports asiàtics i africans que va trobar a la tornada. Però abans ja s’havia enriquit, havia creat una flota pròpia i havia guanyat els favors de la reina Elisabet I.

Probablement Francis Drake no fou l’únic que va pensar en la ingent quantitat d’or i plata que hi havia a la costa pacífica, emmagatzemada en colònies poc i mal defensades, atès que la pirateria no hi podia arribar (gairebé) per enlloc: en aquells temps només el portuguès Fernão Magalhães i el basc Juan Sebastián Elcano havien aconseguit creuar el Pacífic fent la volta entre els blocs de gel de la Terra del Foc. Però és evident que Drake va ser el més ambiciós i persistent a l’hora de convèncer la monarca que no podia perdre’s aquell negoci.

De pirata a corsari
Durant deu anys el nostre home es va gastar part de la fortuna guanyada en diverses expedicions per ajudar la corona en campanyes militars. I quan convenia, no s’estava de fer arribar un present a sa Graciosa Majestat i els seus consellers. Elisabet I va veure que l’oportunitat era doble: Drake li assegurava beneficis econòmics i la jugada li servia per debilitar a Felip II, paladí del catolicisme i rei de mig món. Era l’ocasió perfecta per provocar el monarca hispànic perquè se sentís obligat a declarar la guerra a Anglaterra. I per una missió com aquesta, Francis Drake, tot i ser un tipus arrogant, violent i amb poca formació, era l’home indicat. Segons la definició clàssica, és en aquest moment que Francis Drake es converteix en corsari: té la patent de cors per assaltar naus enemigues.

L'engany dels anglesos
La flota que acabarà fent la segona volta al món surt de Plymouth el dia 13 de desembre de 1577. El secretisme amb què s’intenta dur l’operació i els missatges falsos que es fan circular des de la cort només enganyen a mitges l’ambaixador espanyol a Londres, que tramet una carta al rei explicant que una flota de cinc vaixells (el ‘Pelican’, l’‘Elisabet’, el ‘Marigold’, el ‘Swan’ i el ‘Christopher’) i quatre bots, finançats en part per Elisabet I, salpa en direcció a les Antilles. Però el rumb de l’esquadra és un altre: en lloc de fer parada i fonda a les Canàries, continua fins a les illes del Cap Verd, es fa amb caravel·les portugueses i espanyoles, i creua l’Atlàntic en direcció sud per tocar terra a Río de la Plata.

Durant els cinc mesos de travessia, l’armada perd dos vaixells, la tripulació ha de fer front a la calma dels tròpics i Drake aprofita les tensions que apareixen per carregar els neulers a Thomas Doughty, un dels seus capitans, i aconseguir tallar-li el coll de manera que semblés legal. Per què? Una de dues: o bé Drake era veritablement supersticiós, creia en els malastrucs i va relacionar la pèrdua del ‘Christopher’ i el ‘Marigold’ —capitanejats per Doughty— amb alguna maledicció, o bé era un paranoic que veia motins on no n’hi havia i preferia tallar-los de soca-rel.

"Així és com acaben els traïdors"
Als mariners, Drake va vendre’ls una mescla de totes dues coses, però sobretot va deixar ben clar qui manava i com les gastava. John Cooke, tripulant i cronista, va escriure que el comandant va dirigir-se’ls a crits, mostrant-los documents signats per alts mandataris de la cort i jurant-los que també en tenia un, de mà de la reina, que l’autoritzava a exercir de jutge: “No me’l fareu anar a buscar a la cabina, oi? —va bramar abans de proposar una votació— Els qui creuen que aquest home mereix morir que aixequin la mà”. Ningú no va gosar contradir-lo.

Si l’escena que ve a continuació és real o literària tant se val: la seva autoritat no es va qüestionar en tot el viatge. Francis Drake va agafar el cap sangonós de Thomas Doughty pels cabells i ensenyant-lo als seus homes va concloure: “Així és com acaben els traïdors”.

La volta al món significa l’apogeu del corsari de Devon: malgrat la cinquena part corresponent a la reina, es converteix en un dels homes més rics d’Anglaterra. I no és agosarat creure les històries sobre el tresor que el nostre heroi va descarregar a França i no va declarar a la cort. Sigui com vulgui, els favors al regne són prou generosos perquè Elisabet I el nomeni Sir i li doni un escut d’armes.

La decadència del corsari
Durant una colla d’anys Drake es dedica a la bona vida i a finançar expedicions fallides. No està cansat del balanceig de les ones: és la reina qui li denega el permís per embarcar-se per la quantitat de reclamacions de mariners, vídues i comerciants que acusen Drake de deslleial. Mentrestant, és nomenat diputat i no deixa mai de cometre actes de pirateria en terra. Sense èpica, és clar, més propers a la corrupció política de baixa estofa que al valor de les campanyes marineres.

Quan finalment torna a la mar, la sort se li ha acabat, encara que la historiografia britànica pretengui amagar-ho. La presa d’una ciutat espanyola a Santo Domingo (1586) forma part d’una expedició en què tothom hi perd: Drake, la resta d’inversors anglesos i els espanyols. Dos anys després tingué lloc la desfeta de la Gran Armada hispànica, que va atacar sense èxit Anglaterra l’agost del 1588.

Acusat de traïció
Immediatament després, aprofitant que la Península havia quedat sense defenses, la reina situa el corsari al capdavant d’una gran flota que ha d’atacar els principals ports espanyols de l’Atlàntic. La missió serà un despropòsit i Francis Drake acabarà acusat de traïció per incomplir les ordres reials. I és que el mític corsari no era capaç de dirigir una gran flota: la seva especialitat era atacar ciutats mal defensades i naus mercants, i odiava les grans batalles que només aportessin honor i guanys simbòlics per a la corona.

Drake, apartat del poder, abominat pels anglesos i demonitzat pels espanyols, emprèn l’últim viatge al Carib el 1595. Com si preveiés la seva fi, deixa el testament fet abans d’embarcar-se. L’escala a les Canàries se salda amb una emboscada espanyola i ha de fugir de Puerto Rico perquè a la capital esperen l’esquadra anglesa de fa dies. Arriba a Panamà durant l’estació de pluges i les febres mortals fan estralls en la tripulació. La bona estrella Sir Francis Drake en aquest terreny s’acaba: el 28 de gener de l’any 1596, mor víctima d’una disenteria sanguinolenta que l’ha consumit en poques setmanes. 

L'última derrota de Drake
Tot i que els dies anteriors insisteix que l’enterrin, rep sepultura al mar en ofici solemne, amb salves. És l’última derrota del corsari: ha infós tanta por que fins i tot li fan un taüt de plom per assegurar-se que el cos queda segellat per sempre més.