Ja al segle XV, Cosme de Mèdici va sentenciar: “Cada pintor es pinta a ell mateix”. Observant aquest autoretrat d’un Courbet angoixat, amb els ulls esbatanats i amb un crit suspès, podríem afirmar que el pintor era un boig? Segurament Cosme es referia a detalls subtils, des de la forma de les pinzellades fins a la tria dels colors, que ens permeten endevinar trets de la psicologia dels pintors. En canvi, Courbet aquí no pot ser més explícit i es pinta en plena crisi personal. Quina és la seva intenció?

Courbet es va caracteritzar per retratar la societat de l’època, i en especial el treball i la misèria dels desfavorits. És cert que sovint vorejava l’excentricitat, però pintava des de l’observació de la realitat i la denúncia social, i no pas des de la bogeria. Provocava des de la lucidesa. D’altra banda, Courbet era amant de l’escàndol, un home arrogant i pagat de si mateix que buscava el protagonisme. Sabia que molts artistes com Grünewald, Dürer, Goya o el seu estimat Rembrandt havien patit episodis de desequilibris mentals, crònics o transitoris, que quedaven plasmats en la seva obra, que sembla així més intensa i autèntica. Tots ells conformen el mite del geni boig –un arquetip que coneixem millor amb els exemples de Van Gogh, Münch o Dalí. Potser Courbet volia formar part del club?

No sabrem mai del cert si aquest home que ens observa –o potser es mira al mirall?–, que ens inquieta i ens trasbalsa és un retrat sincer o no és més que la rebequeria d’un jove artista rebel, l’exaltació teatral de l’eco del pintor.