Subscriu-t'hi
Personatges

Els impostors que es van fer passar per Lluís XVII després de la seva mort

Els dubtes sobre el decés del fill dels guillotinats Lluís XVI i Maria Antonieta van donar peu a l'aparició d'una sèrie d'impostors extravagants que aspiraven ser l'hereu de la corona francesa

Jordi Mata
1 El perquè del misteri
Retrat de Lluís XVII fet pel pintor Alexandre Kucharsky
Retrat de Lluís XVII fet pel pintor Alexandre Kucharsky Wikimedia Commons

El 1792, en plena Revolució Francesa, la família reial va ser empresonada a la torre del Temple, a París, d’on Lluís XVI i Maria Antonieta sortiren el 1793 per ser guillotinats. Van quedar allà els seus fills, Lluís Carles i Maria Teresa, de vuit i 15 anys, respectivament, separats l’un de l’altre. D’aleshores ençà, tot el que va succeir a l’entorn del noi va esdevenir un misteri del qual n’és pràcticament impossible discernir què és cert i què és fals, però que va tenir com a eixos els rumors al·lusius a la seva identitat i els hipotètics plans dels monàrquics per rescatar-lo.

Custodiat a la presó per uns revolucionaris de confiança en temps de Robespierre
Se sap que al príncep van custodiar-lo d’entrada el sabater Antoine Simon i la seva dona, revolucionaris de confiança, als quals se’ls va encarregar que l’eduquessin d’acord amb els nous temps, etapa en què —s’especularia posteriorment— el nen hauria pogut escapar de la presó dins d’un cistell de roba i hauria estat substituït per un altre. Més tard, el febrer del 1794, al presoner gairebé se’l va emparedar en una cambra i se li passava el menjar per una portella, mesura que mai no es va justificar i que s’ha interpretat com una maniobra dels republicans (millor matar una criatura amb el rigor de la reclusió i no amb la guillotina) o dels monàrquics (que amb això haurien volgut ocultar, amb l’ajut d’infiltrats al temple, que s’havia produït una substitució de persones i el reu ja no era el príncep hereu de França). I per acabar-ho d’adobar, el 23 de maig, per ordre de l’amo del país en aquell moment, Maximilien Robespierre, el nen va sortir del seu confinament... per tornar-hi 24 hores després. 

El successor de Robespierre no va investigar la personalitat real del pres
Quan Robespierre va ser derrocat i executat (i el sabater Simon, amb ell; coincidència?) el juliol del 1794, el nou líder del país, Paul Barras, que no coneixia el delfí, va visitar el presoner i va trobar un adolescent sordmut, inflat, nafrat i mig idiota que no s’aguantava dret, en una cofurna plena de brutícia. Òbviament, no era un nen de nou anys. Tanmateix, Barras, fora d’investigar o no la personalitat real del pres, va manar que l’auscultés un metge, li netegessin la cel·la i el tractessin menys severament. Arran d’aquestes disposicions, els esdeveniments al voltant del noi es van embolicar i s’enfosquiren més: els pocs carcellers que ara el vigilaven s’espiaven mútuament; membres del govern inspeccionaven per sorpresa el Temple per constatar-hi la presència del delfí; hi ha testimonis que el van descriure com un jove encantat i moribund o com un nen ros i despert... Mentrestant, la princesa Maria Teresa tenia prohibit veure el seu germà.

La mort del reclús anomenat Lluís XVII
El reclús anomenat Lluís XVII va expirar als deu anys d’edat el 8 de juny del 1795. Oficialment, el nen, enterrat al cementiri de Santa Margarida, va morir d’escròfula o tuberculosi de les glàndules limfàtiques, encara que també va córrer la brama d’un emmetzinament amb digitalina. Mesos després, Maria Teresa va ser alliberada i es va exiliar a Àustria i molts dels que havien tingut relació amb l’afer del Temple moriren assassinats o en circumstàncies estranyes, abandonaren França per sempre o pretextaren amnèsia.

Tantes sospites sobre el suposat decés del suposat delfí i tot allò que va precedir-lo va portar a una desfilada de pretendents que deien ser Lluís XVII. Cal dir que la princesa Maria Teresa, aleshores duquessa d’Angulema, mai no va voler rebre cap d’aquests homes que assegurava ser el seu germà.

2 Jean-Marie Hervagault, el primer aspirant
Jean-Marie Hervagault
Jean-Marie Hervagault Wikimedia Commons

El 1798 va aparèixer el primer aspirant a ser Lluís XVII, Jean-Marie Hervagault, de 17 anys i fill d'un sastre, que fins a la seva mort en un manicomi el 1812 va ser un hoste habitual de les masmorres. Hervagault va marcar les línies mestres de les declaracions d'una quarantena d'individus que l'imitaren a partir del 1815 i fins al 1848, superades les èpoques de la Revolució i de Napoleó i quan a França va tornar a haver-hi una monarquia, encarnada successivament en Lluís XVIII, Carles X i Lluís Felip I.

Aquests aventurers, amb diversa fortuna i més enllà de les similituds físiques amb el rei perdut, van mirar de convèncer qui fos que eren qui deien ser mitjançant un complet coneixement de les intimitats del Versalles anterior al 1789 (i que va fer que alguns vells cortesans, contemporanis de Lluís XVI, els creguessin), una versió novel·lesca de com van fugir del Temple, i un seguit de fantàstiques peripècies ulteriors, que incloïen duels, viatges i naufragis, fins al seu retorn a França.

3 Eleazar Williams, un missioner canadenc
Eleazar Williams
Eleazar Williams Wikimedia Commons

Eleazar Williams era un missioner canadenc descendent d'indis iroquesos amb un aspecte de mestís que no enganyava ningú.

4 Mathurin Bruneau, l'aspirant gairebé analfabet
Mathurin Bruneau
Mathurin Bruneau Wikimedia Commons

Mathurin Bruneau era un tipus ben bé analfabet que va demanar a Lluís XVIII per carta que li retornés el tron i que va acabar tancat en un calabós, on va morir.

5 Claude Perrin, àlies 'baró de Richemont' i autor d'un llibre de records signat com a Lluís XVII
Claude Perrin
Claude Perrin

Claude Perrin, àlies 'baró de Richemont, es va autoproclamar Lluís XVII l'any 1818 després d'haver lluït mitja dotzena de falsos estats civils. Refugiat a Suïssa, va tornar a França l'any 1830 per disputar la corona a Lluís Felip I. Condemnat a 12 anys de presó per farsant, va fugir a la Gran Bretanya i va escriure un llibre de records, sempre com a Lluís XVII, que va sorprendre per una coherència que pressuposava fonts ben informades i els contactes amb l'ambient de la reialesa.

6 Karl Wilheim Naundorff, el pretendent més convincent
Karl Wilheim Naundorff
Karl Wilheim Naundorff

El pretendent més convincent va ser Karl Wilheim Naundorff, un rellotger prussià que havia estat jutjat el 1824 per falsificar moneda i que l'any 1833 va adoptar la disfressa de Lluís XVII amb tal solvència que va provocar nervis. Naundorff, que es va instal·lar a Delft (Holanda), en ser expulsat de França el 1836, va aconseguir adeptes malgrat incórrer en contradiccions a l'hora de narrar la infantesa que s'atribuïa, potser per fallades de memòria o manca de documentació. Però també va patir adversitats (atemptats, detencions, robatoris...), la reiteració dels quals no semblava casual, i es va espatllar la credibiltat ell mateix en dedicar-se a fabricar bombes i fundar una secta religiosa (afirmava que se li apareixia Joana d'Arc). Els seus hereus encara reclamarien la legitimitat dels seus drets l'any 1954.

7 Pierre Benoit, el candidat més singular que mai no va reclamar cap dret

Un candidat singular a ser Lluís XVII que mai no va reclamar cap dret va ser l’enginyer francès Pierre Benoit. Resident a l’Argentina des del 1818, va revelar anys més tard i amb reserves a la seva família que era Lluís XVII, rescatat de la presó pels monàrquics i lliurat a uns pescadors de Calais. Arquitecte i pintor, sabia cinc idiomes, tenia nocions d’astronomia i botànica, pertanyia a la maçoneria i era discret en allò referent a la seva vida a Europa. El 21 d’agost del 1852 va aparèixer mort (anys a venir, unes anàlisis detectarien arsènic a les seves restes) després d’haver rebut la visita d’un francès que havia arribat a Buenos Aires aquell mateix dia i al qual semblava conèixer, ja que va anomenar-lo “doctor”. Mai no es va localitzar aquest possible assassí.

8 La solució al misteri: què va passar amb Lluís XVII?
Retrat de Lluís XVII fet per Alexandre Kucharsky
Retrat de Lluís XVII fet per Alexandre Kucharsky Wikimedia Commons

1846: s'exhuma l'esquelet del pres del Temple
El primer intent seriós d’esbrinar la veritat del cas fou el 1846, quan va exhumar-se l’esquelet del pres del Temple enterrat el 1795 i es va descobrir que pertanyia a un noi de 15 o 16 anys, impressió ratificada en una segona anàlisi el 1894. Tot plegat, aquell difunt no era el delfí.

El cor robat
La genètica donaria una resposta sobre el seu parador al cap d’un segle mercès a l’ADN mitocondrial, que es transmet inalterat de mares a fills..., i a un cor que va ser extret del cos del reu del temple el 1795 per un dels metges que li van efectuar l’autòpsia. Philippe-Jean Pelletan se’l va endur a casa seva d’amagat i va ficar-lo en un flascó amb alcohol, que en evaporar-se va provocar-ne la momificació. Cap al 1810 un ajudant seu el va robar, però, en morir, la seva vídua va retornar-lo al doctor, el qual va voler restituir-lo a la família reial quan aquesta va recuperar l’any 1815 el tron que havia perdut el 1792. Ara bé, Lluís XVIII, el nou sobirà, fart dels qui deien ser Lluís XVII, no va fer-li cas. La relíquia va continuar pelegrinant fins arribar a mans dels Borbons el 1895. Romandria durant vuit dècades al castell de Froshdorf, prop de Viena. Finalment, el 1975 va ser traslladada a la basílica de Saint Denis de París, necròpoli dels reis de França.

1999: s'obtenen mostres del cor
L’any 1999, els doctors Jean-Jacques Cassiman i Bernd Brinkmann, de les universitats de Lovaina (Bèlgica) i Münster (Alemanya) respectivament, van obtenir mostres d’aquest cor i de cabells de Maria Antonieta trobats a Àustria i Holanda. El 19 d’abril del 2000 s’anunciava que els ADN d’ambdues mostres coincidien, fet que desautoritzava els defensors d’alguns dels pretendents sorgits al segle XIX. Per bé que tan sols segellava part de la llegenda del rei desaparegut, ja que aquella conclusió científica no explicava on havien anat a raure les restes del delfí (possiblement en una fossa comuna); la procedència d’aquell adolescent que Barras i altres van veure al Temple; de qui era el cadàver enterrat al cementiri de Santa Margarida, i per què certs candidats a ser aquell nen estaven tan assabentats de la vida privada de la cort.

Posteriorment es va recordar una dada que obliga a repensar també el tema de l’ADN: abans de la Revolució, dos fills més de Maria Antonieta van morir quan eren infants; un, Lluís Josep, el primogènit, tenia vuit anys. Nova controvèrsia. I si el cor sepultat el 2004 és el d’un altre membre de la família? Definitivament, entre unes coses i altres, sembla que molts detalls de la història de l’orfe del Temple seran impossibles de resoldre.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto