Durant un viatge per diferents països, John Law detecta les dificultats que tenien alguns estats per emetre moneda. A partir de l'experiència holandesa, el país més avançat del món aleshores, Law proposa organitzar un sistema monetari basat en el paper moneda que, ben controlat, permetria al banc central de cada país crear moneda més enllà de l'existència real d'or i plata a les seves arques. I és que l'or i la plata eren limitats i això representava un problema, ja que podia estrangular el sistema econòmic per manca de mitjans de pagament.

La idea del banc "hipotecari"
En aquest sentit, doncs, el paper moneda que proposava Law era tota una revolució i la raó per la qual va fracassar a França va ser perquè aquest país estava immers en una crisi de deute. Però no avancem esdeveniments. El 1700 Law torna a Edimburg, on presenta una altra idea brillant: un banc "hipotecari", i que estipula que el preu dels bitllets que pot emetre l'entitat financera mai excedirà el valor de les terres de la seva propietat. El projecte arriba a ser discutit a la cambra dels lords, però els diputats consideren que emetre paper de crèdit i fer-lo circular és una acció impròpia d'una nació. Després d'aquest primer fracàs, Law torna a canviar de residència: Flandes, Holanda, Alemanya, Hongria i Itàlia.

En tots aquests països, Law aprofita qualsevol moment per vendre la idea del paper moneda. I finalment, arriba a França. El 1708, proposa a la Corona la creació d’un banc, però el rei ho rebutja perquè la idea prové d’un protestant. L’estada a París, però, no és en va. Allà estableix amistat amb el duc d’Orleans, germà del monarca i, ben aviat, home clau a Versalles. 

De fet, els francesos necessiten un revulsiu financer urgentment. Després del regnat de Lluís XIV (1638-1715), caracteritzat per les contingències bèl·liques, el país està en bancarrota. El deute nacional és de 3.000 milions de lliures; els ingressos, de 145 milions, i les despeses del Govern, de 142 milions de lliures. Per tant, només queden 3 milions cada any per pagar-ne 3.000. El comerç no remunta i totes les mesures aplicades, com reencunyar moneda devaluant-ne el valor, només agreugen el mal.

El 1715 la sort bufa de cara a Law quan Felip II d’Orleans adquireix la regència de França (per la minoria d’edat de Lluís XV). El regent coneix les seves teories i el fa entrar en escena en un moment de caos econòmic. Law assegura que utilitzar la moneda sense el suport del paper és inadequat per a un país comercial com França –no poden estar pendents de les pujades i baixades del preu de l’or i de la plata segons el descobriment de noves mines–; planteja arguments convincents sobre el crèdit i demana permís per muntar un banc amb el qual pugui gestionar els ingressos reials i generar bitllets amb la terra com a garantia, valor més estable. Les seves propostes tenen bona acollida.

John Law és autoritzat a obrir un banc privat
El 5 de maig de 1716 es publica l’edicte en què s’autoritza John Law i el seu germà a obrir un banc privat els bitllets del qual s’acceptaran en el pagament d’impostos. A més, aquests bitllets no estan subjectes a la moneda corrent i, per tant, no pateixen les devaluacions que aplica el Govern. Així, al cap d’un any, mentre el valor del paper moneda de Law augmenta un 15%, el paper d’Estat baixa un 78%. El banc esdevé ràpidament un èxit i se n’obren sucursals a les ciutats de Lió, La Rochelle, Tours, Amiens i Orleans. 

Esperonat, Law decideix ampliar horitzons. El mateix any obté de la Corona un monopoli comercial a l’Amèrica del Nord: la Companyia del Mississipí té drets sobre el comerç de la zona, recull els impostos i encunya moneda. D’aquesta entitat se n’ofereixen 200.000 accions a 500 lliures cada una. I amb aquest darrer element el cercle virtuós del negoci es tanca. Els francesos dipositen metalls al banc de Law, sobretot plata, i a canvi reben bitllets, amb els quals compren accions de la companyia i paguen impostos. Law, a canvi del monopoli comercial i el privilegi d’emetre paper moneda, es fa càrrec dels deutes de la Corona a través dels ingressos generats. Aquesta perd poder, però saneja l’economia.

El sistema es considera un èxit i les prerrogatives de Law encara s’amplien més. El regent també li atorga els monopolis comercials de la Xina, l’Índia Oriental i Àfrica. Es creen 50.000 accions més de la Companyia, i Law arriba a prometre un dividend de 200 lliures per acció, la qual cosa representa un benefici anual del 120%. Ningú no dubta de la fiabilitat del sistema i Law s’ha convertit en el salvador de França. Per 50.000 accions, es reben 300.000 peticions de compra. La casa de Law, ubicada al carrer de Quincampoix, s’inunda de possibles compradors. Ducs, marquesos i comtes, amb les seves esposes respectives, esperen impacients durant setmanes al carrer per saber si poden adquirir-ne. Al final lloguen habitatges a prop, els preus dels quals quasi es doblen. La gent persegueix Law pels carrers de París. El preu de les accions puja i comença la compravenda. 

La follia borsària s’apodera dels parisencs. L’especulació es converteix en el nou joc de França i el carrer de Quincampoix, en el gran casino. Nit i dia els corredors criden i fan negocis. Fins i tot els geperuts es lloguen les esquenes com a escriptori. Els accidents i les baralles també es multipliquen. A la nit, l’Exèrcit es veu obligat a desallotjar el carrer. Finalment, Law trasllada la seva residència a la plaça de la Vendôme, però la gentada el segueix i la situació es repeteix. El guirigall és tan gros tot el dia que el canceller de París (la cort de justícia era en aquest mateix indret) presenta una queixa perquè no sent els advocats.

Aleshores, Law busca una solució definitiva i compra l’Hôtel de Soissons, un palau del segle XVI amb diverses hectàrees de jardins. Un edicte limita la compravenda d’accions a aquest espai, i a la part posterior de l’immoble es construeixen 500 barraques on nit i dia es pot adquirir i negociar qualsevol producte. La follia no minva. Centenars de nobles, sense importar-los el seu honor, fan hores de cua. Les accions de la Companyia del Mississipí arriben a pujar un 20% en un dia. Gent que se’n va a dormir pobra es desperta rica. París s’omple d’estrangers i el comerç augmenta. També ho fan els preus dels productes bàsics. Ningú no veu la tempesta que s’aproxima. Ni el mateix Law, que en només quatre anys ha passat de ser un escocès arruïnat a l’home més adulat de França. Quan la religió esdevé una barrera per ascendir socialment, es converteix al cristianisme.

Tota bombolla acaba petant. El sistema Law podia fallar per dues bandes: en primer lloc, per una venda massiva d’accions sense fonament real (ja que la base del sistema era una manipulació de la cotització de les accions per estimular la compra) i, en segon lloc, per una massiva demanda de reemborsament de les accions en metall, cosa que el banc no podia assumir. Hi ha discussions sobre la verdadera culpabilitat de Law respecte de la crisi, ja que el primer error va ser del regent, Felip II d’Orleans. El gener de 1720 nomena Law ministre de Finances, fet que no agrada a diversos parlamentaris, els quals veuen amb recel que un estranger tingui a les seves mans l’economia de França. Per tranquil·litzar aquests sectors, el banc inicial es converteix en la Banque Royale, de titularitat pública. 

El regent, ignorant les advertències del Parlament, ordena llavors la fabricació de 1.000 milions de lliures en paper moneda no disponibles en metàl·lic, la qual cosa desemboca en una gran inflació. La segona alarma arriba quan Lluís Armand de Borbó, príncep de Conti, ofès perquè Law li nega la compra d’unes accions, reclama en moneda tota la seva inversió. Calen tres carros per fer-ho efectiu.

Aquest gest s’entén com un acte de venjança, però de mica en mica alguns dels grans inversors oloren el perill i dissimuladament comencen a convertir els bitllets en moneda i a enviar-la a l’estranger. La decisió de Law per evitar una fugida de capitals és dràstica: primer devalua la moneda un 10%, després limita el canvi de bitllets i, finalment, sota pena de multa i confiscació, prohibeix posseir més de 500 lliures en moneda i comprar joies i pedres precioses. Una decisió que encara provoca més pànic. De cop, Law es converteix en l’home més odiat de França. Ningú no sap quan valdran els bitllets l’endemà. Fins i tot, hi ha criats que denuncien els seus amos per tenir monedes amagades. 

Al març el Consell d’Estat avalua que l’import total de bitllets en circulació a França és de 2.600 milions de lliures, mentre que la moneda del país no arribava a la meitat. El 27 de maig el banc deixa de pagar en moneda, devalua el preu dels bitllets al 50% i les accions de la Companyia cauen en picat; en tres mesos un 75%. Milers de persones s’arruïnen de la nit al dia. La multitud es manifesta davant de l’entitat financera cridant venjança, amb un balanç de 15 morts. El carruatge de Law és apedregat i Felip II d’Orleans el destitueix com a ministre, tot i que el protegeix al Palau Reial.

La fugida de França
Conscient, però, que a França la seva vida corre perill, el desembre de 1720 Law fuig a Brussel·les i després a Venècia. Travessa la frontera pobre com una rata, ja que, convençut de l’eficàcia del projecte, ha invertit tots els guanys en propietats franceses, que li són confiscades. Durant un temps viu a Itàlia, Copenhaguen i Anglaterra –el 1719 havia estat perdonat per la justícia.

La mort
Finalment, el març de 1729 mor de pneumònia a Venècia. El seu epitafi diu: “Aquí descansa un escocès cèlebre. Un calculador sense parió que, per les regles de l’àlgebra, va portar França a l’hospital”. Als francesos els costarà d’oblidar aquella experiència. Tant és així que, fins cent anys més tard, a França ningú no va gosar parlar del paper moneda.