Josep Joan Gironès neix el 29 d’agost del 1904 al carrer de la Llibertat de la vila de Gràcia, fill d’una família humil que ven aviram pels mercats de la ciutat. És el gran de quatre germans: Amadeu, que serà jugador de futbol de l’Europa i el Sants; Tomàs, navegant a colònies espanyoles a ultramar, i Camil, mecànic de cotxes que després de la guerra farà fortuna a Amèrica. Ja de jovenet, Gironès, apassionat de la boxa, sol fer cap al Frontó Condal, al carrer Rosselló, on se celebren combats de boxa a l’aire lliure. Allà coneix Àngel Artero, entrenador i pioner del pugilisme català, que regenta el Punching-Ball Club, a Gràcia. Artero, que veu en Gironès un noi amb una complexió física idònia per a la boxa, el convida a entrenar-s’hi. 

Al seu barri, Josep Gironès aprendrà les tres normes bàsiques quan s’és dalt del ring: saber defensar, saber esquivar i saber atacar. Gironès, conscient de les limitacions del seu cos, aleshores un pes mosca (no arriba als 50 kg), posa atenció als consells del seu mestre. 

Els 'tres mosqueters' d'Artero: Gironès, Flix i Ros
L’any 1922 arriba el debut del jove de Gràcia en unes vetllades pugilístiques al parc de la Ciutadella. Gironès és ara un pes gall (53,5 kg) capaç de derrotar professionals i encadenar una victòria rere l’altra. Ha nascut una llegenda i també un apel·latiu popular: el Crack de Gràcia. L’any següent, es prorroguen les victòries, no solament a la capital catalana, sinó també a Madrid, però entre tanta eufòria arriba la primera derrota de Gironès, davant Paul Gay, al frontó Novedades del carrer Casp. El ‘Canari’, que és com l’anomena afectuosament Artero —“perquè és el púgil que refila millor de tots els que entrena”— mossega la lona per primera vegada a la seva carrera. Aquesta desfeta el motivarà encara més a entrenar-se amb més força i vitalitat. 

A les acaballes de la dècada dels vint, Barcelona ja és una ciutat de referència europea per la boxa. En aquells moments, Gironès, que el 1928 contrau matrimoni amb Dolors Vilella, amb qui tindrà una filla, Dolors, ja és el campió de Catalunya del pes ploma; és a dir, dels boxejadors de fins a 57 kg. I s’ha consolidat una fornada de campions sorgits del Punching-Ball Club, amb el mateix Gironès, Carles Flix i Francesc Ros, els ‘tres mosqueters’ d’Artero, el qual ha obert un nou local al carrer Quevedo.

L’1 de setembre del 1929, la boxa catalana toca el cel amb el campionat d’Europa que es disputa a Montjuïc davant 40.000 espectadors. Gironès es proclama campió continental del pes ploma en tombar Knud Larsen, mentre que Flix venç André Gleizes i s’assegura el campionat dels gall. 

Amb una plaça Monumental plena a vessar, el 22 d’octubre del 1930 Gironès combat amb el mític Panama Al Brown, campió del món del pes gall. El duel, que acabarà amb matx nul, és tot un espectacle de masses i també font d’inspiració literària. Com assenyala Joaquim Roglan a ‘Combat a mort’, la fascinació que exerceix la boxa en els escriptors i cineastes nord-americans i europeus influeix també els escriptors, periodistes, artistes i fotògrafs catalans. La solitud de l’home abans de pujar a lluitar al ring és d’una intensitat dramàtica i estètica suggeridora. Josep Maria de Sagarra, Carles Sentís, Josep Maria Planes i altres escriptors veuen en Gironès un mite d’un poble. L’excitació col·lectiva es desferma el 30 de novembre del 1930 quan Gironès tomba per KO Jack Kirby a Montjuïc davant 81.000 espectadors. És la mateixa tarda que el campió dels pesos pesants Primo Carnera i l’aspirant Paulino Uzcudun ofereixen un duel irrepetible a Barcelona. 

Ja amb la República governant, Gironès és idolatrat arreu, fins i tot a Palau, ja que el president de la Generalitat, Francesc Macià, és un bon aficionat a la boxa. Amb el nou règim democràtic, el mite Gironès ultrapassa el fet esportiu i arriba al polític quan el catalanisme d’esquerres l’incorpora com un ideal de l’home català, treballador i triomfador. El periodista Josep M. Planes parla de les “circumstàncies que han volgut que aquest xicot modest, tímid, gris, compendi de virtuts austeres i casolanes, home del seu barri, del seu carrer, fos, paradoxalment, una de les vedets del país, el nostre primer as esportiu!”

L’1 de desembre del 1934, Gironès s’enfronta, a l’Olympia de Barcelona, amb el campió del món, Freddie Miller. El Crack de Gràcia confessa que ha esperat 15 anys aquest moment. La premsa, la ràdio i els aficionats s’aboquen a la gran notícia. Dalt del ring, quan Gironès està a punt de noquejar el nord-americà, fa un cop baix il·legal que li costa la desqualificació. És un cop moral per a tot el país. Igual que ho serà la derrota del 12 de febrer del 1935. Una Monumental plena de gom a gom passa, en sec, del clamor al silenci sepulcral. I és que, als dos minuts de combat, el ‘Canari’ pateix el primer i el darrer KO de la seva carrera. La decepció és impressionant: Catalunya no tindrà mai més l’oportunitat de conquerir un títol mundial de boxa. 

Anys més tard, el gran expert de la boxa catalana, Juli Lorente, recordarà que “el campió català, amb el seu clàssic suèter d’entrenament, s’assentà sobre el tamboret del seu racó esperant que Miller pugés al ring. Però aquest no hi acudia i Gironès s’estava refredant”. Setanta-dos anys després, la filla de Gironès va revelar al llibre de Roglan que “el pare tenia un gra molt gran al braç i pocs dies abans del combat el van operar a la Clínica Corachan. Tothom que va veure aquell combat va notar que no estava en condicions i tenia fred, però Artero i els empresaris no van voler suspendre el campionat perquè ja s’havien venut totes les entrades”. 

Un dels grans temes de conversa tot l’any 1935 és si Gironès tornarà a posar-se els guants. Ell ja té clar que mai més no tornarà a trepitjar un ring. S’ha retirat amb un balanç de 96 victòries i set derrotes. Quan es coneix la notícia, Catalunya li dedica un homenatge al camp de les Corts del Barça, el 19 de gener del 1936, on se li regala un immens àlbum homenatge. A les tres primeres pàgines hi ha dedicatòries i fotografies del president Companys i dels consellers del Govern.

El juliol del 1936, davant la insurrecció franquista, Gironès i altres esportistes accepten una oferta per entrar a formar part del Cos General de Policia de la Generalitat. L’exboxejador és destinat com a auxiliar a l’escorta personal del president Lluís Companys. 

Al mes de setembre, l’organització anarquista CNT–FAI confisca la Federació Catalana de Boxa i acusa Gironès i Flix d’anar per la vida amb l’“endiosamiento e indiferencia de los púgiles consagrados”. A Carles Flix li incauten el seu automòbil Ford. Fastiguejat per la persecució ideològica a què està sotmès, marxa al front de l’Ebre, on fa d’oficial pagador. Josep Gironès es mantindrà a la rereguarda. Dos dies abans de la caiguda de Barcelona, el 24 de gener del 1939, Gironès va a casa per recollir una mica de roba. “El pare ens diu que marxa cap a Figueres i està convençut que tornarà aviat, no té res a témer ni a amagar. Per això la mare li prepara una bossa amb dues mudes i prou. És la darrera vegada que el veig”, recorda la seva filla. Gironès passa el control de les autoritats franceses i és internat al camp de concentració de Bram, al departament francès dels Pirineus Orientals.

Tortures i condemnes a mort pels esportistes que han sigut membres del Cos de Policia de la Generalitat
Però mai més no tornarà a Catalunya, on la nova situació és irrespirable per als boxejadors que han estat membres del Cos de Policia de la Generalitat. Els primers a ser torturats són el púgil Alberich i el mànager Àngel Artero, a qui trenquen els canells durant els interrogatoris. A ambdós se’ls pregunta insistentment on s’amaga Gironès. El seu silenci els costarà greus vexacions. En aquells moments, els franquistes ja feien córrer la llegenda que Gironès havia torturat persones a Sabadell durant la guerra. És el mateix rumor que costarà la vida al seu germà esportiu, Carles Flix.

Durant dècades, la premsa ha de silenciar, imperativament, la memòria del campió català… fins que apareix un article del periodista Josep Morera Falcó a ‘El Correo Catalán’ el 16 de gener del 1969. Es titula ‘El caso Gironès debería merecer la atención del señor Samaranch’. A Samaranch, en aquells moments Delegado Nacional de Deportes, se li proposa que restableixi l’honor de Gironès. Samaranch considera que ara “no és el moment”. 

El 8 de febrer del 1982 Josep Gironès, als 87 anys, mor a Mèxic, dos anys després que la seva dona hagués finat a Barcelona. Els companys de la fàbrica de galetes li paguen l’enterrament, on només hi acudeixen alguns treballadors. No hi és present cap representant de l’esport català ni cap membre del Govern de Catalunya. La seva filla Dolors se n’assabenta perquè unes veïnes ho han sentit a la ràdio i per unes breus ressenyes als diaris. L’11 de juliol del 2000, a la casa natal de Gironès, al carrer de la Llibertat, es descobreix una placa de reconeixement al campió.