Segons documents familiars als quals SÀPIENS ha tingut accés a través del seu descendent, Oleg de Ribas, el nostre protagonista va néixer el 13 de setembre de 1751, una data que contradiu les fins ara fonts oficials. Del que no hi ha cap mena de dubte és que va néixer a Nàpols i que ho va fer en el si d’una família benestant formada per la seva mare, la irlandesa Margaret Plunkett, i el seu pare, el barceloní Miquel de Ribas, secretari de guerra de la monarquia hispànica al regne de Nàpols.

D’acord amb el seu estatus, De Ribas va rebre una excel·lent educació –parlava castellà, italià, llatí, anglès, francès i alemany– i quan tenia 16 anys va ingressar a l’Exèrcit amb la intenció de fer-hi carrera. I en faria, però no precisament entre les files hispàniques. Amb 18 anys va conèixer el príncep Aleksei Orlov, comandant d’una flota expedicionària russa i germà d’un altre amant de Caterina la Gran.

Aquella trobada va fer que la vida de De Ribas fes un gir per sempre. Després d’ajudar Orlov en algunes missions diplomàtiques i d’intel·ligència, el seu destí va quedar lligat per sempre a la nació eslava, que li va saber agrair els serveis prestats.

El 1774, ja instal·lat a la cort de Sant Petersburg, l’Exèrcit rus li concedí el grau de tinent, i el 1776, als 25 anys, es casà amb Anastàsia Sokolova, una de les dames de companyia preferides de la tsarina, que no solament va assistir a la cerimònia sinó que a més va esdevenir padrina de les seves futures filles. De fet, aquell mateix any va ser pare d’un nen il·legítim, Joseph Sabir (Ribas a l’inrevés), del qual alguns autors creuen que la mare va ser la mateixa emperadriu.

El 1783 va prestar els seus serveis al cap de l’Exèrcit Grigori Potiòmkin, el nou favorit de la tsarina, que el va enviar a la flota de la mar Negra, un estol creat per arrabassar als otomans la riba nord d’aquell llac turc. No era la primera vegada que De Ribas participava en una missió d’aquell estil. El català ja havia servit a la primera guerra russoturca (1768-1774), concretament, en un vaixell comandat per Ivan Abràmovitx Gannibal. 

L’​home fort de Potiòmkin
Rússia s’havia imposat en aquell conflicte i havia aconseguit ampliar els seus dominis, però no en tenia prou. L’annexió russa de Crimea el 1783 –la primera de la llista: la darrera va ser el 2014– va provocar la segona guerra russoturca (1787-1792). La cobejada península era un estat tap tàrtar sota protectorat del soldà, que va respondre amb contundència a l’agressió. De Ribas va tenir ocasió de lluir-se com a estrateg militar en trobar la solució a la problemàtica que representava el fet que els vaixells de guerra no poguessin endinsar-se als deltes i estuaris dels grans rius que desemboquen a la regió, com el Dnièper, el Dnièster o el Danubi.

La idea li va donar una formació de bots de rems anomenats txaiques (‘gavines’, en rus) que transportaven cosacs ucraïnesos, els zaporoges, el respecte dels quals es va saber guanyar en poc temps. Aquestes embarcacions, d’uns vint metres d’eslora, tallades en el tronc d’un sol arbre, tenien un timó en cada extrem per maniobrar en menys espai, podien carregar cinquanta o seixanta homes i estaven armades amb mitja dotzena de falconets (canons de petit calibre). Amb aquesta àgil força amfíbia, De Ribas va llançar audaços cops de mà contra ports com Otxàkov i, especialment, Hadji-Bey. No li van passar per alt les possibilitats que tenia aquesta badia per construir-hi un port militar i per això, anys després, va ser justament aquí on va emplaçar la ciutat d’Odessa.

El 1790, el català comandava ja una flota de 34 vaixells i 48 txaiques i el 22 de desembre d’aquell any, en una de les seves accions llampec, va obrir als russos les portes de la poderosa fortalesa de la ciutat d’Ysmaïl, a la ribera del Danubi. Defensada pel riu més gran d’Europa, amb unes muralles de sis a vuit metres d’alt, un fossar de dotze d’ample i sis de fondària i una guarnició de 35.000 soldats amb 265 canons, la seva caiguda està considerada el triomf militar més gran de De Ribas. També ha passat a la història com una de les pitjors carnisseries del segle XVIII: unes 40.000 persones, incloent-hi dones i nens, van ser passats a degolla en el decurs de tres dies de barbàrie que van fer estremir Europa quan la notícia es va escampar pel continent.

L’imperi de Caterina la Gran s’estenia ja fins als Balcans. “Ressona, tro de la victòria! Alegra’t, valenta Rússia! Adorna’t amb la sonora glòria! Has fet caure Mahoma!”, proclamava el que durant un temps va ser l’himne nacional rus. Josep de Ribas s’havia guanyat un lloc d’honor a la història del seu país d’adopció. Alexandr Suvorov, el general que mai va perdre una batalla, diria d’ell que “amb un bon regiment, podria conquerir Constantinoble”.

Així és com l’ascens de De Ribas prosseguí imparable: el 1792 va ser nomenat contraalmirall i el general Potiòmkin el va enviar a dirigir les negociacions del Tractat de Iasi, pel qual el soldà va cedir als tsars la riba nord del mar que els otomans havien dominat durant segles.

A la fi, el 1794, el català va convèncer Caterina la Gran de la necessitat d’obrir un gran port comercial a la nova costa sud de l’imperi. Amb l’enginyer francès De Voland en van dibuixar els plànols i De Ribas es va convertir en el primer governador d’Odessa fins al 1797.

Durant aquesta etapa va ser acusat de malversació de cabals públics, un mal tràngol que, juntament amb la mort de la tsarina el 1796, semblava que comencés a apagar la seva estrella. Però no va ser així. Un altre cop a Sant Petersburg, el nou tsar Pau I li va concedir importants càrrecs estatals: des de ministre de Marina fins a almirall, i va dirigir projectes com la remodelació de la fortalesa de Kronstadt (on els marins es rebel·larien contra el poder bolxevic el 1921, en un dels episodis més foscos de la Revolució Russa).

Amb tot, De Ribas cada vegada tenia menys amics en una cort d’atmosfera enrarida i va ser víctima constant d’intrigues de palau fins que van aconseguir que el tsar l’apartés de la cort el març del 1800. Arran d’aquesta destitució, sembla que De Ribas va donar suport a un fracassat complot per fer pujar al poder l’hereu al tron, Alexandre, però que es va veure frustrat, entre altres raons, per l’adveniment de la malaltia que va posar punt final a la seva vida el 2 de desembre del 1800.

La mort del fundador
Algunes fonts parlen de pneumònia, d’altres de malària i fins i tot no n’hi ha que afirmen que podria haver estat enverinat pel governador de Sant Petersburg, Peter Ludwig von der Pahlen, temerós que en els seus deliris pogués revelar la identitat dels altres conspiradors. Les restes de Josep de Ribas són enterrades al cementiri luterà de Smolensk, a Sant Petersburg (on uns lladres van profanar la tomba el 1989), però les autoritats d’Odessa han reclamat repetidament el seu trasllat a la ciutat que va fundar fa 221 anys. Malauradament, l’estat actual de les relacions russoucraïneses no fa pensar que el tema es pugui resoldre aviat.