Dues diligències de passatgers que feien el trajecte de Figueres a Girona es van aturar en un gual del Fluvià a l’altura de Bàscara. Era el mes de setembre del 1862, temps de pluges i avingudes, i pel riu baixava un bon cabal d’aigua amb un fort corrent. No hi havia cap pont i el majoral de la primera diligència va decidir no arriscar-se, els passatgers van baixar del carruatge i van cercar plaça en les barques que hi havia a la riba. La diligència va creuar el riu sense problemes, lleugera de pes. Però el majoral que menava la segona diligència era més agosarat, no volia perdre temps, havia d’arribar a Girona a temps per enllaçar amb el tren de Barcelona i va decidir tirar pel dret.

La il·lusió de venir a la Península
Dins d’aquesta segona diligència hi viatjaven dos estrangers, un jovenet de 20 anys acompanyat d’un home gran que ratllava la seixantena i que contemplava divertit l’escena, ignorant el risc que corrien. Era Hans Christian Andersen, que viatjava amb Jonas Collin, el nét del mecenes que li va permetre pagar-se els estudis quan era un jove sense recursos. Aleshores, Andersen era un escriptor que s’havia fet popular a tot Europa amb els seus contes. Però per a la resta del passatge no era més que un estranger que passaria desapercebut si no fos perquè era una mica malgirbat i tenia un aire excèntric. Hans Christian Andersen estava content: des de petit que volia viatjar a la península Ibèrica, i per fi feia realitat el seu somni.

La diligència va començar a creuar el riu, però el corrent era fort i les rodes del vehicle quedaren blocades al fons fangós. Andersen i la resta de passatgers veien alarmats com l’aigua entrava dins el carruatge, fins a situar-se un pam per sota dels seients. El vehicle trontollava amb el risc de bolcar i que el corrent s’endugués tot el passatge riu avall. 

El majoral va cridar auxili, i un grup de pagesos, veïns de Bàscara que feinejaven al camp en aquell moment, van córrer a ajudar-los. Uns empenyien el carruatge mentre un altre, que semblava conèixer bé el fons del riu, menava les mules cap a la zona menys fonda. A tots ells els arribava l’aigua fins al pit. Finalment van arribar sans i estalvis a l’altra riba del riu. Allí els informaren del risc que havien corregut. Feia just pocs dies, en aquell mateix gual havia bolcat una diligència i el corrent s’havia endut dos passatgers. Si els pagesos no haguessin acudit a salvar el vehicle on viatjava l’escriptor danès, avui Bàscara podria ser coneguda internacionalment com el lloc on va morir Andersen.

Un cop a Barcelona, l’escriptor danès es va allotjar a la Fonda del Oriente, al número 45 de la rambla dels Caputxins. Es diu que Andersen era un personatge complex i maniàtic. Sembla que tenia certa por dels incendis i per això sempre viatjava amb una corda lligada a la maleta, perquè si se’n declarava un no volia perdre les seves pertinences. Però a Catalunya Andersen no havia de témer pel foc, sinó per l’aigua. Una setmana després de l’accident de Bàscara, l’escriptor va patir en la seva pell un dels pitjors aiguats que ha viscut Barcelona. Les fortes pluges del dia 15 de setembre (més de 120 mm en poc més d’una hora, segons dades de la Universitat d’aquella època) van convertir la Rambla en un riu on el fort corrent s’ho enduia tot al seu pas.

Onades a la Rambla
Segons conta Andersen, l’aigua, que baixava impetuosa, tenia color de cafè amb llet i causava una situació catastròfica al seu pas: “S’aixecava en onades molt altes que arribaven fins als balcons de les cases”. La gent es va refugiar als terrats mentre Rambla avall baixaven carros, cadires, arbres i persones. Andersen, que es trobava aixoplugat a la Fonda del Oriente, va arriscar-se a sortir al carrer preocupat per la sort del seu jove company de viatge i va quedar impressionat pel coratge i la valentia dels barcelonins: “Van tensar unes cordes aferrant-les als arbres de la part més alta de la Rambla, per tal que la gent pogués caminar sense ser endut pel corrent. A pesar d’això, una dona va ser arrossegada i dos mossos es van llançar a rescatar-la”.

A punt de dedicar un conte a la força de l'aigua
Ni Andersen ni el seu company no van patir cap mal, però l’escriptor va quedar fortament impressionat, fins al punt de voler dedicar al fet un conte, propòsit que desgraciadament no va arribar a acomplir: “Mai no havia jo comprovat la magnitud del poder de les aigües. Era espantós!”. El ‘Diario de Barcelona’ recollia en la seva edició del 16 de setembre del 1862 la magnitud del desastre: “La catástrofe que el agua ocasionó ayer en Barcelona no tiene ejemplo en los anales de la Ciudad Condal. Las pérdidas materiales [...] se calculan en unos siete millones de reales y los sustos, trastornos y malos ratos no pueden calcularse.”

A partir d'aquí, l’estada d’Andersen en terres catalanes va transcórrer sense més incidents. Va visitar el Liceu, va anar als toros i va quedar impressionat per l’elegància dels cafès, els de més categoria que havia vist a Europa. “En cap altre país he vist cafès tan sumptuosos... París mateix es queda enrere pel que fa a luxe i bon gust. Em sentia en el París d’Espanya, pertot un trobava un aire francès”. 

El 'sublim' mar de la Barceloneta
Però no va ser només el luxe el que va impressionar Andersen, també la senzillesa i el color dels barris populars, com la Barceloneta i el seu traçat de carrers rectes i cases baixes: “Els nens hi corren mig despullats fumant burilles i els obrers, mariners i camperols prenen el sol als carrers enmig de la pols”. A la Barceloneta Andersen va prendre un bany de mar, una experiència que va qualificar de sublim, sobretot si tenim en compte el perill que li havia comportat el contacte amb l’element líquid des que havia arribat a Catalunya. 

El mar, que és omnipresent a Dinamarca, era sinònim de pau i tranquil·litat per a Andersen, fins al punt que va decidir anar a València en un vapor, en lloc de viatjar amb diligència. Algú el va advertir que el camí era ple de rius sense ponts i de guals de difícil pas.