Quan aquesta obra es va exhibir a París el 1863 sota el títol 'Le Déjeuner sur l'herbe' ('El dinar sobre l'herba'), ningú no sabia com reaccionar. El públic estava acostumat als paisatges i a les escenes religioses o bèl·liques, i ‘Le Déjeuner sur l'herbe' trencava totes les normes, tant pel que fa al tema —impossible d'encasellar en cap dels gèneres establerts— com pel que fa a les dimensions —un format massa gran, reservat per a les pintures històriques— i l'estil —amb pinzellades ben visibles que donaven un aspecte de quadre inacabat.

El que més destaca, però, era l'actitud de la figura femenina, aquesta dona nua acompanyada de bohemis, el que torbava els parisencs. De seguida va córrer la veu de la presència, al Saló dels Refusats, d'un quadre obscè, provocatiu i impertinent, i riuades de gent hi acudien a mofar-se d'una obra que no podien entendre perquè trencava tots els esquemes —fet i fet, la sala tenia aquesta finalitat: exposar a l'escarni els quadres ‘mediocres' que no mereixien un lloc al Saló Oficial.

Molts homes de classe alta que hi acudien amb la muller del bracet es devien sentir incomodats per la mirada directa d'aquesta dona que els recordava la prostituta habitual. Manet no pinta una nimfa ingènua, sinó una dona moderna que s'exhibeix sense cap rubor. Amb ella atacava la doble moral de la societat de l'època, alhora que passava a la història com el pare de la pintura moderna.