Després de l'èxit propagandístic inesperat del ‘complot dels catalans', Macià va ser expulsat de França a Bèlgica. Inquiet a Brussel·les, l'excoronel va decidir visitar juntament amb Ventura Gassol les comunitats catalanes d'Amèrica, que durant els anys d'exili l'havien ajudat econòmicament. El periple el portà, entre d'altres, a Nova York, l'Havana, Buenos Aires, Santiago de Xile i Montevideo.

En l'entretant, el rei Alfons XIII va retirar el seu suport a Primo de Rivera per evitar veure's arrossegat per la seva impopularitat creixent. A la darreria de gener del 1930, el dictador va acabar dimitint. A partir d'aleshores va iniciar-se una nova etapa, la ‘dictablanda', amb la pujada al poder del general Dámaso Berenguer, que plantejaria un horitzó electoral.

Davant d'aquesta possibilitat, els diferents partits, que es trobaven encara en la clandestinitat, van començar a moure's per prendre posicions. Va ser el cas, sobretot, dels republicans i els catalanistes que a l'agost van signar el pacte de Sant Sebastià. L'objectiu: convertir Espanya en una república i enderrocar la monarquia així que es presentés l'ocasió.

A partir de la tardor, molts exiliats van retornar. Macià, també. La seva arribada a Barcelona fou, però, mal vista per les autoritats i el retornaren a França. A la darreria de febrer del 1931, arran del nou govern de l'almirall Joan Bautista Aznar, Macià tornà de nou a Catalunya, aquesta vegada sense problemes. Per a la convocatòria d'eleccions municipals arreu de l'Estat només quedaven dos mesos; serien el 12 d'abril.

En menys d'un mes, Macià i els homes d'Estat Català van unir-se al grup liberal d'esquerres aplegat entorn del setmanari ‘L'Opinió' dirigit per Joan Lluhí i Vallescà, al Partit Republicà Català de Lluís Companys i Marcel·lí Domingo i a altres petits nuclis comarcals per constituir, el 19 de març al barri barceloní de Sants, el partit Esquerra Republicana de Catalunya. Macià n'esdevingué el president i un jove Josep Tarradellas, el secretari general.

La precipitació amb què va constituir-se el nou partit, que implicava l'amalgama de posicionaments distints, va fer témer als de Macià que no poguessin reeixir. És per això que fins al darrer moment van provar de pactar amb altres partits, en especial amb el Partit Catalanista Republicà, fusió de l'Acció Catalana de Jaume Bofill i Mates i de l'Acció Republicana d'Antoni Rovira i Virgili. Els de Bofi ll i Rovira, però, se sentien ben posicionats i van negar-s'hi. ERC va presentar-se a la contesa, doncs, de la mà només de la Unió Socialista de Catalunya, un partit menor encapçalat per Rafael Campalans.

A Catalunya, la jornada del 12 d'abril de 1931 va acabar amb una sorpresa majúscula; Esquerra va obtenir, amb més del doble de regidors que els conservadors de la Lliga, uns resultats abassegadors. En el conjunt de l'Estat, els partits monàrquics van imposar-se amb claredat, però a la gran majoria de capitals de província van guanyar els partits republicans. Els resultats de les eleccions, que s'havien plantejat com una mena de plebiscit a la monarquia, van fer que l'endemà Espanya visqués moments d'incertesa.
 

Pels que ho van viure, l'anunci dels resultats d'aquelles eleccions va ser un autèntic xoc. Esquerra Republicana va escombrar a Barcelona i a Catalunya en general. Els membres de la Lliga Regionalista no s'ho esperaven i els d'Acció Catalana no s'ho podien ni creure. Fins i tot Francesc Macià va quedar sorprès i preocupat, ja que les llistes d'ERC s'havien elaborat sense gaires miraments: ningú important no havia volgut estavellar-se en uns comicis municipals, preparatoris d'unes eleccions provincials i, finalment, de les legislatives, que sí que es preveien decisives. No debades, ERC no semblava un partit creïble. Va ser improvisat a mitjan març del 1931, només un mes abans de les eleccions.

Un partit improvisat, un poti-poti de casals de barri urbà
Malgrat el seu nom, no passava d'ésser un poti-poti de casals de barri urbà, de centres locals, de corrents d'opinió diversos (com el periòdic ‘L'Opinió') i de nuclis republicans de signe i to ben variat que s'havien fos de qualsevol manera amb l'Estat Català de Macià, una organització que no era més que una entelèquia, sense més substància que el prestigi del seu nom i el del seu cabdill. Ni tan sols la Unió Socialista s'havia arriscat a fondre's en un eclecticisme tan confús. Quan Francesc Macià va demanar als intel·lectuals d'Acció Catalana alguns llocs en la seva candidatura, aquests —tot cofois— el refusaren.

El valor del caos
Tant els nacionalistes d'Acció Catalana com el regionalistes de la Lliga confiaven en molts anys de llistes de votants favorables i disciplinats. Per a ells, l'Esquerra de Macià era una evident indisciplina. Però els partits fins llavors majoritaris estaven malacostumats, anquilosats i força desconnectats de les seves bases. I tampoc no comptaren amb l'efecte del vot protesta que s'expressà en unes eleccions que tothom preveia intranscendents. El caos d'ERC demostrà ésser el seu gran avantatge: tots els casinets i casals es van convertir en una gran xarxa que va mobilitzar el vot popular, obrer i menestral als barris de la gran ciutat i a les capitals de comarques.

El dia 14 al voltant de dos quarts de dues de la tarda, Lluís Companys va proclamar la República Espanyola des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona. Assabentat dels fets i enutjat pel gest unilateral, Macià es va dirigir al consistori i una vegada allí, va proclamar cap a un quart de tres de la tarda l'Estat Català dins d'una Federació de Repúbliques Ibèriques. Tot seguit, obrint-se pas amb dificultat entre la gernació aplegada, va entrar al Palau de la Diputació General de Catalunya i va sortir al balcó per anunciar que es feia càrrec del Govern de Catalunya. A poc a poc van fer cap a Palau els homes d'Esquerra. També els nacionalistes radicals contraris a l'entrada en la flamant ERC que, malgrat tot, anaven a posar-se a les ordres de Macià per defensar la República Catalana. El dia va acabar amb la proclamació també a Madrid de la República. Alfons XIII hagué de marxar a l'exili. Macià, però, en aquells moments, era conscient que el més difícil havia de venir. D'una banda calia assegurar que els militars no es revoltessin. De l'altra, estar amatent als passos dels anarco-sindicalistes de la CNT, que amenaçaven amb una vaga general. Calia també assegurar que la resta de càrrecs de pes del país, com el de governador civil (Companys), el d'alcalde de Barcelona (Aiguader) i el de president de l'Audiència (Josep Oriol Anguera de Sojo) estiguessin ocupats per homes propers. I, sobretot, malgrat tenir un nou capità general afí (general López de Ochoa), calia tractar amb el Govern provisional de la República Espanyola l'assentament de l'autogovern català.

Macià autoritza la creació de la Guàrdia Cívica Catalana
El dia 15 al migdia, Macià va constituir un govern provisional. I també autoritzà la creació de la Guàrdia Cívica Catalana amb una oficina de reclutament als baixos del Palau. El propòsit era guanyar temps i contenir els elements més radicals fins que no s'aclarís la situació.

Les trucades amb Madrid no cessaven. L'antic liberal Niceto Alcalá Zamora, president del Govern provisional de la República Espanyola, i Macià ja es coneixien de feia temps i es respectaven. Alcalá Zamora, però, no acceptava que s'usés el terme ‘República Catalana'. Mentrestant, la resta d'entrebancs s'havien anat resolent. Els militars no es revoltaven, es comptava amb els ingents recursos de l'Ajuntament de Barcelona, es tenia neutralitzats el Govern Civil i l'Audiència, i els anarcosindicalistes continuaven a l'expectativa, però sense entorpir el procés. El darrer escull immediat era el pacte amb la República Espanyola. L'endemà a primera hora de la tarda van arribar de Madrid tres ministres del Govern provisional; el socialista granadí Fernando de los Ríos i dos catalans, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau i d'Olwer. Els ministres van reiterar la negativa a acceptar que Catalunya s'anomenés ‘República', un terme que neguitejava el Govern provisional i que comportava una estructura confederal de l'Estat que no es preveia. Les versions de qui va suggerir el terme que finalment Macià va acceptar són diverses. S'ha apuntat Rovira i Virgili i Carrasco i Formiguera, tot i que altres fonts consideren que va ser De los Ríos qui proposà que l'eina de l'autogovern s'anomenés ‘Generalitat de Catalunya', un nom que a Catalunya permetia imaginar un enllaç amb el passat medieval i que, sobretot, a la resta de l'Estat no significava res.

A quarts de deu de la nit, Macià donava comptes del pacte, que preveia el canvi de nom i l'elaboració d'un estatut d'autonomia, a Alcalá Zamora. En el moment de comunicar-ho a la gent aplegada a la plaça de Sant Jaume, Macià començà l'exordi anunciant que era el dia més trist de la seva vida. I, en efecte, un home de 72 anys que s'havia passat mitja vida perseguint un ideal, podia percebre-ho així. Amb el pacte, Catalunya encetava el camí d'un autogovern real, més enllà del que havia representat la Mancomunitat, però pròpiament no s'acomplia l'ideal separatista de Macià.

El 14 de desembre de 1932, Francesc Macià va ser elegit president de la Generalitat. El fundador d'Esquerra Republicana de Catalunya i impulsor de l'Estatut d'Autonomia de Núria va ser president fins al dia de la seva mort, el dia de Nadal de 1933.

Gestió de l'Estatut
La població barcelonina i catalana comprenia poc la diferència entre República i Generalitat i va rebre l'anunci amb entusiasme. Els que sí que la comprenien eren els nacionalistes radicals de la Guàrdia Cívica, que en els dies següents veurien com se'ls tancaria l'oficina de reclutament sense explicacions. A partir d'aquí i fins a la mort de Macià, aquests grups l'acusarien de traïdor a la República Catalana.

Una vegada passada l'exaltació de l'abril, a mitjan juny va constituir-se la ponència redactora de l'Estatut, una subponència de la qual va anar a Núria per aïllar-se i treballar amb tranquil·litat. En paral·lel a la redacció de l'Estatut, Macià va recórrer Catalunya de cara a la convocatòria d'eleccions a les Corts Constituents espanyoles el 28 de juny. Arreu va ser acollit per un bany de masses que l'aclamava. De nou, les llistes encapçalades per Macià i els candidats d'Esquerra van obtenir un triomf esclatant.

La campanya en favor de l'Estatut va posar en marxa tota la maquinària propagandística possible. Macià, ja amb el sobrenom de l''Avi', va dur a terme una nova ‘tournée' pel país deixant rere seu un sentiment que l'advocat i amic del president, Amadeu Hurtado, sintetitzà així; "quan passa ell passa una força i de nosaltres depèn que aquesta força es perdi o es pugui aixecar tot un poble". L'Estatut va rebre el vot afirmatiu del 98% dels ajuntaments catalans i, el 2 d'agost del 1931, l'aprovació del 76% de la població, un cens de gairebé vuit-cents mil homes.

Macià va emprendre personalment el viatge fins a Madrid, el 13 d'agost, per dur l'Estatut a les Corts espanyoles. "Hi anem amb els braços oberts, esperant que així mateix serem rebuts pel Govern Provisional de la República". I va trobar en cadascuna de les aturades del tren per Catalunya nombroses mostres d'adhesió. El 23 d'agost, Francesc Macià va tornar convençut de l'èxit de la missió i fou aclamat per la gent per allí on va passar.

La tramitació de l'Estatut no va ser senzilla i va allargar-se més d'un any. No va ser fins després de rebre nombroses atzagaiades per part de la premsa i els polítics espanyols, un intent de pronunciament del general Sanjurjo i retallades considerables, que un text visiblement modificat va ser aprovat per les Corts el 9 de setembre del 1932.

Eleccions al Parlament
Amb l'Estatut a punt, Macià va convocar les primeres eleccions al Parlament pel 20 de novembre d'aquell any. L'Avi, que durant la campanya no va dissimular que era sobretot president d'ERC, per bé que era president provisional de Catalunya, va fer una campanya intensa. Altra vegada sortia a trobar el contacte amb el poble. Aquest fet, la proximitat, va ser una de les claus de la seva enorme popularitat. Durant el darrer any, Macià no havia cessat d'anar, generalment en diumenge, a una població o altra en motiu d'algun esdeveniment. Els resultats del sufragi avalaren la tàctica; Esquerra obtingué 56 diputats, seguit a molta distància del segon partit, la Lliga, amb setze.

El triomf va permetre que Macià inaugurés el Parlament oficialment el 6 de desembre. El dia 14, a la fi, Macià va ser escollit formalment president de la Generalitat de Catalunya. Cinc dies després va constituir el seu primer Govern no en funcions, amb tots els components integrants d'Esquerra.

Tan bon punt el Govern inicià la seva singladura, van sorgir les primeres diferències entre Macià i el grup de ‘L'Opinió', també conegut com ‘els lluhins'. Macià, pel seu caràcter, marcat per la formació militar, va ser acusat en nombroses ocasions d'autoritari i personalista. El conflicte obert entre el president i Lluhí esclatà davant la possibilitat que Josep Tarradellas, que era conseller de Governació, fos nomenat també governador civil de Barcelona, cosa que Macià no volia de cap manera. A aquest fet s'hi afegí que els de ‘L'Opinió' volien que Macià fos un president representatiu i que delegués les funcions de dirigir el Govern a Lluhí. Macià no hi estigué disposat. La crisi va acabar amb la dimissió dels quatre membres de ‘L'Opinió' i de Tarradellas, que, com a grup, serien expulsats d'ERC a la tardor i immediatament formaren partit propi.

El Militar espanyol (1859-1905)
Francesc Macià i Llussà va néixer el 21 de setembre del 1859 a Vilanova i la Geltrú en el si d'una família originària de les Borges Blanques. Amb només quinze anys, va ingressar a l'acadèmia d'enginyers militars de Guadalajara d'on, com a tinent, va ser destinat a Madrid i més tard a Barcelona. Ja com a capità, fou enviat a Sevilla i el 1887 arribà a Lleida per a fer-se càrrec de la comandància d'enginyers militars. El 1895 assolí el rang de comandant i el 1904 el de tinent coronel. Relacionat amb la classe benestant de la plana de Lleida, el 1888 s'havia casat amb Eugènia Lamarca, filla d'un terratinent d'Alcarràs i hereva de l'extensa propietat de Vallmanya.

El Diputat regionalista (1905-1914)
El 1905, Macià es va pronunciar públicament contra l'assalt a les redaccions del Cu-Cut! i La Veu de Catalunya. A partir d'aquest moment, s'implicà amb el catalanisme —encara regeneracionista—, posició que el va enfrontar amb la institució castrense i acabaria consumant poc després la seva renúncia voluntària a la carrera militar. El 1907, acceptà de presentar-se com a candidat de Solidaritat Catalana en les eleccions espanyoles i obtingué l'escó del districte de les Borges Blanques, que renovà set vegades consecutives. Afiliat d'una manera més nominal que efectiva a la Lliga Regionalista fins al 1912, s'apropà progressivament al republicanisme catalanista.

El Revolucionari i insurgent separatista (1914-1931)
A partir del 1914, i de la mà de la Unió Catalanista, s'atansà a l'esquerra obrera i el nacionalisme radical. El 1915 abandonà les Corts per a denunciar la ineficàcia del Parlament i, enfront de la frustrada ofensiva estatutària de la Lliga, va llançar un programa d'acció nacionalista i esquerranista que buscava el recolzament dels republicans i els sindicalistes de la CNT. De resultes del seu suport al moviment vaguista de l'estiu del 1917, va haver d'exiliar-se durant un període breu. El 1919 va crear la Federació Democràtica Nacionalista amb l'objectiu d'aplegar organitzacions republicanes i catalanistes al voltant d'un ideari independentista, i tres anys més tard participà en la Conferència Nacional Catalana, que donà lloc a Acció Catalana fruit de l'acord amb les joventuts escindides de la Lliga. Tanmateix, l'oposició del nou partit a iniciar immediatament un procés sobiranista el va portar a fundar Estat Català (1922). El cop d'estat del general Primo de Rivera del 1923 l'obligà a exiliar-se de nou. Instal·lat a París, començà a organitzar un exèrcit d'alliberament paral- lelament a l'articulació de tota l'oposició catalanista. L'intent d'invasió de la Catalunya sotmesa a la dictadura de Rivera del 1926 fou un fracàs militar però un èxit polític de ressò internacional. Condemnat a dos mesos, començà un periple per Bèlgica, l'Uruguai, l'Argentina, Xile, Cuba i els Estats Units. Caiguda la dictadura de Rivera, Macià retornà il·legalment a Catalunya i fou detingut i expulsat a Brussel·les. Finalment, el 1931 normalitzà la seva situació a casa nostra.

El President possibilista (1931-1933)
Erigit com un líder carismàtic i popular, participà en la creació d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), de la qual en fou escollit president. Després de la victòria d'ERC en les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931, el 14 d'abril proclamà la República Catalana com a estat integrant de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Després de llargues negociacions, Macià acceptà de reconvertir l'inicial Govern de Catalunya en el govern de la Generalitat de Catalunya, i ja com a president de la institució endegà el procés d'elaboració d'un estatut d'autonomia. Elegit diputat per Barcelona en les eleccions del Parlament de Catalunya de novembre del 1932, fou reelegit president i batallà fins a l'últim moment per a accelerar el traspàs de competències a la Generalitat. Morí en l'exercici del seu càrrec el 25 de desembre del 1933.