Lord Byron va néixer a Londres el 22 de gener del 1788, però va créixer a Aberdeen, Escòcia. La seva infància va estar plena de penúries i de dificultats. El seu pare, el capità John Byron, a qui coneixien com a Jack el Boig, va morir quan el petit George tenia tan sols tres anys, després de nomenar-lo hereu únic dels seus béns immobles i personals. Abans de morir, havia saquejat i malbaratat la parca fortuna de la seva esposa, Catherine Gordon, a més de la petita herència d’una esposa anterior, de manera que només li va llegar les despeses del funeral i un munt de deutes. Per si això no fos prou traumàtic, aquell nen va néixer amb una deformació al peu dret, els dits del qual estaven encorbats cap endins. Això el va obligar a usar una sabata especial durant tota la vida. Va saber i poder compensar aquell impediment amb escreix, però tanta dificultat el va omplir d’ira; una còlera que esculpiria una ànima insurrecta, vital fins a la desesperació i permanentment insatisfeta.

Quan Byron tenia nou anys, la seva mare el va posar en mans d’una jove institutriu escocesa, May Gray, la qual el va dur a passar l’estiu amb ella en una casa de camp al nord d’Escòcia. Era la primera vegada que veia cingles i salts d’aigua com aquells. Fou allí on va quedar captivat per la natura i la grandiositat del paisatge (un dels temes recurrents dels artistes romàntics). Més enllà de la voluptuositat d’aquells paratges, el jove aprenent va deure a la senyoreta Gray la precoç aparició de les passions sexuals. Devota calvinista, sentia un plaer especial en llegir-li la Bíblia als matins, a pegar-li cruelment a la tarda i a ficar-se al seu llit durant la nit per jugar amb el seu cos. Un temps després, cansat del domini eròtic i de les repetides lectures del Vell i el Nou Testament, Byron va mencionar aquelles lliçons extraescolars a l’advocat de la família, el qual va gestionar l’acomiadament immediat de la institutriu.

La seva sort va canviar amb la mort del seu besoncle patern, qui, en morir sense descendència, va deixar-li en herència el títol de lord i la impressionant abadia de Newstead, situada al comtat de Nottingham. A partir de llavors, va començar a rebre una educació d’acord amb la seva nova condició social, primer a la Harrow School i més a tard a la Universitat de Cambridge. Mentre enriquia els seus coneixements i descobria alguna de les obres que el marcarien per sempre, com el clàssic oriental 'Les mil i una nits', es convertia en un adolescent excèntric i rebel que col·leccionava animals exòtics (a part de cavalls, gossos i gats, va mantenir un ós domesticat, i diferents guineus, micos, àligues, corbs, falcons, paons, teixons, garses, etc., que ficava a dins de casa), una afició que l’acompanyaria durant tota la seva vida. Fou un estudiant aplicat, però també un apassionat que veia la vida com un gran festí servit a taula per devorar. Aquell jove ben plantat, de faccions geomètriques i cabells sedosos, començava a voler-ho tot i a deixar-se seduir pel dandisme. I no solament pel fet d’usar robes estrafolàries, sinó de provocar, de sentir-se aliè i per sobre de la resta dels mortals, mancat de fe, de disciplina, d’esperit obedient.

Als 20 anys va publicar les seves primeres poesies i va sortir d’Anglaterra per primera vegada, per recórrer, entre el 1809 i el 1811, territoris com Espanya, Portugal, Malta, Turquia, Grècia o Albània. Foren els anys en què l’escriptura era el mitjà per exterioritzar tot el que li bullia al seu interior. Anys més tard, escriuria únicament per eludir la indolència... En tornar, carregat de deutes i deprimit per la mort de la seva mare i de dos dels seus millors amics, es va recuperar gràcies al descobriment de la política, a la qual havia arribat pel seu títol aristocràtic. Com a membre de la Cambra dels Lords, es va atrevir a defensar la Revolució Francesa i la dignitat de les classes obreres més desfavorides.

Aquell mateix any, el seu editor, el famós John Murray, publicà 'Pelegrinatge de Childe Harold'; un poema dividit en quatre cants que narrava, amb to indissimuladament autobiogràfic, el periple pel Mediterrani i el mar Egeu del seu autor. L’èxit fou instantani i aclaparador, i de la nit al dia Byron va assolir fama internacional.

Reconegut per tothom, controvertit, capriciós i rotundament promiscu, durant aquella època va protagonitzar múltiples i escandaloses relacions amb dones de tota classe i condició. Es passejava per Londres amb el desdeny i l’envaniment d’un Déu immortal a qui tot li és ben igual. “Estic destinat a no ser mai feliç”, escriuria. Uns quants escàndols i un matrimoni fallit amb Anne Isabella Milbanke —la filla que van tenir, Ada Lovelace, va demostrar ser un prodigi matemàtic i està considerada per alguns com la primera programadora d’ordinadors— van ser suficients perquè l’encotillada societat londinenca el repudiés com qui fuig de la pesta, i la premsa el comparés amb personatges de la talla moral de Calígula. Byron va abandonar Anglaterra el 1816 per no tornar-hi mai més.

El seu primer destí després d'abandonar Anglaterra va ser Suïssa i, finalment, Itàlia. Les seves intencions: fumar mentre feia el “mort” a les aigües del Gran Canal de Venècia, per mirar el cel i “no perdre mai de vista els estels”, entre altres ocupacions hedonistes. Byron representava el paradigma del romàntic pur; idealista i temptat gairebé de manera tràgica per la vida, creia per damunt de tot en un món jove i per als joves. Transgredia les lleis i la moral de l’època, passejant la seva voraç bisexualitat sense complexos. Ni el tedi ni la religió no li interessaven gens. Durant la seva estada a Itàlia va participar activament en la revolta de caràcter antiabsolutista i lliberal dels Carbonari a Ravenna, i en moviments organitzats contra el domini papal i de l’imperi Austríac.

El juliol de 1816, estant a la vil·la Diodati, als afores de Ginebra, lord Byron, el seu secretari William Polidori, Percy Bysshe Shelley, la seva esposa Mary Shelley i la germanastra d’aquesta, Claire Clairmont (amant ocasional de Byron, amb qui va tenir una filla, Allegra, que moriria a cinc anys), van decidir, en una nit plujosa, escriure un relat de terror per fugir de l’avorriment. D’aquella nit d’estiu, en sorgirien 'Frankenstein o el modern Prometeu', de Mary Shelley, i 'El vampir', de Polidori.

El 1821 a Grècia va esclatar una insurrecció nacionalista per posar fi al domini dels turcs. En assabentar-se de la revolta grega, Byron va comunicar al Comitè de Londres per a la Independència de Grècia que estava disposat a aportar a la causa el nom, els diners i la força, si feia falta. Com d’altres hel·lenòfils europeus i americans, va entendre que aquell conflicte es tractava d’una pugna entre la “civilització europea” i la “barbàrie oriental” que representaven els turcs. L’adhesió de lord Byron a la causa grega va ajudar a internacionalitzar-la, a més de convertir-la en una empresa emocionant plena de promeses de canvi i de llibertat.

Byron va arribar a l'illa de Cefalònia, on es va estar durant quatre mesos, prenent posicions i determinant la situació real del conflicte. Poc temps després del seu desembarcament, el líder polític Aléxandros Mavrokordatos, home educat i representant de l’ala conservadora de la insurgència, va contactar amb ell per convèncer-lo que s’havia d’implicar en la causa en tots els àmbits, donant suport tant polític i organitzatiu com financer. I així ho va fer. 

L'ofensiva sobre la fortalesa de Lepant
A petició de Mavrokordatos, el 5 de gener del 1824, lord Byron va arribar a la petita població costanera de Mesolóngion. Byron es va reunir amb els líders insurgents, als quals va oferir grans sumes de diners per pagar les tropes, reparar i construir fortificacions, i poder subministrar medicaments i aparells mèdics. Llavors se li va encarregar la missió de llançar una ofensiva sobre Lepant. L’atac estava previst pel 14 de febrer, però diferències amb les tribus suliotes (cristians ortodoxos d’origen albanès que també lluitaven contra el governant otomà, Alí Paixà), moltes de les quals feien la guerra per la seva banda, sumades a una sèrie de traïcions i picabaralles entre els líders grecs, primer el van demorar i, finalment, impossibilitar.

Byron, enfurismat i desesperat per les dispustes internes entre els grecs
Aquestes disputes, la majoria provocades per desavinences personals i de criteri a l’hora d’elaborar els plans d’atac, protagonitzades per capitosts rebels com Theódoros Kolokotronis (rival de Mavrokordatos) o Georgios Karaiskakis (el qual va arribar a intercanviar, a traïció, correspondència amb els turcs) van enfurismar i desesperar un Byron que veia com s’esvaïen els seus somnis d’alliberar Grècia del jou turc però també el seu anhel d’heroïcitats i de glòria.

Però el que de veritat se li escapava entre els dits, sense ser-ne conscient, era la vida. L’endemà del frustrat atac a la fortalesa de Lepant, el 15 de febrer del 1824, va patir un atac d’epilèpsia que el va deixar sense parla. Malgrat recuperar-se, durant els dies següents va patir marejos i espasmes al pit que van acabar desembocant en una segona crisi.

Febrós i amb forts dolors reumàtics
Durant la primera setmana d’abril, l’esgotament físic i un clima plujós el van confinar a casa, però una carta de la seva germana li va aixecar l’ànim i va decidir sortir a cavalcar en companyia del comte Pietro Gamba. L’aiguat que els va sorprendre va provocar que, un parell d’hores més tard, tornés a casa xop, febrós i amb forts dolors reumàtics. Byron delirava i els metges no es posaven d’acord en el diagnòstic exacte de la malaltia. El van sagnar i li van posar sangoneres a les temples, però la febre no va remetre i caigué en un somni comatós.

La mort, un 19 d'abril de 1824 als 36 anys
El 19 d’abril del 1824, a un quart de set de la tarda, moria a l’edat de 36 anys i tres mesos. Molts grecs, com el seu bon amic Mavrokordatos, no podien creure que l’home que encarnava l’esperança de tota una nació hagués mort. El seu cos va ser embalsamat i enviat a Anglaterra un mes després. Finalment, el divendres 16 de juliol, George Gordon Noel Byron va ser enterrat al panteó familiar de Hucknall Torkard amb el cerimonial que corresponia a un cavaller i hisendat anglès. “Aquells a qui els déus estimen, moren joves”, escrigué un dia. I a ell, els déus, també els de la memòria i l’eternitat, no l’han deixat d’estimar mai.